IBERSDetall d'una pàtera del Castellet de Banyoles (Tivissa)A L'EBRE
CENTRE D'ESTUDIS DE LA RIBERA D'EBRE




El Castellot de la Roca roja. Benifallet
Jaume Noguera
Universitat de Barcelona
 
 

 El petit poblat fortificat del Castellot de la Roca Roja està situat al costat de l’Ebre, tot just en el punt on el riu queda més encaixat entre les muntanyes que configuren l’estret de Barrufemes, al nord de la comarca del Baix Ebre, uns 5 quilòmetres al sud de l’actual població de Benifallet.

 Aquest assentament fou el lloc escollit per un petit grup de gent, que no devien superar les 100 persones, per tal d’establir-se, ara fa uns 2.600 anys.

 El poblat, amb una superfície aproximada d’uns1000 m2, està situat sobre un abrupte esperó rocallós a uns 50 metres d’alçada sobre el riu, de manera que només és accessible per un estret istme situat a l’est, on es va construir un imponent sistema defensiu. La magnífica panoràmica que es divisa des de qualsevol punt del jaciment certifica que aquest assentament exercia un estret control sobre la principal via de comunicació a l’antiguitat: l’Ebre.

 Potser l’aspecte més sorprenent, i alhora més interessant, és el bon estat de conservació del poblat, un dels millors de Catalunya, començant per les seves estructures defensives, de les quals encara són perfectament visibles una torre quadrada de 8 metres de costat i de més de 4 metres d’alçada, amb els forats de les bigues d’un pis superior. A aquesta torre se li adossa una muralla de barrera d’uns 30 metres de longitud, 4 metres d’amplada i fins a a 5 metres d’alçada. Segurament la pedra necessària va ser extreta excavant un fossat fora muralla, de manera que és molt probable que per creuar –lo existís algun tipus de passarel·la que podria ser retirada en els moments de perill.

 Tot just a l’esquerra de la torre, vorejant el profund penyassegat, es localitza l’entrada, estreta i allargada, de manera que els atacants haurien d’exposar el seu flanc dret, no protegit per l’escut, als projectils llençats pels defensors des de la torre.

 Una vegada a l’interior del recinte, és perfectament visible la seva trama urbana. La distribució és senzilla, a partir de dos carrers perpendiculars que el travessen i des d’on s’accedeix a una sèrie de cases, generalment rectangulars, aixecades amb pedra i algunes amb una alçada conservada superior als dos metres. Aquest bon estat del jaciment encara permet tenir la sensació de passejar per un poblat que va ser habitat durant uns 300 anys, entre el segle VI i el III a.C.

 El que es coneix fins al moment d’aquest castell ibèric permet afirmar que abans de la construcció de la muralla i de les cases de pedra la gent vivia en cabanes excavades parcialment en el terreny, construïdes amb fang, troncs i altres materials vegetals. Al voltant del segle V a.C. es contrueix el sistema defensiu i segurament gran part de la trama urbana que avui coneixem. A finals del segle III a.C., coincidint amb els conflictes bèlics provocats per la segona guerra púnica entre romans i cartaginesos es produeix una reordenació en les cases per tal d’augmentar el nombre d’habitacions, fet que suggereix un augment sobtat de població, potser a causa de la inseguretat de viure fora del poblat.

 Gràcies a les fonts escrites, a les restes conservades en els cementiris ibèrics o a les característiques d’altres poblats similars, podem suposar que aquest recinte devia ser un petit assentament fortificat dels ilercavons (tribu que controlava els territoris del curs inferior de l’Ebre) governat per un cabdill, amb una petita elit de guerrers a les seves ordres. Aquest grup formava el nucli social de la població, tal i com suggereixen les espases, escuts i objectes de luxe importats recuperats en els seus cementiris.

 Els estudis arqueològics suggereixen que aquest tipus de poblat, petit, molt fortificat i ocupant una posició estratègica, és la manera habitual d’establir-se d’aquestes gents abans de l’arribada de cartaginesos i romans. Sens dubte les seves fortificacions eren concebudes per un tipus de guerra “local”, entre les mateixes poblacions indígenes, on el factor sorpresa i la rapidesa eren un factor determinant entre grups de guerrers reduits i armats lleugerament. Amb l’arribada d’exercits potents i “moderns”, com el cartaginès o el romà, aquests poblats, petits i aïllats, no van poder oposar gaire resistència.



 
 

Copyright ©  CENTRE D'ESTUDIS DE LA RIBERA D'EBRE