Lletra de batalla de Joan Cavallé a Jordi Tiñena (26-01-2012)

 

JC - Avui parlem de Jordi Tiñena. ¿Hi ha algú, entre els presents, que no el conegui? Segurament, de tots els que escrivim en aquest territori que anomenem el Camp de Tarragona és el que té una trajectòria més rectilínia. El definim aviat: és novel·lista. Després d’un període, que potser, agosaradament, podem qualificar com d’aprenentatge, en què es va dedicar a fer versions dels clàssics catalans (i aquí hem d’esmentar els títols deTirant lo Blanc, Lo somni, Curial e Güelfa, El Llibre de les dones, Blandín de Cornualla, entre molts altres) i també d’algun no català, com la Història de l'esforçat cavaller Partinobles o Ivanhoe, de Walter Scott, Jordi Tiñena decideix aventurar-se pels camins de la novel·la. Des de 1995 fins a l’actualitat n'ha publicat 9, en diferents cases editorials: Bromera, Columna, Proa, La Magrana, El Mèdol i Arola. Aquesta activitat li ha valgut l’obtenció dels premis Ciutat d’Alzira 1994 i Pin i Soler 1999, de novel·la, a més d’haver quedat finalista del Carlemany, el 1994, del Llorenç Vilallonga, el 1997 i del Sant Joan el 2010.

La irrupció de Tiñena com a novel·lista va ser fulgurant: 3 novel·les publicades l’any 95. Els tres anys següents, va ser present en les prestatgeries de novetats amb una nova novel·la cada any. Després, la periodicitat va començar a allargar-se: la setena novel·la va trigar quatre anys; la vuitena, tres més; la novena, sis. (Encara que sembla que la desena no trigarà tant.) Ens pica la curiositat i per això fem la pregunta. Aquesta diferent periodicitat al començament i al final, ¿a què obeeix? ¿És que potser a l’autor li costa de trobar idees? ¿O se li fa més difícil escriure? ¿O és més exigent amb si mateix i per això s’entreté més en la redacció de cada títol? ¿Potser es vol fer pregar, per allò de “Tot el bo es va esperar”? ¿O se’ns ha endropit? ¿O és que potser ja n’està cansat, d’escriure? ¿O ha fet números i no li surt a compte? Se’ns acudeixen moltes possibles respostes però no voldríem cansar els assistents enumerant-les. Al capdavall, potser són moltes raons barrejades. I potser la raó veritable no està en el mateix autor, sinó que és un reflex de com funciona actualment el mercat (o mercadeig) editorial. En fi, ens agradaria sentir com ell mateix ens ho explica.

 

JT- Si hagués de fer comptes, em sembla que no escriuria gairebé ningú. I en canvi som molts. Només els socis de l’AELC som més de 1000. I només un 5% viu de l’escriptura. Així que professors i periodistes som el gruix

No és per falta d’idees i encara menys per droperia. Les tres primeres van sortir a l’hora, però com es pot comprendre venien d’enrere. Ara, sí és veritat que al principi tens una frisança que es va apagant, com d’altres.

Després hi ha el ritmes editorials. Entre El Mercant i Peix de gat passen 6 anys, és cert. Però entretant i ha altres treballs, com l’edició de Lo caragirat i una altra novel·la, que sortirà d’aquí a un mes o mes i mig, però que va ser escrita abans.

També és cert que et demanes més. Les primeres segueixen un patró narratiu que podríem dir clàssic. Però des de L’ombra del coronel  he mirat que cada novel·la fos diferent en la seva tècnica narrativa.

 

JC- Bona part de les novel·les de Jordi Tiñena es poden adscriure amb facilitat dins la categoria de novel·la històrica. És així, simplement, perquè el seu argument o trama es desenvolupa en una època anterior a la nostra. Totes juntes constituixen una mena de fresc a través del qual transcorre el temps de, més o menys, els darrers sis segles, des de les foscúries inquisitorials del segle XV, a La dona del grill, fins a la més corprenedora contemporaneïtat, no menys inquisitorial i salvatge, a Un dia en la vida d’Ishak Butmik o El mercant. Com si d’un projecte estudiat es tractés, Tiñena ha anat desplaçant-se pel temps (i també, de passada, per l’espai). La dona del grill, per la Barcelona del segle XV; Dies a la ciutat, per la Tarragona del segle XVI; El comediant de Perpinyà, per la Catalunya Nord i el París del segle XVII; Els vespres de Don Magí de Castellarnau, per la Tarragona del segle XVIII; Mort a Menorca, per la Menorca del segle XIX. Una novel·la per segle? Sí, menys pel vintè. Potser perquè és el seu segle, a aquest període hi dedica una mica més d’atenció. Malgrat la coherència d’aquest conjunt novel·lístic, l’autor ha declarat en diferents entrevistes que això no ha estat premeditat, que no hi ha cap voluntat de confegir cap comèdia humana, sinó que ha estat fruit exclusiu de la casualitat. Sincerament, no ens ho podem creure. Expliqui’s.

