L’odi és reconfortant. No vull dir que sigui l’únic sentiment reconfortant. Potser la resignació religiosa també ho és. Però si no heu odiat mai, no em podreu entendre. I no em refereixo a la malvolença o la simple animositat que sol sentir la gent en condicions normals. L’odi és un sentiment abassegador, molt més que l’amor, i, contra el que és diu, no sempre destructiu. En aquelles circumstàncies, l’únic capaç de mantenir-me amb una esperança. Perquè només l’odi era prou fort per oferir-me un objectiu que em permetés aferrar-me a una vida miserable i sense horitzons. 127, a pesar del que deia, no odiava, i això no el feia un home més lliure ni millor, sinó que el paralitzava i el convertia en un corder disposat a ser sacrificat. No l’entenia.

A la fi, el vaixell va deixar de capbussar-se frenèticament. Havíem virat cap al nord a la recerca d’aigües més amables? La nostra situació, però, no va canviar gaire. És cert que van alimentar-nos millor i van fer netejar la bodega, ens van autoritzar a anar a les dutxes i a rentar-nos la roba, però ni ens van permetre anar a coberta ni cap home de negre va acostar-se a nosaltres prou perquè poguéssim veure-li la cara; es mantenien allunyats i amenaçadors. I aviat vam començar a treure cadàvers. Havia llegit que abans els mariners morts, els amortallaven amb el seu coi i llastats amb dues bales de canó, els tiraven al mar. Els nostres, però, no van tenir mortalla ni cerimònies. Després que ens els fessin pujar a coberta ens obligaven a despullar-los i a llençar-los per la borda. Encabat cremàvem les seves granotes blaves en uns bidons. Mai no va acostar-se cap home de negre.

Passada la primera onada de destrucció, que s’havia endut una desena d’homes, la mort va fer-se present com un estadant més entre nosaltres. Llavors van semblar despertar i els homes de negre van haver de recórrer a la violència per aconseguir treure els cadàvers de la bodega. Ningú no volia fer-ho. I les preguntes i la por, els crits i les protestes van esdevenir sòlides com un bloc de formigó. Per què morien? Què estava passant? Crec que no ho sabien. El sanitari era incapaç de fer res més que certificar-ne la mort i al cap d’alguns dies va negar-se a examinar-los i van crear una brigada perquè, a canvi d’alguns privilegis mesquins, inspeccionessin diàriament la bodega i organitzessin la retirada dels cadàvers. L’ambient esdevingué ràpidament violent i agressiu en extrem. Aquells que havien sigut sobtadament elevats a la categoria de guardians es comportaven amb crueltat i feien anar les porres sense miraments. Aviat hi hagué un nombre creixent de malalts amb els mateixos símptomes: mals de cap, febres i hemorràgies, que no rebien cap tipus d’assistència. Els homes de negre havien deixat les portes obertes i s’havien refugiat fora de la bodega i transmetien les instruccions a través dels altaveus. I el nostre espai esdevingué molt aviat el regne violent dels guardians i un infern de recels i desconfiances. Mai no seré capaç d’explicar-ho en tota la seva dimensió, ni vosaltres d’entendre-ho. Qualsevol accés de tos, un mareig simple o un cansament es convertiren en una prova acusatòria terrible i el vaixell fou un rusc d’enemics ferotges i sense pietat. Tots contra tots. Ni en el pitjor dels malsons hauria pogut imaginar un infern pitjor. He vist apallissar salvatgement fins a la mort un home per negar-se a recollir un cadàver; he vist llençar per la borda homes vius perquè semblaven enfebrats. La mort i la brutalitat cavalcaven lliurement per les entranyes del vaixell.

A través de les escales del nivell superior s’havia habilitat una sortida directa a coberta per una de les escotilles i els morts eren pujats directament sense passar per l’estructura de popa on s’havien fortificat els homes de negre, que des d’allí controlaven la nostra vida cada cop més precària. L’ordre, però, es mantingué. Almenys, al començament. Els homes s’havien tornat encara més esquius i obertament agressius; fugien de tota companyia i assenyalaven els malalts, o els que semblaven malalts, amb ràbia i diligència, però es sotmetien a les ordres dels altaveus i als crits dels guardians reforçades sempre amb insults i cops. La confusió era absoluta i tots procuràvem passar desapercebuts i allunyar-nos de qualsevol símptoma sospitós.