IBERSDetall d'una pàtera del Castellet de Banyoles (Tivissa)A L'EBRE
CENTRE D'ESTUDIS DE LA RIBERA D'EBRE



Conjunt arqueològic del Coll del Moro, Gandesa.

Glòria Munilla. Universitat Oberta de Catalunya
Francesc Gracia. Universitat de Barcelona
Barcelona, 26 de juliol, 1999.
 
 

Torre de defensa del Coll del MoroEl conjunt arqueològic del Coll del moro, format pel poblat fortificat i la necròpolis tumular veïna es troba en un punt clau pel control de les rutes de comunicació entre la vall de l’Ebre i les comarques del Matarranya i el Baix Aragó, com a terres de pas cap a l’interior de la Península. Orientat cap al riu, domina la plana de Gandesa i Bot, i les serralades veïnes de Pàndols i Cavalls, que van ser la part principal del camp de lluita a la Batalla de l’Ebre l’any 1938, quan la posició estratègica del Coll del Moro va ser emprada per les tropes franquistes com indret per ubicar el quarter general (anomenat Terminus) del general Franco.

 Situat a la partida de Calar, a 6 kms al nord-oest de Gandesa, l’accés al jaciment és molt fàcil car tant el poblat com la necròpolis son situats al peu de la carretera de Terol (Nacional N.420, p.k. 439), fet que ha contribuït tant al seu coneixement com a la degradació que actualment pateix el conjunt arqueològic.

 Per la seva altura (470 m s.n.m.) i posició damunt d’un petit espigó aterrassat que constitueix un sortint de l’indret conegut com Coll del Moro, el poblat es pot considerar com un punt de guaita o enclau de frontera entre els territoris dels ilercavons i els sedetans, essent relativament proper (20 kms a l’oest) del poblat de Sant Antoni (Calaceit) interpretat com un nucli polític del territori de la vall del Matarranya.  Conegut des de la dècada dels cinquanta, va ser excavat entre 1972 i 1976 per Manuel Berges i Màrius Ferer, qui va realitzar una nova campanya el 1979 amb la col. laboració de Lluïsa Vilaseca. A partir dels anys vuitanta, les tasques d’intervenció, tant al poblat com a la necròpolis van ser dirigides per Núria Rafel amb  Mónica Blasco i Ferran Puig.

 El poblat té una seqüència cronològica compresa entre els segles V i IIIer a.C., destacant en la primera fase constructiva la torre massissa de planta ovalada i estructura troncocònica de 7,60 i 4,60 m de llargada en el seus eixos principals i 8,60 m d’alçada conservats. La construcció es va realitzar en pedra, emprant un concepte molt interessant en el camp de la poliorcètica com és el talús o inclinació dels murs, fet que dona com a resultat que la part superior de la torre tingui un diàmetre (i una superfície) inferior a la de la seva base, i blocs desbastats irregulars lligats amb argila o petites pedres com falques. El tipus constructiu no té paral·lels a la zona com torre aïllada, però al poblat del Puig de la Nau (Benicarló, Castelló) es va fer servir un concepte molt similar per la construcció de la fortificació de la vessant del jaciment, construcció que compte amb una cronologia similar a la del Coll del Moro, és a dir, primera meitat del segle V a.C, molt bé establerta a partir de l’estudi dels materials àtics.

 La segona fase constructiva, datada al segle III a.C., té com element més característic el conjunt d’estructures econòmiques (zona 7) dedicades a la manipulació i transformació de la planta del lli en teixits, un cas únic dintre de l’arquitectura ibèrica, car no es coneixen altres recintes amb aquesta funció, malgrat que a les fonts clàssiques es fa referència al treball del lli entre els ibers (Titus Livi, XIX, 9,10).  El treball de maceració de les plantes (identificat a partir de l’estudi dels fitòlits) es feia en dos dipòsits rectangulars i simètrics  de 1,80 x 1,69 metres cada un, definits pels murs de pedra perimetrals de l’estança 7, i per dos murets de tovots als cantons interiors. L’alçada d’aquest murets era d '1,10 m, definint els cubs omplerts d’aigua en els que es feia el tractament de la matèria vegetal. El terra d’aquests recintes era enllosat amb tovots  o peces d’argila de forma paralepipèdica (25 x 30 x 13 cm) disposades regularment. La impermeabilització de les piles es va fer amb un arrebossat de guix per obtenir una superfície estanca i facilitar l’embasament de l’aigua. Al no haver-se identificat cap canal de sortida o evacuació d’aigües, s’ha de pensar que tant les tasques d’omplir com de buida els recintes s’havien de fer manualment. Els dos dipòsits eren oberts a un passadís enllosat amb materials de gran tamany, fet que  indica la necessitat de  comptar amb un terra prou estable per facilitar les operacions de càrrega i descàrrega dels materials.

