Tanzània 2004

Diari del camp de treball a Karatu

dijous; 29 de juliol

Despropòsits

Els dies comencen sempre ennuvolats a Karatu. Són núvols espessos, com si es preparessin per descarregar una gran tempesta, però a partir de les 11 es comencen a esvair, marxen tots per deixar pas a un sol lluminós i un cel clar que es manté fins que ens en anem a dormir, acompanyats de les estrelles. És un ritual que es compleix cada dia de forma matemàtica.

Amb els núvols encara a sobre, hem continuat la nostra tasca. Avui tocava repassar l'excavació i començar a omplir-la de pedres. La directora ha fet sortir els nens perquè ens ajudessin. Ha estat bonic veure com tothom col·laborava, els nens fent rodolar els rocs grans, les nenes portant les pedres petites, fins i tot el munyekiti s’ha animat a portar pedres quan els obrers li han fet veure que els “mzungus” (guiris) també portàvem pedres.

A l’hora de dinar, i després de discutir molt, hem aconseguit que ens donguin el mateix menjar que als obrers i seure al terra com ells. I és que fruit de l’hospitalitat que deferències amb que ens tracten, cada dia ens treuen unes cadires i una taula al jardí, i cuinen un menjar diferent per nosaltres. La directora, però, no ha accedit a que en Martí seies a terra degut a que és un “Mze” (persona gran). Ha dit que la gent del poble se li queixaria si no ens tractés correctament. Així doncs, hem menjat “Makande” (un barreja de fesols, panís i una espècie de llenties. Fruit del meu poc gust pels llegums, m’he armat de valor pensant que no podria passar de la primera cullerada, però ha resultat bo i tot! Si marxo de l’Àfrica agradant-me els fesols, serà un gran èxit gastronòmic! La directora ens ha explicat després que els obrers l’han renyada per donar-nos el mateix menjar que a ells. El “Makande” és un menjar tradicional i popular (i molt energètic) però consideren que no té prou categoria per nosaltres. Ens costa molt fer-los entendre que el que volem és ser un més d’ells. Moltes vegades veiem com ens tracten diferent que a la resta i no hi podem fer res perquè s’enfaden si ho refuses. Aquí hi ha un gran respecte per la gent gran i pels visitants. La gent és molt atenta i servicial. Les diferències culturals són molt grans.

Al vespre, la directora ha deixat encarregat que ens donguin peix per sopar. La “Tilapia” prové del llac Victòria i està boníssima! Però lo millor han estat els postres: la Leila ens ha portat pinya, i he de dir que ha estat de les més saboroses que he menjat mai. Amb el poc temps que portem, ja ens sentim apreciats, la gent que ens envolta s’esforça molt per a que estiguem lo millor possible. Cada dia faig les coses més a gust perquè veig que ho valoren i ho agraeixen. A Espanya costa donar les gràcies.

Detalls; Oportunitats

Les diferències entre Àfrica i Europa són abismals. Això em fa pensar en com a Europa molta gent desaprofita oportunitats que a l’Àfrica són impensables de tenir. Oportunitats en educació, en viatjar, en ser solidaris... Si no estèssim aquí, 160 nens no estarien fent avui classe. I no passaria res, ningú se n'assabentaria. 160 persones tindrien menos oportunitats i no passaria res. Això m’espanta. Quanta gent més hi ha que no té oportunitats?

Què passa quan nosaltres desaprofitem una oportunitat? Val la pena seguir oferint oportunitats a gent que les desaprofita?

divendres, 30 de juliol

Complicitat

Encara no portem una setmana a Karatu i crec que ja comencem a tenir certa complicitat amb la gent d’aquí. Es nota a l’escola i es nota al carrer. Els nens ens envolten i pocs són ja els que ens demanen diners o bolígrafs. La gent ja ens coneix, ens saluden pel carrer, coneixem la gent dl bar on sopem, i els alumnes ens han perdut la por. Avui els alumnes ens han tornat a ajudar a moure “udongo” (la terra per fer fang). Ens hem posat a carregar sacs per parelles i ha estat molt divertit perquè anàvem xerrant i cantant pel camí.

