Tanzània 2004

dijous, 22 de juliol

divendres, 23 de juliol

dissabte, 24 de juliol

Acàcies

Ens hem aixecat aviat, l'autobús sortia a les 7. Però estem a l’Àfrica, aquí tot té un altre ritme. Finalment ens posem en marxa, m’he pogut posar al costat de la finestra, el viatge promet ser interessant. Abandonem el caòtic Nairobi, i aviat estem envoltats de planúries immenses amb matolls i majestuoses acàcies que ens acompanyaran fins arribar a Arusha. Gent caminant per la carretera, però no molta donat que no travessem zones molt poblades. De tant en tant, enormes formiguers de termites s’alcen un metre i mig de terra. Ja divisem el volcà que fa de frontera amb Tanzània, cada cop estem més aprop del nostre destí. Travessar la frontera és un autèntic espectacle, et fan baixar de l'autobús per a poder segellar el passaport i pagar el corresponent visat. En tornar, ens hem trobat un escampall de maletes que hem hagut de tornar a pujar a l’autocar., ja som a Tanzània. El terreny es va fent més sec, estem en plena sabana africana. De lluny divisem el Kilimanjaro, coronat per uns densos núvols. El paisatge és magnífic, immens. En Martí em fa notar que el vermell es veu diferent a l’Equador, i és veritat, aquí brilla més. Més tard en Jordi ens explicarà que és degut a que la llum arriba més directa, i per tant no es perden les freqüències del vermell, que són les més dèbils. Llavors vaig recordar que m’ho havien explicat en fer submarinisme, i és per tant la mateixa raó per la que al fons del mar, el vermell perd intensitat.

De sobte divisem un petit remolí que aixeca la sorra generant un impressionant tub. Mai n’havia vist un de tant nítid, però aquí és un fenomen freqüent. En vaig arribar a veure fins a 8 simultanis! A les dues arribem a Arusha on ens esperen la directora de l’escola i l’administrador. La directora resulta ser una senyora molt trempada i agradable, tot el dia somrient i amb moltes ganes de treballar. Desprès de dinar emprenem camí cap a Karatu. Pel que es veu aquest any ja hi arriba la carretera, el que a més de reduir considerablement la duració del viatge està portant més progrés al poble. De camí divisem nombrosos massais, alguns vestits de negre i amb la cara pintada de blanc; és el ritual per passar a ser adults. La carretera comença a fer pujada, i en conseqüència, el paisatge es va fent més humit i la vegetació més exuberant. Veiem diversos baobabs, els curiosos arbres que tant van impressionar al petit príncep. Ens aturem a fer una foto, com hem guanyat alçada, les vistes són impressionants.

A les 5 arribem a Karatu. Deixem les maletes al guest house i ens reben l’Elias, col·laborador de l’escola i en Lazaro, l’alcalde. Ens conviden a un te i mantenim una agradable conversa on ens llancem a dir els primers mots en Swahili. Després a sopar i a dormir. Ha estat un dia fascinant, truco a casa per explicar-ho. El mòbil té cobertura, però em costa agafar línia. M’adono que la tecnologia ha fet el món més petit.

 

Detalls; Karatu

Karatu és el darrer poble abans d’entrar al conegut parc natural del Gorongoro. És doncs un lloc amb bastant trànsit de turistes i per tant, la gent està acostumada a veure blancs, tot i que és raro veure’n fora del carrer principal (que és la carretera que creua el poble). Ningú ens ha sabut dir el nombre d’habitants de Karatu, però déu anar sobre els 30.000 i els 50.000, si s’agafen les petites aldees dels voltants. Totes les construccions són d’una planta, no hi ha aceres ni carrers, tot és sorra, pel que s’aixeca una gran quantitat de pols que fa que tot adquireixi un to vermellós, per més que ho netegin. Karatu és el poble més gran de l’àrea, el que unit al trànsit de turistes, l’han convertit en un poble molt comercial. Està ple de bars i comerços, i com molts posen altaveus a fora, hi ha música per tot arreu. Sempre hi ha gent amunt i avall, i nens corrents. Un lloc entranyable.

diumenge, 25 de juliol

Diumenge

Ens llevem a les 9, descansats, i prenem un copiós esmorzar: “Chai ya asubuji” (literalment, “té del matí”, però va acompanyat de chapati, sambussa (empanadilles de carn) i bananes). Boníssim!! Ens dirigim a l'Església, que està  les afores del poble, tot creuant uns camps de blat. El paisatge és idíl·lic. Com arribem abans d’hora, anem a saludar al mossèn, que ens rep efusivament i ens fa firmar al llibre de visites. La Missa és un autèntic esclat de colors i alegria. Un autèntic acte social com a l’Espanya de fa uns anys. De tornada cap a dinar ens envolten tot de nens i ens acompanyen fins al poble.

