"...més enllà d'un argument que no té gaires complicacions, excel·leix en la pintura que ens ofereix del grapat de personatges que hi representen un paper. Deixeu-me acabar copiant l'esplèndida descripció del canonge Feixa, home del clero de tarannà indulgent que perdona l'heretgia si prové d'un home savi i ben faixat de cultura, com es pensa que és el taral·lirot d'en Cristià Aventín: "El canonge Feixa [era] un llatinista mediocre i escolar, víctima d'una alopècia adolescent que li havia deixat únicament un ble espars damunt de l'orella dreta i torturat permanentment per una afecció crònica que li humitejava l'ull esquerre i l'hi ribetejava de lleganyes". .Jordi Llavina. AVUI.
Dies a la ciutat, Ed.El Mèdol. Tarragona 1999  
Jordi Llavina. AVUI, 27 de maig de 1999. "Contraban d'idees" 
 
Abans d'aventurar-se, gairebé a quaranta anys, a escriure literatura de creació, Jordi Tiñena havia realitzat una feina ingent com a professor d'institut. Si el professor ho és per vocació, l'escriptor se n'acaba beneficiant: un treballador de la docència, davant quaranta belluguets sense cap ànim de lucrar-se intel·lectualment ni culturalment (ara les ratios han baixat fins a 30 alumnes, però són força més belluguets i, en general, molt pitjors), ha de fer servir tota llei de recursos histriònics per mirar de fer entrar en aquells capets del dimoni alguna cosa de profit. Com que la literatura ja se sap que és matèria de nul·la utilitat a parer dels capets esmentats, aleshores el calçador amb què el mestre els ha d'introduir la poca ciència d'estricta necessitat ha d'estar molt més greixat. 
     Tiñena va donar-se a conèixer com a adaptador de textos literaris medievals catalans: la seva versió de Tirant lo Blanc (1989) s'ha reeditat vint vegades. Aquest esforç tan peremptori d'explicar els clàssics de l'Edat Mitjana amb paraules entenedores i, sobretot, el dia a dia acadèmic -com se sol dir- han contribuït al fet que el narrador Tiñena tingui força més taules que les aules de l'institut de Tarragona en què imparteix classe des de fa uns quants anys. 

CONTRABAN I INQUISICIÓ 
     Dies a la ciutat va merèixer el novè premi de narrativa Pin i Soler 1998, un dels més ben dotats de les lletres catalanes actuals. A mitjan segle XVI, arriben a Tarragona, cadascú per la seva via i circumstància, d'una banda un contrabandista provençal -Cristià Aventín- que du un carregament de llibres suspectes de totes les heterodòxies del món; de l'altra, un inquisidor aragonès -Enrique Ibáñez- vell, desenganyat, amb ganes de plegar veles i d'iniciar una vida de jubilat sense tenir tothora encastada als narius la fetor dels cossos herètics rostint-se a les flames públiques. ¡Ja la ballem!: inquisidor i traficant d'heretgies estan condemnats a conèixer-se, però en realitat no s'arribaran a conèixer. Tot i això, coincidiran (cabriola d'aquelles de novel·listes murris) en un carruatge a l'hora de guillar de l'augusta ciutat. 
     Com totes les de l'autor, també aquesta és una novel·la d'aventures: un argument clar, que té una progressió sense entrebancs i que s'acaba resolent en el millor final possible, que no sempre vol dir el més versemblant. Tiñena hi fa servir una llengua sense color d'època (no caldria sinó, després d'haver adaptat textos antics); un estil correcte, sense efectismes, que tendeix a la frase curta, que va alternant descripció i narració, que confia al diàleg(abundant) la vivesa de molts episodis. La pràctica de la novel·la històrica no està gens renyida amb les preocupacions immediates del novel·lista, que acaba parlant, per més que el marc sigui antic i la situació mig oblidada o oblidada del tot, d'allò que li ve de gust. Tiñena, en aquest cas, agafa pel ganyot uns quants tipus simpàtics o detestables, i els va arrencant la pell: d'aquesta manera els lectors en podem valorar la nuesa de l'entranya, que en alguns casos té una lluor de cor astral i en altres el to negrós d'una vesícula pansida i agra. 

EL CRISTIÀ ESCÈPTIC 
     La veu omniscient es va identificant, segons el típic procés d'empatia, amb les vicissituds de Cristià Aventín, que té la mala pata de trencar-se una cama baixant pel carrer major de Tarragona. Al vell Ibáñez també el corseca el mal de genolls que no deixa mai de turmentar-lo. La dolença els afecta les extremitats inferiors, però no anirà més enllà: el cap, el tenen intacte. Són dos personatges que no deixen de veure-hi clar: sobretot, no els fa cap gràcia emmerdar-se en una ciutat que els és estranya. Cristià ha passat de la reflexió humanística a l'acció directa de l'estraperlo. Això que deia de la identificació del narrador amb Cristià: malgrat el nom, el protagonista professa un escepticisme convençut, però sempre molt respectuós, pel que fa a les qüestions teològiques. Mala peça al teler, en una època en què esbombar aquest pensament et costa el coll. Les idees de Cristià sobre el pecat i el càstig diví tenen un regust molt modern. Per contra, la ridiculització del capellà Guinovart -que s'entesta a condemnar Cristià no pas perquè li hagi descobert els llibres prohibits, sinó perquè no s'ha senyat quan li ha passat a frec el viàtic-, la caracterització que voreja l'esperpent d'aquest home malalt tan ancien régime, és molt fina. Safareig popular, malfiances, boles i rumors, enraonies vàries, són tema d'interès a totes les èpoques i arreu. Tiñena en fa la base de l'obstinada persecució del contrabandista occità per part del malèvol (malalt, més aviat) rector Guinovart. 
Dies a la ciutat, més enllà d'un argument que no té gaires complicacions, excel·leix en la pintura que ens ofereix del grapat de personatges que hi representen un paper. Deixeu-me acabar copiant l'esplèndida descripció del canonge Feixa, home del clero de tarannà indulgent que perdona l'heretgia si prové d'un home savi i ben faixat de cultura, com es pensa que és el taral·lirot d'en Cristià Aventín: "El canonge Feixa [era] un llatinista mediocre i escolar, víctima d'una alopècia adolescent que li havia deixat únicament un ble espars damunt de l'orella dreta i torturat permanentment per una afecció crònica que li humitejava l'ull esquerre i l'hi ribetejava de lleganyes".