Jo he estat bastanta estona fent de parella amb la Justina, una noia bastant espavilada que des del primer dia ha estat oberta a parlar amb nosaltres. N’hi ha que els costa més, potser perquè són tímids, però majoritàriament pel seu baix nivell d’anglès. Mentre portem la sorra se’ns creuen alguns remolins de vent que fan que el grup es dispersi per un moment. Moltes cares dels nens ja ens sonen, i a pesar d que a vegades no saps ben bé què dir, només la mirada i el somriure ja serveix per comunicar-se. Els hem ensenyat el travallengües dels setze jutges i s’han fet un fart de riure.

A la tarda tocava jugar a pilota. M’he estrenat amb el futbol, i per sort, els nostres contrincants no eren gaire bons, el que m’ha permès un partit relaxat on no s’ha notat gaire la meva falta de tècnica J És cert que aquí et canses més, o si més no, costa molt recuperar-se després d’una bona carrera. A l’alçada s’hi afegeix la pols i no hi estem acostumats. A la segona part he cedit el meu lloc a un dels alumnes frisosos per jugar, i en treure’m la samarreta, tots han flipat amb els pèls a la panxa. En Martí estava ensenyant un joc als nens i quan els he fet una foto, s’han adonat que es veia a la pantalla de la càmera digital. En dos segons he estat envoltat de criatures que volien veure la foto. Em demanaven que els fes fotos per veure’s després. M’he sentit com un autèntic “Mzungu” (guiri) així que he pagat la càmara dient que s’havien acabat les piles. No és bo impressionar als nens amb coses que no tenen cap mèrit.

De tornada a l’alberg se’ns han ajuntat més nens que anàvem trobant de camí. A molts ja els coneixem de veure’ls cada dia. M’encanta la imatge dels nens, que en veure’t surten de casa cridant i venen a donar-te la mà amb un gran somriure i els ulls oberts com dos plats. Notes complicitat.

Detalls; La perversió del turisme

EN CONSTRUCCIÓ

dissabte, 31 de juliol

Música

A pesar de ser dissabte, ens ha tocat treballar. Així que hem matinat i hem anat a esmorzar al bar de la Leila, com cada dia. “Chai” (te amb llet), sambussa (empanadilles de carn) i “matunda” (fruita). En arribar a l’escola, els nens ja estaven portant la sorra. M’he ajuntat amb la Upendo, una noia que ha resultat ser molt simpàtica, amiga de la Justina, que avui no ha vingut. Avui amb en Jordi els hem ensenyat cançons per fer més entretenida la feina. La idea els ha agradat i s’han esforçat per aprendre-les: Es nota que estan acostumats a cantar, de seguida agafaven el to! A mig matí hem parat per esmorzar: “uji” (una espècie de puré de blat de moro que es beu, ben calent), els nens fan cua enfront d’unes grans olles esperant que els omplin els bols.

És bastant insípid, però aporta energia, aquí es menja per alimentar-se, no per plaer. Després d’esmorzar, i al ritme del “sol solet” i de “baixant de la font del gat”, hem acabat de portar la sorra. Per fi!!! Llavors els nens han marxat cap a casa, i nosaltres ens hem quedat a ajudar als obrers amb els fonaments. Després de dinar hem tornat a l’alberg per fer la bugada. Quan no en tens t’adones del gran invent que és la rentadora!! Això de rentar a mà és molt dur, i a sobre mai queda net del tot. Bé, hem après a fer una cosa més.

