Els Comtats Catalans: la marxa cap a la Independència.

 

En el procés de construcció de la realitat catalana, entre els elements de partida a considerar, hi ha els canvis polítics operats a finals del segle IX i X1 que resumim amb el títol "marxa cap a la independència".

Després de l'expulsió dels àrabs i de l'ocupació militar i política dels francs en les terres que conformaran la Catalunya Vella l'autoritat rejai1 i posteriorment imperiat1 de Carlemany fou efectiva en la regió. Però al rei no h era pas possible atendre personalment la seva autoritat per la qual cosa l'instrument essencial i normal de la dominació del rei sobre el país foren els comtes que governaren en el seu nom i en la seva representació cada circumscripció local o comtal. El càrrec comtal era unipersonal: cada comtat en un principi, no tenia més que un comte. Sobre el comte no hi ha més autoritat que la del rei. No obstant, al costat de la del comte hi ha l'autoritat del Bisbe, plena en l'aspecte eclesiàstic, però que interfereix també en l'aspecte civil. D'aquesta manera et Bisbe esdevé una mena de funcionari reial en el comtat, al costat del comte, i es converteix en un bon instrument per la política imperial d'unificació. Així el Bisbe és per al rei el gran element d'informació política; i gràcies al Bisbe pot el Rei influir indirectament sobre el poble a través del clergat parroquial.

Com ja hem indicat, inicialment, els francs tingueren un control militar i polític sobre el territori, però des del punt de vista eclesiàstic els territoris compresos per les diòcesis d'Elna Girona, Urgell i Barcelona, depenien de Toledo, la qual cosa dificultava et ple control dels mateixos. És per això que a través dels Concilis de Ratisbona (792), Frankfurt (794) i Friül (796) s'intentarà annexionar eclesiàsticament els territoris a Narbona, cosa que s'aconseguí finalment l'any 799. Així la lluita religiosa posava fi a la Lluita per l'hegemonia política, i els nostres territoris trencaven els seus lligams amb Hispània. No obstant, no hi hagué una assimilació a l'imperi franc, ja que aquests conservaren les seves lleis, privilegis, costums i càrrecs propis. D'aquesta manera ta cultura hispanogoda donà lloc a la carolíngia.

Les dificultats de la monarquia carolíngia per controlar l'espai abraçat per les conquestes de Pipi et Breu, Carlemany i Lluís el Piedós s'aguditzen en avançar el segle IX: incursions nòmades ràtzies sarraïnes, pressions dels pobles esclaus, revoltes de la noblesa, ruptures en la succesió dinàstica...

Com a lògica alternativa a aquest procés de dissociació territorial, prengueren el relleu de la monarquia els senyors locals, en un clar procés de feudalització. Les manifestacions de confiança amb què els havien compensat els carolingis, els posava en bona posició de partida. Només calia aprofitar-se bé de les circumstàncies per consolidar-se en el poder: al Nord hi havia una monarquia progressivament afeblida i al sud un emirat de Còrdova amb problemes interns. No obstant, la base del poder d'aquest senyors continuava sent la legitimitat carolingia. Així, durant el segle X, es consolidaren les cinc cases comtals que regiran el país: Barcelona, Pallars-Ribagorça, Urgell, Cerdanya-Besalú, i Empúries-Rosselló. En tots ells s'imposà el principi hereditari com a norma en la transmissió de la dignitat comtal, símptoma clar del procés d'autonomia que la monarquia franca no podia frenar.

Un pas més en la desintegració de l'imperi al segle X, fou el procés de concentració territorial que donà lloc a la formació d'entitats supracomtals anomenades Principats. L'unificació dels comtats catalans amb el predomini del Comtat de Barcelona, en temps de Guifré el Pilós, és un bon exemple d'aquesta tendència comuna a tot l'imperi i, per tant els inicis de la formació de Catalunya al segle IX són equiparables a d'altres entitats territorials europees com ara Flandes o Babiera.

AI llarg del segle X, coincidint amb el gradual distanciament polític dels comtats catalans respecte l'Imperi Carolingi i, seguint els corrents de pensament de Cluny, els quals propugnaven l'alliberament de les institucions eclesiàstiques dels poders terrenals, els eclesiàstics d'aquests comtats, intentaren separar-se de Narbona i recuperar un arquebisbat propi. Així, el 950 s'aconseguí la primera butlla d'exempció i comfirmació de béns expedida pel papa Agapit II el monjo Sunyer de Cuixà.

Aquests projecte d'emancipació eclesiàstica serà àmpliament recolzat pels comtes catalans ja que veuran en ell un pas més vers la independència, perquè la supeditació de les diòcesis catalanes a l'arquebisbe de Narbona, nomenat pel rei franc, era un obstacle per independitzar el país dels seus lligams politicoeclesiàstics carolingis. Així s'intentarà aconseguir directament de Roma deslliurar-se dels llaços del poder franc, mitjançant una sèrie de butlles per reconèixer el poder sobirà dels comtes. L'any 970 el Comte Borrell II va a Roma a veure e Papa juntament amb el Bisbe Ató de Vic. L'objectiu de la missió era que el Papa anomenés Ató arquebisbe de totes les diòcesis catalanes però , en el fons e comte el que volia era controlar el clergat de seu comtat i dominar fins i tot el d'altres comtats. El Papa acceptà, però l'arquebisbe de Narbona s'hi oposà, i l'any següent Ató fou assassinat. No fou fins el 1118 quan, en època del bisbe Oleguer de Barcelona, es pogué restaurar la seu metropolitana de Tarragona, en terres del comte de Barcelona, malgrat que la diòcesis d'Elna romangué depenent de Narbona.

D'aquesta manera Borrell II no aconseguí assolir el projecte d'emancipació eclesiàstica, però el 988 , a la fi de la dinastia carolíngia, no renovà el jurament de vassallatge al nou rei Hug Capet, la qual cosa comportà ,més que la separació, el fet de prescindir de l'autoritat reial i, per tant, la independència de fet del país.

Un cop aconseguida la independència de fet del poder carolingi, malgrat haver fracassat l'intent d'aconseguir la independència eclesiàstica, els succesors del comte Borrell actuaran amb plena i total sobirania; i la principal tendència serà la de caminar vers la unitat catalana, unitat que tindrà un nucli vertebrador conformat pels comtats de Barcelona-Osona-Girona.

Serà en el segle XII quan la nació esdevindrà Estat; però no serà fins el segle XIII que la independència de fet es convertirà en independència de dret. El 1258 Jaume i liquidarà finalment els drets del rei franc amb el tractat de Corbell, pel qual el rei Lluís IX de França renuncià tots el drets que pogués tenir sobre els comtats catalans.

 

BIBLIOGRAFIA

Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona, DGEC.

J.VICENS VIVES, Notícia de Catalunya. Barcelona, Destino, 1975.

R.ABADAL, Els primers comtes catalans. Barcelona, Vicens Vives, 1958.

J.M. SALRACH, El procés de formació nacional de Catalunya. Barcelona, Edicions 62, 1978.