AVENTURA 2001 (experiències)

 

 

Bé, ja ha passat.

 

I que tal?. Bé, molt bé, però a tots els integrants ens ha semblat curta, quasi bé començàvem a trobar-li el gustet quan ja érem a lloc.

 

El començament amb tren va ésser, com ja es natural, amb mitja hora de retard i amb sorpresa, doncs no anava fins a Tortosa, sinó fins a Port Aventura, i com a favor el van fer arribar a Salou. Sort que el vaixell a Cambrils sortia unes hores després i no el vàrem perdre.

 

Els primers dies pel matí, un sol esplèndid, això feia que a les platges hi hagués força gent que ens miraven amb desconcert com si dubtessin del que veien, com si fóssim d’un altre planeta; clar, ells en vestit de bany i prenent el sol, i nosaltres ben carregats i tapats, caminàvem descalços entre la sorra i l’aigua oferint un espectacle poc usual amb les gorres de desert al cap i les botes penjades a la motxilla.

 

 

I com que cap de nosaltres volia fer el mateix paper per la platja naturista del Torn (Les Rojales), vàrem aprofitar per pujar pels cims del Coll de Balaguer i així gaudir del panorama únic que es pot veure a dos-cents metres damunt el nivell del mar i a tocar la platja; os ho voldria explicar, però la veritat, no hi han prou paraules.

 

Val a dir que tota aqueixa part de la costa és sembrada de casamates, nius d’ametralladores, bunkers, emplaçaments de canons, polvorins abandonats i trinxeres,

- Que de què son?, doncs de la guerra civil, sinó de que creus.

- Aclarit?.

- “Guai tio”.

 

Tampoc  cal amoïnar-se massa per menjar o dormir, doncs alguns trams del GR-92M passen just pel mig de les taules dels xiringuitos prop de l’arena, (cala Xelin), pel mig dels càmpings, (Cala d’Oques, Mont-roig, Nàutic), pel costat de restaurants, (platja Cristall, platja Almadrava) i pel mig del mercat de l’Hospitalet (era diumenge). Que bons que estaven els xurros acabats de fer!.

           

El Castell de Sant Jordi d’Alfama i les seues cales, de fàbula tu !. Us aconsello que hi aneu algun cop.

 

Per la nit un fort rojadet que ens fa plantar ràpid la tenda i anar d’una correguda saltant pels tolls fins a les dutxes. Per sopar una pizza amb la família a l’Ametlla i entrega de les claus del cotxe que trobarem a La Fontcalda dintre de dos dies.

 

Per cert, una altra dificultat va ésser que el GR inaugurat l’any 1992 està sent millorat, amb tant bona sort que alguns trams que ja havia recorregut anteriorment ja no estan marcats; a més, al municipi de l’Ametlla de Mar han enquitranat el camí de Les Cales arrel de la construcció d’un polèmic gran hotel vora mar, i han canviat una mica el traçat al arribar a Les Roques Daurades deixem definitivament el GR92M. Per no ser menys, el camí de pujada al Puig Moltó també s’estava arranjant, possiblement per enquitranar-lo.

           

 

Un cop dalt del Puig Moltó, també tenim les avantatges d’una gran alçària molt a prop de la costa; la panoràmica és extensa, doncs veiem des de la punta del Cap de Salou fins tot el Delta de l’Ebre passant per la Central Nuclear, i per darrera, tota la serra de Cardó, el cim del Caro i mes a prop la Torre dels Moros de El Perelló. Aquest es l’últim cop que veiem el mar i clar, ja no ens hi podrem banyar durant la resta del recorregut, ara caldrà trobar llocs idonis als rius.

 

Fins El Perelló, un rato entretingut i un xic pesat al final, dons vàrem fer tota la volta de pujada a la Torre dels Moros, lloc per altra banda de visita obligada ja que junt amb les fonts que van abastir els romans, el Molí de vent recentment arranjat de nou, i les pintures rupestres són uns importants pilars de la història del poble. Per altre costat vàrem quedar molt contents de la nostra visita a la oficina d’informació on al saber de la nostra peripècia ens van fer tot tipus de preguntes i ens van donar una sèrie de petits obsequis que nosaltres vàrem agrair molt. Mercès Lourdes.

