centre d'estudis canongins ponç de castellví

AIGUA AVALL 1992

 

Un tres peus amb el torn acoblat i la corriola. El torn era normalment un cilindre de fusta de figuera amb una manivela a cada costat que feien girar els torners per a pujar la terra que s'excavava a l'interior de la mina a través dels pous. La corda que s'hi enrotllava, gruixuda, d'espart, s'anomenava llibant.

A la foto s'observa un pou destapat de la mina de les Tres Puntes, al costat mateix del cementiri de Vila-seca. A l'abril de 1990 hi treballava la colla del minador Joan Girona, que I'estava bancant -revestint- amb toves.

Els pous de les mines es tapaven amb una llosa de pedra que es col·locava aproximadament a un metre de la superfície. Sobre la llosa s'hi tirava terra per tal que no representes un obstacle per a llaurar. Quan calia obrir algun pou, com que a la superfície no hi havia senyals de la seva presencia, s'havia de fer pel procediment que els minadors anomenen "trucar el pou" que consisteix en colpejar la llosa des de l'interior de la mina perquè un expert, des de l'exterior, el pugui situar.


 
 

 Eines per a treballar a les mines. La gaveta de fusta amb nanses de corda era carragada amb la terra que el minador excavava i transportada per l'arrossegador, de cul enrere, fins a la vertical del pou més proper, per on s'evacuava. També s'observen diversos pics, un xapo, un mall i un llum de carbur per a il·luminar l'interior de la mina.

 
Coll de mina blanca -sense revestir- en terra argilosa. En aquest cas l'aigua corre entubada per conductes de formigó.

L'altura de les galeries no era gaire superior a un metre i l'amplada rarament superava els seixanta centímetres.


   
 

A la foto gran, la boca de la mina del Comú o de les Dues Hortes. La boca és el lloc per on l'aigua de la mina surt a la superfície. En aquest cas, l'aigua es pot conduir cap al rec de la dreta o el de l'esquerre accionant les manetes de les boixes que obren o tapen l'orifici respectiu.

Les fotos petites mostren l'antic dipòsit d'aigua potable de La Canonja, una bassa enterrada sota la plaça de la 0, que se subministrava d'aigua de la mina de la Concòrdia. Al fons es pot apreciar una "ensulsida" o desprenirnent de terres.


 

 A la foto gran, rec d'obra de la mina de la Concòrdia que omplia les basses dels horts de darrere les coses de La Raval.
A la foto superior, un enllacador a la riera de la Boella. L'enllacador consisteix en una obertura a la part alta del lateral d'una riera, regulable mitjançant una tanca de guillotina, que facilitava l'entrada a les finques del llot provinent de les rierades per tal d'enriquir els conreus.

 A baix, una de les "grites" o "garites" properes al mas de Sunyer. Aquestes construccions protegien un pou i permetien d'extreure'n aigua amb una galleda.


 

 La sénia és una màquina per a elevar aigua subterrània, composta d'una roda horitzontal amb braçols, moguda amb l'impuls d'un animal que volta, amb la qual engranen les dents d'una roda vertical que en girar mou una sèrie de catúfols de terrissa disposats al llarg d'una cadena sens fi, la part inferior de la qual va submergida dins l'aigua del pou on la màquina està instal·lada. Amb posterioritat a la sènia de catúfols s'instal·laren les sènies denominades "de rosari". Fonèticament al Camp de Tarragona i comarques de l'Ebre la seva pronuncia es realitza amb la /e/ tancada SÉNIA o bé transformant aquesta /e/ en /i/ SÍNIA.

Els pous on s'instal·laven sènies no tenien més de tres o quatre metres de profunditat. Per tant, només es constrüien en terres baixes, on l'aigua era molt superficial.

La sènia de les fotografies és a Salou.


