EL NARANJO DE BULNES             

                                                                                                                                                Versión en castellano                                                             

 

Des de sempre m’ha fascinat el món de l’alpinisme, aquelles impressionants muntanyes que mai deixen indiferents a qui les contempla i que semblen estar lluny de l’abast humà. Tanmateix, amb aquesta experiència, si alguna cosa hi he après, és que únicament s’ha de tenir un esperit encuriosit i ànim per fer realitat un somni.

 

Naranjo de Bulnes - Picu UrrielloFa aproximadament un any va començar la meva afecció per l’escalada. Em vaig estrenar, com la gran majoria de persones de la zona que s’inicien en aquest esport, escalant la roca d’els Menuts de La Riba. L’experiència resultà gratificant; quan escalava observava que la meva ment sentia, gaudia i intentava assimilar a la perfecció tots els moviments per tal de conservar la verticalitat, que exercia sobre mi la forta atracció de la superació. A mesura que anava pujant de grau i era capaç d’encadenar vies més llargues es va anar gestant un projecte amb el meu company de cordada, l’Edu. Ens vam marcar com a objectiu, a complir en el termini d’un any, pujar al mític cim del Naranjo de Bulnes, l’impressionant monòlit situat al massís central dels Pics d’Europa, conegut també com el Picu Urriello.

 

Van anant passant els dies i cada vegada estàvem més entusiasmats i nerviosos, passant els caps de setmana entrenant i enganxats a la roca. Al projecte s’apuntà un altre company, l’Àngel. Junts vam decidir sortir el 23 de maig rumb a la conquesta d’un somni.

 

Les previsions meteorològiques no eren gaire afalagadores; durant tota la setmana la previsió era de mal temps, tot i així vam decidir arriscar-nos; l’aventura ja està garantida, és un instant, un moment  d’inspiració en què es dóna el primer pas i ens endinsem ja en el desconegut. El pla era executar-lo en quatre dies; el primer dia de viatge i aproximació al refugi Delgado Úbeda, el segon per fer cim, el tercer de descans i el quart per fer el viatge de tornada. Tot i que el Naranjo de Bulnes és difícil d’escalar per tots els seus vessants, la nostra intenció era fer la via directa o cara sud dels Martínez, que és la via més ràpida i senzilla per fer cim. 

 

Cara estVam sortir de Valls d’hora camí de Sotres, on agafaríem una pista que connecta amb el sender que ens portaria al refugi. La previsió pal primer dia no s’estava complint; havíem perdut molt de temps esperant que obrissin el tram de carretera en obres en un pont que uneix el congost de la Hermida amb Sotres i que només obria unes hores determinades. Després d’allò, un altre lleuger contratemps i ara al cotxe, una topada amb un tot terreny. Eren les 19,50 quan començàvem a caminar pel sender que porta al refugi (desnivell 850 m) arribant a les 22,30 corrents, amb el risc que canviés el temps.

 

A l’endemà al llevar-nos, la nostra frustració del dia d’abans va ser recompensada amb un dia assolellat. Tanmateix aquí la boira és imprevisible, pot clarejar completament tapat i després fer un dia fabulós i viceversa. Així va ser; després de pujar durant una hora i mitja per la canal de la Celada per guanyar el peu de la via, el temps canvià; començà a tapar-se el cel, a fer vent i molt de fred. Eren les 11 a peu de via, quan ens vam adonar que el millor que podíem fer era posar-nos una altra vegada els grampons i baixar cap al refugi.    


Vam estar arrecerats en una roca menjant i bevent una mica i vam observar que la pressió atmosfèrica començava a pujar lentament, per tant vam decidir esperar una hora més per veure si obria. Durant aquest temps vam observar com una parella de britànics pujaven per aproximar-se també a la cara sud i els vam seguir. Després de quatre hores vam fer cim, l’alegria i la satisfacció de haver complit amb la realitat d’un somni era meravellosa.

 

En la cara est del NaranjoUna vegada al refugi i durant el sopar, l’Àngel, que té molta experiència i que anteriorment havia estat aquí, proposa fer a l’endemà la via Cepeda de la cara est. Durant un temps es va debatre, ja que parlar de la clàssica de la cara est era molt més seriós.  Finalment vam quedar que ho deixaríem a càrrec del temps que fes. Dissabte al matí hi havia molta boira però un muntanyenc de la zona ens comentà que no féssim cas, que durant la nit havia estat ras, ja que hi havia glaç i presagiava bon temps a dalt, pel què vam decidir arriscar-nos novament i pujar.

 

La Cepeda és una via de 350 metres que no té res a veure amb la dels Martínez. Té una major exposició i gairebé sense ancoratges. Al darrer llarg hi ha el pas clau que anomenen el “trenca turmells”, per tenir el precedent que si caus pots colpejar-te amb un sortint de la roca. Finalment, després d’aquest llarg es passa a través d’un forat que hi ha a la roca, que és una autèntica experiència amb el casc i la motxilla, doncs és un pas molt estret que comunica amb l’amfiteatre de la cara sud, per la que vam baixar rapelant després de gairebé 8 hores d’escalada i moltes anècdotes.

 

El nostre equip vencedorUna vegada al refugi, els propis guardes no donaven crèdit a la sort que havíem tingut amb el temps i d’haver pogut realitzar dues vies en dos dies. Tot i que encara no som capaços d’assimilar del tot el que ens ha esdevingut, per fi podem dir que les portes de l’esperança, durant una any alimentada, s’han obert vers la certesa més clara.

 

Hem fet l’Urriello!!!

 

Enrique Molina

  


Sumari

 

Butlletins