ADÒNIC .- Vers de cinc síl.labes de la poesia clàssica, l'accent final del qual recau en la quarta síl.laba, que és l'última síl.laba àtona. Les síl.labes estan formades per un peu dàctil i un espondeu o troqueu.

ALBADA .- Poema que expressa sentiments relacionats amb l'arribada del nou dia. De caràcter popular.

ALEXANDRÍ .- Vers de dotze sil.labes, format per dos hemistiquis. En la mètrica anglesa i francesa, com en la catalana, és també de dotze síl.labes, mentre que en la castellana i la italiana és de catorze.

ALTERNANÇA .- Referit al fet d'alternar les rimes masculina i femenina, en la successió de versos.

AMFÍBRAC .- Peu mètric de la poesia clàssica de tres síl.labes (breu-llarga-breu), adaptat a la poètica catalana amb l'estructura àtona-tònica- àtona.

ANAPEST .- Peu mètric de la poesia clàssica de tres síl.labes (breu-breu-breu), adaptat a la poètica catalana amb l'estructura àtona-àtona-tònica.

ANAPÈSTIC .- Vers de la poesia clàssica amb un número indeterminat de peus anapèstics.

ANISOSIL.LÀBIC .- Referit als versos d'un poema quan tenen diferent número de síl.labes. Quan, al contrari, tots tenen el mateix número de síl.labes parlem de versos isosil.làbics.

APARIAT .- Combinació mètrica de dos versos que rimen en consonant o en assonant. Habitualment es presenten en tirallongues d'extensió il.limitada.

ART MAJOR/ART MENOR .- Distinció classificadora del versos, en funció del seu número de síl.labes. Segons aquesta divisió, són versos d'art menor els que tenen vuit o menys síl.labes, i d'art major els versos amb nou o més síl.labes.

AUCA .- Composició de la literatura popular, composta per quaranta-vuit dibuixos, cadascun dels quals és il.lustrat amb un rodolí (apariat, normalment heptasíl.lab).

BIOC .- En una composició anisosil.làbica, vers molt breu, de menys de quatre síl.labes, d'una estrofa de peu trencat, que es combina amb versos llargs.

BISÍL.LAB .- Vers de dues síl.labes. és escassament usat.

BORDÓ .- En la mètrica catalana medieval designa el vers. Es fa servir també per designar el vers que es repeteix al final de cada cobla. En la mètrica castellana, al.ludeix, a partir del s.XV, al conjunt de tres versos, el primer i el tercer pentasíl.labs assonants, i el segon heptasíl.lab solt, que de vegades clou la seguidilla.

CAL.LIGRAMA .- Poema que utilitza formalment la tipografia i l'escriptura per aconseguir una representació plàstica que suggereixi amb la seva forma visual algun tipus de relació amb el seu contingut temàtic. Forma utilitzada per la poesia avantguardista, malgrat que té precedents molt antics, deu el nom al poeta francès Gillaume Apollinaire, vers el 1914.

CANÇÓ .- Gènere trobadoresc i composició lírica, generalment de tema amorós, de tradició antiga. La cançó popular, lligada a la música i a una estrofa lliure presenta una temàtica molt variada. Els trobadors van convertir-la en el vehicle poètico-amorós de la poesia culta. En la literatura catalana, la cançó culta, consta de 5,6 o 7 cobles de vuit versos decasíl.labs, amb una tornada de quatre versos, el darrer dels quals contenia el senyal.

CESURA .- Pausa mètrica que divideix el vers en dues parts anomenades hemistiquis.

COBLA .- En la tradició literària catalana -i en el sentit habitual actual-, sinònim d'estrofa: grup de versos relacionats per la rima o el sentit i limitats per una pausa.

CODOLADA .- Tirada de versos formada per una sèrie d'apariats que alternen versos llargs (de vuit o de set síl.labes) i curts (de quatre). També fa referència a un gènere de la poesia popular, amb versos heptasíl.labs apariats, encara avui ben viu a l'illa de Mallorca.

COLLAGE LITERARI .- Composició poètica de caràcter avantguardista, en què s'utlitzen elements tipogràfics i, en general, visuals, per subratllar-ne el contingut.

