L'any 1984 vaig comprar-me el primer ordinador, era un Commodore 64 i s'havia de connectar al televisor; feia servir cintes de casete per emmagatzemar la informació i no duia més que una versió del BASIC (llenguatge de programació). Fer-lo anar requeria una bona dosi d'afició i d'esforç per fer més aviat poca cosa. Érem pocs. Després vaig tenir un AMSTRAD PCW 256, que venia a ser una màquina d'escriure elèctrica, una mica més sofisticada, ja que amb un sistema operatiu CPM era capaç de gestionar bases de dades, fulls de càlcul, gràfics, etc. Però el seu ús era complicat: requeria inevitablerment un aprenentage no gaire senzill. I encara érem pocs. Més tard vaig tenir un INVES XT, amb 640 Kb. de RAM i 20 Mg. de disc dur; anava amb un sistema operatiu MSDOS 3.1 i ja era una màquina capaç de gestionar tot tipus de dades: havia arribat al PC i amb màquines com aquesta es va informatitzar el país. Amb tot, el seu ús no era gens senzill i obligava a llargues hores d'aprenentatge. Finalment, amb l'aparició de les diferents versions de Windows, ( i de ben abans els sistemes MAC ) l'ús dels ordinadors s'ha fet fàcil i intuïtiu. I és lògic: ¿per què ha de ser difícil una cosa que pot ser fàcil? ¿Quin sentit té complicar allò que pot ser simple? L'ús massiu dels sistemes informàtics obligava a trobar mecanismes que els rescatessin de les mans dels 'iniciats', dels especialistes, per esdevinir una eina comuna d'ús social. I la indústria així ho ha entès. Però, i la llengua? Malgrat el seu caràcter d'eina d'ús massiu des de l'origen, el seu codi escrit segueix encara segrestat pels especialistes, que es resisteixen a oferir un sistema que tothom pugui usar sense dificultats. En aquest camp, al contrari de la indústria, innovadora i sempre atenta als canvis, prevalen l'immobilisme, l'elitisme i les actituds conservadores ancorades en el passat i presoneres del llatí.

Un sistema ortogràfic és sempre convencional: avoir, haver i haber, per exemple, són diferents maneres de grafiar un mateix verb. Segur que els respectius organismes normativistes (francès, català, espanyol) justifiquen la seva forma respectiva amb arguments sòlids ben arrelats a la pròpia tradicició, a l'etimologia o a la il.luminació de l'Esperit Sant (és broma). Però el que resulta evident és que es pot grafiar amb h o sense h, amb v o amb b, i cap de les cultures al.ludides ha desaparegut per haber / avoir / haver optat per una forma o una altra. I amb els accents? Té cap sentit que en espanyol hagin d'accentuar-se les minúscules però no les majúscules? Ocasiona cap problema als anglòfons (anglògrafs) no disposar d'accents en anglès?

El fracàs educatiu comprovable i creixent quant a l'ortografia del francès, de l'espanyol o del català és el resultat lògic de la inadequació dels sistemes ortogràfics a la realitat social comunicativa i educativa. Són normes culturalistes fetes amb criteris historicistes i 'nacionals' que han estat útils mentre l'educació ha estat minoritària. A partir del moment de la seva generalització és perfectament detectable un progressiu deteriorament en el seu aprenentatge. Dit d'una altra manera: la complexitat, encara més si és innecessària, és mala veïna de la generalització. O si ho voleu: si seleccionem els ciutadans en funció de la seva capacitat física, no serà difícil que un ?% corri 1000 metres en menys de tres minuts i mig. Però aquest és un objectiu de mínims que s'ha de descartar si volem que tots, tots, els ciutadans del país facin exercici. I l'ensenyament aspira a dotar a tots els ciutadans de les eines culturals mínimes. Entre elles, la llengua.

