DIARI D’UNA EXCURSIONISTA NOVELLA

 

Diumenge 9 de febrer de 2003, hem quedat a Reus a 7.30 del matí. Sort que avui fa menys fred que a l’últim Anem d’Excursió. Quan hi arribem només hi ha quatre persones: la Lola, en Josep Argentó, en Joan Marqués i l’Antoni Boqué. Uns segons després arriba en Josep Salafranca i amb pocs minuts arriba tothom; i per tant ja podem marxar cap a Rojals.

 

Sí, sí, Rojals, quin poble més bonic! I quines corbes més maques!. Un cop passat el mareig i deixat el cotxe, comencem a caminar per un camí estret; jo m’inicio amb els pals, (un invent fantàstic que hauria d’anar amb un manual d’instruccions) i això de coordinar cames, braços i armes de destrucció massiva, és a dir, els pals, es força complicat: tenint en compte que no volia matar ningú!

 

La caminada no es fa gaire pesada ja que aviat parem a esmorzar. Tots mengem amb gana encara que no hem perdut gaires calories. En Lluís té ganes de fer malabars i li tira la botella de vi, amb poca força, a en Joan Gasol quan aquest li demana. La botella cau a terra, es forada, el vi goteja i s’ha de beure: Correm-hi tots! (compte no ens emborratxéssim!) per acabar l’espectacle jo mateixa sense adonar-me’n no tanco bé la cantimplora i provoco una petita marea en la qual se’m mulla la motxilla, i tot el que hi duc a dins. (Bravo! Bravo! Gràcies pels aplaudiments). En Joan Marqués s’ofereix a portar-me les coses fins que s’assequin (això es un voluntari) i ho fa fins al final de l’excursió.

 

 Després de parar a contemplar la vista dues o tres vegades, d’anar a visitar dos llocs interessants, rebuscats i de parada obligatòria, d’una llarga pujada i sense més incidents, acomiadem a l’Encarna, en Joan, l’Adrià, la Meli i en Lluís que van a una calçotada. Bon Profit! A la resta encara ens espera la pujada final, es a dir, una estoneta de no res, per parar a dinar. Arribem al capdamunt, però abans ens queda l’últim obstacle: hem de “escalar” quatre roques. Quin Einstein va tenir la idea de posar-les allí? Bufant fem cim: la Mola d’Estat de 1.135 metres.


Un cop hem dinat i descansat (jo ja m’hi hagués quedat), marxem per una pista; s’acosta una mica de mal temps, els núvols s’agrupen a l’horitzó i encara que el dia ha aguantat, millor no temptar la sort. Ara que l’excursió ja s’acaba i fa algunes hores que caminem, els pals (us n’havíeu oblidat? Jo no) sembla que els dugui integrats i són la continuació dels meus braços. Continuant la pista, aviat (almenys a mi m’ho sembla) arribem al cotxe.

 

Per ser la meva segona excursió després d’un llarg període sense sortides me n’he sortit prou bé. Com una nena ben educada no me queixat cap vegada i no he dit aquella pregunta que el meu pare no suporta: Quant falta per arribar?, pregunta que quan formulo sempre és com una interrogació retòrica: mai té resposta.

 

Alba Coll

 

 


Sumari

 

Butlletins

 

Pàgina principal