Avui es parla de Jordi Tiñena. 
Escriptura i creació alhora. 
Joan Cavallé. Diari de Tarragona. Encuentros. Juliol de 2003. 

- Si una característica trobo que és comuna a totes les teves novel·les és que estan molt ben escrites. És una escriptura al servei de la comprensió, que juga a favor del lector. Com és el teu procés d'escriptura? 
- El que és realment engrescador d'escriure és l'acte de la creació. Una novel·la és lògicament el resultat d'un procés forçosament llarg que inclou des de la concepció de la idea incial, la documentació, la presa de decisions tècniques que afecten la tria de la veu narrativa, l'estructura de la narració, etc., fins a la creació dels personatges i els fils argumentals, l'escriptura i la revisió. En el meu cas, escriptura i procés creatiu van alhora. Defujo una planificació rigorosa en benefici de la creació directa. És això el que m'entusiasma: A partir d'un canemàs molt general, posar-me a escriure sense saber ben bé què passarà. Sentir que la narració t'obliga a nous plantejaments, a crear nous personatges i a modificar idees inicials. I tot això a partir de la idea que una novel·la ha d'explicar una història capaç d'atrapar el lector: pel que passa, per la manera com passa, pels seus personatges, pel que fan i pel que diuen, pels temes que hi apareixen i per la llengua amb què s'explica. 
 
- La teva activitat literària s'ha centrat en la novel·la. Però des força temps abans t'has dedicat a versionar i editar textos clàssics catalans, sobretot medievals. Quins són els fils conductors que condueixen des de la narrativa medieval fins a una obra com la teva? 
- El gust per la història en la mesura que dóna moltes de les claus per comprendre el present i per entendre el comportament humà, i la fascinació per un món de contrastos extrems, de grans terrors i de grans injustícies, però també de grans aventures i fantasies, i de canvis. Crec també que hi hauria d'afegir uns deutes literaris: la idealització romàntica del Walter Scott d'Ivanhoe o d'El talismà, la curiositat per la vida de El otoño de la Edad Media de Johan Huizinga i La història de la vida privada dirigida per Philipe Ariés i Georges Duby, i una particular devoció pel Tirant lo Blanc de Joanot Martorell. 
 
- Hi ha, en la teva novel·lística, un component bàsicament històric, que potser té a veure amb la teva experiència amb els clàssics. N'és l'excepció més clara, fins a cert punt, Un dia en la vida d'Ishak Butmic, ambientada en els conflictes balcànics. Per què, aquesta novel·la? Què té de reacció contra aquella malaurada experiència? 
- Aquesta novel·la, escrita durant el setge de Sarajevo, fou simplement una necessitat, la d'aixecar la veu contra la barbàrie i contra una societat occidental que semblava estar disposada a empassar-s'ho tot. I fer-ho a través de la literatura. Desgraciadament, la barbàrie ha continuat en altres llocs i l'actitud egoista del món occidental, amb matisos, també. I també n'he parlat, ara des de la columna que escric a LA VANGUARDIA. I no descarto en absolut tornar-ho a fer des de la literatura. Estic segur que per vergonya de tots en tindré l'oportunitat. Per què no n'hem de parlar? El que em sorprèn és que no n'hi hagi hagut més. 
 
- Les novel·les més pròpiament històriques estan ambientades en el nostre país però en èpoques diferents (s. XV, s. XVI, s. XVIII, s. XIX, fins i tot una a la postguerra). Hi ha un pla? pretens oferir un fresc històric?
- I també el XVII. Hi havia un pla que s'acaba ara amb la pròxima novel·la, ambientada en el nostre present. No va ser, però, res preconcebut. En realitat va néixer d'una forma espontània que no vaig fer conscient fins a la tercera novel·la, quan vaig adonar-me'n. Ara, no té cap pretensió de ser un fresc històric, malgrat que a la seva manera ho és. 
 
- En totes aquestes novel·les històriques ens surten uns personatges molt preocupats per la cultura, per les lletres. Fixa-t'hi que sempre hi ha un traductor; a La dona del grill és l'escrivà Amorós que tradueix Boccaccio; a Dies a ciutat és el verídic Felip Mei traduint Virgili; a Els vespres de Don Magí Castellarnau és el protagonista traduint Erasme. Això deu ser perquè tu apostes per aquesta necessitat permanent de la cultura catalana a obrir-se a fora. És un missatge? 
- És una convicció que vull compartir. El llenguatge político-periodístic actual ha posat de moda conceptes com multiculturalitat o interètnic i tots els que creen opinió ho han convertit en un lloc comú. Me n'alegro, tot i que dutbo sovint del significat que cadascú li dóna. En qualsevol cas, la cultura i les persones que se l'estimen no han cregut mai en fronteres tancades al pensament. Les idees i els avenços científics i tècnics, i les persones, sempre han traspassat els límits polítics - per bé i per mal - i les úniques fronteres les han posades sempre els manaires d'aspecte respectuós. La traducció és una eina essencial, desgraciadament encara molt poc valorada. Necessitem saber què es diu més enllà dels nostre petit país i necessitem que sàpiguen que diem. I encara no passa de manera prou satisfactòria. 
 