Per sopar hem tornat al bar de la Leila. Ens hi trobem molt bé allà, i quan baixa la feina, sempre agafa una cadira i s’asseu amb nosaltres. Sempre hi ha els seus cosins per allí, i l’Adam, d’uns 5 anys, s’ha quedat hipnotitzat mirant els videoclips de la tele. De tant sentir les cançons ja comencen a ser-nos familiars. La Leila, al veure que ens agradaven, ens les anava traduint, i quan la resta de clients van marxar, fins i tot s’ha posat a ballar. Ha estat un sopar un tant surrealista. En sortir del bar, la Leila ens ha acompanyat a l’alberg, la directora li va dir que no volia que anéssim sols pel carrer a la nit. De camí sentim la música de la discoteca, aquí no hi ha limitadors de veu. Entro a l’habitació, quina gran idea portar-se el Discman! Em poso algunes cançons: Arrebato, Melendi i aquestes coses que m’agraden. Quan acabi d’escriure trucaré a casa. Estic molt bé a Karatu, però en certa manera m'enyoro, i això és bo. Bona nit, “Kusiku Muema”.

Detalls; Llum

Ja tenim lluna plena a Karatu. No sé perquè, però aquí la lluna fa molta llum, és quasi com fluorescent. Avui, però, està una mica groga, no sé si per la pols o pels núvols baixos. Quan no hi ha faroles als carrers, te n’adones de lo útil que és la lluna. A la nit, quan tornem a l’alberg penso en aquella foto del món de nit, on es veuen les llums dels humans. Ara em trobo en aquesta gran taca negra anomenada Àfrica.

diumenge, 1 d’agost

Dinar convuls

Diumenge és el nostre dia de descans, així que ens hem aixecat tard i després d’esmorzar hem anat a Missa. Aquesta Església em fa recordar “Hojarasca” de Gabriel Garcia Márquez, en certa manera Karatu és un poble semblant a “Macondo”. En acabar hem anat a dinar a casa de l’Adelina, que ens havia convidat per, de pas, demanar-nos diners. Ja ho sabíem perquè en Martí ja la coneixia de l’any passat, però era un compromís que no hem pogut eludir. Ha estat una manera de veure una casa i una família africana per dins, tot i que el dinar ha estat una mica incòmode. Ens ha costat fer-li entendre que no donem ajudes individuals concretes, sinó que centrem els nostres esforços en obres col·lectives centrades en l’educació. Ella ha insistit, crec jo que més de lo desitjable, però nosaltres ens hem mantingut en la nostra posició. Llavors ens ha dit que potser podríem ajudar a la fàbrica de totxos on treballa el seu marit, i hem quedat dimarts per anar-la a visitar. Així que encara ens queda una altra batalla!

Tornant a casa ens ha sortit a saludar un home que ha resultat ser el pare de la Justina. Ella, vergonyosa, s’ha amagat darrera de casa. Ens passa sovint que quan passegem ens trobem amb alumnes de l’escola que ens saluden. Això et fa sentir més integrat! 

Ja de tronada a l’alberg, hem fet una bacaineta i després sessió de formació. Hem estat discutint sobre l’accès del 3er món a les medicines i hem acabat parlant de capitalisme i democràcia. Per mi és interessant contrastar opinions amb gent tant implicada en causes socials com en Martí i en Jordi. Per sopar hem tornat al bar de la Leila, que per variar s’ha assegut amb nosaltres. Com ja hi ha confiança, avui he començat a fer allò que tant em diverteix: generar una mica de caos, jeje! Ens hem fet un fart de riure amb els malentesos que generava. De tornada a l’alberg, la Leila ens ha acompanyat a l’alberg, i de camí ens ha explicat la història de la seva germana. Amb 23 anys es va casar amb un home de 75 que li havia buscat la família. A pesar de ser un bon home, com us podeu imaginar, sense amor la cosa tenia poc futur, i al cap d’un any es van divorciar. Aquestes coses encara passen a l’Àfrica, tot i que per sort, és un costum que s’està perdent i passa cada vegada menys.

