El camí que parla

 

- Avi, explica’m un conte!

- Quin vols que t’expliqui avui, Laieta?

- Aquell del camí

- Ah sí!, el conte d’aquell camí...

 

“Doncs vet aquí que l’avi un dia se’n va anar a caminar per la muntanya.

Camina que caminaràs quan de cop i volta una veu el crida i li diu:

- Bon dia senyor!

- Bon dia! - respon l’avi - Però per més que mira i mira pertot arreu no veu a ningú.

- Aquí, m’esteu trepitjant - diu la veu

L’avi mira al terra i sota els peus hi veu un camí preciós tapat per les herbes.

- Què hi fas aquí, camí, tan amagat? No t’havia pas vist

 

- És que fa molts anys que no passa ningú, i com que no tinc mans no puc tallar aquestes herbes que em tapen

- Caram! - li diu l’avi mentre se’l mirava - Doncs saps que ets molt bonic?

- Abans sí que ho era - respon el camí - Em deien Camí Ral de tanta gent que hi passava. Però ara estic abandonat. Diuen que ja no serveixo i per això ningú em neteja. Mira, mira que brut que estic.

L’avi, apartant les herbes, l’anava seguint. Era un camí empedrat, ample i molt bonic, però ara estava ple d’herba. La pluja s’havia endut la terra i moltes pedres es movien i ja no tenien força per aguantar-se. Però l’avi, com més s’hi passejava, més i més bonic el trobava.

 

El camí, content perquè l’avi hi caminava, li preguntà:

- És veritat que encara sóc bonic?

- Sí, ets molt bonic encara

- I tu, creus que ja no serveixo?

L’avi, que s’ho passava d’allò més bé passejant-se pel camí, li digué:

- Ja ho crec que serveixes! Serveixes per caminar i caminant es pot anar a tot arreu: a la muntanya a veure el bosc i a escoltar els ocells, al riu a veure l’aigua com corre, als pobles a veure la gent que hi viu.. I això és molt bonic i m’agrada.

- I si serveixo, em netejaràs i vindràs a caminar?

- Sí que ho faré - respongué l’avi - Tallaré aquesta herba que et tapa i quan estiguis ben net ho diré a tothom perquè molta gent vingui a caminar.

- Sííííí !!! - cridà el camí, tan fort que ho sentiren les muntanyes.

Quan va tornar a casa, l’avi va anar a parlar amb l’aixada, que dormia a la cambra fosca.

- Aixada - li digué -, vols venir a tallar les herbes que tapen aquell camí abandonat que hi ha a la muntanya?

- Ara mateix! - respongué l’aixada avorrida, perquè feia molt temps que no tallava herba, i d’un salt es penjà a l’espatlla de l’avi.

Varen tallar tota l’herba i llavors es podia veure el camí com passava per tota la muntanya. Quan estigué ben net, el camí era tan bonic que fins i tot el sol se’l mirava. I l’avi deia a tothom:

- El camí de la muntanya ja està net, aneu-hi a caminar, que us agradarà!

Ara hi torna a passar molta gent i els agrada, i diuen: ¡Que n’és de bonic aquest camí!, i el camí està molt content, i està net, i té molts amics…”

 

- Avi, un dia anirem a caminar per aquest camí que parla ?

- Oi tant, que sí, Laieta!

 

 

Ramon Bosch i Puig

 


Sumari

 

Butlletins

 

Pàgina principal