COMPOSICIÓ .- En el sentit literari, sinònim d'obra. Més específicament, una composició poètica és un poema.

CORRANDA .- Cançó popular curta, molt sovint improvisada i generalment composta per quatre versos heptasíl.labs, amb la rima creuada. Rep diverses denominacions: cançonetes, glosses, follies, etc.

DÀCTIL .- Peu mètric clàssic de tres síl.labes (llarga-breu-breu), adaptat a la poètica catalana amb l'estructura tònica-àtona-àtona.

DACTÍLIC .-Vers de la poesia clàssica, amb un número indeterminats de dàctils i, ocasionalment, amb algun altre peu mètric.

DANSA .- Composició i gènere de la poesia trobadoresca, generalment composta per tres, quatre o cinc cobles de vuit versos relligades pel refrany; normalment feta amb heptasíl.labs, solia constar d'una entrada i una tornada.

DECASÍL.LAB .- Vers de deu síl.labes. és el vers per excel.lència de la poesia catalana, amb l'estructura cesurada 4+6. També pot presentar l'estructura de l'èpica francesa 6+4 i la d'influència castellana 5+5.

DÈCIMA .- Estrofa formada per deu versos, generalment d'art menor, amb rima consonant a b b a a c c d d c. També és coneguda amb el nom d'espinela, en al.lusió al poeta del pre-barroc espanyol Vicente Espinel.

DIÈRESI .- En la seva accepció mètrica, consisteix a trencar un diftong per tal de conseguir una síl.laba més en el recompte sil.làbic. Fònicament, s'aconsegueix pronunciant com dues síl.labes diferents la vocal i la semivocal del diftong.

DÍSTIC .- Estrofa de dos versos de la poesia clàssica grega i llatina. El dístic elegíac està format per dos hexàmetres, el segon dels quals està sincopat com un pentàmetre.

DODECASÍL.LAB .- Vers de dotze síl.labes sense cesura, a diferència de l'alexandrí. Ha estat molt poc utilitzat.

ELISIÓ .- és la supressió de la vocal àtona (a o e) quan entra en contacte amb una altra vocal en l'interior d'un vers. D'aquesta manera, dues síl.labes gramaticals esdevenen una única síl.laba mètrica.

ENCAVALLAMENT .- Es produeix quan l'estructura sintàctica de la frase no coincideix amb el final del vers, de manera que continua en el vers segnent. Habitualment força una lectura de ritme més ràpid. De vegades, l'encavallament es produeix en relació al límit dels hemistiquis.

ENEASÍL.LAB .- Vers de nou síl.labes. Molt poc utilitzat en la poesia catalana.

ENTRADA .- Estrofa inicial d'un poema que dóna a conèixer la seva intenció. Esta formada per dos versos i una tornada (rescobla) que es repeteix al final de cada estrofa. Veg. els goigs.

ESPINELA .- Veg. Dècima.

ESPONDEU .- Peu de la poesia clàssica format per dues síl.labes (llarga-llarga).

ESTANÇA .- Estrofa formada per versos hexasíl.labs i decasíl.labs, disposats lliurement. Modernament, l'estança designa sovint una estrofa variable en el metre i la rima.

ESTICOMÍTIA .- Normal en la poesia, consisteix en la coincidència de la pausa menor de final de vers, amb la pausa sintàctica de la frase. és, de fet, el contrari de l'encavallament.

ESTROFA .- Conjunt de versos d'una composició poètica que estan relacionats entre ells per la rima i el sentit, i delimitats per una pausa.

ESTROFA DE PEU TRENCAT .- és aquella que està formada bàsicament per versos llargs, però que els alterna amb uns de més breus.

GLOSSA .- Composició poètica culta d'origen Barroc.Consta d'una entrada, molt sovint una corranda, seguida de tantes estrofes com versos té l'entrada, més llargues, que fan referència al contingut de l'entrada. Les estrofes es clouen, per odre, amb un dels versos de l'entrada, fins que es tanca la composició amb l'últim d'aquella.

