dijous 19 d'agost
"Sherehe" (festa)
Després de molts esforços dels alumnes preparant el Sherehe de comiat i després de moltes reunions de la directora amb els líders dels pobles per tenir-ho tot lligat, avui ha arribat finalment el dia assenyalat. La directora ens va dir que avui anéssim aviat a l'escola que hi havia moltes coses per fer, així que no hem anat a esmorzar i a les 7 ens hem plantat a l'escola. Els alumnes ja hi eren i estaven netejant els bancs que havien portat expressament del poble per l'ocasió, mentre altres ajudaven a preparar el menjar. A les 8 ha arribat la directora, ben atabalada, i en veure que la gent del poble que havia de muntar la jaima no havia arribat, s'ha emprenyat molt i ha decidit que la muntarien els nens. Així que dit i fet, s'han posat a tallar arbres per fer l'estructura i en el temps que hem trigat a veure'ns el te ja la tenien muntada.
Les noies mentrestant decoraven les taules amb mantells, flors i "kangas" (típic mantó africà que es fa servir de faldilla). Nosaltres els hem ajudat amb els globus, tal com els havíem ensenyat el dia abans. Després ens hem apuntat a l'"uji" (puré de blat de moro) dels nens, jo ja intuïa que avui dinaríem tard i calia agafar reserves.
Mica en mica anava arribant la gent dels pobles dels costats i els pares dels alumnes fins que a les 12 ha començat la cerimònia. Els líders dels pobles i nosaltres ens hem ajuntat al pati interior de l'edifici de professors per fer les pregàries i benediccions. És una cerimònia curiosa, i que deu ser segurament ancestral, on els líders demanen a Déu que els porti aigua, que ajudi al poble, etc. A la vegada la resta anem assentint amb el cap mentre fem un crit i de tant en tant alcem els braços.
Tot plegat està envoltat d'un ambient solemne, místic. Tothom està molt concentrat, és en certa manera quelcom molt seriós per més que ens pugui semblar una festa als ulls occidentals. La cerimònia va acompanyada de "pombe" (un brevatge local que es fa amb cereals de la zona), que se serveix en un coco que va rulant i la gent va bevent. Quan me l'han posat entre les mans, no m'ha quedat més remei que fer-ne un glop, no us amagaré que no m'ha fet gaire gràcia, i que estava francament dolent, però amb tothom observant la meva reacció he hagut de dissimular... uff!
Quan s'han acabat les benediccions, les dones han ballat tot fent una rotllana mentre cantaven i anaven sortint seguides dels homes. Hem anat a la jaima, on ens hem assegut als nostres llocs.
En construcció.
divendres 20 d'agost
Darrer dia de treball
En construcció
dissabte 21 d'agost
Masses coses i poc temps
Avui el Jordi i jo ens hem lliurat d’anar a l’escola a portar sorra amb els nens perquè aprofitant que volíem passar les fotos de l’estada en un CD per a l’escola, ens han convidat els amics de Médicos del Mundo a esmorzar. Abans però, hem hagut d’acompanyar a una dona que sempre ens trobem al bar a l’hora de sopar, i que porta temps insistint en que anem a veure l’edifici que està ajudant a construir. L’edifici en qüestió són les noves oficines del District Council i es nota que tenen un pressupost elevat, perquè només utilitzen ciment, enlloc de fer parts amb fang com nosaltres. Després hem seguit fent camí cap als Médicos, que ens tenien preparat un esmorzar de pel·lícula.
