FRAGMENT
A l'escut d'Atenea lluïa bell i terrible el cap de Medusa escapçat per Perseu. Al port, la Medusa grega, etimològicament protectora, que convertia en pedra aquells que s'atrevien a mirar-la, cantada per Píndar i Ovidi, i pintada per Leonardo i Caravaggio, era només un moc pelàgic gelatinós i urticant desplaçant-se per la sopa bruta del moll, captiva d'un cos en descomposició que potser per no sentir-se sol en la seva podridura l'havia atrapat en un replec, a la deriva en la seva singladura erràtica. Mig rosegat, tou i blanquinós, el cos informe i la medusa captiva arribaven per fi al Serrallo un migdia de sol per espantar el petit de l'Armengol, que sedalejava ansiós des de primera hora del matí d'haver una llissa per veure-la boquejar abans de tornar-la a la mar, mentre els germans grans es capbussaven en l'aigua encara freda davant de la fàbrica del gel. No té ulls! No té ulls!
El 3 de juny de 1952 fou un dia memorable d'uniformes i medalles, i cerimònies prosopopeiques de molt de lluïment. Gairebé a la mateixa hora que, sota la presidència del general Franco, arribaven des de Poblet a la catedral de Tarragona les despulles dels reis d'Aragó, els cos queixalat de Martí Foradat atracava mansament al moll dels pescadors després d'un mes de singladures incertes al peus del petit de l'Armengol, que deixava anar el sedal i corria esperitat: no té ulls! No té ulls!
Sant correm-hi, la xarxa a terra i totes dretes i atabalades per les veus de l'Armengol petit, que no hi ha qui l'aturi. Però aquí, com arreu, hi ha jerarquies i papers. Primer, la Biela Ganxo, que agafa un croc i subjecta el nàufrag queixalat, mi-te'l, ja ha tornat. Després, la Claustre Goluda, que deixa l'entrepà i arreplega l'ordre de la Biela, i se'n va a la Confraria per trucar a la policia; encabat, la Dolça Iglésies, que es treu el rosari del davantal i comença a mormolar per l'ànima del Foradat més foradat que mai, Déu el tingui a la glòria; i més tard la Teresa Brull, que s'esblaima, li vénen basques i vomita damunt del difunt remullat.>br> Renoi! I precisament el dia que hi ha el caudillo! Mecagunlolla, que sempre m'ha de tocar a mi! Vinga, pesqueu-me'l ràpid.
I el jutge?
Deixa't estar de jutges, ja vindrà. Ara treu-lo de l'aigua i hi hagi pau.
Després de vendre el peix a la Llotja i passar-se quatre grapades d'aigua i una pinta, a la taverna no es parla de res més. No se'n pesquen gaires, de cadàvers, la veritat. La fitxa de la policia no és gran cosa: Martí Foradat, quaranta-dos anys, solter, natural de Vinaròs, pescador del cercle amb la Mundeta II. Veí del Serrallo. No consta cap afiliació política Soldat de lleva per la República. Sis mesos tancat a Pilats. Antecedents per estraperlo i martingales amb les cartilles de racionament. Peix menut. A la taverna, però, la fitxa és més completa: putero, pinxo, malcarat i busca-raons, desconfiat, desagraït, maleducat, perdulari, malparit...
Hòstia, que està mort!
Doncs un glop per celebrar-ho!
O dos.
O tres.
Aquí no el plorarà ningú.
Què me'n diu? El comissari, rutinari.
Està mort, el metge forense se'l mira sorneguer, i mig rosegat. Té un tret al clatell.
I?
Res més. Està massa fet malbé. Viu o mort se'l van endur mar endins abans d'abocar-lo a l'aigua i s'hi ha passat molts dies fent xup-xup.
El comissari fa revisar les denúncies de desaparició. Res del Foradat. Es veu que ningú no l'ha trobat a faltar. A la taverna en saben més, però no ho explicaran. Des de començaments de maig que no se'l veia ni a la barca ni al barri. No era estrany, però. De tant en tant desapareixia. A la barca, tots a callar. Faltava un dia, com si en faltava cinc. Mai no donava cap explicació. Al patró Veciana prou que li ho va deixar clar ben aviat. Jo vinc quan vull i tu a callar o et faig miques i t'enllauno. I se'l va creure, el Veciana, i tant. El Foradat tenia mala bava. Si no venia, millor, però mai no havia faltat tants dies. I què més? Mirades i somriures de complicitat. Paraula, però, cap més. A veure si hem d'acabar tots surant al port.
No va notar res estrany?
Res.
El venia a veure algú?
No.
Miri de recordar, dona, alguna cosa hi haurà que ens pugui dir.
Jo no em poso on no em demanen. Vivia aquí, però només hi venia a dormir. I quan hi era, es tancava a la seva habitació i no deia ni mitja paraula. Era sorrut, sap? Un mal home, malcarat. Però pagava puntual, això sí. I res més. No, la Remei Porta no dirà res. No sap gaire, és cert, però podria dir, per exemple, que algun cop l'havia vingut a buscar un home amb una gran taca vermella a la cara. Això podria ser important perquè marques com aquesta no n'hi ha gaires. Però la Remei Porta sap que val més callar. Sigui qui sigui qui l'ha fet naufragar, val més no tenir-hi tractes. Un tret al clatell no és poca cosa.
Deixi-ho córrer. No té res i al capdavall era un desgraciat. Ningú no el plora, oi? Doncs a la fossa comuna i via fora.
Però senyor, assassinats com aquest creen inseguretat.
Res, deixi-ho córrer, prou feina tenim. És una ordre.
Però hi ha algú que sap més, molt més, i calla pensant que li ha tocat la rifa.

---