Però és que a més, en la meva opinió, la complicació de les normes ortogràfiques no té cap sentit funcional ja que el parlant poques vegades dubta de la significació del missatge lingüístic en raó de l'accentuació, de l'alternança v/b, la presència/absència de la grafia h o la variació g/j, per exempe; ni té cap justificació lingüística. (l'historicisme -per tradició o etimologia - és un absurd: la nostra llengua és la que és precisament perquè ha evolucionat, si no encara hauríem de parlar llatí; i la nació, es pot discutir si es fonamenta en la llengua o no, però no té cap sentit que es vinculi a l'ortografia.

Si tothom parla una llengua, és lògic aspirar que tothom la pugui escriure. El fracàs en l'aprenentatge de l'ortografia (en francès, en castellà i en català) a partir de la generalització social de l'ensenyament no fa si no remarcar l'obsolescència d'uns sistemes ortogràfics pensats per a altres sistemes educatius minoritaris i elitistes.

A les acadèmies, conservadores com són, els acostuma a agafar mal de panxa cada cop que es plantegen aquests temes, encara que només se suggereixin petites modificacions. Però per una vegada m'agradaria veure que el català és prou valent per rebre el nou segle mirant endavant i no enrera, i desitjo que els membres de l'IEC. espolsin pretatges, ventilin estances i s'atreveixin a plantejar-se la necessitat d'una reforma ortogràfica en profunditat. Precisament perquè l'ortografia és una convenció - i no pas res essencial a la llengua - que tots els parlants han de poder usar amb normalitat i correcció.

No siempre podemos ver a un alcalde con un mazo en la mano. La semana pasada tuvimos la oportunidad de ver al de Tarragona, iniciando el derribo de las casas que deben descubrirnos lo que queda del circo romano de la ciudad. Es de suponer que hecha la foto, casco y mazo debieron volver a su dueño. Nada que objetar. O quizás sí. Porque la política se nos ha llenado de gestos simbólicos, a menudo poco eficaces y caros, y se nos va convirtiendo en un ejercicio de relaciones públicas.
Los políticos multiplican sus apariciones y tanto se les puede ver en la inauguración de una feria, como en el acto académico de un instituto. Estoy convencido de que es bueno que mantengan un contacto estrecho con la realidad, pero la práctica actual se me antoja más parecida al exhibicionismo y al escaparatismo que a la política, y sospecho que a menudo más sujeta al clientelismo que a la naturalidad. Y quizás me equivoco. Pero a este paso incluso los bautizos requerirán su presencia. En cualquier caso, las primeras víctimas de ese ritmo desenfrenado de actividad son ellos mismos. Y lo que debiera ser un sanísimo contacto con el mundo, acaba siendo un pervertido acto de aislamiento y de narcisismo. Porque a ver, ¿qué contacto con la realidad debe tener alguien que se pasa el día corriendo de un lado a otro, con la vida prestada? ¿Cuándo juega o habla con sus hijos? ¿Cuándo va al cine, lee un libro o acude al teatro, sin que se lo hayan anotado en la agenda? ¿Cuándo su vida se parece un poco a la nuestra? Aunque también es justo reconocer que no toda la culpa es suya y que son los mismos ciudadanos los que requieren su presencia para todo, voy creyendo que el síndrome de la foto crea adicción. Porque si no ya me dirán: ¿Es necesario que acepten presentar todos los libros o que acudan a todas las fiestas; que asistan a todos los partidos de fútbol, pases de moda, chocolatadas, bicicletadas o romerías? Y no siempre deben tener ganas, me imagino. Así que, además, se sacrifican y habrá que agradecérselo. Pues se lo agradezco. Pero con sinceridad: yo prefiero que los políticos sean gente más normal y vivan mejor; que descansen y se relajen. Porque me parece que una persona que duerme bien, vive feliz y anda poco excitada hace mejor su trabajo.

Emotivo: el grupo municipal de Tarragona de CIU ha hecho público su apoyo al concejal de Hacienda, Angel Fernández, ante su citación como inculpado en relación a la compraventa de los terrenos de Parc Central. Emotivo, lógico y loable. La confianza siempre lo es, y su exposición pública aún más. Pero, qué quieren, a mÍ estos pronunciamientos solemnes me inspiran una instintiva repulsión. Debe ser un defecto mío, claro. Pero permítanme que me busque alguna excusa: quizás sea porque me acuerdo de la intransigencia con que el PP defendió la honorabilidad de Naseiro, la inquebrantable firmeza con que el PSOE resistió las acusaciones contra Juan Guerra, o la dignidad hermética con la que CIU hizo frente a las irregularidades imputadas a Jaume Roma, por ejemplo. ¡Qué sé yo!