Ens hem posat les botes i en acabar, ens han deixat un portàtil per gravar les fotos en un CD i poder-lo donar a la directora. Com s’havia fet tard, l’Antoine ens h acompanyat en cotxe a l’escola. Quan hem arribat devia ser la una del migdia, i ja havien acabat amb la feina de portar sorra per omplir els fonaments. Així doncs, els nens estaven formats i la directora els estava fent un discurs. Davant de tots els hem donat el CD i els hem explicat que allí hi ha totes les fotos que he anat fent durant el mes. Els nens, agraïts, ens han cantat una cançó que havien cantat al Sherehe i que m’agrada molt, i m’he posat a ballar-la amb ells. Després hem anat a fer el darrer dinar a l’escola, juntament amb tots els professors, alguns dels quals ens han acompanyat després a comprar música el que ens permetrà recordar les cançons que hem sentit durant aquest temps. Com volíem donar la nostra roba a la gent que ha treballat amb nosaltres construint l’escola, hem anat a l’alberg a rentar-la. I després a fer esports amb els nens de l’escola, per darrera vegada. Vaig aprofitar que em vaig trobar a la Justina i les seves amigues per a que em cantessin una de les cançons del Sherehe i la vaig gravar al mòbil. Així quan fos a Espanya la podria sentir sempre que m'enyorés! Quan es va pondre el sol ens vam acomiadar i vam tornar a l’alberg. De camí ens vam trobar al Martí, que anava a una reunió amb el comitè de l’escola per planificar el Camp de Treball de l’any que ve. En Jordi i jo ens vam anar a dutxar i vam restar a l’habitació per esperar al grup de Masonga que avui arribava i es quedaria dos dies a Karatu, per marxar tots junts el Dilluns. Cap a les 8:30 van arribar i vam començar a explicar-nos històries mentre els acompanyàvem a les seves habitacions. Quan van estar dutxats vam anar a sopar a l’Al-Aman on ens vam reunir amb el Martí i els vam presentar la Leila. En acabar, vam anar tots a la festa que el Pam i la Rory havien muntat a l’alberg que estan a punt d’inaugurar. Allí ens vam reunir amb les amigues de Médicos del Mundo i vam conèixer els altres espanyols de Ingenieros sin fronteras. Desprès de fer unes copetes i ballar una mica vam decidir anar a la disco, on vam restar fins a les 3.
diumenge 22 d'agost
Darrer dia
Ens hem aixecat tard, el que ens ha permès recuperar hores de son, i hem anat a esmorzar a l’Al-Aman, abans d’anar a Missa. El passeig cap a l'Església ha estat, com cada vegada, molt entretingut, però avui encara més, doncs érem molts els blancs que caminàvem junts, i més gent ens aturava per parlar. En acabar vam presentar els companys al mossèn, qui ens va convidar a la vicaria per parlar distesament. Allí vam preguntar per la seva absència al Sherehe, i ens va contestar si hagués vingut, s'hagués interpretat com un gest de suport al partit de l’oposició, i que ell prefereix mostrar-se neutral. També li vam preguntar sobre la seva visió de la situació política a la regió, i en Martí li va suggerir que ens ajudés a implantar un programa de beques També li vam explicar el que estàvem planificant per al Camp de Treball de l’any vinent. Vam marxar sense concretar res, però havent avançat en la relació amb una persona que pot ser clau, donada l'absència d’una contrapart “de la casa”. Per dinar, altra vegada a l’Al-Aman, i després una bacaineta fins a les 4 que havíem quedat amb l’alcalde, la directora i l’Elias per anar a visitar el Gyps Farm.
Allí vam prendre un suc de mango i vam gaudir de la fantàstica vista de Karatu. L’Elias em va ensenyar el despatx on treballava i em va fer un petit tour per back-of-house de l’hotel. Després, i abans de que es fes fosc, ens va ensenyar l’hort que tenen, on vam tornar a aprendre el procés del cafè, i l’àmplia gamma de vegetals que cultiven. Ens vam despedir fins l’endemà i vam tornar a l’Al-Aman, a fer el darrer sopar a Karatu. Li vam dir a la Leila que al dia següent aniríem a esmorzar a l’escola, així que si volia, la passaríem a buscar per a que vingués amb nosaltres i es pogués acomiadar amb tothom. Estàvem a punt de passar la darrera nit a Karatu, la darrera nit a Tanzània. Sé que em sabrà greu deixar tot això, però és el que hi ha.
Gyps Farm
El Gyps és el millor hotel de Karatu. Està situat a les afores, en un entorn rural i apartat, amb excel·lents vistes del poble i de l’elevació del Gorongoro. Aprofitant l’entorn rural, l’hotel està muntat a mode de granja, i té grans camps plens de cafetars i un petit hort, que a més de servir d'atractiu turístic dóna feina a la gent del poble. De fet, els propietaris del Gyps, que són anglesos, estan molt vinculats amb el poble, i formen part del comitè per la millora de l’educació de Karatu. Prova d’això és el que vam poder veure a l’escola, on els pupitres porten els noms dels turistes que els han pagat, gràcies a que el Gyps té un pupitre exposat a l’hotel i ofereix la possibilitat de pagar-ne un pel mòdic preu de 15 dòlars, el que dóna dret a tenir el teu nom imprès. També va ser el Gyps qui va autoritzar a que s’agafés aigua des del seu terreny per permetre el subministrament d’aigua a les fonts i al poble. Però més enllà d’aquestes accions puntuals, que tenen sens dubte un gran benefici, el Gyps ha servit de mirall per a molta gent, que ara es planteja millores a nivell professional (com per exemple treballar en el món del turisme) o a nivell persona (al voltant del Gyps es veuen nombroses cases amb horts, sens dubte agafant la idea d’una dieta variada que es veu al Gyps.
