LA MEVA PRIMERA EXPERIÈNCIA

Ver versión en castellano

 

Hola, em dic Makalu Esportiva, soc una bota italiana d’alta muntanya. Amb un bonic to de pell, bona sola i estic disposada a fer passar a la meva propietària moments inoblidables. Us vaig a explicar com va ser el meu primer contacte amb ella i com va decidir portar-me a la meva primera experiència amb l’alta muntanya. Fa uns mesos em van comprar a Andorra, la meva propietària estava amoïnada doncs no sabia com respondria davant d’un viatge que portava preparant des de feia temps, volia portar-me als Alps, a fer un quatremil ¡Déu meu! Un viatge així i el primer, és el desig de qualsevol bota d’alta muntanya.

 

Per posar-me a prova em portà al Tristaina (2.878 m) un pic andorrà amb bonics llacs al seu peu. Existeixen diverses vies d’ascensió, va escollir la que va a través de la tartera i la cresta fins arribar al cim, són cinc hores d’excursió aproximadament, la meva propietària estava encantada amb mi, es trobava còmoda i no li feien mal els peus.

 

Em vaig de viatge, ¡a per un quatremil!

 

Castor-Lyskamm des del Colle BettaforcaEl pic es vol fer es diu Castor (4.226 m) i es troba al massís del Monte Rosa, s’ataca des del vessant italià i el “camp base” es situa a Gressoney, un preciós poble de la vall d’Aosta. Després de varies hores de viatge arribem al nostre destí, la meva propietària va acompanyada d’amics que tenen més experiència que ella en aquests menesters.

 

La primera imatge que veig dels Alps és majestuosa, als Pirineus les muntanyes van guanyant alçada progressivament, aquí en canvi les muntanyes s’aixequen de cop pel damunt dels quatre mil metres. Davant meu apareix amb tot el seu esplendor la figura del Lyskamm i a la seva esquerra una mica més petit, el nostre objectiu, el Castor.

 

Dos dies després es realitza l’aproximació al refugi Quintino Sella (3.585 m), s’ha de preparar la motxilla, no es pot oblidar res, tot et sembla molt i poc a la vegada, és el nostre primer quatremil i estem nervioses. Per pujar al refugi hem d’agafar un funivia seguit d’una segovia (quins noms més divertits), deixem la segovia i comencem la marxa ¡com pesa la motxilla!.

 

A mesura que ascendim el paisatge va guanyant majestuositat, es veuen les primeres morrenes que indicaven fins on arribava la gelera, la llengua glacial, els sèracs, les perilloses esquerdes, les sempre temudes cornises de neu, però tot queda encara molt lluny.

 

Just abans d’arribar al refugi hem de superar una cresta de pedra bastant aèria, ens ajudem d’una corda fixa però hem d’anar amb cura, jo  intento adherir-me bé a la roca per tal de no relliscar. Prova superada, arribem al refugi, aquí passarem la nit i demà ben d’hora a fer cim. La meva propietària té una mica de mal de cap, li comenten que és un símptoma del mal d’alçada i li recomanen que es prengui una pastilla i begui molt de líquid.

 

Dia “D”- Hora “H”.

 

Descansat i ben esmorzats, preparem tot l’equip, m’han col·locat els grampons, em sento una mica rara però m’acostumaré ràpid. Formem dues cordades, el ritme d’ascensió és lent però continuat, comença a clarejar i es preveu un dia assolellat que ens permetrà tenir una bona visió. 

 

A mesura que anem guanyant alçada el paisatge que veiem ahir tan llunyà es fa més evident, va augmentant en esplendor. A la nostra esquena apareix el massís del Gran Paradiso (en aquest moment ningú no s’imagina que dintre uns dies estarem allí), el Monte Bianco..., però la pregunta està a l’aire ¿veurem el Cerví? Continuem la lenta pujada fins que de sobte algú ens crida l’atenció, l’increïble cim del Cerví apareix a la nostra esquerra, forma un triangle perfecte. 

 

Cresta sud-est del CastorTrobem la primera rampa sèria (35º) però la superem sense grans dificultats, som a la Punta Felik (4.174 m).Continuem desprès de menjar quelcom, cada vegada està més a prop la meta, ja es divisa. Una estreta cresta de neu ens portarà al cim, hem de passar-la amb molt de compte de no relliscar i mantenint les distàncies, la corda ha d’estar ben tibant, una possible relliscada i no vull pensar en les conseqüències, el pati que hi ha a ambdós costats és bastant considerable, per això trepitjo ben fort amb l’ajuda dels grampons. Hem arribat al cim, l’emoció es veu reflectida a la cara de tots, com estic de satisfeta del servei prestat a la meva propietària i d’acompanyar-la fins aquí.

