L'imperialisme jacobí francès cavalca de nou. Una altra vegada França està demostrant que viu fora d'un món que a pesar seu avança pel camí del respecte a la diversitat nacional, lingüística i cultural dels pobles. França, en canvi, s'entesta a anar en direcció contrària. La repressió cultural que exerceix sobre les nacions sense estat que intenten sobreviure dins l'hexàgon, és a hores d'ara intolerable, no és possible que a punt d'arribar al segle XXI encara hi hagi un estat de la Unió Europea que es negui a signar una declaració de drets lingüístics tant aigualida com la carta europea de les llengües "regionals", una espècie d'acord de mínims que a l'hora de la veritat sembla més una carta de restaurant que una proclamació seriosa dels drets lingüístics de les persones.

França, però, encara té la barra d'autoproclamar-se defensora de drets com la igualtat, la llibertat i la fraternitat.

De quin tipus d'igualtat parlem quan els catalano-parlants de Perpinyà no poden rebre ni en l'ensenyament més bàsic nocions de la llengua pròpia del seu país?

De quin tipus de llibertat parlem en un país on encara existeixen personatges tan funestos com el prefecte - primer de la Catalunya del Nord i després de Còrsega- el Sr. Bonnet, que prepara atacs terroristes per després endossar-los als nacionalistes corsos o ministres tant impresentables com el Sr. Chevenement que encara ara és declara partidari de l'imperialisme més funest, ja que considera les nacions petites no tenen dret a l'existència i que pel seu propi bé han de ser absorbides per les "grans nacions" entre les quals fins no fa gaire hi posava l'exemple de Sèrbia i per descomptat de França, a més de declarar-se amic de Saddam Hussein.

A més l'estat francès és un estat prou hipòcrita com per decretar lleis per evitar que el francès perdi posicions respecte de l'anglès a França i aplaudir les que es decreten al Québec, i en canvi, negar cap mena de reconeixement a les llengües que estan en perill precisament per la pressió del francès, declarar-se defensora de la diversitat lingüística en institucions internacionals com l'ONU, on assisteix impotent a un veritable enfonsament de l'ús de la llengua francesa i en canvi negar cap tipus de pluralisme per mínim que aquest sigui a l'interior de les seves fronteres.

Per tant els catalans hem de deixar d'admirar França com exemple a seguir. França no és el camí, és precisament el contrari. Si les tesis de l'estat francès fossin les del futur, a la identitat catalana només li quedaria una sortida: la desaparició. Ja n'hi ha prou que polítics catalans que pretenen ser importants, com el Sr. Maragall, caiguin d'admiració quan senten el nom de França i dels seus líders.

Maragall en una entrevista va declarar que entre Jospin i Blair preferia Jospin, tots sabem que Maragall no és catalanista - encara que ara s'hi proclami per interessos electorals - però el que si que fa por és l'admiració per dirigents polítics que odien la diversitat i el respecte a les persones i als pobles.