 

Desprès de dinar no podem aguantar la curiositat i anem a visitar l’escola on treballarem les propers setmanes. També està a les afores i de camí, altra vegada, ens veiem envoltats de nens que ens acompanyen, una escena que es repetirà cada dia! En arribar veiem que estaven pintant les aules, deduïm que estan posant l'escola a punt per rebre’ns, així que fem una visita ràpida i marxem tot seguit. Sembla ser que no ens esperaven per allí un diumenge! A la tarda ens ve a veure la directora. Ens agafa repassant vocabulari swahili, llengua que estem aprenent, conscients que els fa il·lusió que els parlem en la seva llengua, com a nosaltres que ens parlin català. Sens dubte facilitarà la nostra integració. La directora ens explica que els alumnes ens estan preparant una rebuda amb cançons, jocs i un dinar típic. Serà quelcom molt especial. Anem a sopar al mateix lloc d’ahir. En acabar, la cambrera s’asseu amb nosaltres per explicar-nos coses: Ve de Kènia i parla un anglès perfecte. Ha vingut a substituir a la seva cosina, que està embarassada. Sempre és agradable compartir conversa amb els africans. Som tant diferents i tant semblants a la vegada! Ens convida a un té i s’ofereix a preparar-nos l’esmorzar de demà. Encarreguem uns mangos i donuts. Serà un bon començament per un dia que promet ser molt especial.

 

Detalls; La Missa

A Karatu conviuen musulmans, catòlics i protestants. Aquí es viu la religió amb un fervors particular. L'Església està plena de gom a gom. Llavors entra el Mossèn, envoltat d’escolans que porten la creu i la Bíblia. Els segueixen el cor, que cantant i ballant s’asseuen als primers bancs. La Missa és en Swahili, així que no entenem res, així que em dedico a observar el ritual. Tot plegat és una explosió de colors, la gent es posa les seves millors robes, i el cor canta i balla amb dedicació. La Missa dura quasi dues hores que se m’han fet curtes. En sortir ens sorprèn la devoció amb que la gent tracta al Mossèn. S’acosten a tocar-lo,  parlar-li, a que els beneeixi l’aigua. Nosaltres també hem posat la nostra nota de color: érem els únics blancs!

dillums, 26 de juliol

Benvinguda

Avui és el dia de benvinguda a l’escola, i com veureu, s’ha de que se’l van preparar a consciència. Mr. Slaa, diputat al parlament de Tanzània i molt involucrat en la construcció de l’escola, ens ha vingut a buscar amb el cotxe oficial, que porta les banderetes de Tanzània. De camí a l’escola parem per esperar que arribi el càmara que filmarà la cerimònia, que ve del poble del costat. Mentrestant, Mr Slaa, com a bon polític, s’ha posat a parlar amb la gent i ens ha presentat. De sobte ens hem vist envoltats de gent que ens volia donar la mà i saludar. Una hora més tard hem reemprès camí cap a l’escola. Els alumnes ens esperaven fora, i hem baixat del cotxe allí mateix. Llavors em seguit caminant mentre els nens cantaven seguint-nos.

La directora ens ha presentat als professors i hem signat al llibre de visites. Desprès de visitar les instal·lacions de l’escola, que no són gaires, ens hem assegut a unes taules que havien posat al pati, i els nens s’han colocat davant nostre. Llavors els alumnes ens han cantat cançons que havien composat per l’ocasió, en swahili i angles. Només havien tingut dos dies per preparar-les, i ho van fer molt bé. Acte seguit ronda de discursos, de la que no ens hem lliurat ni en Jordi ni jo. Finalment hem pogut saludar els alumnes i barrejar-nos amb ells. Ha estat molt emotiu, tots ens volien tocar saludar, donar-nos la mà... Estan molt agraïts per tot el que la gent de SED fa per ells. Quan estàs allí al mig, no saps ben bé què fer ni què dir. Per ells també és estrany estar tant aprop d’un blanc. Els fa molta gràcia que tinguéssim pèls als braços i no paraven de tocar-los. El seu anglès és encara limitat i t’adones de les dificultats de comunicar-te. Diem alguna paraula en Swahili i el fa riure. Els ensenyem alguna paraula en català, és graciós veure com ho pronuncien. Després hem anat al mig de l’escola, on hem planta dos arbres, un ells i un nosaltres. Un gest molt simbòlic.