Detalls; Solidaritat i vincles afectius

Quan cooperes amb gent del país, coneixes moltes persones, comparteixes experiències i passes moltes hores amb ells. És fàcil que amb algunes persones pugui sorgir un vincle més profund, diguem-li complicitat o amistat. La relació però no és d’igualtat, perquè qualsevol problema que pugui tenir algú d’aquí, generalment el podríem solucionar amb relativa senzillesa. Quan t’impliques sorgeix la temptació d’ajudar, perquè veiem que els seus problemes, generalment econòmics, els podem resoldre amb quantitats que per nosaltres representen pocs diners. Cal tenir la sang molt freda per no deixar-se impresionar, perquè aquí les històries són bastant dramàtiques. Si només fos ajudar a una persona, no hi hauria cap problema, però cada persona que coneixes té una història, a saber quina més dramàtica. Per això cal tenir molt clar l’objectiu de la nostra col·laboració i mantenir-se ferm. Nosaltres hem vingut a construir una escola, i tots els diners que tenim disponibles els dedicarem a aquest fi. Dedicar-se a resoldre problemes particulars, per més propers que ens semblin, poden generar discriminacions amb la resta de la gent, que potser no han tingut l’oportunitat d’estar a prop nostre per explicar-nos quelcom potser encara més esfereïdor. Resoldre problemes particulars no ataca la font del problema i altera la relació que la gent local té amb els blancs, perquè els convertirà en gent més interessada que sincera i ens veuran com una solució als seus problemes particulars.

dilluns, 2 d’agost

Normalitat

Ens ha costat una setmana, però crec que ja hem assolit un estat de normalitat. Així doncs els dies a Karatu seran més o menys com el d’avui. Aixecar-se aviat, esmorzar i anar a treballar. Ara ja hi ha menys gent treballant a l’escola així que hi ha feina per tots i ens hi podem emplear a fons. Jo no he parat amb la pala, omplint cubells de fang per acabar d'emplenar els fonaments.

No m’estranyaria que demà tingués agulletes. A l’hora de dinar ens hem pogut asseure al terra amb la resta dels obrers, sense la parafernalia de les cadires, i hem menjat el mateix que ells, tal com vam acordar amb la directora. Per la tarda hem seguit treballant, ara ja amb ciment, i tenim els fonaments de mig edifici acabats. Els nens a l’hora del pati han vingut a saludar-nos i hem estat xerrant amb ells una estona. En Martí se sap ja els noms de quasi tothom, a mi em costa més perquè els veig a tots iguals. Ja em passa a Espanya, imagineu-vos aquí, que van tots/es amb el cabell rapat.

En acabar la feina, una mica de fruita i cap a l’alberg. L’Elias, un col·laborador de l’escola, ens hi acompanya, i després de dutxar-nos, ha vingut amb nosaltres a sopar. Ahir vaig veure que servien un plat de patates fregides, i li vaig dir a la Leila que a veure si ens en prepararia un. Avui només assentar-nos ens ha portat un plat de patates i un bistec per cadascun. M’he posat les botes, i de postres plàtan i taronja. No sé perquè, però les taronges estaven avui molt bones! En tornar a l’habitació m’he pres el “Lariam” (vacuna contra la malària) i després de repassar una mica de swahili me n’aniré a dormir. Avui devem estar tots cansats, són les 9 i ja estem tots a l’habitació. Però sé que no estic sol, comparteixo la cambra amb la fauna autòctona. Ahir en aixecar la manta va sortir corrents un petit dragó. Em va fer mandra perseguir-lo, estava més acollonit ell que jo! També em vaig trobar dins de la maleta un petit bitxo que em va semblar inofensiu, i li vaig perdonar la vida, jeje, tot i que el vaig fer sortir de la maleta. A veure amb quina sorpresa em trobaré avui! “Matlo Delo” (fins demà, adéu; en iraquí, la llengua pròpia de la zona, tal com el català a Catalunya)

Detalls; Normes de seguretat i salut

Estem en un país desconegut, així que hem d’anar al tanto amb diverses coses. Karatu no és pas un lloc perillós, però per si de cas, mai anem sols pel carrer, i procurar no cridar gaire l’atenció. És difícil quan ets blanc, però quan algú se’ns acosta, en Martí els hi fot un rotllo en swahili i marxen ben contents. És bo que la gent ens vagi coneixent i que sàpiguen que no som turistes.

