ENTREVISTA DE FRANCESC ARNAU

MUMIA: L'AZNAR I EL SEU RÈGIM TAMBÉ CAURAN. ELS FAREM CAURE

Philladelphia (Pennsylvania) 18.- "I'm Mumia Abu-Jamal, from Philladelphia". "I'm Francesc Arnau i Arias, from Barcelona". Amb els punys apretats i les manilles posades entra al locutori. Recolza el punys en els vidres blindats i espera que tu facis el mateix. És un home molt alt i fort. Vestit amb una mena de granota de mecànic de color taronja. Fins al final, quan ens donarà l'esquena per marxar --a requeriment del carceller-- al cap d'unes quatre hores, no li veurem aquelles tres grans lletres que porta pintades adarrera: "DOC" ( "Department of Corrections"). I també al final, quan les veuré, pensaré que no sé de què l'han de corregir aquest home. I quina correcció seria, aplicar-li la pena de mort ? I què va fer malament Mumia, aquell dia de 1981, mentre treballava de taxista a Philladelphia i va acudir al carrer n.13, cantonada amb Locust St, on la policia li tenia preparat un parany ?

Allà varen matar dos ocells d'un sol tret. Va morir el policia Faulkner --que era un enviat especial , amb la missió d'infiltrar-se a la màfia policíaca local-- i varen detenir Mumia, també ferit de mort, amb l'acusació d'haver disparat contra Faulkner. I això en una època en què es podien comptar amb els dits d'una mà, els taxistes de Philladelphia que no portessin pistola. I a més, mai no es va fer una prova de balística, per investigar si la bala havia sortit de la pistola de Mumia...

Però la policia de Philladelphia no vol justícia. Vol revenja. I per això exigeixen que la sentència es compleixi ja, sense més explicacions, ni investigacions, ni contemplacions... Tant és, que aquest home s'estigui declarant innocent des d'un primer moment. Tant és, que un altre home s'hagi confessat culpable d'haver mort el mateix policia. Tant és, que Mumia no hagi matat ningú. N'hi ha prou amb el seu passat de militant dels Panteres Negres. N'hi ha prou amb el fet que ara sigui membre de l'organització revolucionària MOVE, per fer-lo matar. I a més és negre. I a més porta rastes...

Avui m'acompanyen a la visita la Senyora Pam Àfrica i el Senyor Mario Hardy. Ens tenen en un locutori extremadament petit. Amb prou feines hi caben dues persones assegudes, però la Pam entra i surt. Aprofita per parlar també amb un altre presoner, un home molt jove, originari d'Haití, que un dia, ja fa anys, va ser víctima d'un abús policíac monstruós: els policies li varen trencar la finestra del cotxe, el varen arrencar cap a fora, per la mateixa finestra i li varen començar a pegar d'una manera salvatge, disposats a matar-lo a cops. Quan ell se'n va adonar, que anava cap a una mort irremissible, va fer el que va poder: li va arrabassar la pistola a un dels policies i va disparar. Dos policies van morir. Resultat: ara també és al corredor de la mort de la presó de SCI Greene, al costat de Mumia, perquè com que els policies eren blancs i ell negre, el tribunal va donar per bona la versió dels policies. I ni parlar-ne, de legítima defensa...

"Barcelona, Spain... Catalonia ?" "Ah! vosaltres sou com els bascos, eh? El mateix problema que a Puerto Rico, oi?" I se situa immediatament. Aquesta facilitat que té per a situar-se em seguirà impressionant durant tota la entrevista. "Trenta milions de persones es varen comptabilitzar oficialment, en les manifestacions de tot el món contra la guerra d'Irak. Però Bush i els seus generals no en varen fer cap cas. És clar que només son com titelles de les multinacionals... Colin Powell, Dick Cheney, Donald Rumsfeld... I deien que buscaven armes de destrucció massiva... ara ja sabem que tot és mentida, però la gent no reacciona... Han estat molt bé les manifestacions per intentar aturar la guerra, molt bé que a Barcelona es fes la manifestació més gran d'Europa, però ara s'hauria de tornar a sortir al carrer. Seguim tenint els mateixos motius !"