A la tarda han vingut els pares i s’han repetit les actuacions i els discursos. És un bon moment per involucrar als pares en l’educació dels seus fills i en l’ampliació de l’escola. De nou, nombrosos agraïments per la nostra presència i suport, sens dubte això ens motivarà a treballar amb més ganes.

Ha estat un dia intens i emotiu. Un dia molt ple, a pesar de no conèixer a la gent. Suposo que amb el temps els lligams s’aniran fent més profunds. Avui és el meu Sant. No he estat amb la família ni els amics, però he rebut molt calor humà i moltes il·lusions. Em dong per més que satisfet.

Detalls; Sinèrgies

El dia d’avui ha donat molt que pensar. Veus clarament els fruits de la col·laboració, de la solidaritat. Per una banda hi ha els diners, que permeten tirar endavant i representen els donatius que molta gent ha fet a través de SED. Per altra banda estem nosaltres, que amb la nostra feina col·laborem a tirar endavant el projecte. Però reconeixem-ho: la nostra feina és pràcticament irrellevant. (tot el que fem nosaltres ho podrien fer perfectament ells, a Tanzània la mà d’obra no és el problema). El que és important és que ens vegin allí, treballant amb ells, posant-nos al seu nivell, menjant i vivint com ells (o al menys intentar-ho). El fet que renunciem a les nostres comoditats, que ens sacrifiquem per ells, els fa sentir importants i això és bàsic en un país on les esperances són poques i l’autoestima sol ser baixa. Enviar només els diners seria fer les coses a mitges.

La nostra presència serveix també de dinamitzadora, perquè les coses van més lentes a l’Àfrica, i sense un revulsiu, les obres de l’escola potser no començarien fins d'aquí uns mesos, massa tard per obrir les aules el curs vinent.

Però a part dels beneficis materials per a l’escola, la nostra presència és també un element motivador per als alumnes. Al cap i a la fi, tot això es fa per ells, i se senten amb el deure d’aprofitar-ho estudiant fort. La nostra presència també els permet obrir la ment a d’altres realitats, a acceptar les diferències, a veure que a Occident també hi ha gent bona.

Però el que ells no saben és que els més beneficiats som nosaltres. La seva vida és un clar exemple de senzillesa i alegria enfront el consumisme desaforat de la nostra societat. Avui hem sopat tots tres per un euro, s’ha de dir que estava boníssim!

dimarts, 27 de juliol

Llibres

Avui ens ha tocat matinar, a les 7:30 ja érem dempeus. Marie Lulu, la directora, ens ha passat a recollir per convidar-nos a esmorzar i portar-nos a l’escola. Avui tampoc treballarem,  és dia de preparatius i planificació. Per això aprofitem les primeres hores per classificar i sellar els llibres que han arribat a l’escola. Són els primers llibres de l’escola, els primers per a que professors i alumnes puguin consultar. Us imagineu una escola sense llibres? La veritat és que aquí la tasca dels professors és encomiable.

A mig matí ha arribat el “Munyekiti”, l’alcalde (em fa molta gràcia aquest mot swahili) i hem anat a veure el terreny on es construiran els nous edificis, per decidir-ne l’emplaçament exacte. Mentrestant arriba un camió amb pedres per fer una primera descarregada. Ja es comença a respirar ambient d’obra. Precisament avui ha arribat la primera transferència que ha fet SED (gràcies des d’aquí a tots els qui hi ha col·laborat) 7.000 € que convertits en 9,2 milions de Shilings Tanzans permetran acabar les quatre noves aules.

Després de dinar (les papaies estaven boníssimes) hem estat fent el pressupost de tot el material que s'haurà de comprar, fins que ens han avisat que els alumnes anaven a fer esport. Els hem acompanyat, i en Jordi fins i tot s’ha animat a jugar a futbol. Del primer que s’ha adonat és de la dificultat de respirar quan s’està a 1.500 metres d’alçada. Jo m’he reservat la presentació del meu estil futbolero per al divendres, i amb en Martí hem estat parlant amb els nens. Altra vegada m’he vist envoltat de quitxalla, que reien quan intentava xapurrejar swahili. També hem recordat les cançons que vam cantar ahir.