A l’alberg sempre tanquem amb clau, fins i tot quan anem a dormir. També vam donar ordre de que no entressin a fer-nos l’habitació, així ens evitem malentesos.

Per últim, estan les normes de salut. Aquí el problema més important és la malària, transmesa per uns mosquits que surten quan es pon el sol. Així doncs, a part de prendre’ns el Lariam, ens posem repel·lent d’insectes, i al vespre anem vestits amb màniga llarga. A l’hora de dormir, sempre posem la mosquitera. Mai havia dormit amb mosquitera, i he de reconèixer que li dóna un caire exòtic a l’habitació.

També bevem sempre aigua embotellada, perquè el nostre organisme no està preparat per les aigües d’aquí. De totes maneres, si ens passés algo, tenim una farmaciola molt ben assortida. Espero no haver de visitar un hospital tanzà!

dimarts, 3 d’agost

Com es fan els totxos?

Fa ja deu dies que no m'afaito, i porto una barba considerable. Provoca una sensació estranya, però ja m’hi he acostumat. Avui hem continuat cobrint de ciment els murs dels fonaments, que estan fets de pedres i fang. És un treball dur, perquè s’ha de fer la barreja del ciment, i amb unes pales posar-ho en uns cubells i portar-los fins al mur. De fet ara ja, quan moc el braços m’els noto dolorits, per l’esforç, senyal que ens estem posant forts.

A l’hora del te, hem aprofitat per explicar uns quants jocs als professors per a que els facin amb els nens a classe d’esport. Els esports s’han canviat a demà per a que hi poguéssim anar, doncs avui tenen cita per visitar el lloc on es fan els totxos. A les quatre, en Lazaro (el marit de la Adelina, no el Munyekiti) ens estava esperant a la porta de l’escola i ens ha acompanyat fins a casa seva. Allí ens han convidat a un te i chapati, i hem aprofitat per donar-los un formulari de petició d’ajudes per a projectes. S’han adonat de la complexitat i serenitat del procés, i és que es demana molta informació per aprovar la col·laboració en un projecte. Després hem anat a veure com fan els totxos. És un procés totalment artesanal i molt laboriós. S’ha de tenir l’argila adequada, i llavors, mullada, se li dóna forma rectangular.

Es deixa assecar i després s’apila deixant a baix uns forats per posar-hi llenya. Així, la mateixa pila fa de forn, i després de cremar vàries hores s’han de triar aquells que s’han cremat bé. Això se sap pel color vermellós i uniforme que adopta el totxo. De camí cap a l’alberg hem pogut veure com es viu a les afores de Karatu. Les cases no tenen llum ni aigua corrent, i moltes tenen forma de cabana amb el sostre de palla.

Molts nens ens saludaven contínuament. Avui per sopar la Leila ens ha preparat espaghetis, amb lo que per primera vegada hem aconseguit no menjar arròs en tot el dia. A mig sopar he vingut l’Elias i ens ha portat una targeta SIM que ens permetrà tenir mòbil Tanzanià. Així podrem estar localitzables i podrem trucar més barato a Espanya. Enviar un SMS m’ha costat 5 cèntims d’euro!

