XILE: DEL BIO BIO A L’ARAUCANIA

 

 

Les regions del Bio Bio i l’Araucanía ocupen la part central de Xile i estan travessades d’est a oest per tres grans rius: l’Itata al nord, el Bio Bio al mig i el Toltén al sud. I per altra part, com la majoria de regions xilenes, tenen els Andes a l’est i el Pacífic a l’oest.

 

A l’estiu els colors més vius de la terra, dels camps, de les muntanyes, del cel i del mar són projectats per una llum diàfana que impregna la retina i penetra fins el pensament.

 

Amb l’esguard amatent les imatges plenes d’energia i vitalitat es succeeixen ininterrompudament: Pastures de vedells entre molsosos aiguamolls. Cavalls a les eres trillant blat daurat airejat per les forques. Pels carrers parelles de bous casats pel jou arrossegant feixucs carros de palla, o a les platges arrancant les barcasses del mar junt amb trossos de cochayuyo (algas). A les badies pescadors amb caixes de congres i corbines d’escames platejades i amb xarxes plenes de apancores, piures i locos de contxa lluent (marisc). Horts curulls de flors multicolors i aromàtiques papayes. Boscos de raulís, eucaliptos i araucàries. Grans llacs envoltats de muntanyes i volcans nevats vius i fumejant... .

 

Volcà VillarricaProp de les principals ciutats com Chillán, Concepción, Los Angeles o Temuco on la modernitat ha engolit la puresa natural, sortosament encara es pot gaudir d’amplis espais que serven els elements primigenis. Aquestes àrees han estat protegides per l’Estat amb l’objectiu general de preservar les espècies autòctones de la flora i de la fauna conjuntament amb la resta d’ecosistemes propis. I segons l’extensió s’han classificat com a Parcs o Reserves Nacionals i com a Monuments o Santuaris Naturals.

 

Com a síntesi recorrerem de nord a sud aquestes dues regions i visitarem algun d’aquestos trossets de paradís.

 

En front les platges de Cobquecura veiem uns illots que el mar remulla rítmicament i que estan superpoblats de llops marins, és el

Santuari de la Roca de la Lobería.


Més al sud i prop de la serralada Andina, a la Reserva dels Nevados de Chillán vora el naixement del riu homònim hi ha les termes  i el volcà Chillán de 3.157m.

 

Seguint l’eix vertebrador del país que és la carretera panamericana anem cap el sud i aviat albirem a l’est l’espectacular Salt del riu Laja en el que s’estimben les aigües provinents del Parc de la laguna de Laja situada entre el volcà Antuco de 2.985m. i la Serra Velluda.

 

Continuant cap el sud, ens desviem a l’oest cap a la ciutat d’Angol i després de trenta km. de camí de terra arribem al Parc Nacional Nahuelbuta que aplega una de les poblacions més importants d’araucàries, arbre autòcton de la regió i més emblemàtic de Xile. Al sota-bosc abunden diferents espècies d’orquídies i el copihue vermell que és la flor nacional.

 

Retornant a la panamericana passem per Temuco, capital de la Araucania. A l’est seguim fins la capçalera del riu Cautin trobem el Parc Nacional Conguillio amb el llac envoltat pel massís de Sierra Nevada i el Volcà Llaima de 3.125m.

 

I com a cloenda del viatge vora les poblacions de Villarrica i Pucón, que en certa manera recorden els centres alpins de Chamonix i Zermat, hi ha el Parc Nacional Villarrica amb l’immens llac homònim rodejat de muntanyes i presidit per l’esvelt volcà Villarrica de 2.847m.

 

Pujar fins l’espectacular cràter d’aquest punxegut volcà resulta molt interessant sobretot per les perspectives que poc a poc s’albiren al progressar pels seus vessants. Al tractar-se d’un Parc Nacional per efectuar l’ascensió és necessari obtenir prèviament l’autorització per part del Servei de Conservació del Parc, el que representa una pèrdua de temps bastant significativa. És més pràctic i ràpid concertar els serveis del Guies de Pucón que a la vegada inclouen les assegurances, les autoritzacions i els permisos corresponents.

 

Tal com apuntàvem, des del cràter d’aquest volcà, entre emanacions constants de gasos despresos del magma intern, podem distingir en primer terme el grandiós llac Villarrica i a la llunyania la successió de volcans que havíem visitat anteriorment, tots ells ubicats sobre l’anomenat cinturó de foc del Pacífic. Cada certs anys es repeteixen les erupcions que transformen la morfologia del paisatge.  

 

Pili Inostroza i Toni Coll

29 de febrer de 2004

 


Sumari

 

Butlletins

 

Pàgina principal