 

JT- Però és cert que quan vaig començar no hi havia un pla preconcebut. Així, les tres primeres: Mort a Menorca (s. XIX), Un dia en la vida d’Ishak Butmic (s. XX) i Els vespres de don Magí Castellarnau (s. XVIII). Responien a impulsos personals: el fulletó, en la primera. Per aquells anys jo havia acabat una tesi sobre la novel·la històrica catalana del XIX, havia editat El coronel d’Anjou de F.P. Briz,i una versió de L’orfeneta de Menargues de Bofarull i la versió d’Ivanhoe,  i tenia ben present el paper d’August Maquet com a negre  de Dumas. Mort a Menorca, recull aquest món en un joc metaliterari a propòsit del fulletó i de la figura del negre, que és el protagonista i narrador de la novel·la. Un dia en la vida d’Ishak Butmic està escrita durant la guerra de Bòsnia i el setge de Sarajevo, i responia a la voluntat d’abordar el conflicte literàriament. I Els vespres de don Magí Castellarnau aborda un dels temes recurrents en les meves novel·les: el personatge a qui les circumstàncies aboquen a dur una vida que no és la que hauria volgut.. La següent, La dona del grill, també obeïa a una raó personal: el gust per l’edat mitjana- Jo ja havia fet les versions del Blandín de Cornualla, Tirant Lo Blanc, El llibre de les dones, Curial i Güelfa, entre altres. Era lògic, doncs, que hi dirigís l’atenció. La casualitat va posar-me a les mans el llibre El cavaller i l’alcavota, actes d’un procés medieval seguit a la ciutat de Barcelona contra un cavaller i la seva alcavota, i jo el vaig novel·lar.

Llavors es va començar a dir que feia novel·la històrica i que cobria els segles. I vaig adonar-me que era així, és veritat.

 

JC- Bona part de les novel·les de Tiñena estan ambientades a Tarragona. Llavors, de la suma d’aquesta ciutat i la història  ens surt, de manera bastant natural, l’època romana. És curiós que, atesa la seva afició o voluntat de situar les seves ficcions novel·lesques en el passat històric de la ciutat, no ho hagi fet en el període considerat com de més esplendor. Quina raó addueix per no haver-ho fet? Ja sabem que l’autor és lliure i pot fer el que li doni la gana. Però no creu que l’època imperial té prou elements per justificar una novel·la?

 

JT- I tant! Però ja la fan altres, com l’Àngel Octavi Brunet, Xavier Aguilar o Xúlio Ricardo Trigo. No n’he sentit mai cap impuls. No sóc gaire aficionat al peplum. Ja he dit abans que no escric així. No és una cosa planificada, encara que ho sembli. Si ho fos, n’hauria escrit alguna. Ja hi ha hagut qui m’ho ha suggerit.

 

JC- Com ja hem vist, les novel·les de Jordi Tiñena retraten la nostra societat des del s. XV fins a l’actualitat. ¿Li podem demanar que ens satisfaci una curiositat? ¿A quina època i a quin lloc s’adscriurà la seva pròxima novel·la?

 

JT- Em temo que, quan ho digui, no faré sinó confirmar la teoria del fresc a través de la història. Perquè si fins ara van, sense  saltar-se’n cap, des del s. XV al XX, la pròxima transcorre en aquest XXI. Suposo que no servirà de res que digui que és casualitat. Però és cert. L’origen cal cercar-lo en la lectura de Bartleby y compañía, D’Enrique Vila-Matas, i les seves referències a L’escrivent, de Melville i al Jacob von Gunter, de Robert Walser: l’escriptor que no escriu i vol fer-se invisible.

 

JC- Continuant amb la idea del retaule temporal, observem que dues novel·les han estat situades no només en època franquista, sinó que a més el franquisme, amb les seves vileses, n’és el principal protagonista. ¿Per què aquesta especial atenció? ¿Li va fer alguna cosa, Franco? ¿Per què aquesta mania a retratar falangistes amb el bigotet de formigues? ¿N’ha conegut? ¿Per a l'autor, el franquisme és alguna cosa més que un període de la nostra recent història? ¿Hi ha experiències personals, en aquestes novel·les?

 

JT- Havent nascut el 1955, he sentit parlar de la guerra i, sobretot, de la postguerra als meus pares i avis. I n’he conegut, de personatges com els de les novel·les; fins i tot  n’he tingut algun de professor. I el pare d’un amic va perdre els dits del peu a Rússia, com el falangista de Peix de gat. Però no hi ha experiències personals, llevat d’algun detall. Com és lògic, per raons biològiques, jo no ho puc reconstruir des de la pròpia memòria. En aquest assumpte, el meu terreny biogràfic és el de la lluita antifranquista ja als anys 70. I d’aquest tema encara no n’he fet una novel·la. Ara, especial atenció? Posem que sí. Però és que aquest país encara no ha enterrat aquest llarg període de postguerra que en les seves diferents etapes va durar molt, ni els vencedors han acceptat encara que el seu, fou un règim autoritari i criminal. Deixeu-me recordar que ara mateix es jutja un jutge per investigar les fosses comunes de la guerra. Així que jo penso que encara no n’hem parlat prou. Els que diuen el contrari, francament, no volen que se’n parli.

 

JC- Jordi Tiñena ha declarat en més d’una ocasió la seva admiració per Tirant lo Blanc, novel·la de la qual va fer la corresponent adaptació per al lector juvenil. Ara bé, Tirant, el personatge, és un combatent, un heroi que surt vencedor en mil batalles, encara que al final el mati un refredat. A les novel·les de Tiñena, en canvi, més que els herois potser el que hi freqüenten són els antiherois, o encara millor, les víctimes. Potser el cas més paradigmàtic seria el d’El mercant, on el protagonista no tan sols és víctima, sinó que a més a més no sap qui és el seu enemic i no sap, per tant, contra qui o què lluitar. Tirant lo Blanc està desarmat. Què ha canviat, en aquesta lluita?  Queda alguna cosa de Tirant, en els seus protagonistes?

 

JT- La meva admiració pel Tirant és únicament literària. Més aviat em malfio dels herois, que acostumen a ser-ho a costa de tots els altres. Lamentablement el concepte d’heroisme és massa subjectiu i ideològic, i el que per a uns és un assassí, per als altres és un heroi. L’any 2001 vaig viatjar a Croàcia. Feia encara no sis anys que havia acabat l’última a guerra als Balcans. Doncs bé, mentre la justícia internacional buscava el general Ante Godovina  per crims de guerra i contra la humanitat, que finalment va ser capturat el 2005, el seu retrat, gegant, penjava a les parets de Zadar i l’exalçaven com un heroi.

Els meus protagonistes només recullen de Tirant, allò que té de més humà: els dubtes i les defallences, i l’immens heroïsme de viure.

 

JC- Totes les novel·les de Tiñena estan perfectament ubicades geogràficament. Excepcionalment a Sarajevo, i generalment en alguna ciutat del país, que molt sovint, com ja hem dit, és Tarragona. En tots aquests casos, l’autor busca de ser molt precís, i primfila la toponímia de l'època a què es refereix el relat. Aquest fet ajuda a donar a les novel·les un to d'autenticitat. Podríem dir que les fa quasi històriques, com si els fets descrits haguessin passat realment, no en debades, alguns dels personatges secundaris o referenciats són històrics, com ocorre amb l'impressor Felip Mei, a Dies a la ciutat, o reals, com l’Angelita de Ca la Lines, a Peix de gat. En canvi, a L'ombra del coronel, Tiñena juga a amagar-nos l'ou. Tota l'acció de la novel·la transcorre l'any 1952 en una població catalana de la qual no es diu el nom. No és Tarragona, perquè no té mar, ni Barcelona, ni Lleida. Al llarg de tot el text, l'autor la qualifica de vila, cosa que ens fa pensar en una població petita, però en un lloc del relat diu que té 20.000 habitants. I, a més, hi ha comissaria de policia, establiment que no existiria en poblacions petites.  ¿Què ho fa que de sobte decideixi ser tan poc concret, si generalment s'ha caracteritzat per ser-ho molt?

 

JT- Em sembla que no ho tornaré a fer perquè una localització precisa, identificada, fins i tot en el cas que sigui el mirall literari d’un de real, com el Vilaniu d’Oller, la Vetusta de Clarín o més genèric com el Macondo de García Márquez, o fins i tot fantàstic com el de la saga de El Senyor dels anells, per exemple, contribueix poderosament a crear en el lector una referència narrativa - no dic realista – de primer ordre en benefici de la narració. Però llavors, i en aquesta novel·la, em va semblar que aquesta indefinició jugava a favor d’una interpretació més global. Allò que s’explicava a L’ombra del coronel, efectivament podia passar, segur que havia passat essencialment, en qualsevol lloc de la geografia de la Catalunya, i de l’Espanya, del 52. Com és evident, quan he tornat a abordar el tema en una novel·la, a Peix de gat, l’he localitzat de manera ben precisa.

 

JC- En diverses ocasions, l’autor que avui ens ocupa diu que ell, quan escriu una novel·la, no la té tota planificada. És a dir, que sap com comença però no sap ben bé com acabarà. Moltes vegades, ha confessat, l’origen de la novel·la és només una imatge. En el cas de L’ombra del coronel, un model de cotxe, les famoses Isettes, o cotxes-ou, que van posar-se de moda a Europa després de la II Guerra Mundial. En el cas de Peix de gat, la notícia de l’incendi d’una barca al Serrallo. ¿Com pot ser que novel·les de trama tan complexa, amb gran quantitat de personatges, amb històries de fidelitats i traïcions, vostè no les tingui planificades?

 

JT- Doncs és exactament així. Si jo fos arquitecte, evidentment no construiria sense tenir ben acabat el projecte executiu. I potser en una novel·la hauria de fer el mateix. Però una novel·la no és una casa, i si s’ensorra, els danys són molt menors i, en tot cas, té una funció radicalment diferent. Així que no hi ha cas.

A mi, i és una qüestió estrictament personal, de l’escriptura, el que realment m’apassiona és el procés creatiu: deixar un personatge davant d’una porta i anar-me’n a sopar. L’endemà decidiré si l’obre o no. Un  procés de redacció sobre un guió ja molt detallat em sembla avorrit.

Ja he dit abans, a propòsit de La dona del grill, per exemple, que l’impuls inicial neix d’impactes externs que per una raó o altra activen el desig d’escriure: una situació, una lectura, una idea, una imatge... Per posar un cas: Un dia en la vida d’Ishak Butmic. La guerra de Bòsnia, la seva brutalitat genocida en ple segle XX va despertar-me la necessitat d’escriure. Però l’arrencada ve d’una fotografia que va publicar El País: un quiosc, un home a terra, mort d’un tret per un franctirador i un altre agenollat al seu costat. D’aquesta fotografia neix el canemàs de la novel·la i els seus personatges: el franctirador, les víctimes i algú que les auxilia. La vida, però, sovint és més cruel, encara. Temps després Juan Goytisolo va publicar el Cuaderno de Sarajevo, un llibre que recollia la foto i l’home que jo havia convertit en Ishak Butmic auxiliant les víctimes del franctirador, només era un lladre que buidava les butxaques dels morts. Ironies de la vida.

En el cas de L’ombra del coronel, a què al·ludeixes, és la imatge de la Isetta, però el substrat cal buscar-lo en la pel·lícula de Giuseppe Tornatore, L’uomo delle estelle.

 

JC- Tot i que hem dit que Jordi Tiñena ha configurat, intencionadament o no, un fresc històric del país, el cert és que les tres darreres novel·les que ha publicat es refereixen a temps pròxims, temps que ell ha viscut personalment, o dels quals pot haver-ne sentit testimonis directes. Comencem per L'ombra del coronel. Aquesta la veiem com un descens a les profunditats del franquisme, a través de la vida d'un personatge sol, dèbil i dubitatiu, que passa per un camp de concentració i després viu la terrible opressió de ser un derrotat enmig d'una societat de vencedors que s'esbraven amb ell amb impunitat. Malgrat això, el personatge té un notable pòsit cultural (els seus personatges solen tenir-ho) i la seva conversa no és la típica d'un militant comunista en plena dictadura, sinó que s'esplaia per terrenys més oberts. Parla del destí, de la justícia i de la religió de manera racionalista. De vegades, per exemple en la conversa de Floreal amb mossèn Llopis, sembla un diàleg entre il·lustrats del segle XVIII. Com que en algun lloc hem llegit que l'autor sent admiració per El baró rampant, d'Italo Calvino, no ens estranya. Però tornant als fets. Un militant comunista tan vigilat com vostè el pinta en una població secundària que desperta els recels de tothom (els uns per raons polítiques, d'altres per gelosies sentimentals), menys de dues dones fantàstiques, atractives i sense marit, que a més a més el comprenen i se li ofereixen, no és potser massa demanar? De fet, Floreal, el protagonista, es passa la novel·la llegint les Memòries de Casanova, cosa que podria fer-nos pensar que Tiñena ha volgut proposar-nos la figura d'un comunista seductor. Però la veritat és que l'home no està massa per seduir i, més aviat, és a ell a qui sedueixen.

 

JT- Floreal és un personatge bastant típic de les meves novel·les. Un personatge que ha de viure una vida a remolc de les circumstàncies, ja n’he fet esment quan parlàvem dels herois. No hi puc fer-hi més, sempre em surten protagonistes així.  Personatges que viuen una vida que no els ha estar possible triar, per circumstàncies diverses. Personatges més aviat tancats en ells mateixos, poc donats a les confidències i amb clares dificultats per expressar els sentiments.

Ara, la referència a Casanova, ben intencionada, té més a veure amb la reivindicació d’aquest personatge que amb Floreal. És una llàstima que el coneguem com a faldiller quan fou un individu ben extraordinari. I la relació de Floreal amb les dones, també ben habitual en els meus personatges, el situa sempre a remolc d’elles. Són més aviat maldestres en les seves relacions.

 

JC- L'ombra del coronel transcorre gairebé tota el 1952. Té l'encert d'explicar la història des de diferents punts de vista: hi ha el distanciament del narrador omniscient; i hi ha alhora les notes de dietari del protagonista i les declaracions més o menys apressades i interessades de diferents veïns davant la policia. Durant mig any es teixeix una història d'odis, ressentiments, traïcions, humiliacions, vergonya i venjances. En el moment culminant, quasi al final, es produeix l'assassinat d'un personatge important, però la novel·la no s'entreté explicant-nos el com ni el què, ni tan sols les conseqüències. La novel·la salta fins a 1977, a les primeres eleccions democràtiques. Llavors se'ns explica tot a través d'un supervivent. ¿Per què ha optat l'autor per estalviar-nos la manera com van transcórrer els fets, i en canvi ens ofereix aquest final més o menys feliç?

 

JT- Per dues raons, crec, tot  i que quan la vaig escriure no sé si n’era ben bé conscient. I això és una qüestió ben interessant. Tendim a creure que allò que diu una novel·la, o allò que interpretem que diu, obeeix a les intencions de l’escriptor. Però, almenys en el meu cas i en sembla que és general, no és ben bé així. No tot és conscient. De vegades, són els lectors que te’n fan conscient, del que has dit.

En L’ombra del coronel, el final, per dues raons (són raons, però, pensades a posteriori, ara racional, llavors simplement intuïtives). La primera, quant a l’escamoteig dels fets, perquè el que m’interessava era la història de Floreal i no cap altra; quant al final, la fidelitat a la història. Perquè malgrat tot, Franco va morir el 1975, vam viure la transició i en les primeres eleccions democràtiques va poder-s’hi presentar el PSUC. Jo faig el meu Floreal Bellmunt protagonista del cartell electoral real d’aquelles eleccions. Si és un final feliç, és perquè efectivament es va acabar la dictadura.

 

JC- Passem a El mercant. Tiñena sol començar les seves novel·les en plena acció. L'ombra del coronel, per exemple, s'iniciava quan el protagonista dalt de la seva Isetta s'atansa a la població on transcorrerà la història. A Peix de gat, el relat s'inicia amb l'incendi d'una barca de pescadors al varador de Tarragona. Si tirem més enrere, Els vespres de Don Magí de Castellarnau  s'enceta enmig d'un diàleg. En canvi, El mercant sínicia amb una reflexió lapidària com a les grans novel·les. Recordem l'inici, per exemple, d'Anna Karènina: "Totes les famílies felices s'assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera". No està clar que la frase sigui certa, però és evident que fa el seu efecte. El mercant comença amb les següents paraules: "No més tard dels 12 anys, tothom hauria d'haver après que té algun enemic implacable que no coneix i és capaç d'agrejar-li la vida o de fer-la-hi impossible, i fins i tot matar-lo". Aquesta frase condueix a una altra: "Només és qüestió de sort, o de dissort, que ens trobem amb aquest enemic algun dia". Per què ha optat en aquest cas per un començament tan contundent?