"És indignant veure com el Sistema fabrica les seves pròpies històries, per enganyar la gent. Aquest Colby Bryan, perquè és una estrella del bàsquet i li han donat relleu, amb tot el recolzament dels media, ara resulta que al final li reconeixeran com si fos un mèrit, això de ser acusat d'haver abusat d'una menor... !
I hi ha qui ho troba interessant, tot això...! I l'Arnold Schwartzenneger, que ara el volen fer governador de Califòrnia. Quina vergonya per a aquest país...!"

"I dius que el partit dl'Aznar ha tornat a guanyar les eleccions? Deu estar molt malament, el vostre país. No? Igual que el nostre ! Com pot ser que, havent despertat tanta oposició amb la seva postura a favor de la guerra, ara tornin a guanyar ? És clar: són coses del Sistema. D'això en diuen democràcia... !
Us recordeu d'aquells personatges de còmic de quan érem petits ? Doncs això és el Bush. El dolent més clar que mai havíem conegut. I, quan va guanyar les eleccions, alguns ja ens ho pensàvem, això. Que faria guerres, destrucció, res més... I alguns, a més de pensar-ho ho vàrem dir i ho vàrem escriure: de seguida ens van dir radicals, des de molts cantons..."

"I la cultura ? La nostra cultura ? La cultura és una arma ! I sempre ens la volen prendre. I si no poden, intenten comprar-la. Tot ho volen comprar i vendre. I, de vegades ho aconsegueixen. Ho compren per a fer-ho malbé. Ho varen intentar amb el jazz. Després amb el reggae... ara amb el hip-hop. Aquest moviment cultural va començar d'una manera molt combativa. I no només amb la música, sinó també amb la manera de vestir, de presentar-se... Han agafat els raps i han intentat pervertir-los, amb la introducció de lletres indignes pel que és i vol representar un rap..."

He notat que Mumia es queixa una mica del fet que alguna gent ha oblidat que existeix el correu normal, amb això de l'internet. El paper i el llapis. I que també es continua podent trucar per telèfon, i sentir la veu de les persones. I ell això ho sap molt bé. Coneix el valor de les comunicacions. Ell, pres, que com tantes i tantes persones preses, té limitades les trucades que pot fer. Les cartes que pot escriure...

Critica molt l'alcalde de Philladelphia, John Street, negre com ell, que durant la campanya electoral va prometre que es preocuparia per tal que se li fes un judici just, a Mumia. I als altres presos dels MOVE. I que ara ja ni en parla. Que se li han de fer manifestacions davant de l'Ajuntament, per a que comenci a reaccionar. I ni així...

El Mario i la Pam el posen al dia de les últimes novetats en el seu cercle d'amics i coneguts... La setmana passada va morir una filla dels Baraka, un matrimoni amic seu, d'una seixantena d'anys. La noia era gay i vivia amb la seva companya al mateix pis que una altra filla, que estava casada amb un tipus que només feia que abusar d'ella fins que li va dir prou... Aquell tipus va marxar, però va tornar a la nit amb una pistola i, com que no va trobar a la seva ex-esposa, va matar a les altres dues dones... De moment, l'actuació de la policia és mes aviat tèbia. No troben l'assassí, encara que al dia següent fou vist pels carrers del voltant, intentant vendre la roba de les persones que havia matat... A més, els policies que varen anar a la casa per començar les investigacions, varen fer uns comentaris d'allò més provocatius: "Suposo que vostès ara demanaran la pena de mort per l'assassí !" "Aquí qui mereix la pena de mort és el Sistema, ningú més..." Aquesta fou la resposta de la mare. Ni més ni menys.
Aquests últims anys s'han sentit històries semblants, entre famílies de gent militant. Sembla que forma part de l'actuació de la màfia policcíaca aquesta manera d'infiltrar persones miserables entre certes famílies, per desfer-les, perquè alguna cosa semblant havien intentat amb els MOVE...