Detalls; Núvols

No sé si perquè a Barcelona, envoltats d’alts edificis som incapaços de veure’ls, o perquè aquí són realment diferents, però els núvols a Tanzània són realment bonics. Els núvols d’Espanya són generalment molt grans en extensió, quasi costa diferenciar quan acaba un i comença l’altre. Són o molt fins i alts, o molt gruixuts com quan ve una tempesta, això quan el cel no està plenament despejat. En canvi a Karatu els núvols estan molt definits, són petits i gruixuts. Entre ells deixen una separació que et permet veure el cel blau. Son els núvols idil·lis que dibuixava Monet en els seus quadres, o als dibuixos que fan els nens petits! Com ens passem el dia a l’aire lliure, és inevitable mirar el cel, i de tant en tant em quedo encantat, fins que sento un crit del Martí, ja m’han omplert el cubell de fang i toca portar-lo, jeje!

dimecres, 4 d’agost

Jocs

Aquest matí hem anat a comprar una carretilla per transportar material de les obres. En Martí ha decidit regalar-ne una a l'escola perquè estava fart de veure la ineficàcia de carregar les coses a coll o de fer portar la sorra en sacs als nens. En arribar els obrers han estat contents de veure-la i ja l'han estrenada portant sacs de ciment. La feina a l'obra avui ha estat relaxada perquè només han treballat els de l'edifici de baix que és el que està més retrassat.

A l'hora de dinar ja havíem acabat els fonaments i ara s'hauran de deixar repassar i assecar durant uns dies. El dinar avui ha estat molt divertit. La directora no ha parat de fer bromes i riure, i amb el fred que feia, ha estat tota l'estona tapada amb una d'aquestes mantes africanes. Ha estat la imatge del dia.

A la tarda hem anat classe per classe explicant-los tres nous jocs per al temps d'esports, i a les 4 hem anat tots a jugar. És curiós però aquí els nois s'agafen de la mà, així que de camí cap al camp de futbol, els nens m'anaven agafant de la mà mentre parlàvem. Et dóna una sensació de major proximitat, no sé perquè a Espanya està tant mal vist. Els nens s'ho han passat molt bé jugant, tot i que al començament els ha costat entendre les regles. En Martí i jo també hem disfrutat molt jugant mentre en Jordi ha repetit partit de futbol i ha quedat ben baldat.

Avui per sopar la Leila ens ha convidat. Ens ha preparat una espècie de creps que estaven boníssimes i hem rigut molt amb ella i la gent del bar, doncs ja ens coneixíem la majoria. M'agrada la tranquil·litat que es respira per aquí. En Martí diu que quan tornem a Espanya hi haurà moments en els que ens agradaria teletransportar-nos a Karatu. Segur que serà veritat.

Detalls; L'escola

Ganako Secondary School està situada als afores de Karatu, en un entorn rural. Consta de dos edificis amb dues aules cadascun, un edifici de despatxos pel professorat i dos edificis amb deu latrines. També hi ha fets els fonaments de dos edificis per laboratoris però estan aturats per manca de diners. Nosaltres estem construint dos nous edificis que aportaran les 4 classes necessàries per poder impartir form 2 (2ⁿ de secundària).

Actualment, en el primer any de funcionament de l'escola, 160 alumnes cursen "form one" des del Gener, que és quan comença el curs a Tanzània. Els alumnes tenen entre 16 i 18 anys i hi ha més o menys el mateix número de nois que de noies. A l'escola se serveix dinar, per a lo que s'han improvisat uns fogons de llenya al bosc del costat. Els nens fan cua per omplir-se els seus plats i mengen de peus o s'asseuen a terra (tot i que pocs opten per aquesta opció per no embrutar-se la roba, que aquí no tenen rentadores!).

A les classes els pupitres són prou amples per encabir-hi dos alumnes per taula, el que dóna una sensació d'abarrotament. Les aules tenen moltes finestres perquè no tenen llums. De totes maneres, la corrent elèctrica no arribarà a l'escola fins al 2005. Els alumnes no tenen llibres de text, així que es passen les classes apuntant a la llibreta el que el professor apunta a ala pissarra. És una llàstima perquè es perd l'oportunitat de fer de la classe una eina realment didàctica, però s'han d'adaptar als mitjans que tenen. L'escola és doncs molt entranyable, alumnes i professors són molt bona gent i es respira bon rotllo i complicitat. A pesar d'això, quan veus la precarietat de mitjans, entens perquè en aquestos països el nivell educatiu és tan baix. És una llàstima!