Estatut d’Autonomia i Concert Econòmic

Hi havia una vegada, un Parlament que s’alçà progressista i nacionalista i aprovà una reforma de l’Estatut d’Autonomia i un nou Concert Econòmic.

Tots els partits excepte el PP (tampoc cal que ens passem) van votar-hi a favor, fins i tot el PSC-PSOE que en un primer moment havia posat com a condició sine quan non la unanimitat de totes les forces polítiques (noteu el parany). Aquest acord era fruit de més de dos anys de treballs parlamentaris i esforços polítics. Tots plegats ho celebraven i festejaven carregats de joia i alegria.

Però l’alegria dura poc a casa dels pobres, i mig any més tard, les Corts Espanyoles s’encarregaven de vetar, reduir, retallar, retocar, reprimir i més l’esmentat Estatut nonat. Un cop aprovat, en tant que Llei Orgànica de l’Estat, aquest no tenia cap coincidència amb l’original (fet al que ja estem acostumats –Sau, Núria-), malaguanyats esforços els dels parlamentaris catalans que veien com els seus germans grans espanyols (PP-PSOE, els darrers en plena coherència amb el vot dels germans petits del PSC) corregien i no només lingüísticament l’agosarat document.

Núria, Sau i el poble on vulgueu anar a petar, els tres darrers màrtirs de la Història de Catalunya.

Però tan i feia, ja tenien un nou Estatut, en vint o trenta anys potser ja estaria plenament desenvolupat i en podrien fer un altre. Tot i que ben pensat podrien presentar el mateix que en la darrera ocasió, els sortiria més bé de preu i els punts a reformar encara eren els mateixos.

Pel que fa al concert econòmic, si fa no fa tres quarts del mateix, si voleu els l’acceptarien (perquè això també depèn d’ells) i 8 o 10 anys més tard el Tribunal Constitucional els el tombaria després de decretar la suspensió cautelar des del primer dia (no fos cas). Ara bé si ho preferiu els el tombarien des del primer dia i menys feina.

Fora bromes, detecto una clara regressió en el discurs de l’ERC d’en Carod-Rovira, de l’independentisme han reculat a l’Espanya de les autonomies, al pacte amb Madrid, a les polítiques pro-PSOE, a l’acceptació i submissió en l’ordre establert.

El catalanisme del PSC-PSOE és un cavall de Troia del qual si n’analitzem bé el seu discurs no caldrà ni tan sols que n’estudiem el seu passat.

Escolteu, els veritablement catalanistes perseguim un mateix objectiu, aprofitem doncs l’absència de majories absolutes a Madrid per avançar des del pragmatisme, a poc a poc però sense aturador cap aquest objectiu. No podem perdre el temps en propostes sense futur en l’actual marc legislatiu.

Cal que anem plegats a aconseguir més poder polític i econòmic amb la relectura de la Constitució i la relectura i el ple desenvolupament de l’Estatut. Així, quan vulguem reformar l’Estatut no serà per reivindicar més poder, sinó per tal de posar negre sobre blanc allò que ja tenim a la pràctica. De ben segur, aleshores, la reforma no comportarà problemes.