GOIGS .- Gènere poètic religiós de caràcter semipopular, de tema marià o hagiogràfic. Mètricament, són composicions de formalisme força rígid, normalment de versos heptasíl.labs amb aquesta estructura: entrada de quatre versos de rima encadenada (abab), entre cinc i vint-i- cinc estrofes de sis, set o vuit versos amb una retronxa que repeteix els dos darrers versos de l'entrada, a manera de refrany, i una tornada final formada per una quarteta que rima com l'entrada inicial i conté els dos versos de la retronxa. Es tracta d'un estrofisme molt semblant al de la dansa trobadoresca, de la qual deriva.

HAIKÚ (o haikai) .- D'origen japonès, és una composició breu, d'una sola estrofa, anisosil.làbica, de tres versos femenins, habitualment blancs, que sumen disset síl.labes, comptades també les síl.labes àtones finals.

HEMISTIQUI .- Cadascuna de les parts d'un vers que ha estat migpartit per la cesura.

HENDECASÍL.LAB .- Vers d'onze síl.labes. Molt poc usat en la poesia catalana.

HEPTÀMETRE .- Vers grec i llatí, format per set peus mètrics.

HEPTASÍL.LAB .- Vers de set síl.labes. Molt habitual en la poesia catalana, tant culta com popular.

HETEROMÈTRIC .- Veg. Anisosil.làbic.

HEXÀMETRE .- Vers grec i llatí, format per sis peus mètrics.

HEXASÍL.LAB .- Vers de sis síl.labes. Freqnentment utilitzat pels trobadors i pels poetes catalans del s.XIV.

HIAT .- Pronuncuació separada de dues vocals de distint so que entren en contacte en el vers: la darrera d'una paraula i la primera de la segnent.

IAMBE .- Peu mètric clàssic, format per una síl.laba breu i una llarga. Ha estat adaptat en la combinació àtona-tònica.

IÀMBIC .- Vers de la poesia clàssica, caracteritzat per l'ús bàsic de peus iambes.

ISOMÈTRIC .- Veg. Isosil.làbic.

ISOSIL.LÀBIC .- Referit als versos d'un poema quan tenen igual número de síl.labes. Quan, al contrari, tenen diferent número de síl.labes parlem de versos anisosil.làbics.

LAI .- Composició -i gènere- medieval d'origen francès, breu, fonamentalment narrativa, formada per una tirada de versos octosíl.labs apariats (com les noves rimades o la codolada). En els lais lírics, la mètrica admet variacions i sovint els dos versos octosíl.labs es veuen acompanyats per un tercer vers més curt que pot rimar amb els octosíl.labs següents.

LIRA .- Estrofa formada per cinc versos anisosil.làbics, hexasíl.labs el primer, el tercer i el quart, i decasíl.labs el segon i el cinquè (aBabB o aBaaB).

LLETRES SATÍRIQUES .- Composicions de caràcter burlesc de Francesc Vicenç Garcia, provinents mètricament de la letrilla castellana. Estan formades per versos heptasíl.labs amb aquesta estructura: entrada de dos o quatre versos, seguida d'un conjunt d'estrofes de sis, set o vuit versos amb una retronxa que repeteix els dos darrers versos de l'entrada, a manera de refrany, en cada estrofa.

MADRIGAL .- Gènere líric i composició breu, de procedència italiana, habitualment de tema amorós, formada per versos hexasíl.labs i/o decasíl.labs, que fan dos o tres tercets i una o dues tornades, i tenen rima variable. Antecessora de la silva.

METRE .- Mesura (número de síl.labes) d'un vers.

MÈTRICA .- Conjunt de regles relatives a la mesura dels veros (el metre) i a les estrofes.

MONOSÍL.LAB .- Vers d'una síl.laba.

NADALA .- Cançó popular, el tema de la qual és el naixement de Jesucrist o, més en general, qualsevol dels motius tradicionalment considerats nadalencs. D'estructura mètrica molt variada.

NOVES RIMADES .- Habitualment de caràcter narratiu, són una tirada de versos apariats, generalment octosíl.labs, amb rima consonant, de gran difusió durant l'Edat Mitjana.