Les aseguro que nada más lejos de mi intención que hacerle un juicio paralelo al concejal. ¡El sentido común me libre! Por convicción: todos somos inocentes i nadie debe demostrar que lo es. Pero me sobra ese cerrar filas teatral, innecesario y declamatorio, de tan previsible, impertinente y de poco fiar. La solidaridad y el apoyo, en estos casos, debería ser siempre un acto íntimo y un gesto sobrio. Claro que él ya debe saber que, llegado el caso, estará más solo que una brizna de hierba en las dunas de Merzouga.

Por otro lado, el país está tan acostumbrado a inocencias sorprendentes que no es de extrañar que se muestre un si és no es receloso. Sobre todo después de haber asistido a la reciente sentencia de Ruiz Mateos. Son demasiados los casos en que aún conociendo una culpabilidad debe sentenciarse una inocencia. Y posiblemente ha de ser así, pero estas brechas del Estado de derecho crean una justa alarma.

Esperemos que en el caso de la compraventa de los terrenos de Parc Central no haya motivo para la inquietud. Dejemos que los imputados se expliquen y que los jueces actúen, y sepamos al final si hay culpables y actitudes delictivas o no. Y en cualquier caso, a dónde han ido a parar los ochocientos millones ganados con tanta facilidad. Ya ven, un capricho. Pero no me negarán que, si no hay conducta delictiva, deberíamos emplear a tan avispados ciudadanos en sanear la hacienda municipal.

Si et dius Vicentet, o Amparín, o Cento, o Conxa i dius hui per avui, huit per vuit, poal per galleda, creïlla per patata i cuixot per pernil, ets valencià; és clar que això ja ho devies saber. El que de segur que no saps és que ets un fenòmen. Bé, sempre que no hagis tingut cap problema lingüístic a Tarragona amb el català. Vull dir que només seràs un fenòmen si entens els tarragonins quan et parlen en català.

Fins ara, els fenòmens érem només els catalans i així, d'una manera que fa de mal explicar, apreníem el valencià sense adonar-nos-en. I jo, la veritat, modest com sóc, em pensava que no podia ser que la natura ens hagués distingit amb aquest privilegi en exclusiva, de manera que donava per fet que altres grups compartien aquest privilegi. I posats a especular, res de més lògic suposar que fos recíproc i també els valencians aprenguessin català de manera fàcil, inexplicable i graciosa. I ho he cregut un bon grapat d'anys. Fins i tot m'he fet doctor en Filologia Catalana creient-ho. I de cop i volta, caic del cavall i m'adono que he fet el gegant durant aquest temps (i la Universitat també, tot sigui dit de passada.).

La notícia la dóna EL PUNT, el divendres 13 de juny: en el congrés d'advocats celebrat a Girona, el col·legi d'advocats de València, per iniciativa del seu degà, portà els seus traductors de valencià (ja que l'organització només en tenia de català). Fins aquí, la veritat, ni cas. Acostumats com estem a les rucades de la vella guàrdia analfabeta de València, capaç de fer que el seu Parlament decideixi que la terra és plana, res ja no ens pot sorprendre. Perquè si quan parla un valencià jo l'entenc perfectament, que el degà del col·legi d'advocats de València, que sempre deu parlar castellà, no es vegi amb cor d'entendre el català només pot voler dir que no sap valencià o pateix alguna disfunció que em resisteixo a qualificar, sense solució. Ara, si qui diu això és un dels traductors, la cosa canvia. Que una traductora de castellà-valencià, afirmi seriosament que no pot traduir del català obliga a replantejar-se el tema perquè, al cap i a la fi, la señora deu ser professional i deu saber el que es diu. A no ser que la Generalitat Valenciana estigui regida per cretins incompetents i hagi enviat al degà una colla d'inútils. I com que això no deu poder ser, doncs hem de replantejar-nos-ho tot.

