centre d'estudis canongins ponç de castellví

PERSONATGES 1994



 
JOSEP MARTORELL I GRAN
(La Canonja 1898 / La Plata - Argentina 1973)

Pintor i cosí de l'escultor Salvador Martorell.  En plena infantesa la seva família es traslladà a l'Argentina.  Es casà amb la italiana Aurora Beducci i del matrimoni en tingueren dos fills.  El seu primer èxit artístic l'aconseguí el 1924 amb el Gran Premio de Honor del Salón Libro de Otoño de la Provincia de Buenos Aires.  A partir de 1925 emprengué les seves tasques docents com a professor agregat de l'Escola de Dibuix de la Universitat Nacional de La Plata.  Posteriorment fou becat per a realitzar estudis de pintura per tota la república Argentina i d'aquesta època provenen els dibuixos i retrats sobre personatges aborígens del país.  Durant el 1930 fou nomenat president de la Comissió Provincial de Bellas Artes de Buenos Aires.  Viatjà per Europa amb estades a París, Roma, Londres i Madrid, però a partir de 1949 la seva activitat artística es combina amb la política.  Entrà a formar part del Ministerio de Trabajo de la Nación com a Cap del Departament d'Art i Cultura, càrrec que exercí fins al 1957.

Artísticament treballa els seus quadres a partir del dibuix i no pas únicament a través de la funció material i significativa del color.  El color serà substancialment l'adjectiu de la seva pintura.  Utilitzà el carbó com a material predilecta per tal de donar a les seves figures una vibració emocional i psicològica profunda.  Retratà principalment temes argentins i personatges singulars de la pampa.  Els seus quadres es troben distribuïts per tota l'Argentina: Museo Nacional de Bellas Artes; Museo Universidad Nacional de La Plata; Palacio de la Presidencia de la Nación; Cámara de Diputados de la Nación i altres pinacoteques particulars.


 
MANUEL BORRAS I FERRÉ
(La Canonja 1880 / Coll de Lilla 1936)

Bisbe i màrtir.  Fou ordenat sacerdot el 1903.  Posteriorment es doctorà en Filosofia, Teologia i Dret Canònic.  Notari de la Cúria Eclesiàstica i del Tribunal Metropolità de Tarragona.  Col·laborador íntim del Cardenal Vidal i Barraquer fins a la seva mort.  Inicialment fou secretari de cambra i Vicari General de Solsona (1914) durant l'etapa com a bisbe de Vidal i Barraquer en aquella diòcesi.  Posteriorment, quan Vidal i Barraquer fou nomenat Arquebisbe de la Seu de Tarragona, Manuel Borràs ocupa també el càrrec de Vicari General i jutge de testaments.  Fou preconitzat, el 1934, com a Bisbe de Bísica per Pius XI i alhora Bisbe Auxiliar del Cardenal Vidal i Barraquer.  Fou un home de govern al servei de l'església i a aquesta finalitat hi esmerçà la seva serenitat, pau d'esperit i ordre pastoral.  Amb la revolta civil i militar del 1936 fou empresonat a Montblanc i posteriorment traslladat al Coll de Lilla on fou martiritzat i cremat.  En l'actualitat resta oberta la causa per al procés de la seva beatificació.


 
PAU FIGUERAS I VILA
(La Canonja 1881 / Reus 195?)

Imatger i restaurador.  De ben jove assistí a les classes nocturnes de l'Escola Municipal d'Arts i Oficis de Reus, que compaginava durant el dia amb el seu aprenentatge a l'Acadèmia Fargas.  Més endavant passà a treballar a Barcelona al taller de Casa Rius, dedicat a la construcció d'imatges de sants.  Sembla que durant aquest període intentà simultanejar aquest treball amb uns inicials estudis a l'Escola de Belles Arts amb el mestre Borràs Abellà.  Però a partir de 1898, quan només comptava disset anys, retorna a Reus i s'establí inicialment al seu propi pis familiar del carrer de Sant Antoni, però aviat es traslladà a un petit taller del Raval de Robuster.  De reduïda alçària i físicament contrafet la gent l'anomenava afectuosament com el nan o el nanet del raval

Per aquesta botiga-taller hi desfilaren gairebé totes les promocions d'artistes reusencs que es formaren com a tals entre 1910 i 1936.  Deixebles com Joan Rebull, Modest Gené o Ceferí Olivé són una mostra dels molts qui van aprendre els seus primers passos en l'ofici de l'art.  Com a escultor-artesà de molt d'ofici, Figueras, treballà el marbre i el bronze però preferentment la fusta. Tot i així la seva principal activitat s'encaminà cap a les restauracions d'escultura religiosa, moble i pintura.  A força esglésies del Camp de Tarragona hi ha alguna obra seva, però les més significatives són un Sagrat Cor, un Sant Tarsici i una imatge de la verge de Misericòrdia que es troba a la Prioral de Sant Pere de Reus; el retaule de l'ermita del Roser de Vallmoll; un Sant Antoni i alguna altra imatge de la parròquia de Sant Sebastià de la Canonja.