OCTAVA .- Estrofa de vuit versos d'art major, molt sovint de versos decasíl.labs, amb dues o tres rimes consonàntiques: la cobla (tradicional octava de la poesia catalana, amb decasíl.labs cesurats a la quarta), l'octava italiana (versos de qualsevol mesura, però tots iguals) i octava reial (vuit versos decasíl.labs de rima encadenada, més un apariat)

OCTONARI .- Vers de setze síl.labes. Infreqüent.

OCTOSÍL.LAB .- Vers de vuit síl.labes, eminentment narratiu. Fou molt utilitzat durant l'Edat Mitjana.

PENTÀMETRE .- Vers grec i llatí format per cinc peus mètrics (dos dàctils o espondeus, un espondeu i dos anapèstics).

PENTASÍL.LAB .- Vers de cinc síl.labes.

POEMA EN PROSA .- Veg. prosa poètica.

POEMA VISUAL .- Obra avantguardista, de caracter visual, però impresa, que connota un missatge poètic.

PEU MÈTRIC .- Unitat rítmica en què es basava la mètrica grega i llatina, fonamentada sobre la distribució accentual i, doncs, en la repetició d'una seqnència de síl.labes breus i llargues en el vers. La seva adaptació a la mètrica actual s'ha fet sobre la combinació de síl.labes àtones i tòniques.

PROSA POÈTICA .- Text escrit en prosa, que pel seu ritme i el seu to és molt pròxim a la lírica.

QUARTET/QUARTETA .- Estrofa de quatre versos, amb una o dues rimes (AAAA, ABAB, AABB, ABBA, etc.). Tot i que la tradició catalana medieval no ho feia, per influència castellana, avui se sol distingir si els versos són d'art major (quartet) o d'art menor (quarteta).

QUINTET/QINTETA .- Estrofa de cinc versos, amb dues rimes consonants (ABABA, ABBAB, ABAAB, AABBA, etc.). Distingim entre el quintet, si és amb versos d'art major; i la quinteta, si són d'art menor.

REBLE .- Paraula o frase totalment innecessària que ha estat utilitzada, només, per raons mètriques (per la rima o per ajustar el metre del vers).

RECOMPTE DE VERSOS .- Operació per establir el metre dels versos. Cal tenir present que el número de síl.labes mètriques no ha de coincidir necessàriament amb el número de síl.labes gramaticals. En funció del tipus de vers que ha estat considerat com a patró per al recompte (el masculí/agut o el femení/pla), les literatures romàniques n'ofererixen dos models: la basada en el vers femení, com la castellana i la italiana, que compten fins la síl.laba àtona que segueix a l'última tònica (així el vers agut serà comptat amb una síl.laba més i l'esdrúixol amb una de menys), i la basada en el vers masculí, com la catalana i la francesa, que compten fins l'última síl.laba tònica i ignoren totes les que la segueixin (així el vers pla serà comptat amb una síl.laba menys i l'esdrúixol amb dues).

REFRANY .- Vers, o conjunt de versos, que es repeteix al llarg de tota la composició.

RETRONXA .- és un tipus d'enllaç entre les estrofes d'una mateixa composició, que en remarca la seva unitat. Es basa en la repetició, a la fi de l'estrofa, d'algun element: d'un o més versos del refrany (retronxa de vers); d'un mot que rima al refrany (retronxa d'identitat de rima); o d'una o més rimes del refrany (retronxa de rima).

RIMA .- Repetició de sons finals de les paraules amb què acaben dos o més versos, a partir del darrer accent.

RIMA ASSONANT .- és la que es produeix quan es repeteixen els sons vocàlics, però no els consonàntics dels versos. Considerem assonant la rima dels versos aguts d'idèntica vocal tònica, i la dels versos plans que mostren coincidència entre la tònica i l'àtona segnent. En els esdrúixols no es té en compte més que la vocal tònica i l'última, mentre que s'ignora la penúltima.

RIMA CONSONANT .- és la que es produeix quan es repeteixen els sons vocàlics i els consonàntics dels versos a partir de l'última síl.laba tònica.

RIMA CREUADA (CROADA, ENCREUADA O DE CIRCULARITAT) .- En una quarteta, l'estructura on rimen el segon i el tercer vers, d'una banda, i el primer i el quart, de l'altra (ABBA).

