Eleccions al Parlament de Catalunya El passat 17 d’octubre vam assolir una fita històrica en guanyar per sisena vegada consecutiva les eleccions al Parlament de Catalunya, encara que fos per una ajustada majoria. Aquesta victòria es veié recolzada per l’estratègica composició del Parlament que va convertir la coalició de CiU en l’única força política amb possibilitats reals de formar govern. Igualment, vam assolir una segona victòria el passat 16 de novembre, quan en la sessió d’investidura, el President de CDC i cap de llista de CiU va sortir escollit (també per sisena vegada consecutiva) President de la Generalitat de Catalunya, en primera convocatòria. Aquell dia, contràriament al que molta gent ens vol fer creure, no vam pactar amb el Partit Popular, incomplint el compromís que havíem adquirit amb els ciutadans al llarg de la campanya electoral, sinó que ens vam limitar a subscriure dos documents (ERC-PP) que no fan més que ratificar allò que podeu llegir en el nostre programa electoral, allò que la coalició de CiU ve dient des de fa molt de temps, allò que el President va proposar en el seu discurs d’investidura.
Això si, dos documents que ens han permès trencar el pacte tàcit entre les forces que s’autoanomen progressistes, pacte que es va posar de manifest en l’elecció del President del Parlament. Pacte que hauríem patit durant quatre llargs anys si la nostra victòria (imagineu-vos-ho per un moment) hagués estat tant o més àmplia, però no suficient com per evitar que la suma de PSC-CPC-IC-ERC no arribés a la majoria absoluta (només els falta un diputat). Avui, tindríem un president socialista, sense cap necessitat de fer concessions a ningú, que de ben segur no hauria parlat de falses reformes de l’Estatut, ni tan sols li haurien demanat. Un president sempre supeditat als interessos del PSOE en la seva croada vers la Moncloa, i suggerint un president de la CCRTV independent, socialista i d’esquerres, que tindria com objectiu bàsic castellanitzar TV3 i Catalunya Ràdio. No us deixeu enganyar, hem obtingut dos grans èxits, els sabrem administrar i els sabrem rendibilitzar. |
Benvolgut ministre Piqué Aquest article està escrit des de la desagradable sorpresa que ens va causar una enquesta publicada en un diari, aquesta enquesta informava que els electors de CiU eren els que valoraven més positivament al ministre Piqué. En Piqué és un home que fins no fa gaire entrava a les llistes municipals de CiU i en canvi ara ens sorprèn fent un discurs obertament espanyolista, centralista i contrari als interessos nacionals de Catalunya, per tant o enganyava als ciutadans i electors de CiU abans o enganya els ciutadans ara; en tot cas, és possible que hagi canviat d'opinió. Sigui com sigui, és un ministre que per molt simpàtic que sigui i encara que parli en català, no és una persona que es pugui admirar sense fer-se algunes preguntes: per exemple, com és possible que un senyor que ha militat al PSUC, un partit comunista i catalanista, faci cap a un partit, el PP, espanyolista i conservador. S'hi ha de reconèixer una canviada de camisa de proporcions considerables. Per tot això creiem que en Piqué és si més no una persona que ens hem de mirar amb cautela i no amb la confiança innocent amb la que ho hem estat fent fins ara. |