dilluns 23 d'agost
Despedida
El Dilluns vam matinar per poder aprofitar bé el dia, vam carregar les maletes al cotxe i vam emprendre camí cap al cole, parant entremig a buscar a la Leila. Allí ens esperaven els nens que ens van rebre, i vam veure com cantaven l’himne nacional. Després vam passar al despatx de la directora on vam esmorzar i ens vam acomiadar formalment. En sortir a fora, els nens estaven altra vegada formats, i després de dirigir-los unes emotives paraules, ens van cantar algunes cançons. Les cançons es van allargar mentre ens seguien en el nostre camí cap al cotxe, i en el darrer moment, ens van agafar per evitar que pugéssim, dient-nos que ens quedéssim. Va ser un gran moment, i vam poder veure cares tristes en molts d’ells, tot i que entenien que havíem de marxar.
Vam aconseguir, no sense un gran esforç, pujar al cotxe i iniciar les llargues hores que ens esperaven fins a Nairobi. De camí vam anar explicant als nostres amics de Masonga el paisatge que ens trobàvem, doncs ells havien vingut per l’altra banda, pel Serengueti. Ens vam aturar al mirador del llac Manyara i ens vam fer fotos amb els baobabs. Parlant de tot el que ens havia passat durant aquestes setmanes, el viatge se’ns va fer molt curt, i quan me'n vaig adonar, ja érem a Arusha, en plena hora de dinar.
Tornar a veure una ciutat, amb tanta gent amunt i avall, edificis de més d’una planta i tants cotxes em va començar a estressar. Per sort el Germà Pario sabia d’un restaurant italià molt tranquil on vam dinar molt bé. Amb l'estómac ple vam reemprendre camí cap a Kenya, tot passant pels volcans que ja havíem vist feia un mes. A la frontera ens va tocar altre cop parar per segellar el passaport, i ens vam acomiadar de Tanzània. Altra vegada, el viatge fins a Nairobi se’ns va fer curt, a pesar de que van ser unes quantes hores, doncs no va ser fins les 7 que arribàvem al MIC, just per sopar. Després de sopar i fer una mica d’internet, vam agafar el cotxe i vam anar a prendre algo a un bar molt típic de Kenya, doncs és un dels llocs on es va rodar la pel·lícula “Memorias de África”.
dimarts 24 d’agost
Nairobi, de compres
Avui m'he quedat dormit, perquè ahir, en posar la hora del telèfon em vaig
equivocar, i no ha sonat l'alarma. A mi ja m'ha anat be, perquè si el Lariam
la setmana passada no em va deixar dormir, ahir va ser tot el contrari, i he
dormit la mar de be! Així que quan m'he aixecat, 20 minuts mes tard de lo
previst, el grup ja estava esmorzant, i he hagut de menjar a tota pastilla.
Avui era important esmorzar perquè ens esperava un dia intens:
Anar de compres.
És a més l'unic dia que tindrem per conèixer Nairobi, tot i que no és una ciutat amb molts atractius turístics per veure, al menys els típics atractius que entenem a Europa (ja siguin monuments, edificis històrics o arquitectònicament singulars, museus o parcs). Però passejar per una ciutat com Nairobi és ja una experiència en si mateix.
Hem pujat els nou al cotxe i ens hem dirigit al centre de Nairobi. Nairtobi
és
una ciutat que pel que es veu te pocs atractius turístics, així que un tomb
pel centre ja et permet fer a la idea del que hi ha. A diferencia del que em
pensava, no es una ciutat gaire atapeïda de gent pel carrer, sobretot si ho
comparo amb Mèxic DF o Marrakech, preo en canvi si que hi ha multitud de
cotxes i bastanta pol·lució.
Arribem al centre i fem la primera parada per canviar diners i aconseguir
Sheelings Kenians. Desprès caminant cap al mercat que coneixia el Sergio,
que es molt poc turístic i te preus mes ajustats. A pesar d'això, res ens
lliura de regatejar, així que ens ho prenem amb calma. Per aconseguir un bon
preu, lo millor es no tenir pressa. Hem estat tres hores al mercat, comprant
regals pels amics, la família, i en Martí, artesania per SED. Ha sigut molt
interessant veure les diferents tècniques de regateig de cadascun, i jo he
pogut perfeccionar la meva, i quan m'he vist mes confiat, amb l'ajuda del
Sergio, he comprat un elefant gegant de fusta per al meu pare, que me
l'havia encomanat. Ben carregats hem tornat al cotxe i hem anat a dinar a un
centre comercial que esta al costat d'un altre mercat on passaríem la tarda.