RIMA ENCADENADA (o rima d'alternança).- En una quarteta, l'estructura on rimen el primer i el tercer vers, d'una banda, i el segon i el quart, de l'altra (ABAB).

RIMA EQUÍVOCA .- és aquella que es produeix entre dues paraules homòfones.

RIMA EXTERNA .- és aquella que es dóna al final del vers. Generalment, quan parlem de rima al.ludim a la rima externa.

RIMA FÀCIL .- és la que es dóna entre mots derivats d'una mateixa arrel (troba/retroba), i entre mots de la mateixa categoria gramatical (adv. en -ment, infinitius, gerundis, etc.)

RIMA FALSA .- Quan la repetició de sons que és la rima no presenta unes característiques fonètiques plenament idèntiques. La rima visual és un tipus de rima falsa.

RIMA FEMENINA .- és la que es dona quan les paraules finals de vers, que rimen, són planes o esdrúixoles. Per extensió, parlem també de versos femenins.

RIMA INTERNA .- és aquella que es dóna entre dues paraules en un mateix vers. Pot ser entre dues paraules qualssevol, entre l'última paraula del vers i la penúltima (rima en eco), i entre l'última del vers i l'última del primer hemistiqui (rima lleonina).

RIMA MARIDADA .- Es produeix entre les rimes masculines i femenines d'una mateixa paraula i les respectives masculina i femenina d'una altra: bufó (a) bufona (b) rodó (a) rodona (b).

RIMA MASCULINA .- és la que es dóna quan les paraules finals de vers, que rimen, són agudes. Per extensió, parlem també de versos masculins.

RIMA VISUAL.- Rima falsa que es produeix quan no es té en compte el so, sinó l'ortografia dels mots. En el cas del català afecta, sobretot, a la pronúncia o emmudiment de la r a final de mot, i al grau obertura de les vocals e i o

RITME .- Repetició d'un mateix fenòmen de manera regular. En la poesia, el ritme s'aconsegueix mitjançant la rima, el metre, les pauses i, sobretot, els accents.

RODOLÍ .- Combinació de dos versos apariats, amb la mateixa rima. Generalment de caràcter festiu, acompanyen els quadres d'una auca.

ROMANÇ .- Composició d'un nombre indeterminat de versos, generalment heptasíl.labs, amb els versos senars rimant en assonant, mentre els parells són blancs. Si els versos són decasíl.labs parlem de romanç heroic, i de romancet si en tenen cinc o menys.

SÀFIC .- Vers de la poesia clàssica grega i llatina, format per cin peus i mig (tres troqueus, dos iambes i una síl.laba solta). En català ha estat adaptat en decasíl.labs femenins blancs, amb accent a la quarta (paraula plana).

SEGUIDILLA .- Estrofa de quatre versos, d'origen castellà, composta per dos hexasíl.labs blancs (primer i tercer) i dos tetrasíl.labs que rimen entre ells (segon i quart). Sovint, la seguidilla finalitza amb un bordó.

SENYAL (en provençal senhal) .- En la lírica trobadoresca, paraules que amaguen el nom de la dama a qui s'adreça la cançó, o el d'un altre trobador, que apareix en la tornada final.

SEXTET .- Estrofa de sis versos amb un esquema ABABCC, tot i que pot presentar variacions. Per influència de la mètrica castellana hom distingeix el sextet (amb versos d'art major) de la sexteta (amb versos d'art menor).

SEXTINA .- De procedència trobadoresca, composició formada per sis sextets (sis estrofes de sis versos decasíl.labs).

SILVA - Composició d'un nombre indeterminat de versos hexasíl.labs i decasíl.labs, combinats i rimats (blancs o amb rima consonant) segons la lliure voluntat del poeta. És d'origen castellà.

SINALEFA .- Consisteix en la unió, fònica i mètrica, en una sola síl.laba, de la vocal final d'una paraula amb la inicial de la següent.

SINÈRESI .- És la unió forçada, a efectes mètrics, de dues vocals que no formen diftong en una sola síl.laba.

SONET .- Composició poètica d'origen italià, composta per versos decasíl.labs formant dos quartets (amb rima creuada ABBA o encadenada ABAB) i dos tercets (de rima més variada). En la poesia contemporània, s'han produït variacions respecte al metre i a la rima.

TANNKA .- D'origen japonès, és una composició breu, d'una sola estrofa anisosil.làbica, de cinc versos femenins, habitualment blancs, que sumen trenta-una síl.labes, comptades també les síl.labes àtones finals.

TERCET .- Estrofa de tres versos de formes mètriques i distribucions de rima variables. Amb tot, quan formen combinacions, acostumen a presentar rimes encadenades : ABA BCB CDC...

TERCINA .- Composició formada per tercets decasíl.labs encadenats, el darrer dels quals sol tenir un vers més (ABA BCB ... YZYZ). Va ser introduïda per Andreu Febrer en la seva traducció de la Divina Comèdia de Dante.

TETRASÍL.LAB .- Vers de quatre síl.labes. És el més curt dels utilitzats tradicionalment en la lírica catalana. Jaume Roig hi va escriure el seu Spill o llibre de les dones.

TIRADES/TIRALLONGUES .- Composicions formades per una o vàries sèries llargues de versos d'igual metre, monorrims o apariats.

TORNADA .- Versos, en menor nombre que les estrofes de la composició, que es repeteixen al final i la tanquen. Malgrat la seva semblança, es distingeix del refrany, perquè aquest està format per un o més versos que es repeteixen al llarg de tota la composició, i no només al final.

TREDECASÍL.LAB .- Vers de tretze síl.labes. No té cap tradició en la literatura catalana.

TRISÍL.LAB .- Vers de tres síl.labes. Molt escassament usat en la poesia catalana.

TROCAIC .- Vers de la poesia clàssica format per un número indeterminat de troqueus.

TROQUEU .- Peu mètric de la poesia grega i llatina, format per una síl.laba llarga i una breu. Ha estat adaptat en la poesia catalana en la combinació d'una síl.laba tònica i una àtona.

VERS .- Conjunt de paraules ordenades segons unes regles arbitràries que en regulen el metre i el el ritme i que, combinades amb d'altres conjunts similars conformen un poema.

VERS BLANC .- Vers d'una composició sense rima. Malgrat que no rimen, els versos blancs estan sotmesos a les lleis rítmiques i mètriques, amb un determinat esquema regular. Els decasíl.labs blancs femenins són anomenats estramps. Si el vers blanc apareix en una composició rimada, parlem de vers espars; i si, a més de ser blanc, no se subjecta a cap estructura mètrica i rítmica regular, l'anomenem vers lliure.

VERS COIX .- Vers defectuós per manca d'alguna síl.laba mètrica, en relació a la mesura que hauria de tenir. VERS ESPARS .- Vers que, dintre d'una composició rimada, no rima. És un vers blanc, dins una composició amb rima. VERS ESTRAMP .- Vers decasíl.lab femení, sense rima.

VERS LLIURE .- Vers no sotmès a cap estructura regular, rítmica o mètrica, en la composició. És l'absència de qualsevol tipus de regularitat -i no pas la més evident de rima - el que determina que el vers sigui lliure.

VERSICLE .- De tradició hebraica, és una frase o un conjunt de frases d'un text bíblic que es contraposen o es complementen mútuament. Sovint estan formats per versos lliures.

VIADERA .- Composició pròpia de la poesia galaico- portuguesa medieval (viadeyra, o cançó de camí), que va ser introduïda en la poesia catalana pel trobador Cerverí de Girona. Es tracta d'una forma de caràcter popular, per ser dansada, d'estructura força complexa.

VILLANCET .- Adaptació del villancico castellà, fou introduït per Pere Serafí al S.XVI per designar una composició de forma semblant a la dansa. A partit del XVII ha estat utilitzat per referir- se a la nadala, per influència lèxica del castellà.

VIROLAI .- Composició formada per una entrada i un conjunt d'estrofes amb refrany, de forma molt variada. Deriva del gènere poètico-musical francès de mateix nom(virelai), destinat a la dansa. Se sol identificar amb el poema de Verdaguer, malgrat que aquest no hi té res a veure formalment.