Jo, la veritat, em pensava que amb una mica de sentit comú i una motxilla n'hi havia prou, però dec estar equivocat. Em pensava que si comences a caminar i vas parlant en la teva llengua, trobar-ne els límits era fàcil perquè tard o d'hora arribes a algun lloc que en lloc de bon dia ja et diuen bon jour, buenos días o bom dia, i amb això la resta. Però no deu ser tan fàcil i es veu que l'atzar, foteta ell, ha fet que hi hagi llengües que, segons com, resulten ser dos o més, tot i semblar la mateixa ( i ho dic en plural perquè malgrat la meva ignorància no sóc tan beneit de creure que només deu passar amb la meva). O sigui, que si no ho he entès malament, l'existència i la identitat d'una llengua no és una cosa científica i inequívoca sinó que, algun cop i encara que no ho entenguem, depèn dels parlants.

Així, si alguna vegada aquesta traductora i un servidor es troben, posem per cas a Adzeneta d'Albaida, que és el poble valencià del meu avi, per les festes del Sant Crist, i ella parla en valencià i jo en català, resultarà que jo l'entendré però ella a mi no, de la qual cosa em sembla lògic deduir que sóc jo i no ella l'elegit. El primer que se m'ha acudit és lamentar que això no em passi amb l'anglès o amb l'alemany en lloc del valencià, però de seguida me n'he penedit perquè és un pensament una mica mesquí. I de seguida m'ha vingut al cap la idea que potser sí que em passa, però no ho sé. Bé, amb l'anglès i amb l'alemany sí que sé que no em passa, però qui sap si puc fer-la petar pel Masai Mara o les altures del Machupichu. I ves per on, m'adono que el que he de fer és viatjar. Ella, en canvi, no cal que ho faci, perquè ja es veu que tot i ser traductora està negada per als idiomes.

Y dijo Yahveh: "He aquí que todos son un solo pueblo con un mismo lenguaje … Ea, pues, bajemos, y una vez allí confundamos su lenguaje, de modo que no entienda cada cual el de su prójimo" (Génesis, 11:7). Ya ven, lo hacía Yahveh para fastidiar. Por eso apelar a Babel para reivindicar la multiculturalidad tiene su guasa. Aún así, no creo que la intención de los firmantes del Fórum de Babel de Tarragona sea ésa. No deben pretender que los españoles dejen de hablar español ni que el inglés acabe de homogeneizar las comunicaciones internacionales. Y mucho menos, que entre todos los pueblos del mundo sea el catalán el que deba confundirse. O sea, que lo suyo debe ser más bien positivo, a juzgar por su voluntad declarada de fomentar la convivencia cultural y el bilingüismo. Y yo, aunque no comparto algunas de sus ideas ni de sus razones, me lo creo porque conozco a muchos de los firmantes y no me los imagino defendiendo posiciones autoritarias sobre el catalán. Pero también porque conozco a muchos, estoy seguro de que algunos deben estar con un berrinche de órdago, porque les debe saber a poco; y a estos sí que me los imagino con un rollo de esparadrapo en la mano.

A éstos, el reconocimiento del catalán como lengua històrica, aunque de eso no deban derivarse ni derechos ni obligaciones, como dicen, si bien sitúa al catalán en un estado permanente de minoridad, debe saberles a renuncia y admitir que la obligatoriedad del conocimiento del catalán puede ser aceptada, aunque sea en un horizonte temporal aún no definido, debe sonarles a traición. O sea que lo de Babel debe ser porque hay casi tantas lecturas del manifiesto como firmantes. Bueno, eso es justamente la literatura.

Ahora, la verdad, lo que no les perdono es que no me hayan invitado a firmarlo y, desmintiendo su actitud de diálogo, se hayan movido sólo en algunos terrenos ciudadanos. Porque yo también estoy a favor del pluralismo y el etcétera. Además yo, como la mayoría de los firmantes, también soy funcionario y docente. ¡Y soy bilingüe! Más, mucho más bilingüe que la mayoría de ellos.