En situacions extremes, les coses són molt més blanques i negres. Alguna persona corrent, que va aconseguir mantenir les idees clares, després d'haver perdut un familiar a les Torres Bessones, va reaccionar igual: "Els únics culpables de l'esfondrament de les torres són els qui han dissenyat la política exterior dels USA tots aquests anys. Han fet patir massa gent."

En Mario feia set o vuit anys que no veia el Mumia. Des que el varen canviar de presó l'última vegada. I surten a parlar de tot: de quan ell era petit a Santiago de Cuba, --abans d'emigrar cap els USA--, i els seus pares el varen treure de l'escola de les monges catòliques, perquè el maltractaven, fins i tot físicament.
Els carcellers passen i repassen per fora del locutori. Tant els que estan del cantó de les visites com els de dintre. Gairebé tots somriuen quan els mires.

Sembla que són les instruccions que tenen. En entrar a la presó, ens han donat una mena de formularis, on ens pregunten la nostra opinió sobre el tracte rebut. I una de les preguntes que volen que contestem és si els carcellers ens han semblat prou educats... Cap de nosaltres (Pam, Mario i jo) no vàrem complimentar cap formulari, a la sortida. Naturalment. Era empalagós de veritat, el carceller que ens va fer la revisió corporal, amb el detector anti-drogues: que havia vist el meu passaport, que d'on venia jo... s'esforçava en donar-nos conversa. Que aquests detectors són molt enganyosos, que ell ja ho sap, això. Que, de vegades, per haver conduït un cotxe, sona la alarma, si el volant l'ha tocat abans un fumador de tabac...

"Eh tu! Al tanto, que passa una femella negra i dos mascles blancs, per veure el Jamal", sentim com un carceller li diu a l'altre, d'una manera molt impersonal. No és que ens vulguin faltar al respecte. Es que són així, els carcellers. Igual que els qui ens han escorcollat el cotxe, en arribar a l'aparcament de la presó. Entre efectius i desganats. Molt educats. Prenent nota de tot. Mirant i regirant. Molt conscients que, quan ens pregunten si portem armes de foc, només ho fan per formulisme, que tot plegat només és per molestar, per fer-nos notar que ara ens endinsem en el seu terreny... encara més. Al final, la motxilla grossa que portem, ni la toca. Amb la qual cosa queda clar que podríem portar canons i bombes a dins, que ni se n'assabentarien... que no és tant important, perquè, --deuen pensar-- ells sempre en tindrien més que nosaltres d'aquest tipus de coses.

Em crida l'atenció que Mumia, que està molt al cas de la problemàtica a la península Ibèrica, es sorprengui davant de les explicacions que el Mario li fa sobre el moviment de resistència a les Illes Hawai.

En Mario ha estat per allè fent campanya pels MOVE i pel mateix Mumia, aprofitant els desplaçaments que li ocasiona la seva feina en defensa dels objectors de consciència. És una feina força interessant, que li subvencionen els quàkers. Ens explica que a Hawai, al marge del lloc paradisíac per fer vacances els potentats, la població autòctona està patint totes les misèries d'una veritable ocupació militar. Igual que passava fins fa molt poc, a la illa de Vieques (Puerto Rico); allà fan assaigs amb totes les armes que els sembla i a totes hores, i destrueixen tota aquella part de la natura que no els és imprescindible per a la seva indústria turística. Però hi ha tot un sector de població que rebutja frontalment la potència ocupant: es neguen a fer servir els bitllets de dòlar nord-americans i fan insubmissió civil a totes les normes que els vénen de fora.
Per això, la repressió hi és molt forta i només molt rarament els mitjans de comunicació en parlen, en el continent. En acabar aquesta explicació, al Mumia li falta temps per demanar que, si trobem algun llibre de la història política de Hawai, que li enviem.

