DIARI D’UN EXPEDICIONARI A L’HIMÀLAIA (1a part)

 

29 -08-2000

 

Començo aquest diari en una cabana a Chaku, una aldea de l' Himàlaia. Fa estona que plou, potser durant tot el dia ha plogut. Hem arribat en autobús per una inacabable pista, molt trencada per les esllavissades produïdes per aquest montsó que enguany sembla no voler acabar.

 

Aquest matí hem sortit de Katmandú després de carregar tot el material dels bidons dins l’autobús, abans però hem passat per l'aeroport a recollir els bidons que havíem enviat per SEUR,  allà ens han fet pagar 600 dòlars de "tasses".

 

Cap al migdia hem sortit en direcció a Kodari, l'últim poble del Nepal, però com que, degut a les esllavissades, trobem la pista tallada, ens quedem aquí, a Chaku, on dormim al terra  d’una església. A  mitjanit ens desperten les bordades dels gossos.

 

30-08-2000

 

Aquest segon dia de viatge per l'Himàlaia ha sigut un dia de camions i trasllats de bidons. A les sis del matí hem pujat a l'autocar, però de seguida arribem a la primera esllavissada. Són uns 500m. de pista que han  desaparegut muntanya avall. Després de dues hores d'espera arriben els portejadors, alguns d'ells no tenen més de 10 anys . Per portar la càrrega, els portejadors agafen el bidó amb una banda que després es passen pel cap, portant el pes amb el front i l'espatlla.  Mentrestant nosaltres vigilem la bona marxa del trasllat i que no es quedi cap bidó pel camí. Aviat arribem a l'altre costat de la pista. Allí espera un camió, amb una cabina molt ampla i dues fileres de seients, però 11 persones i 5 motxilles no deixen massa espai. Aviat s'acaba el recorregut d'aquest camió, una segona esllavissada ens torna a tallar el camí, aquesta l'ha produït el desbordament d'un torrent. Només són uns 50m els que ens separen d'un nou vehicle que ja ens espera a l'altre costat.

 

Amb aquest camió arribem fins a Kodari, on dinem més arròs, per no perdre el costum . Un cop fets els tràmits a la frontera Nepalí, creuem el denominat "pont de l'amistat", a l'altre costat hi ha la província xinesa del Tibet, i més tràmits duaners. Només entrar a la Xina pugem, caminant sota la pluja, per un fort pendent que no es més que un immens esllavissament que, pel que sembla, no tenen intenció de reparar. Per acabar d'adobar el dia ens han ficat en un camió xinès,  anem al darrere amb la càrrega,  un suplici de mitja hora per un camí  ple de clots i pedres.

 

Arribem a Zang Mu, primer poble xinès, on tornem a omplir més papers,  triguem uns vint minuts en entrar al poble. L'allotjament és en un hotel molt fred amb  habitacions molt grans y altes, el bany és comunitari, fins i tot per una aranya d'uns 10cm que viu, allí.

 

31-08-2000

 

Esmorzem al mateix restaurant on vàrem sopar ahir,  uns cacauets crus, ou dur i un cafè amb llet. De seguida sortim, en un tot terreny, direcció a Nyalam, a 3.800m. d’altitud. Anem a mitja alçada per una vall molt fonda . Centenars de salts d'aigua baixen dels cims lliscant per entre les roques i els frondosos boscos, amb caigudes de fins a 300m.  Al fons de la vall es veu un cabalós riu intransitable i ple d'immenses roques, que sobresurten de l'aigua en la seva boja cursa.

 

Quan ja hem recorregut uns 15 Km. trobem l'única esllavissada d'avui, es troba al costat d'un pont, des d’on es veuen les restes d'un camió al fons del torrent. Tornem a pujar a dalt d'un camió, a la part de darrere, amb els bidons. D'aquesta manera arribem a Nyalam, on ens allotgem en un "lodge" (mena d’hotel sense comoditats).  Si a Zang Mu el bany era compartit amb tots els altres residents de l'hotel (inclosa l’aranya), ara el compartim amb tot el poble. S’ha de creuar el carrer enfangat per arribar a una comuna amb  un bidó d'aigua i una galleda,  tot un luxe.