El mercat de la tarda era descobert, i la gent t'atabalava mes, preo com jo
els contestava en Swahili, m'ha estat relativament fàcil desempallegar-me
d'ells, fins i tot d'un borratxo que ens incordiava una mica. Els qui em
coneixeu ja sabeu que m'atabala anar de compres, i molt mes si has de
regatejar, avui però, m'ho he passat bomba, perquè a mes, crec que he
aconseguit bons preus per tot el que he comprat! (tot i que sempre em
quedarà el dubte). Quan marxàvem he vist uns espanyols i els he demanat que
em fessin una foto, i casualitats de la vida, la noia a qui li he demanat ha
resultat ser una antiga companya meva de la feina de Madrid! Mira que
trobar-nos allí, no ho hagués dit mai!
Ara estem al MIC, ja hem sopat i desprès ens tocarà fer la maleta. Per sort,
com deixo aquí els medicaments que ens han sobrat i tota la roba (excepte la
que portaré demà per venir a Espanya), incloses les sabates, podré encabir a
la maleta l'elefant sense problemes.
Abans però, farem una mica de festa per celebrar l'aniversari de la Sandra,
del grup de Masonga. Així que marxo cap allí, no fos cas que tornes a fer
tard!
Usiko Mwema!
Detalls; Regatejar
Encara recordo lo malament que ho vaig passar al Marroc quan em vaig enfrontar per primera vegada a la tècnica del regateig. És un autèntic xoc cultural, estem acostumats als preus pre-fixats, a veure’ls clars i a comparar. No tenim temps per estar contínuament negociant. El regateig però és un art. Cal tenir paciència, perquè el venedor sempre té més informació que nosaltres, i en principi sempre té les de guanyar. Però si es regateja bé, es poden treure productes més barats que amb els preus fixos, perquè el venedor sempre estarà disposat a vendre, per poc que hi guanyi.
Però si entres en el joc de regatejar, hi has d’entrar de ple. La mentalitat europea de dir aquest és el meu preu, i no em mouré d’aquí, és una ofensa per ells. Hi ha d’haver joc, emoció, discussió. Jo fins i tot he vist negar-se a vendre’t un producte si no es regateja una mica. Per ells veure als europeus amb les nostres rudimentàries tècniques de regateig, tant mancades d’experiència, és un autèntic espectacle. S’ho passen la mar de bé veient com no sabem regatejar i ens creiem tant intel·ligents. I tenen tota la raó.
dimecres 25 d’agost
A casa
Acabo d'arribar a casa. El viatge ha anat molt bé, i a més no ens ha calgut
matinar. A més, com només hi ha una hora de diferencia, tampoc tenim
jet-lag, així que estic preparat per tornar al treball demà mateix.
El dia ha començat a Nairobi, he acabat d'empaquetar l'elefant i anat a
esmorzar. A les 8 sortíem del MIC direcció aeroport, on el Sergio ens ha
estat esperant fins obtenir les targes d'embarcament. Desprès nosaltres hem
entrat cap a dins, amb el temps just per embarcar perquè ja anunciaven el
vol per megafonia. El vol estava operat per Kenya Airways, però per sort
l'avio era un Boing 777 nou de trinca amb televisió on demand a cada seient,
tot i que amb un software menys avançat que el de KLM. Això va contribuir a
fer les 8 hores de vol mes agradables, perquè la noia de facturació ens
havia dispersat a tots per l'avió, a pesar de que li vam demanar que ens
poses junts, però com diuen a Tanzània, Hakuna Shida!
El vol va transcórrer sense problemes, i altra vegada vam tornar a creuar el
Sahara, i vam passar per sobre de Malta. També vam poder veure els Alps
nevats i uns núvols espectaculars quan ja ens apropàvem a Amsterdam, on per
cert, vam tornar a veure la pluja desprès de molt de temps!
La nostra escala va durar apenes una hora, i aviat tornàvem a estar dins
d'un avió, però aquesta vegada sí, sentats per parelles. Parlant i
explicant-nos aventures, el viatge se'ns va fer molt curt i de seguida vam
sentir l'avís de descens. Només entrar en el finguer ja vam sentir la
xafogor humida dels estius de Barcelona, quina sensació tant agradable! Les
maletes van trigar una mica a sortir, i la d'en Silver no va arribar a
fer-ho perquè s'havia quedat a Amsterdam, així que una vegada aclarit el
tema vam sortir cap a fora per anar a casa. El camí en cotxe ja em va fer
notar diferències, perquè a pesar de ser de nit, amb tanta il·luminació ja
tornava a no veure les estrelles. Benvinguts al primer món!