 

 
JOAN BERTRAN I BARRUFET
(La Canonja 1878 / 1960)

Poeta i publicista d'inspiració popular.  Conegut pel renom de Joanet Calent fou el germà gran de Lluís Bertran.  De caràcter bohemi i somniador el podríem definir també com el joglar canongí de l'amor i la bellesa, temes predominants de la seva producció poètica, de la qual en sobresurten els llibres Salsa tarragonina (1954) i Estampes tarragonines (1958).  Conreà igualment amb extraordinària assiduïtat la recerca històrica d'àmbit local amb llibres com Apunts històrics i biogràfics del poble de Masricart i La Canonja (1930) i La Canonja i els canongins (1936) a banda d'altres opuscles i aportacions disperses.

LLUÍS BERTRAN I PIJOAN
(La Canonja 1891 / Barcelona 1959)

Poeta i periodista.  Desenvolupà la seva tasca professional a destacades publicacions barcelonines.  Fundà i dirigí el setmanari humorístic "El Borinot" i col·laborà igualment a la revista "El Patufet".  Fou redactor de "La Veu de Catalunya" i secretari general de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana.  Militant de la Lliga va tenir una llarga relació professional amb Francesc Cambó.  Acabada la guerra civil treballà com a redactor al diari "Solidaridad Nacional".  Com a poeta mantingué una gran amistat amb Ventura Gassol i participà plenament de l'estil i la temàtica d'un noucentisme tardà.  Fou mantenidor dels jocs florals de Barcelona i el 1922 n'obtingué el premi extraordinari.  L'amor, la religió i el paisatge són els temes predominants als seus llibres júnior (1917), En el límit d'or (1924) i Les estacions (1926).  En prosa publicà una Glossa biogràfica de Manuel Duran i Bas (1923), El pas de Sant Francesc (1928) i Premsa de Catalunya (1931)


 
 ANTONI BROSA I VIVES
(La Canonja 1894 / Barcelona 1979)

Violinista de projecció internacional.  Als sis anys guanyà el seu primer sou com a músic i als deu debuta al Palau de la Música amb un concert de Brahams.  Fou becat per l'Ajuntament de Barcelona per tal d'ampliar estudis musicals a Brussel·les i des d'allí, un cop acabada la Primera Guerra Mundial, es traslladà a Londres en començà la seva carrera professional.  Fundà el Quartet Brosa (1925) amb el qual realitzà actuacions per Europa i Nort-amèrica.  Interpretà la peça d'Stanley Bates Coronation concert amb motiu de la coronació de la reina Isabel d'Anglaterra.  Interpretà igualment obres de Britten, Stravinsky, Van Dieren, Shoenberg.  Actuà com a solista de l'Orquestra Filarmònica de Nova York i de la Sinfònica de Boston.  Fou nomenat professor de violí del Royal College de Londres, i intervingé durant tretze anys als "Cursets de música de Santiago de Compostela".  Condecorat per l'Estat espanyol amb la creu del Mèrit Civil. es negà sempre a comercialitzar les seves gravacions, malgrat tot se'n troben encara algunes provinents de la BBC de Londres.


 
FELIP DOLSA I VILADEMUNT
(Alcalá d'Henares 1811 / Tarragona 1905)

Militar que aconseguí la graduació de General de Divisió i Mariscal de Camp.  Fill del Coronel Josep Dolsa Berenguer.  De ben jove participa activament en diverses accions militars i el 1838 fou ascendit, per mèrits de guerra, al grau de Capità.  Es casà amb Francesca Dolsa i Ricart, germana del metge Tomás Dolsa. ja Comandant sol·licità d'anar a l'illa de Cuba on ocupà, de 1852 a 1861, els càrrecs de Tinent Governador polític i militar de Santiago de las Vegas, Holguín, Manzanillo i Farruco.  Posteriorment fou ascendit a Tinent Coronel i destinat a l'illa de Pinos.  De retorn a la península, el 1864, obtingué la graduació de Coronel i assumí el comandament del Regiment d'lnfanteria Extremadura.  Va ser Governador del Castell Militar de Figueres el 1877.  Com a Cap de la 2a.  Brigada de la 6a.  Divisió de l'Exèrcit del Nord prengué part en el setge de la ciutat de Bilbao contra les forces carlines i obtingué destacades condecoracions.  Arribà a ser Mariscal de Camp el 1887 i posteriorment fou nomenat Governador Militar de Biscaia i de Lleida.