 

JT- Perquè la història a explicar és efectivament terrible. La novel·la es desenvolupa en un vaixell presó, il·legal. És, com ja he dit moltes vegades, una història inspirada en l’existència de la presó americana de Guantánamo. Una presó en què els presos no tenen cap mena de garantia jurídica. I ho hem tolerat. Encara ho tolerem. Només és qüestió d’oportunitat que ciutadans que ens pensem lliures, per atzar, per ser en un lloc equivocat, siguem víctimes d’uns poders formidables que actuen amb total impunitat al marge de la llei internacional. I el fet que ho facin a la vista de tothom, ho fa encara més terrible. I francament, incomprensible. És per això que la novel·la comença així, perquè efectivament no sabem quin és aquest enemic que ens convertirà en objectiu, donades determinades circumstàncies; per això, també, l’absència de detalls identificadors d’aquest enemic i l’elecció d’una víctima dels USA, que es creu totalment protegit. L a Vanguàrdia, poc després de l’aparició de la novel·la, va publicar una notícia que confirmava l’existència d’aquestes presons flotants que jo havia imaginat.

 

JC- El mercant és una novel·la diferent a les altres en molts aspectes, no només en aquest començament. Si la majoria d'obres de Jordi Tiñena se centren en un marc espàciotemporal perfectament reconeixible, aquesta assoleix nivells d'abstracció notables que fan pensar en Kafka o en el teatre de l'absurd. És kafkià que un home, per equivocació, pugi en un vaixell que es convertirà en la seva presó. És kafkià que aquell home no trobi cap possibilitat de diàleg ni protesta amb els seus carcellers, com un sistema totalitari mut i cec. I és kafkià que quan aconsegueix fugir sigui per trobar altres vaixells que li ofereixen noves possibilitats de seguir presoner. Si la dictadura franquista, a L'ombra del coronel  i a Peix de gat, malgrat la seva vilesa, tenia tanmateix alguna sortida, ¿per què aquí l'autor se'ns mostra desesperançat? ¿Respon això a una visió pessimista del futur que se'ns apropa?

 

JT- No és tan pretensiós. No pretenc treure conclusions tan apocalíptiques. El que li passa al meu personatge, li passa a ell. El personatge és un home destruït per l’experiència, que, al capdavall, per por i desvari, acaba per imitar el model del qual ha estat víctima. Desesperançat? Sento que es vegi així. Jo m’estimo més veure-hi una lectura sensu contrario: aquestes accions, protegides pels grans estats, amb la complicitat silent de la comunitat internacional, destrueixen l’estat de dret i burlen els nostres drets, amb conseqüències terribles. Cal, doncs, erradicar-les.

 

JC- I arribem a Peix de gat, la darrera novel·la publicada, fins ara, de Jordi Tiñena. Aquí, reincideix en el franquisme i en Tarragona com a marcs ambientals. Com en L'ombra del coronel, l'obra ens ofereix un retrat de la dictadura, en aquest cas confegit per la suma de moltes petites vides i moltes petites històries, de gent de tota mena, que van jugar papers molt diversos, tot vertebrat al voltant de la història d'una família de pescadors del Serrallo. Potser la novetat més remarcable d'aquesta novel·la és la manera de ser contada, abandonant la linealitat i l'ordre cronològic i optant per un relat de múltiples veus que, en explicar múltiples històries al voltant de la central, converteixen el conjunt en una polifonia. La lectura de l'obra obliga el lector a parar una major atenció per no perdre el fil de la història. Però el resultat és una total fusió de les històries petites en la història gran com si es tractés d'una sola història. ¿Per què ha optat en aquesta ocasió per aquesta forma? També: ¿per què per primera vegada ha optat per posar en boca dels personatges trets que els identifiquen des del punt de vista lingüístic?

 

JT- Quant a la llengua dels personatges, és cert que en aquesta faig un ús, moderat, però, de trets dialectals, tarragonins i valencians. I és la primera vegada. És un tret de realisme que s’adiu, crec, amb el tarannà dels personatges, de clara filiació popular, i les seves històries. Francament, no me’ls sé imaginar parlant de cap altra manera.