Els nens aquí són molt agraïts, riuen per tot, i els fa il·lusió que estiguis amb ells. De tornada a l’alberg, ens acompanyen alguns nens, altres s'afegeixen a mig camí, i altres ens criden des del pati de casa. Es respira autenticitat, aquí els nens encara tenen aquell punt d'ingenuïtat que els fa sorprendre’s per tot. És una sensació molt agradable.

Detalls; Temps al temps

El temps té un altre ritme a l’Àfrica. Cada cosa té el seu moment, i s’ha de prendre amb calma. Portem quatre dies a Karatu i encara no hem començat a treballar, majoritàriament degut a una multitud d’actes protocol·laris previs. Però aquestos actes tenen la seva importància, no es poden saltar. Són els ciments de la futura col·laboració que emprendrem durant aquest mes.

A vegades a Occident volem córrer massa. Si veiem que algo ha de passar volem que passi ja. Ens saltem passos importants que formen part de la vida. Així que he après quelcom realment important: No s’ha de tenir pressa, el que hagi de venir, vindrà. Ja no tinc pressa! A vegades accelerar les coses les acaba endarrerint, o fins  tot les destrueix. Tenim molt que aprendre dels africans.

dimecres, 28 de juliol

Disputes territorials

Per fi avui començarem les obres de l’escola. De bon matí han començat a arribar els obrers amb pics i pales per avar els fonaments. Però abans calia marcar amb fites la zona a excavar. L’escola està assentada en uns terrenys que lAjuntament va expropiar, però un propietari anomenat Teo, en desacord amb els nous terrenys que li donaven a canvi, va decidir no acceptar l’expropiació. Donat que l’escola es pot estructurar sense afectar els terrenys del Teo, es va decidir no portar-lo a judici per no endarrerir-ne la construcció, i més endavant ja es veurà que passa. No content amb això, en Teo, ha construït una casa que limita just amb els terrenys que ja són de l’escola, i avui ha vingut a demanar que les noves aules es construeixin a una certa distància de la casa. El Munyekiti no li ha fet cas, i ha posat les fites en els límits del nostre terreny, és a dir, a un metre escàs de la nova casa.

Sembla mentida que amb la quantitat de terreny que hi ha, juguin tots a fer-se la punyeta , però això ja és cosa seva, nosaltres ens mantenim al marge. Després descobrirem que la disputa té també connotacions polítiques, doncs en Teo és del partit que és oposició a Karatu.

Els obrers han començat a cavar. Nosaltres els hem ajudat simbòlicament, i dic simbòlicament perquè a les quatre palades ja m’havia saltat la pell. Estem poc acostumats a treballs manuals; ara he entès perquè en Martí ens va dir que portéssim guants!

Per l’hora de dinar ja estava l’excavació acabada, així que hem pogut dedicar la tarda als nens. Avui tenien debat a classe: “Education is better than money”. Poder parlar en aquestes classes és un privilegi, perquè pots percebre l’admiració (injustificada) que et tenen. Però una vegada més l’idioma és un fre, perquè els has de parlar en un anglès molt bàsic. Per això la directora els insisteix contínuament en la necessitat d'aprendre anglès i ens posa a nosaltres com exemple. Jo callo, però no em puc estar de pensar en la diferència de mitjans que hem tingut.

Detalls; percepció

Construïm la realitat en funció de les nostres experiències personals i la nostra educació. Avui, en sortir de classe, un alumne m’ha preguntat quan va aconseguir Espanya la independència. Jo evidentment, no he entès la pregunta, perquè m’ho mirava des del meu punt de vista i no li trobava el sentit (de fet em pensava que em preguntava sobre les pulsions independentistes de bascos i catalans, però m’ha estranyat que sabés de què anava aquesta història!). Ell però es referia a una cosa ben diferent. Tanzània va aconseguir la independència del Regne Unit el 1961. Quasi tots els països de l’Àfrica han hagut de lluitar per aconseguir la independència, i aquesta és la realitat que coneixen els alumnes. Aquesta realitat l'extrapolen a la resta de països del mon. La veritat és que no he sabut gaire què contestar, sens dubte parlem de dues realitats ben diferents!