 

El tram El Perelló - Rasquera pensàvem que seria el més os, i va estar mitigat per la troballa d’uns cristalls d’Espat d’Islàndia a Les Colladetes, i també per l’hospitalitat dels habitants del xalet Casa Monte-Vista on vàrem fer un àpat i els propietaris, de nacionalitat anglesa, ens van convidar a cervesa i llimonada ben fredes. Poc després visitàvem tant sols per fora, clar, la Roja de Piñol, una finca que poc a poc estan arranjant per un ús turístic o de colònies.

 

Xafardejarem l’antiga estació de Benifallet, lloc on ens van emprenyar les abelles mentre dinàvem; tot seguit ens posarem en marxa seguint l’antic traçat del tren de la Vall de Zafán, ara també té uns quants quilòmetres marcats com a Camí de Sant Jaume de l’Ebre. Passarem pels túnels i en un d’ells, de sobte, vaig sentir una estranya sensació just al mig del més llarg, tan sols hi veig clar amb un ull!. La raó era que el vidre esquerre de les ulleres m’havia caigut al terra. Quina angoixa! Per poder sortir del túnel vaig tenir que anar aguantant-me a la paret. Un cop fora, amb l’ajut del bastó i anant d’un costat a l’altra com un begut, no hi veia bé, dons havia d’anar amb un ull tancat, vaig aconseguir arribar a l’estació de Prat de Compte. De chiste!. Allí, i al damunt d’una taula, el  Joan Víctor caragolà amb la punta d’un ganivet el vidre de nou al seu lloc. Hi veig de nou!. Quin descans!. A la Fontcalda trobem el cotxe sense cap incidència, tant sols es un xic tard el lloc es ombrívol i el sol està a punt de pondre’s ; just al arribar nosaltres arriben dos cotxes, i un altre mes tard. No es podem banyar amb tanta gent!. Plantem la tenda i quan tot es a punt es comença a fer fosc. Per fi marxen!. Anem corren cap al riu, ens treiem la roba i just quan anàvem a tirar-nos a l’aigua dues persones surten del darrera d’una roca. Caramb! Són els dos homes de l’últim cotxe que creiem que se’n havien anat. Osti noi, quin ensurt!.

 

De Bot a Horta no vàrem anar per la via verda, sinó que a última hora el vàrem canviar pel camí de Les Olles, doncs ben bé a meitat de camí hi ha unes piscines naturals on de nou vàrem gaudir del sol i de la frescor de l’aigua del riu.

 

 

Prop d’Horta patirem un nou atac d’abelles; una d’enfurismada va clavar una fiblada a la cama del nen (ja era la segona). Ell ho va sentir, però ho va oblidar tot quan va ser a l’hotel, dins del hidromasatge.

 

Ja faltava poc per arribar a la fi de la nostre “proesa”, però això no va mancar un últim ensurt, quan a l’arribar a Queretes un temor ens va envair, doncs l’un per l’altre no recordàvem d’haver agafat els entrepans pel dinar. I quan vàrem ser davant de l’únic restaurant, (fins aleshores jo no en coneixia cap allí), amb avidesa descarregarem les motxilles i ficarem dins les nostres mans a la recerca dels nostres àpats, i...allí eren! Uf, quin descans, per celebrar-ho ens en vam adreçar a un pub buit de públic, i mentre el cambrer escoltava bocabadat les nostres aventures nosaltres xarrupàvem una gran cervesa i una enorme llimonada.

 

Hem cregut que el demés es digne d’un audiovisual, no hem vull fer pesat, properament podreu veure l’estrena a les millors pantalles del país. Esteu a l’aguait!. Us esperem.

 

Tan sols em queda que donar les gràcies a tots aquells que m’han ajudat  a que això es fes realitat; a aquells que han fet camí al meu costat, a aquells que volien venir i a l’últim cop no ho han pogut fer per causes familiars, d’organització, o de feina. A tots vosaltres, moltes gràcies!. Però ho sento, os ho heu perdut.

 

Ei!, ho estic preparant per fer-ho amb BTT per Setmana Santa. I també per anar de Vall-de-Roures a Teruel pel GR-8 el proper estiu. Si hi ha algú interessat m’agradaria que es posés en contacte amb mi, i que no passés com sempre passa. Conèixer el nostre país es tant o més interessant que anar a Santiago.

 

Creia que era una aventura i la

realitat és que era la vida.

 

Joan Marquès i Griñó

 


Sumari

 

Butlletins

 

Pàgina principal