 

La panoràmica és impressionant: el Gran Paradiso, el Mont-Blanc, el Cerví, el Breithorn,....., el Lyskamm. Esmorzar mentre contemplem aquesta meravella fa que l’esforç esmerçat per arribar aquí s’oblidi i tan sols es pensi en la bellesa que ens proporciona la terra en què vivim. 

 

Iniciem el descens molt més relaxats i radiant alegria, ja es pensa en el sopar pe celebrar l’èxit, el primer quatremil de la meva propietària, la seva parella i el meu. Per suposat ho celebrarem amb cava. ¡El Castore és nostre!

 

Durant el sopar sorgeix la possibilitat de fer el Pollux (4.091 m) el pic bessó del Castor. Dit i fet, dos dies després prenem rumb al Polluce, poc abans d’arribar al cim hi ha un monòlit de pedra (un gendarme) de 30 metres que s’haurà de superar obligatòriament, però res ens atura.

 

Madonna del PolluxEl dia que intentem fer cim es lleva fred, amb boira i una mica de vent, encara així decidim intentar-ho. Resulta una mica dura la progressió, davant del gendarme, el fred i el vent augmenten però no desistim, ens adonem en aquest moment que si tinguéssim una mica més de material d’escalada resultaria més fàcil i còmoda, ho superem. Una vegada dalt ens espera la Madonna, ens separen 60 metres per cresta de neu del cim però les condicions atmosfèriques ens diuen que hem de desistir, és massa perillós i tampoc estem gaudint.

 

A la baixada el dia s’obre una mica, això ens permet observar uns enormes sèracs, amples esquerdes, els diferents aspectes i colors que pren la gelera de Verra al llarg del seu recorregut i també quelcom meravellós, el soroll que fa el glaç quan peta, és esgarrifós pensar en el poder que amaga al seu interior. 

 

No hem fet cim però per a nosaltres té la mateixa importància, estem pletòrics.

 

Amb aquest estat d’ànim s’embarquem en una altra aventura, el Gran Paradiso (4.061 m), levantamos el campo base i ens traslladem. ¡Sorpresa! Al deixar l’autopista que surt de la vall d’Aosta en direcció a Val Savaranche ens trobem de cara amb el Mont-Blanc, la vista des del costat italià és impressionant, jo no tins paraules per a definir aquest monstre de pedra i gel.

 

El Gran Paradiso és un pic mític per als italians, es troba dintre el parc nacional del mateix nom, té una aproximació molt llarga (1.300 m) des del refugi Vittorio Emmanuelle II (2.775 m) però no resulta complicada. Hi ha un pas compromès abans d’arribar a la Madonna del cim, amb material i una mica de paciència s’aconsegueix, s’accedeix per una cresta bastant aèria amb bones preses però massa gent. El dia és radiant, ens recorda el del Castor, la panoràmica no deixa de sorprendre’ns, estem d’enhorabona. 


Durant el descens hem d’anar amb molt de compte doncs ja és molt tard, la neu està pastosa, es formen “panots” sota les meves soles, tinc por de trepitjar malament provocant una caiguda. A la meitat del descens podem comprovar els efectes del mal d’alçada sobre un alpinista (vòmits, diarrea, pèrdua d’equilibri,...), l’ajudem a baixar al refugi.

 

Com expressar totes les sensacions davant d’alguna cosa tan gran? Resulta difícil per no dir impossible. No es pot demanar més: hem fet diversos cims, bon temps, cap contratemps i a més en un ambient d’amistat i companyonia tan necessari en aquestes altituds. Si tingués que triar una frase per definir l’experiència seria: “hem triomfat”.

 

Gràcies a tots per deixar-nos anar amb vosaltres i ensenyar-nos com de meravellós pot ser l’alpinisme. Fins la propera.  

 

P.D. – Per qui vulgui saber els detalls tècnics, poseu-vos en contacte amb la direcció de la revista o bé consulteu la pàgina web.

 

Angus Robles

 

 


Tornar

 

Butlletins

 

Pàgina principal