Jordi Tiñena, doctor en Filologia Catalana i professor
en un institut de batxillerat de Tarragona, ha publicat la seva
primera novel la a Proa-Columna, Mort a Menorca, finalista
del premi Carlemany. L'any passat va guanyar el Ciutat d'Alzira
amlb Un dia en la vida d'Ishak Butmic, novel·la
que editarà Bromera pròximament. Tiñena ha
publicat comentaris de literatura per a alumnes de COU i edicions
i adaptacions de textos clàssics, des de L'orfeneta de
Menargues a Curial e Güelfa, L'Espill i Tirant
lo Blanc Va néixer l'any 1955 a Barcelona i viu a Tarragona.
-El proragonista de Mort a Menorca és un novel·lista
de fulletons del XIX. La relació emre la ficció
novel·lesca dels fulletons i la realitat diguem-ne novel·lesca
que l'envolta és la clau del llibre ?
-Des d'una certa perspectiva sí. Aquesta lectura del joc
literari també hi és. A la novel·la hi ha
un món de trampes. Les coses no són sempre el que
semblen i el mateix fet és explicat de forma diferent.
I també aquesta idea que la realitat no és sinó
com la presenta algú. Un maveix fet adquireix realitats diferents.
-Per què el segle XIX i per que Menorca?
-Per accident. Havia de passar un altre segle i en un altre lloc.
El personatge era en un principi un estudiós de la història
que li queien a les mans uns lligalls d'un procés medieval
en el qual estava implicat una senyora menorquina. Aquest era
el joc inicial, una histona d'alcavoteria, però en escriure-la
se me'n va anar de les mans i la vaig haver de replantejar. Llavors
em devia influir la meva tesi doctoral, un estudi sobre la novel·la
catalana històrica del XIX. i vaig tirar cap a aquest altre
cantó.
-És la primera novel·la que publiqueu. També
és la primera que escriviu?
-No Anteriorment n'havia fet dues que ni han sortit ni sortiran.
Ja n'hi ha una de destruïda. La que encara guardo és
un exercici de repas generacional fet després d'una època
d'una vida molt diferent. Havia participat intensament en política
i em vaig curar escrivint una cosa massa immediata, massa política.
Fet i fet aquesta és la primera.
-Vàreu guanyar el premi d'Alzira abans de publicar aquesta
i ara us veig amb un altre original entre les mans. No correu
massa?
-No m'ho plantejo així. Després de fer llibres d'altres
coses hi ha hagut un moment que he decidit fer novel·les
sense trencar el meu ritme regular de feina. M'hi poso cada dia.
L'onginal que porto és una novel·la que es troba
en procés d'edició i que sortirà per Sant
Jordi a La Magrana. Mho passo molt bé. No he sentit mai
l'angúnia davant del paper blanc. M'ha costat menys del
que em pensava.Ha estat un procés molt natural, molt fàcil.
M'hi deu haver ajudat el fet d'haver assumit la tècnica
narrativa llegint els clàssics.
- No us fa por aquesta facilitat?
-No. Jo estic convençut que quan un té ganes de
fer una cosa l'ha de fer, si el treball, a més, convenç
algunes persones. No sési trobaré públic lector. El que puc dir és
qlue m'ho he passat bé i he trobat fàcilment editor.
- La forrna narrativa del XIX, creieu que continua tenint vigència,
ara?
-Crec que els sobren, a totes les novel·les, cent paraules.
Avui la sensibilitat lectora no és la mateixa. El lector
no vol descripcions tan detallades ni extenses. Tret això,
crec que sí. I no tan sols del XIX, de tots els segles.
Les ganes que t'expliquin una història les tens des de
petit. El que ha canviat és el ritme que el lector espera
en un llibre.
-Creieu que la vostra feina d'acostar la literatura als estudiants
pot haver influït en l'escriptor?
- Suposo que és inevitable, però no d'una manera
conscient. Imagino que sí. El que sí que hi ha és
la idea que la novel·la ha de ser de lectura fàcil. que es pugui llegir d'una tirada.
Una altra cosa és que ho aconsegueixis o no.
- Les tèniques narratives de les tres novel·les
són similars?
-No. Aquesta i la tercera tenen el mateix aire de família.
Parteixen d'un propòsit estrictament literari de jugar
amb unes coses que m'agraden, com la literatura i la història. La
segona, el premi d'Alzira, és totalment diferent. La intenció
en determina la forrna. És una novel·la sobre la
ciutat de Sarajevo, tot i que el nom no surt mai. És la
ciutat permanentment assetjada pels ulls dels franctiradors. Aquest
és el paraigua narratiu. És escrita en present,
atès el caràcter d'immediatesa del fet.
De divulgador a creador.