 

01-09-2000

 

Aquesta nit hem hagut de prendre aspirines per treure'ns el mal de cap degut al "mal d'alçada". L'esmorzar al restaurant de sempre és fastigós.  A les 9 del matí hem sortit amb el tot terreny per unes valls sense vegetació fins al coll de Tong La, a més de 5.000m. d'alçada, on hem parat per fotografiar-nos enmig de les banderoles de colors, plenes de pregàries, que els tibetans pengen, per a que el vent les esbandeixi per tot arreu.  A mida que anaven baixant el paisatge va canviant i dóna pas a unes grans esplanades que de mica en mica el riu va inundant, així es poden veure poblets nous i d'altres de fang en runes i abandonats.

 

A migdia dia arriben a Tingri, un altiplà a 4.300m., un altre logde per passar la nit, una casa baixa de fang amb una habitació amb cinc llits, les parets folrades amb uns llençols roses amb dibuixos xinesos. Uns metres més enllà de la habitació es troba el menjador on dinem arròs acompanyat de carbassó i cogombre fregit. Després d'haver dinat, el Miquel i jo puguem a un petit turó des d’on, els dies clars, es veuen l'Everest i el Cho Oyu,  però avui els núvols els amaguen. El sopar no és gaire millor que el dinar, i no a tothom li cau igual de bé.

 

02-09-2000

 

 Avui fem l'últim trajecte en cotxe, que ens porta fins al camp base xinès, a 4.925m. En arribar muntem les tendes menjador, la tenda "retrete" i les tendes dormitori, ja que, per afavorir l'aclimatació, passarem dos dies al mateix lloc, tot i que de moment només notem l'alçada quan fem un esforç.

03-09-2000

 

El dia d’avui és de descans i aclimatació. Hem vist per primera vegada el Cho Oyu!, fins al mig dia, que els núvols l’han amagat. Ho hem celebrat fent-nos fotografies.

 

Aprofitem per rentar la roba al riu i passejar pels voltants. Puguem a dalt d'un turó des d’on es pot veure tot el campament.

 

04-09-2000

 

Sortim caminant en direcció al camp base avançat. Al preparar les càrregues per als jacs (mena de bous de càrrega mig salvatges), ens diuen els "jaqueros" que surten 20 càrregues i nosaltres només tenim contractats 16 jacs, la diferència la paguem molt cara, 350$ (66.000 pts aprox.), doncs no hi ha prou jacs en el campament i els tenen de portar de Tingri. No hi ha més remei que pagar. Ens carreguen les 16 càrregues, la resta vindrà al dia següent.

 

Ja és migdia quan comencem a caminar, a les quatre hores parem en una plana, al costat d'un rierol, on muntem un campament intermedi, per passar-hi la nit, a 5.400m.

 

05-09-2000

 

A les 8h. del matí, quan ens llevem i sortim de les tendes,  ens trobem el terra amb una fina capa de neu, que de seguida es desfà amb el sol.

 

Al voltant de les 10h. comencem la marxa,  aviat trobem la cua de la gelera, amb els seus penitents (blocs de gel d'uns 20m. amb forma de dents). Cap al mig dia l'Emili i jo, que anàvem una mica avançats, badem i agafem un antic senderot que aviat es perd entre les esllavissades de fang i roques, per on ens veiem obligats a pujar. Aquest esforç addicional ens deixa esgotats. Una hora després arribem al camp base on ens espera la feina de col·locar les tendes, mentre, comença a nevar. Un pic fet el campament, Limbo, el nostre cuiner,  que ens ha acompanyat des de Katmandú, ens prepararà el sopar. Mentre sopem un jac, d'una altre expedició que arriba, s’enganxa amb la tenda del Joan Lluís i del Joan i n’estripa l'avancé. Al temps que ells arrenglen la tenda, Limbo i jo anem a parlar amb els responsables del jac, que ens diu que hem de fer unes "leters", és a dir un part d'accident.