   

 El detall de les fotografies reprodueix la maquinaria d'una de les anomenades sénies de rosari i que encara avui podem localitzar al peu mateix de l'autovia Tarragona-Reus, antiga Via Amàlia, ben a prop del camp d'aviació. Aquestes sénies de rosari són d'evolució posterior a les de catúfols i reben aquesta denominació pel fet de disposar, al llarg de la cadena, d'unes gomes que faciliten l'extracció de l'aigua mitjançant un tub d'elevació. La maquinaria funcionava per l'impuls d'un motor i era ben característic el so rítmic que la cadena produïa en girar al voltant de la roda. Actualment han caigut en desús i han estat suplantades per les modernes bombes hidràuliques submergides.

 
 

Selecció de refranys.

Pou trucat, pou trobat. 
Aigua corrent no fa mal a la gent.
L'aigua és la sang de la terra; quitar-la es fer-Ii la guerra.
No es pot treure l'aigua al primer cop d'aixada. 
Aigua neta, de raig o d'aixeta.
Pagès sense horta, la fam a la porta.
Aigua de pluja no quita regar.
Fem, sol i aigua al rec, la sort dels pagesos.
No vulguis terra que amb sínia es rega. 
Val mes aigua del cel que de la terra. 
Terra de regadiu fa tot el que diu; terra de secà, a vegades se'n desdiu. 
Amb aigua i fems, no hi ha terra dolenta.

 
 

Les noves tècniques de captació i distribució de l'aigua, han arraconat gairebé del tot els mètodes que, fins fa ben pocs anys, s'havien vingut utilitzant tradicionalment com a procés hereditari de velles centúries. Tant és així, que com passa en molts altres camps, es corre el perill de perdre'n completament la memòria. I no seria just.

En temps no massa reculats, l'aigua s'utilitzava exclusivament per a regar els conreus, base de l'economia dels pobles, i per a petites necessitats domèstiques.

A les terres més baixes, tocant el mar, els pagesos pouaven l'aigua amb senzilles sènies de catúfols de terrissa, mogudes per animals, els quals, girant lentament, omplien petites basses d'aigua: eren pous que no passaven dels tres o quatre metres de profunditat. En altres indrets, les dificultats que hi havia per a elevar l'aigua dels pous massa profunds eren evidents, i van obligar els pagesos a construir les mines, que han estat gairebé l'única forma d'obtenir cabals per a regar les terres i també per a abastir les cases mitjançant cisternes, i les fonts publiques.

El paper de les mines d'aigua era, doncs, tant vital, que bona part del Camp de Tarragona n'estava solcat. A La Canonja, la mina del Comú o de les Dues Hortes (les de la Canonja i Masricart) era una mina eminentment agrícola que regava, i encara ara rega, les hortes situades a ponent del poble; a més , subministrava aigua al safareig que hi havia al capdavall de la Davallada. Per contra, la mina de la Concòrdia (resultant de la fusió de les mines de Peres i de les Deveses), tenia un caire molt més urbà; regava els horts de darrere les cases, omplia cisternes, alimentava les fonts (excepte la de la Vila), el safareig del carrer de Sant Antoni, i els abeuradors.

La recerca d'aigua ha estat de sempre una constant preocupació, i més al nostre país, tan sec. Quan de les profunditats de la terra s'aconseguia extreure'n el més mínim cabal, tots els esforços i les fatigues quedaven recompensats. Ara es fan grans obres hidràuliques però cal no oblidar que les que es feien abans, en relació als mitjants emprats, eren immenses. Ho anirem recordant, mes a mes, amb l'ajut d'aquest calendari.


 

Que tingueu un bon 1992 !

Refranys extrets per Josep Maria Espasa Martorell del Cançoner "Folklore de Catalunya" de Joan Amades, excepte el del mes de gener.

  Textos de: Josep Llop Tous i Francesc Roig Queralt.
Fotografies: Joan Alberich Rion.
      Portada:  la font de La Raval de La Cononja, de ferro fos amb
                      base de pedra, al costat de l'emblemàtic plàtan.

AMB EL SUPORT DE L'ENTITAT
   LOCAL MENOR LA CANONJA