DIARI DE TARRAGONA

dissabte 4 de novembre de 1989

***

Passades les eleccions, retrobada la calma i amb la serenitat que dona la perspectiva dels dies transcorreguts, cal fer un petit repàs al que va passar la nit del 19 d'Octubre a la central nuclear de Vandellós 1.

Del que conec directament, del que he sentit als entesos, del que he llegit i vist als medis de comunicació i el que jo sol puc deduir fàcilment de tot això, aquesta es la pelicula que descriu la successió de fets i que, fins ara, encara no ens ha estat explicada amb prou detall:

* Un dels dos grups generadors de la central s'atura bruscament per avaria mecànica. (manca de lubricació, descentrament de l'eix de la turbina, etc). Avaria important, però possible i previsible.

* En aturar-se la producció d'energia elèctrica, els mecanismes automàtics aturen bruscament el reactor (que treballava fins aquell moment a tota potència). Cal refredar-lo immediatament. Fins aquí tot correcte.

* El fregament i la brusca aturada de la turbina, incendien l'oli de lubricació. Estem fora del recinte nuclear i fins aquí encara cap risc de radiació ni de contaminació a l'exterior). Cal, de totes maneres apagar ràpidament l'incendi perquè amenaça la resta de la central.

* El refredament del nucli del reactor depèn de 4 bufadors, però l'incendi exterior n'ha inutilitzat dos. La situació comença a resultar critica doncs si no pot refredar-se a temps, la central es pot escapar de les mans, l'escalfor arribarà a produir la fusió de l'urani, i la conseqüència serà el temut: "Accident Màxima Intensitat" (AMI), que vol dir sense embuts el que tots coneixem com Síndrome de Xina; O sigui, el que ha passat a Txernòbil.

* La sala de control de la central es envaïda pel fum de l'incendi. Els operadors difícilment poden respirar. Si ells fallen i han d'abandonar, tornem a ser a l'AMI en poques hores. Afortunadament varen poder seguir treballant amb caretes i amb altres medis com extractors i ventiladors. A les centrals mes "serioses" tinc entès que la sala de control es un "Bunker" a tota prova, especialment a prova de radiació a l'efecte de que els tècnics de control puguin, en cas de problemes seriosos, lluitar fins el darrer moment.

* Els bombers han arribat. No tenen instruccions especials per aquests casos i comencen a apagar el foc de la manera que saben i de la manera que poden. Com sempre son els que mes exposen la pell, tot i veient les cares dels tècnics, que els fan ser ben conscients del gran perill en que estan posats.

* Comencen a controlar el foc amb les seves mànegues, afegint aigua a la que ja inunda el soterrani i que sembla poder ser la derivada del trencament de les canonades del circuit secundari del reactor (aigua del mar) i que pot haver rebentat per causa del foc o de la mateixa aturada brusca de la turbina.

* Els dos únics bufadors que queden en funcionament son amenaçats pel foc i per l'aigua (que poden inutilitzar les seves conduccions elèctriques i deixar-los fora de servei en minuts)

Al control s'adonen del perill i demanen amb urgència bombes a tot arreu per tal de poder buidar el soterrani.

* La central de Vandellós 1 es del tipus "Obert" i no disposa d'edifici de contenció (Un cilindre de formigó rematat per una cúpula hemisfèrica com les d'Ascó o la mateixa Vandellós 2). Aquest edifici de contenció va minimitzar l'accident de la central americana de Harrisburg, pero tota fuita radiactiva del reactor de Vandellós 1, escapa directament al terreny, a l'atmosfera o al mar.

* Es succeeixen de vint a trenta minuts de PÀNIC a la central.

 CAPITOL TERCER

* Les bombes van arribant del Parc Central dels Bombers de Bellaterra (Barcelona) i d'empreses privades. Sembla que la central disposava de dues bombes que estaven fora de servei, encara que aquesta darrera informació no he pogut encara confirmar-la)

* En poques hores l'incendi es apagat, els dos bufadors segueixen treballant i la central va refredant-se fins estar -poc a poc- fora de perill. No ha passat res. Uf!

Ara la gent comença a adonar-se del que ha pasat. Encara que no s'hi entengui prou, el nas i l'experiència els fa olorar alguna cosa, mentre que els responsables diuen que "aquí no ha pasado nada", i es el cas que poden dir-ho, ja que - es veritat - no ha passat res. El que em sembla que ningú vol encara admetre es la gravetat del que podia haver passat i que n'ha faltat ben poc.

* Que hauria passat si un dels bufadors restants deia prou?

* Si fan falta quatre bufadors, Perquè no n'hi havia al menys mitja dotzena?

* Que hauria passat si el forat del circuit secundari que va vessar l'aigua de mar resulta ser una mica mes gran?

* Que hauria passat si l'aigua arriba a aturar-ne un altra?

* Que hauria passat si una de les bombes no arriba a temps?

* Que hauria passat si no pot controlar-se a temps el fum de la sala de control ?

* Que hauria passat si falla qualsevol de les altres coses que podien haver fallat ?

* En aquests casos, qui mana? Qui avalua el grau de perillositat? Qui decideix evacuar una ciutat o una altra?

* D'on bufava el vent aquella nit? Cap on calia córrer?

* Com podem creure en endavant les informacions que puguin donar-nos els que ara ens han dit que no passava res?

* Qui ha permès fins avui que estessim sotmesos a un risc semblant?

* De que serveix l'anomenat "Consejo de seguridad nuclear"?

* De que serveix l'anomenada "Protecció Civil" si no ha de protegir-nos?

* De que serveixen els organismes d'inspecció? On son avui?

* Qui ens pot donar, amb prou credibilitat, les necessàries garanties de seguretat de futur?

(No cal que ningú em contesti... Tots sabem ja les respostes.)

No ha passat res, però n'hi ha faltat ben poc.

Els morts a conseqüències de la radiació son menys identificables entre els números de l'estadística del càncer o de la leucèmia, però son igual de morts com els d'infart o d'accidents de trànsit.

El Risc nuclear es prou important i de conseqüències prou greus com per no deixar la seguretat de la nostra gent ni el futur del nostre país en mans dels qui han demostrat, si mes no, la seva ineficàcia.

Potser l'energia nuclear es necessària. Jo també vull que s'encengui el llum de nit i que em funcioni l'ascensor, però el risc ha de resultar assumible. No insensat.

El pagar una llicència de funcionament, el regalar un Seat Panda als municipis veïns, o el construir els vestuaris del camp de futbol de Montbrió dient que son estacions de descontaminació, no ens compensa - ni de bon tros - del risc a que estem sotmesos.

Aquest nivell de Risc no estem disposats a afrontar-lo novament.

I tot això no ho explico des de la comoditat de la distància: Aquella nit vaig ser a la central, vaig afrontar el perill de la primera fila i vaig poder veure el foc i sentir el poderós soroll del vapor que s'escapava.

Talment com el crit d'agonia d'un monstre lluitant per la seva vida.

Si ara el deixem sobreviure ha de ser amb les nostres condicions i tenint-lo molt ben lligat i encadenat.

Dins d'una gàbia.

Dins dues gàbies.

Dins tres gàbies.

Amb canons apuntant-lo directament al cor.

I amb gent competent a càrrec de tot.

Però millor mort del tot.

Conseller Nacional CDC

novembre 1989