 La transformació de la planta del lli amb teixits es feia amb el filat i el trenat de la roba en telers de bastidor. Al nivell d’enderroc de la superstructura de l’àmbit 7, corresponent probablement a un pis superior o un altell de l'estructura constructiva es va documentar un conjunt de 107 pondera o pesos de teler de forma troncocònica. Els materials d’aquest sector, indiquen una cronologia de segle III a.C., especialment a partir de les formes de vaixella de vernís negre corresponent a les produccions del Taller de les Petites Estampilles, datat a la primera meitat del segle III a.C., i els vasos de terrissa ibèrica pintada semblants als conjunts de San Miquel (Llíria, València) amb una datació similar.

 La destrucció de la torre i el taller de transformació de lli va tenir lloc a la segona meitat del segle III a.C. La presència de restes d’un incendi, i la no recuperació dels materials ceràmics més significatius fa pensar en una acció violenta com a causa més probable d’aquest fet, possiblement en relació amb els problemes d’afrontaments militars que van caracteritzar el territori de la vall de l’Ebre al llarg de la segona meitat avançada del segle III a.C. quan va ser un indret de combats entre les tropes púniques i romanes (i els seus aliats indígenes) al llarg de la Segona Guerra Púnica.

Necròpoli Les Maries (Coll del Moro)

 La necròpolis del Coll del Moro va ser identificada per Salvador Vilaseca l’any 1953, essent situada en petits turons al llarg del traçat actual de la carretera N -420 dins la partida de Les Serres, al terme de Gandesa. Els diferents grups de tombes es coneixen amb la denominació de camps de túmuls Teuler, Els Calars i les Maríes. Les intervencions arqueològiques van començar a principi dels anys setanta, però no va ser fins la dècada següent que sota la direcció de N. Rafel es va fer l’estudi sistemàtic dels diferents sectors de la necròpolis.  Els enterraments es divideixen en tres períodes, datats successivament entre el 800-650 a.C. (fase 1); el 650-600/575 a.C. (fase 2); i el 600/575-500 (fase 3), és a dir, que només una part del sector de Maríes seria coetani del poblat, al menys en l'estat actual del coneixement de les estructures i materials.  La necròpolis correspon al tipus tumular característic del Bronze Final i la primera Edat del Ferro, formada per enterraments  que disposen d’un petit recinte o loculi central delimitat per blocs de pedra calçats verticalment en el terreny per definir un receptacle o cista. A l’interior d’aquesta cista es dipositava l’urna cinerària amb les restes de la cremació del difunt i, o bé a l’interior de la mateixa urna o al costat, els elements que formaven part de l’aixovar i les ofrenes. La cista central es cobria amb terra i pedres fins a formar un petit túmul amb un perímetre delimitat per  blocs de pedra de dimensions mitges. Al centre de la part superior del túmul s’emplaçaven unes pedres sense treballar, o bé treballades amb forma de cipus per marcar el lloc de l’enterrament, segons un costum també emprat per altres estructures socials de la Mediterrània, com ara els etruscos. Les tipologies materials que constitueixen la part més significativa dels aixovars inclouen elements paralel·litzables amb els identificats a les necròpolis del Baix Ebre i Montsià, com Mianes (Santa Bàrbara), i Mas de Mussol (La Palma,Tortosa).



Copyright ©  CENTRE D'ESTUDIS DE LA RIBERA D'EBRE