Pel que fa a la forma, ja he dit abans que escriure és una activitat vocacional, literària en el seu sentit més ampli. És per això que quan escric em plantejo ben conscientment els aspectes tècnics. Per això, segons la novel·la, he optat per narradors en primera persona, com en El mercant, en què el lector només sap allò que sap el personatge, i és ben poca cosa, i això augmenta el grau d’angoixa de la narració, o en una tercera persona més convencional; històries narrades amb una única veu o, com en L’ombra del coronel, amb alternança de narrador, dietari i declaracions de personatges, per exemple, que afegeixen punts de vista diversos al relat. Peix de gat assaja una manera diferent de narrar, en la presentació de petites històries, com en un trencaclosques, narradors desdoblats i canvis de temps. Crec que és el que li convenia a una novel·la com aquesta, al capdavall, un fresc.

 

JC- En les dues novel·les que estan ambientades en el període franquista, és a dir, novel·les que són pròximes alhora en el temps i l'espai, l'autor ha pogut recórrer no només a la documentació històrica sinó també a la pròpia memòria i de gent coneguda. Segurament molts personatges i anècdotes sorgeixen d'aquests records. I alguns, com ja hem dit, són persones de carn i ossos que, en alguns casos, hem tingut el gust de conèixer. ¿Com ha procedit, per combinar la realitat i la ficció o per fer que la realitat s'introduís a la ficció? ¿LI sembla que aquest procediment fa més realista la novel·la? ¿Algun personatge real, o algun dels seus familiars, se li ha queixat o li ha agraït el fet de posar-los a la novel·la?

 

JT- Són petits detalls que contribueixen a donar realisme a la narració, però només en el cas que el lector els conegui. Ara, jo els coneixia, a la majoria, i en són un petit homenatge. Per què no els havia d’incloure? És obvi, tanmateix, que la novel·la pot ser llegida sense aquests referents.

Al marge d’aquests, però, és curiós constatar que els lectors, sorprenentment,  n’identifiquen d’altres. Per exemple, quan vaig publicar Els vespres de don Magí Castellarnau (a qui jo faig impotent) una senyora va venir a dir-me que no era veritat de fos impotent. I el meu era un personatge absolutament inventat del segle XVIII! No sé en qui estaria pensant. I quan vaig publicat L’ombra del coronel, en una sessió a la Biblioteca Pública de Tarragona, un senyor em va dir absolutament convençut que estava parlant d’un militar del seu poble. I ara, amb Peix de gat, també a la Biblioteca Pública, l’historiador Josep Recasens Llort  em va fer saber que l’episodi de la novel·la en que un grup mata un general en una emboscada a la carretera era molt semblant a la mort de l’alcalde de Cornudella i de l’Inspector comarcal de Falange Camilo Morales Cortés, que ell reporta al seu treball La repressió franquista al Priorat 1939-1950 . Jo no en sabia res quan la vaig escriure.

 

JC- Una de les constants de les novel·les de Tiñena és què entre els seus personatges abunden els escriptors. Diferents formes d'escriptor. A Peix de gat, per exemple, és un llibreter que vol escriure un llibre sobre la història del barri. A L'ombra del coronel és un professor de literatura, que vol ser novel·lista i es guanya la vida fent de negre literari per a altres persones. En les seves anteriors novel·les, apareixien personatges que es dedicaven a traduir. ¿A què obeeix aquesta inclinació? ¿Es tracta d'un exercici metaliterari o vol parlar de les dificultats i les complicacions d'aquest ofici? ¿Hi ha una voluntat de reflexió sobre el fet d'escriure? ¿O li serveix per parlar de vostè mateix?

 

JT- De mi mateix, no. Jo procuro, ben intencionadament, amagar-me bastant, a les novel·les. És clar que la gent que em coneix millor hi troba punts de contacte, i és també evident que quan un escriptor es posa davant de l’ordinador no pot evitar que hi tregui el nas el seu univers de formació, pensament, ideologia, etc.

Però és cert, el que dius. Menys en un parell, a totes les novel·les hi surten escriptors d’un tipus o un altre. Suposo que forma part del meu món i arrela en la convicció que la literatura és una esplèndida manera d’explorar la vida. Però no sé per què.