En Mumia va prenent nota, mentalment, dels múltiples compromisos que ha d'assumir per fer articles periodístics i enviar-los a tota la gent que els hi demana, per publicar-los en tota mena de butlletins alternatius i no tant alternatius. Totes les transcripcions de les converses en aquests locutoris són fetes a base de memòria, perquè està rigorosament prohibit introduir ni llapis ni paper.

També li explico que vaig assistir a aquella reunió, a Staten Island, amb els veïns preocupats per la desaparició de l'Hospital. I s'indigna i em diu que ja se sap. Que l'església catòlica, propietària dels terrenys i del mateix hospital, ja ha fet altres vegades jugades semblants: tanca l'establiment, l'enderroca i es ven els terrenys a una immobiliària, perquè això li representa una operació financera més rendible. "L'església catòlica és una multinacional més. I això des de fa mes de dos mil anys". En parlar d'aquest tema, algú recorda que ara en Mumia està preparant un altre llibre, precisament sobre les religions i el seu antic paper en la manipulació de les persones i les poblacions senceres.

No ens en podem estar de parlar del problema de l'energia elèctrica, a Nova York i a les altres capitals ianquis i canadenques. Mumia ens pregunta com ha reaccionat la gent. Nosaltres li expliquem les nostres pròpies experiències, perquè jo a Philladelphia també vaig tenir ocasió de patir-ho una mica. Així, els meus amics em van explicar que la falta de llum, sobretot a la nit, va despertar un cert sentit de la solidaritat entre persones que, tot i ser veïnes, des de feia anys amb prou feines s'havien dirigit la paraula en comptades ocasions. I això per qüestions molt pragmàtiques, de convivència. "Doncs potser faria falta que l'energia elèctrica marxés més sovint, si això ha de significar que augmenti la solidaritat entre la població nord-americana... A més, no ens mereixem altra cosa. Al cap i a la fi, això és el mateix que els bombardeigs han provocat a Bagdad: a més de la mort, han provocat als supervivents falta de llum, d'aigua... i no només per unes hores, com aquí..."

En acomiadar-se eé quan em diu: "I per allà, que no es desanimi ningú. Que tots els imperis han caigut. Recordeu l'Imperi Romà, l'Imperi Espanyol, l'Imperi Britànic.. I ara també caurà l'Imperi USA... I l'Aznar i el seu regim... els farem caure entre tots...! " Aquesta presència d'ànim ens impressiona més que res a en Mario i a mi. La Pam ja coneix molt bé en Mumia, perquè gairebé cada mes tenen entrevista. I de vegades més sovint, si els esdeveniments ho fan necessari.

I allà s'ha quedat, el presoner condemnat a mort. I les autoritats judicials, que ara no saben què fer i tenen por de "moure fitxa". Poden canviar-li la pena de mort per la cadena perpètua. Poden reconèixer-li el dret a un nou judici, on es tinguin en compte totes les proves que foren ignorades maliciosament en el primer. O poden mantenir-li la pena de mort...

A la sortida, obrim un butlletí que es veu que circula per totes les presons de Pennsylvania. --Es veu que el fa gent de bona voluntat... més o menys. En el número corresponent al mes d'agost, publiquen la llista dels vint-i-tres presos de Pennsylvania que tenen el seu aniversari aquest mes i que estan condemnats a mort... Cada mes publiquen una llista igual, fins que al desembre hauran sortit tots: dos-cents trenta nou, en total, ( 234 homes i 5 dones; 148 negres, 73 blancs, 16 hispans i 2 asiàtics )...si és que tots continuen vius...

(Signat: Corresponsalia de Kontra-Infos a USA, Francesc Arnau i Arias)