- Més paral·lelismes. Les teves novel·les solen presentar la confrontació de dues maneres de veure el món i la vida. Si n'haguessis d'escriure una d'ambientada en l'estricte present (cosa que potser tens al cap), quines serien les postures enfrontades. 
- La tinc al cap i al paper, en procés de revisió. Espero que serà a les llibreries per Sant Jordi. El que dius de les postures enfrontades és cert. Cada temps les viu de manera diferent, amb arguments diferents i a propòsit de temes i de situacions ben diverses, però poden resumir-se esquemàticament si ens avenim a perdre tots els matisos: d'una banda, aquella que viu amb por, que no gosa a aventurar-se i sovint se sent temptada a evitar que els altres ho facin; de l'altra, la que sent que viure és moure's i tenir curiositat i n'assumeix el risc. Aquest és un pols essencial en la història de la humanitat. 
 
- Els teus personatges literaris escriuen, alguns, i també llegeixen. Què llegeix Jordi Tiñena? 
- Narrativa, essencialment. El teatre m'agrada veure'l representar, sóc un asidu del Metropol, i tot i que lamento dir-ho sóc molt mal lector de poesia. Sense renunciar a visitar els clàssics, procuro mantenir-me al dia en la narrativa contemporània, la nostra i la forana, tot i que cada cop és més difícil, donat l'allau de llibres que es publiquen. Ara acabo de llegir El llibre negre del turc Orhan Pamuk i Perfils de Nora de Margarida Aritzeta. 
 
- En algunes novel·les hi fas sortir un personatge inquietant. En Els vespres de Don Magí Castellarnau és un indi seri protector del seu amo, gairebé invisible als ulls de la gent; a Dies a ciutat és un fantasma. És el contrapunt màgic d'una novel·la realista? 
- Ho és. I és bastant indispensable. La vida, la novel·lesca i la real, conté una dosi d'irrealitat indefugible: el fantàstic i l'incomprensinble, sigui a través del somni, de la imaginació, del deliri o del fet insòlit formen part de la nostra vida. 
 
- Algunes de les teves novel·les estan ambientades a Tarragona. Creus que aquesta ciutat està prou i ben reflectida a la literatura? 
- Francament no ho sé. Sí que puc dir, en canvi, que cada cop hi ha més escriptors que fan de la ciutat el seu marc de ficció literària. I està bé que sigui així. Ho han fet Olga Xirinacs, Margarida Aritzeta, Àngel O. Brunet, Montserrat Palau o Magí Sunyer, entre altres. Jo també ho he fet en dues novel·les i penso continuar fent-ho. És una actitud molt provinciana pensar el contrari. Qualsevol lloc és bo per convertir-lo en l'espai de la literatura. 
 
- Tant la casa de Don Magí Castellarnau, a les darreries del s. XVIII, com la de Gastó Aventín, al s. XVI, estan situades al carrer d'en Granada, vora el portal de St. Antoni. Què té, d'especial, aquest lloc? 
- És una predilecció personal. M'agrada pasejar per la Part Alta i posats a novel·lar històries ambientades als segles XVI o XVIII de la ciutat, el lògic és que els personatges hi visquin. Aquí s'hi pot copsar fàcilment el fil de la història: les muralles romanes, l'entramat urbà medieval i les cases nobles del XVIII i del XIX. El carrer d'en Granada té tot això i un doble valor afegit impagable, que és la vista al mar i el Portal de Sant Antoni a la vora, o el que és el mateix, una via simbòlica i real de comunicació amb l'exterior. Potser per això espero que l'Ajuntament finalitzi d'un cop la rehabilitació de la casa Canals, acabant així amb els despropòsits que s'hi han anat acumulant i passi a formar part definitivament del patrimoni col·lectiu de la ciutat. 
 
- Com creus que, des de l'administració (Generalitat, diputació, ajuntaments, consells comarcals...) es pot potenciar la creació literària? 
- Desgraciadament les administracions públiques solen dedicar escassos recursos a la cultura i encara menys a la literatura, però poden i han de fer-ho. Els Premis Literaris Ciutat de Tarragona en són una bona mostra. Tanmateix, no n'hi ha prou. La creació literària, com qualsevol creació artística, és sempre el resultat d'un impuls personal. Està bé que sigui així, tot i que pot incentivar-se a través de premis, beques i ajuts a l'obra. Però on cal posar l'accent és en la difusió. La presència de la literatura als mitjans de comunicació i epecialment a la televisió és esencial, com ho és també la incentivació de la traducció de la nostra literatura a altres llengües i el foment de la lectura. I aquí encara hi ha molta feina a fer. 
 
- Recomana un llibre que t'hagi agradat especialment. 
- Entre els últims que he llegit, Les escales de llevant, d'Amin Maalouf. És una novel·la curta, aparentment molt senzilla, amb un plantejament narratiu i un llenguatge molt eficaços, i d'un extraordinària densitat humana, que transcorre a França, El Líban i Palestina.