VIATGE A LA PATAGÒNIA

5a part: Fitz-Roy i Cerro Torre

 

 

Dissabte 1 de febrer de 1997. El Chaltén. De bon matí, sortim amb la motxilla a l’esquena, neguitosos per estirar les cames. Fa un dia clar i fresc. Agafem el sender marcat com a Rio Blanco que puja suaument en direcció nord-oest pel mig d’un bosc de lengas, coníferes semblants als nostres pins. Quan portem una hora i mitja d’agradable camí arribem a una espècie de mirador. Tenim a la dreta la vall del Rio de las Vueltas i davant nostre s’obre tota la grandiositat de la serralada patagònica, amb blanques geleres i esveltes agulles coronades de neu, entre les que destaca l’agosarada silueta del Fitz-Roy, amb un núvol enganxat al cim com una banderola. Sembla un paisatge de postal. 

 

Chaltén, muntanya fumejant, és el nom que els indis tehuelches donaven al pic, on vivia Agchén, déu del foc. El nom actual li va donar al 1876 el perit argentí Francisco Moreno, el mateix de la gran gelera, en memòria del capità Fitzroy, que comandava el bergantí Beagle, explorador de les costes patagòniques. Seguim el nostre camí i passem al costat de la llacuna Capri i una zona d’aiguamolls farcida de vegetació i flors. Creuem l’ampla llera del Rio Blanco, a la vora del qual hi ha el Camp Base del mateix nom. Trobem les primeres persones en tot el matí, expedicionaris de diversos països que esperen la seva oportunitat. Una forta pujada més i som a la Laguna de los Tres, magnífic balcó natural davant mateix del Fitz Roy i on comença la gelera. Aquí dinem extasiats davant la verticalitat del cim culminant i les agulles veïnes: Poincenot, Saint Exupery, Guillaumet, Mermoz i d’altres.

 

El mític escalador francès Lionel Terray, acompanyat de Guido Magnone, va ser el primer que va arribar als 3.441 metres del cim, al febrer de 1952. Tot i les evidents dificultats tècniques, parets llises de més de 1.000 metres, el veritable repte d’aquestes muntanyes és la freqüent i famosa meteorologia adversa pròpia d’aquesta latitud.

 

Després d’intentar fixar amb les nostres càmeres la bellesa d’aquest lloc únic, comencem la tornada. A mitja tarda, després de 9 hores d’excursió, arribem al poble i donem un tomb. Uns quants carrers en perfecta quadrícula, unes quantes cases aïllades, la majoria de militars, alguna ‘proveiduria’, albergs pels pocs turistes que hi arriben i sobre tot la sensació de soledat i despoblament d’un nucli perdut. Un petit bar, La Senyera del Torre i la Estancia Canigó mostren presència catalana en aquest llogarret tan remot. Anem a dormir a la zona d’acampada lliure situat a l’entrada del poblat. Sopem i quan el sol s’amaga, com a darrer regal d’un dia complet, s’aixeca la boira que tapava la serralada i tot el conjunt de cims se’ns mostra perfecte, a contrallum. Podem veure ara la fina agulla del Cerro Torre i amb el zoom de la càmera distingir nítidament el bolet de gel que el corona. 

 

Diumenge 2 de febrer. El dia comença tapadot i fred. Prenem el camí marcat amb el rètol Laguna Torre i pugem a poc a poc entre prats verds i humits boscos de lengas. Una hora després arribem a una collada. Davant nostre s’estén la vall del riu Fitz Roy . Per damunt les muntanyes baixes enfarinades d’una nevada recent, tot està cobert de boira. A més a més, amenaça pluja. Cal fer via i seguim a bon ritme per l’ampli camí a la vora del riu. Tornem a entrar al bosc en mig d’un silenci absolut. Remuntem el que semblen les antigues morrenes de la gelera i arribem al Camp Base Bridwell, on hi ha algunes tendes i poca gent. Cinc minuts més de pujada i som a la vora de la Laguna Torre, que recull les aigües de la gelera que es desfà en cascada a l’altra vora. Un glaçó gegantí sura davant nostre i pel damunt tot és boira. Tan sols veiem El Mocho, piràmide truncada que sabem és als peus del Torre, que avui s’escapoleix de la nostra vista. Quina llàstima, no podrem veure ni fotografiar tampoc la torre Egger, el cerro Standhart i la Bífida. Cesare Maestri i Toni Egger, al 1959, van ser els primers en escalar els 3.128 metres del Cerro Torre, salvant els 2000 metres de parets verticals d’aquesta agulla inversemblant que als anys 70 Jim Bridwell i altres escaladors de Yosemite van convertir en un paradís de l’escalada extrema, el big wall. 

 

Fa un ventet glaçat. Dinem al recer d’una roca, fem fotos i toquem el dos. Un bon xàfec ens espera a l’entrada del poble després de 6 hores d’excursió. Pleguem tot i marxem. Ens esperen 450 km de viatge, 180 per pista i 270 per carretera fins Rio Gallegos, on demà a les 11 agafarem l’avió cap a Buenos Aires i passat demà cap a Reus, si fa no fa a 15.000 km d’aquí. Déu n’hi do.

 

 

Lluís Díaz

 


Sumari

 

Butlletins

 

Pàgina principal