TOMÁS DOLSA I RICART
(La Canonja 1819 / Barcelona 1909)

Metge alienista. Fill d'una família benestant amb considerables possessions i terres.  De ben jove s'interessà per la medicina.  Estudià al Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona i s'especialitzà en la terapèutica alienista.  Viatjà per Alemanya, Bèlgica, Anglaterra i França en va conèixer nous sistemes frenològics quant al tractament dels malalts mentals.  De retorn a Barcelona crea la Fundació Dolsa, institució precursora en l'estudi de mètodes relacionats amb la moderna socioteràpia.  Posteriorment crea l'Institut Frenopàtic de les Corts (1863), - encara en funcionament - el qual dirigí juntament amb el seu gendre Pau Llorach.  Va tenir tres fills, un dels quals, Lluís Dolsa i Ramon, va ser el continuador de la tasca de direcció de l'Institut.  Ideològicament fou un antiabsolutista convençut i no publicà gaires estudis tot i la demostrada solvència dels seus coneixements.  Passà els últims anys de vida retirat a les seves possessions de Cambrils de Mar.


 
Si bé és cert que la vida d'un poble es mesura fonamentalment per la realitat efectiva dels fets col·lectius -millores urbanístiques, guanys econòmics, accions de govern, iniciatives culturals-, no hem d'oblidar, tampoc, que totes aquestes iniciatives comunitàries han esdevingut reals gràcies a l'esforç dels seus protagonistes, els quals -massa sovint- han assumit un paper discret, però eficaç, que possibilita l'anàlisi històrica de conjunt.

Perquè la història de la Canonja, com la de tants altres pobles, s'ha anat edificant al llarg dels segles amb l'argamassa indestructible de les voluntats, sovint anònimes, dels seus homes i dones que han anat rellevant-se la torxa del treball generacional per tal d'aconseguir, per als fills, una realitat millor i sempre superable quan l'eficàcia de les voluntats neix indestriablement unida a la fidelitat.  Però aquesta és la història escrita de portes endins, la que es viu diàriament als carrers i a les botigues, a les places i als cafès.  No obstant hi ha també una altra història, la protagonitzada pel relleu biogràfic d'uns personatges singular. És la història que va més enllà del terme i que té projeccions d'àmbit nacional i fins i tot universal. És la cara amable de totes les lectures històriques; la façana presentable que dóna notorietat a tot un carrer; la sala endreçada per a rebre visites; l'exemple de la tenacitat que ajuda a entendre millor el treball minúscul en profit de tota una comunitat.  Són els nostres PERSONATGES, els més volguts i alhora també els més desconeguts.  Uns PERSONATGES nascuts a la Canonja i forjats des dels seus propis orígens en l'amor al poble que els ha vist néixer i que sovint no els ha vist morir Però també trobem tots aquells altres personatges, vinculats generacionalment al pobre, i que per circumstàncies familiars han hagut de néixer accidentalment lluny d'ell, o bé, en darrer terme, tots aquells que en funció del seu destí professional han esdevingut, per la mort, fills adoptius d'una població que en vida els acollí.

El conjunt de PERSONATGES que ara us presentem són els més significatius de les darreres generacions, però no pas els únics i ni molt menys els últims.  Perquè, ultra aquests, n'hi ha hagut d'altres que mereixeran, segur, un nou aplec d'estudi i difusió.

Els vuit PERSONATGES que ara us presentem són la tria dels més universals, alguns d'ells ja homenatjats en anteriors ocasions.  Recordem l'acte organitzat per l'Associació de Veïns, el 1980, per tal de proclamar com a Fills Il·lustres el bisbe Manuel Borràs, el violinista Antoni Brosa i el pintor Josep Martorell, d'entre els coincidents.  L'homenatge que el CEC Ponç de Castellví va retre, el 1988, al metge Tomàs Dolsa i també la dedicació de l'Any Salvador Martorell (1985-86) amb una exposició antològica de les seves principals escultures, el calendari didàctic - 1986, i els llibres de 1986 i 1988 dedicats monogràficament a difondre la vida i l'obra d'aquest escultor. Ara cal ampliar la nòmina una mica més amb els poetes Lluís Bertran i Pijoan i Joan Bertran i Barrufet. L'escultor, imatger i restaurador, Pau Figueras i Vila.  El metge alienista Tomás Dolsa i Ricart i el general Felip Dolsa i Vilademunt.  Tots ells, i els que vindran en properes edicions, són el nostre pobre, la imatge que la posteritat ha de recordar com a fills il·lustres.

Que tingueu un bon any 1994

Textos: Francesc Roig i Queralt
Reproducció fotogràfica: Joan Alberich Rion

Agraïment per la cessió de material fotogràfic a la Família Espasa-Martorell, Montserrat Bertran Felius, Josep M. Cuevas, Francesc Roig Queralt i Arxiu Fotogràfic del Centre d'estudis Canongins.

AMB EL SUPORT DE  L'ENTITAT MUNICIPAL
          DESCENTRALITZADA DE LA CANONJA



Publicitat: