VIATGE ALS PICS D’EUROPA

 

Els Pics d’Europa es configuren com un massís de 35 x 15 km diferenciat de la serralada Cantàbrica, tant per la seva situació més a prop del mar com per la seva morfologia, un calcari molt erosionat pels agents atmosfèrics i que conté alguns dels avencs càrstics més profunds de món. El clima atlàntic de la zona fa créixer bonics boscos i prats al seu voltant, però els Pics semblen alçar-se aliens a aquesta catifa verda amb la seves formes torturades de pedra grisa i nua, sense gairebé rastres de vida vegetal. La xarxa fluvial talla el massís en tres unitats diferenciades. Entre els rius Sella i Cares, el massís occidental o de Cornión culmina en la Peña Santa de Castilla, de 2.596 metres. El massís central o dels Urrieles, entre els rius Cares i Duje, s’alça als 2.648 metres de la Torre de Cerredo, vèrtex absolut de tota la serralada. El massís oriental o d’Andara, entre els rius Duje i Deva té la Morra de Lechugales, de 2.441 metres com a punt culminant. Tot el conjunt és parc nacional i depèn administrativament d’Astúries, Cantàbria i Castella-Lleó.

 

La segona campanya del nostre grup tenia com objectiu coronar en deu dies els seus tres cims més alts, la Peña Santa de Castilla, Peña Vieja i la Torre de Cerredo. El que no contàvem era amb la climatologia estranya d’aquest juliol del 2000. El dimecres dia 5, després de visitar el santuari de Covadonga fem nit entre la boira a la zona d’acampada regulada del llac Enol i a l’endemà, un cop vist l’interessant centre d’interpretació de la natura, pugem en dues hores al refugi de Vegaredonda, a 1.540 m. El dia és clar i assolellat. A la tarda fem una passejada fins el mirador d’Ordiales, a poc més d’una hora del refugi, on hi ha la tomba de Pedro Pidal, marquès de Villaviciosa d’Astúries, impulsor del parc nacional i primer escalador del Picu Urriellu (Naranjo de Bulnes) al 1904. La boira però, puntual a la seva cita de les 5 de la tarda, ens priva de la major part del panorama.

 

El divendres dia 7, tot i el temps incert, sortim de matinada cap amunt. Ens acompanya un home asturià de nom Modesto que vam conèixer al refugi i que va resultar un xerraire impenitent. El camí és clar i fressat i en 3 hores fem els 800 metres de desnivellfins la base del pic. El guarda del refugi ens havia informat que la via normal, la Canal Estrecha, de 3r+, estava marcada en groc. La boira tapa la meitat de la paret i no sabem trobar cap marca. Després d’una estona intentant-t’ho, un bon xàfec ens fa desistir i començar el descens. El típic orbayu asturià que cau tot el matí deixa el camí llastimosament relliscós, ens traspassa el gore-tex i ens deixa ben xops quan tres hores després arribem al cotxe.

 

Havíem doncs pres contacte amb els dos elements bàsics de la meteorologia asturiana, la pluja fina i persistent que t’acaba mullant i la boira que puja puntualment cada dia del fons de les valls. Tot esperant una millora del temps, a l’endemà fem la Garganta del Cares, recorregut espectacular de 12 km entre Poncebos i Caín que es fa en 3 hores. Un engorjat ampli al començament, estret al final, amb un camí pla tallat a la roca, similar al congost de Mont-Rebei. Aquí trobem molts turistes.

 

El diumenge 9 el temps millora i decidim iniciar la llarga pujada de 2.400 metres de desnivell fins el Torre de Cerredo. El camí surt de Poncebos i remunta la vall de Bulnes, arribant en 2 hores al poble, reducte d’una vida rural que aviat desapareixerà, doncs ja està fet el túnel per passar-hi un cremallera ja aprovat. Encara que la nostra intenció era anar directament cap a la Vega Urriellu, perdem la ruta i fem cap a l’ampli camí empedrat que puja a Collado Pandébano. El dia és clar i fa molta calor. Hem sortit una mica tard i suem de valent per salvar els 1.100 metres de desnivell entre una vegetació exuberant farcida de mosques i tàvecs. A 15 minuts del coll hi ha el refugi de La Terenosa, que resulta ser una cabana buida sense mantes ni cap servei, tot i que uns pastors que viuen a prop, els teòrics guardes, et cobren l’estada. Tenim l’agulla terrible del Naranjo a la vista però la boira torna a pujar al vespre i a la nit plou de valent. Al matí, de nou ens veiem obligats a desfer el camí al mig de la pluja i tornar al pla a l’espera d’una millora.

 

Hem hagut de deixar córrer l’atac al punt més alt però encara tenim una possibilitat. Canviem de vessant i amb el cotxe rodegem el massís, sortim d’Astúries i anem a Potes, a Cantàbria. Dediquem un dia al turisme per la vall de La Liébana tot esperant que el fred vent del nord faci fora els núvols persistents. La presència del telefèric de Fuente Dé ens permet un atac ràpid en el mateix dia a Peña Vieja i així ho fem el dissabte 12. Els vidres del cotxe estan gebrats quan a primera hora pugem i agafem el camí que des d’el Balcón del Cable va cap a Horcados Rojos. Abans del final, un trencall definit a la dreta s’endinsa a la Canalona i en menys 3 hores salvem els 800 metres de desnivell fins els 2.613 metres de Peña Vieja. Per fi hem petjat un cim del massís. Fa un dia clar, de vent fort i glaçat. Admirem i fotografiem els pics que se’ns han escapat de les mans. Les vacances però, s’acaben i hem de tornar. Què hi farem. Potser tornarem algun dia. Hem conegut l’encant unes muntanyes boniques però dures, molt diferents al Pirineu, amb forts desnivells, un clima insegur i amb els darrers restes d’una vida rural ancorada en el temps que sembla comdemnada a desaparèixer.

 

Amelia Carrilero

Lluís Díaz

 


Sumari

 

Butlletins

 

Pàgina principal