 

06-09-2000

 

A les 9h. ens llevem, farts de no poder dormir, a la tenda. Des que estàvem a Nylam no he dormit bé cap nit. El primer que he vist aquest matí, en obrir la cremallera de la tenda, ha sigut el Cho Oyu, imponent, al meu davant, semblava molt a prop, es podia veure tot el camí de pujada, tot i que no es veia cap traçat fet, doncs ningú a pujat des de la primavera passada. Durant el sopar, Joan diu que el veu molt carregat de neu, la qual cosa no és d’estranyar, doncs aquí al camp base neva molts cops al dia. Després surt el sol, desfà la neu, i ja no es pot estar dins la tenda, de la calor que fa. Per la tarda arriben els quatre jacs que faltaven. Descarregar i muntar la tenda menjador és un treball asfixiant, ja que estem a 5.725m, segons el GPS de l'Emili.

 

07-09-2000

 

Aquesta nit he aconseguit dormit d’una tirada, i m'he aixecat a les 10h. A la tarda hem anat a passejar en direcció al campament 1. El camí puja i baixa entre les pedres que cobreixen la gelera.

 

Hem connectat la llum i el telèfon al generador.

 

08-09-2000

 

Avui hem conegut els components d'una expedició de Guadalajara, tot i que ells són vuit expedicionaris de diferents indrets de l'Estat. Per la tarda hem preparat les racions de menjar pels camps 1, 2 i 3. El dia 9 tenim previst pujar fins al camp 1.

 

El generador començar a fallar, si no l'arreglem no tindrem emissores ni telèfon.

 

09-09-2000

 

Fa dos dies que venim dient allò de "avui ha sigut el dia més fred..."

 

El tema del generador ens preocupa una mica, l'hem estat revisant.

 

10-09-2000

 

Fem el primer porteig fins al camp 1. A 2/4 d’11, i després d'alguna discussió pel pes que portem a les motxilles, hem sortit, amb una mica de boira, per la morrena que envolta la gelera. Dues hores de contínues pujades i baixades donen pas a una forta pujada. Però aquesta no era res comparada amb la que vindria més tard. Mentre descanso d'aquesta pujada, m'estiro a terra per tal de poder concentrar-me i  mentalitzar-me del que ens espera. Estem per sobre del 6.000 m. d’altitud, i el camp 1 és a 6.400 m. En principi m'he concentrat en trobar un ritme que sigui prou lent per no haver de fer massa parades, i ha anat bé, fins i tot he avançat a uns Coreans que havien sortir abans. Però darrera una pujada, n’hi ha una altra, i després més, i més... sembla que mai s’acabi. Això fa que el bon ritme que portava hagi empitjorat. En els darrers 100m. he hagut de parar 6 vegades.

A les 3 en punt arribo, per fi, al campament 1, a 6.440m.. Busco un lloc on plantar les tendes. Quan el trobo, em sec a esperar els meus companys. De seguida arriben el Joan i l’Emili, entre els tres muntem la tenda. Mentre enfonsem les piquetes a la neu per assegurar que el vent no se'ns emporti la tenda, arriba el Joan Lluís. Buidem les seves provisions i comencem a baixar. Ja portem cinc o deu minuts de baixada quan ens trobem al Miquel que puja en companyia d'un expedicionari de Guadalajara, tots dos van tocats i encara els manca una hora de camí. El Joan li dóna instruccions per que deixi el material a la tenda, nosaltres l’esperarem al final de la baixada de 400m. de desnivell.

 

El Joan Lluís i jo no ens troben massa bé, per la qual cosa, optem per continuar la baixada. L’Emili i el Joan es queden esperant al Miquel. A 2/4 de 7 arribem al camp base i dues hores després arriben la resta dels companys.

 

11-09-2000

 

DiADA DE CATALUNYA

 

Avui és dia de descans, que aprofitem per conèixer els nostres veïns de l'expedició Castellano-Mantxega. Està formada per tres grups, una parella de Guadalajara que pensen pujar amb oxigen, quatre nois més de Guadalajara i un Granadí de 23 anys, que, pel que conta del porteig que va fer ahir al campament 1, deu estar com "una moto", és un estudiant amb bons sponsors que li han permès entrenar-se aquest estiu als Alps i a l'Atlas.

 

Mentrestant, continuen arribant noves expedicions al campament base.


Continuarà...

 

Baltasar Sánchez Alonso

 


Sumari

 

Butlletins

 

Pàgina principal