Entre les dècades finals del segle XIII i les primeres del segle XIV, Catalunya va conèixer una època de plenitud, tant pel seu creixement demogràfic com econòmic, com per la seva important expansió marítima cap a la Mediterrània.

Aquesta època coincideix amb els regnats de Pere el Gran (que va conquerir Sicília i que va haver de defensar-se de la croada francesa contra Catalunya), i dels seus fills: Alfons el Franc (que es va apoderar de Menorca) i Jaume II, (que va viure els moments de major expansi6 de la Corona Catalano-Aragonesa, incorporant part del regne de Múrcia i va iniciar l'ocupació de Sardenya).

Durant el regnat d'Alfons el Benigne van començar a aparèixer els primers símptomes de crisi.

L'hereu de Jaume I Fou Pere II el Gran. Al llarg del seu regnat (1276-285), va mantenir difícils relacions amb la noblesa catalana i aragonesa.

Els aixecaments eren motivats per la defensa dels privilegis de l'aristocràcia contra els intents del rei d'imposar la seva autoritat, sobretot en qüestions fiscals.

Pere II es va casar amb la filla del rei de Sicília, Constança, per la qual cosa aspirava a la corona de l'illa.

Caries d'Anjou, príncep francès es va apoderar del reialme, l'any 282. Els sicilians revoltats, van oferir la corona a Pere II, i aquest amb l'ajut del seu exèrcit i dels Almogàvers va guanyar als francesos i en conseqüència es proclamà rei de Sicília a Pere II.

Tots aquests fets no van ajudar al Papa, ja que des de bon principi es va oposar a la intervenció catalana a Sicília i va promoure una croada per desposseir-lo dels seus regnes.

Els francesos van envair Catalunya fins a Girona, gràcies a l'ajut del germà de Pere II, Jaume II de Mallorca, que els va facilitar l'accés -va oferir el Rosselló als francesos- però aquests van ser derrotats gràcies a les tropes d'Almogàvers comandades per Roger de Llúria

A la mort de Pere II el Gran (1285), el seu Fill Alfons el Franc es convertí en rei de la corona d'Aragó, mentre que el seu segon fill Jaume II, es va convertir en rei de Sicília.

A la mort d'Alfons el Franc (1291), el va succeir el seu germà Jaume. El regnat de Jaume II (1291 - 1327) es correspon amb el moment de major expansió del poder català a l'Edat Mitjana: va recuperar part del regne de Múrcia (1304) i va conquistar Sardenya, que culminà l'any 1324.

Aquesta situació favorable de la política exterior, va permetre que el monarca plantegés la recuperació de la seva autoritat a l'interior dels seus estats, autoritat que les concessions dels seus antecessors havien debilitat molt.

En aquest sentit, sense deixar de complir les constitucions i de respectar els privilegis, va intentar debilitar el poder de les oligarquies senyorials, utilitzant hàbilment l'ajuda de les ciutats.

Jaume II, ha passat a la història amb el sobrenom de «el Just» perquè sempre va ser partidari d'aplicar i respectar les lleis.

El regnat del seu successor, Alfons el Benigne, no va ser tant positiu. Es va produir una insurrecció a Sardenya contra la dominació Catalana-Aragonesa. L'aixecament va tenir el recolzament dels genovesos va derivar en una guerra contra Gènova, conflicte que va perjudicar molt el comerç català.

Cap al final del seu regnat, que fou molt breu (1327-1336), va tenir lloc la primera manifestació del canvi demogràfic i econòmic: un any de males collites de fam, conegut per les cròniques com «lo mal any primer».

L'historiador Pierre Vilar, indica que els contemporanis, van tenir consciència que s'estava produint un canvi, del pas d'una època pròspera a una situació de conflicte, que es va caracteritzar per les catàstrofes demogràfiques les dificultats econòmiques, les tensions socials i la crisi política.

ELS CONSOLATS DE MAR

En aquests anys, l'acord entre la monarquia i els interessos de lo burgesia comercial van fer possible el desenvolupament de l'expansió mediterrània, que més que política va ser comercial.

De la importància d'aquest comerç en donen fe les diverses rutes que seguien els mercaders catalans i l'existència de nombrosos «Consolats Catalans».

Aquests Consolats eren agrupacions de mercaders a les ciutats estrangeres amb les que mantenien intercanvis comercials. En van existir més de vint: Montpellier, Trípoli, Malta, Alexandria, Constantinopla...

La institució econòmica més important d'aquest període, la que personifica l'expansió marítima del comerç català, és el Consolat de Mar. Aquest organisme, creat el 1258 a Barcelona, tenia jurisdicció sobre els afers mercantils marítims. La legislació que originà va ser recollida en un codi marítim molt Famós anomenat «Llibre del Consolat de Mar».

Les principals rutes comercials catalanes eren: la del nord d'Àfrica (Tunis-Alger-Trípoli), la de Mallorca-Sicília-Sardenya, la de Bizanci i les illes gregues, la de Xipre-Damasc-Alexandria, la d'Occident, que arribava fins Brugés.

Aquesta gran activitat comercial es desenvolupa en uns moments en què Catalunya experimentava un notable creixement demogràfic (com a la resta d'Europa) que va anar acompanyat d'un augment demogràfic, la qual cosa va comportar un augment de la mà d'obra disponible i, per tant, un creixement de la producció agrícola i artesana.

L'augment de la producci6 agrícola basada en l'ampliació de terrenys de cultiu ve acompanyada d'una major activitat a les ciutats, que experimenten un fort creixement i en les que sorgeix l'alternança centrada fonamentalment en la producció tèxtil.

BIBLIOGRAFIA

- VILAR, Pierre: Historia de Catalunya. Barcelona, Edicions 62, Vol.3, 1980.

- Un centre econòmic en època de crisi. Barcelona, 2 Vol., 1967.

- Llibre del Consolat de Mar. Barcelona, 4 Vol., 1981-1987.

- SOLDEVILA, Ferran: Els grans reis del segle XIII. Barcelona, 1955.