- Vull que ens el tornin. Floreal Bellmunt és nostre. La Guardia Civil no n 'ha de fer res.
El comissari l'ha mirat fugaçment mentre capcineja.
- Un conflicte de competències, eh? L'entenc i no em desagrada que es preocupi per això. Fa bé. Però aquest cas - improvisa - no és clar. Bé, estic molt atabalat amb aquests informes i encara no he pogut ocupar-me'n. Digui'm, per què creu que ens l'haurien de tornar?
Ballester li explica detalladament. Faci el que faci, si ho fa aquí, és cosa nostra, conclou. El comissari assenteix comprensiu.
- Tornaré a parlar amb ells - menteix -, ja li diré alguna cosa. Esperi's fora.
Mentre Ballester seu a la seva taula el comissari truca a la Guardia Civil. No li ha agradat saber que se l'han saltat i vol una explicació. Amb compte, tanmateix, perquè vol tornar a Barcelona i sap perfectament que l'únic que no li convé és un conflicte, ho sap prou bé; encara que pugui tenir raó. Així que quan el comandant dels Civils li ha dit que ell rep ordres i que aquest assumpte està relacionat amb els maquis i afegeix que s'hi ha interessat personalment el coronel Sales, el comissari se sent prou satisfet. Ho entenc, és clar. I s'ofereix a col·laborar. Ja ho sap. Adéu, comandant. I immediatament ha cridat Ballester.
- És vostè massa impulsiu - li ha dit -. Oblidi-ho. L'assumpte de Floreal no és cosa nostra. Com ja sabia, està relacionat amb el cas del Llop, el maqui. D'altra banda, li convé saber que és el coronel Sales qui se'n preocupa. M'entén?
Massa i tot, pensa Ballester. Intenta una dèbil protesta, però calla el que voldria dir. Des de quan un coronel retirat dirigeix les forces de seguretat? I tot i que té ganes d'engegar-lo perquè és un merda que tant li fot la feina, acaba donant-li la raó mansament. A ell tampoc li convé fer-se notar i menys per un passavolant. Ho sento Floreal. Ho sento Enriqueta. La vida és així.
De vegades, tanmateix, la gent fa coses que sap que no hauria de fer. Ballester no va poder-se treure el rau-rau en tot el matí i encabat de dinar va decidir anar a veure el coronel. Va trobar-lo amb els ulls somnolents, en l'avantsala de la migdiada, però afable i pacífic, agraït a un àpat abundant i a un excés de vi bo. Seia en una butaca ampla amb un llibre al costat, que devia haver caigut a terra en el primer embat del son. Ballester va recollir ell llibre, les històries de Marasquino i Cagasceno.
- Gràcies, Ballester. L'ha llegit? És divertit.
Quan el coronel va callar, el convidà a parlar. A què dec la seva visita?
- Això que fa no està bé - va dir, tot i que de seguida va adonar-se que no era la millor manera de començar.
El coronel va somriure despreocupadament i va incorporar-se. Va fer sonar la campaneta i va manar que portessin una ampolla de conyac i dues copes. Va servir-les sense deixar de parlar d'això i d'allò.
- Què faig? - va dir finalment.
- Ha fet que la Guardia Civil detingui Floreal.
El coronel va mirar-lo divertit.
- I vostè què n'ha de fer, d'això?
- A mi se me'n refot ell, però el que passa a la ciutat està sota la meva jurisdicció i no m'agrada que ningú fiqui el nas en els meus nius. Podia haver parlat amb mi.
El coronel va engolir la copa d'una glopada.
- No s'ofengui, Ballester, però vostè no pinta res en aquest asumpte. Ara, li diré una cosa: la companyia de l'exèrcit que pentina la serra buscant el Llop l'hauria engrapat tard o d'hora. He preferit fer-ho jo. A vostè li agrada, aquest Floreal, oi? - va afegir després d'una pausa breu.
Ballester va tibar-se.
- Jo sóc un policia profesional i no m'agrada que em prenguin el pa del cistell. A Floreal, el vigilo jo, això és tot.
El coronel va servir-se una altra copa. Ballester encara la tenia plena.
- Sí, és clar, però li agrada. Se li nota. No, no digui res, és comprensible. Floreal és el primer personatge interessant que ens ha arribat en els últims anys. Ell ha trencat la monotonia dels delictes petits i la misèria dels estraperlistes. El comprenc. A mi també m'agrada. Sap, Floreal ha llegit el Quijote i la Divina Commedia, fins i tot l'Odissea, ha llegit. A vostè li agrada i encara li agradaria més si efectivament fos el conspirador que imaginem, per poder-lo caçar. No se n'avergonyeixi, diu molt a favor de vostè. És l'esperit del depredador, de l'autèntic policia. Però no s'hi amoïni, el caçarà. Quan arribi l'hora serà tot seu. Entretant, podríem col·laborar.
Ballester tragué un caliquenyo. El coronel l'aturà en sec. No pensava fumar-se allò allí, oi? Tingui, li oferí un havà.
- No l'entenc.
- Li seré sincer, Ballester. Floreal treballarà per mi, ara ja ho sap. Per això és intocable. Mentre vingui a aquesta casa, Floreal és més innocent que una animeta del llimb. Em segueix? Això no vol dir que vostè hagi de renunciar-hi. Demanar-li això seria immoral. Però s'haurà d'esperar. Vigili' l, acumuli proves, sigui la seva ombra, si vol; però no faci res sense parlar abans amb mi. I sobretot vetlli perquè no ens el prenguin de les mans, que és el que faig jo.
El policia assentia en silenci. Les paraules del coronel eren cada cop més lentes i els seus ulls miraven des d'una llunyania inabastable. S'adormia.
- M'entén? -Va beure's la tercera copa i féu un gest perdut-. Vagi i faci'm cas.
Ballester va aixecar-se. Abans de sortir encara va veure que el vell Sales agafava la copa que ell no havia tocat i se la bevia a glops petits amb els ulls gairebé tancats. Adéu, Ballester, adéu.

---

El que diu la crítica