La Ciutadana Elías i l’amic Aloguín
Diari de Tarragona 21/06/2001
El llegir dissabte l’escrit del
bon amic i company Ramon Aloguín al Diari de Tarragona, m’ha fet tirar
endarrera de la meva determinació a no parlar públicament d’aquest assumpte
perquè pensava que ja s’havia dit tot el que calia i que ho havien dit tota
classe de persones autoritzades.
Però ara no puc callar, en veure
com una persona benintencionada, experta i d’indubtable autoritat moral com el
Ramon pot arribar (precisament per la seva condició) a fer dubtar els lectors
respecte a alguns dels fets bàsics d’aquest assumpte.
Quan es va decidir atorgar la
llicència al restaurant del Fortí, jo també era membre de la Comissió de
Patrimoni Cultural (vaig coincidir-hi amb en Ramon quasi deu anys) i estic
totalment d’acord amb el que ell manifesta respecte a que es va decidir,
salvant reticències d’alguns membres de la Comissió, atorgar la llicència
sempre que es respectés totalment el “continent” es a dir, el Fortí pròpiament
dit. En el mateix sentit que ell
expressa, estava (i encara estic) d’acord en que es tracta d’un edifici sense
cap més interès que el merament històric, perquè es tracta d’un edifici
militar, relativament recent, purament defensiu i que no es més que una base
per a posar els canons de l’artilleria de costa.
També recordo la frase que vaig
fer servir per defensar aquesta postura en front dels membres que encara
dubtaven. Els vaig dir: ““ Penseu que es tracta d’un edifici purament militar,
i que l’arquitectura militar es a l’arquitectura, el mateix que la música
militar es a la música ””. Finalment es
va acordar concedir la llicència amb les condicions que ja se saben: Un
restaurant DINS el Fortí, que no sortís pel damunt, ni per les vores.
Però on discrepo totalment de
l’opinió del Ramon es en el fet que es pugui confondre una cosa amb l’altra
perquè, encara que es evident que el restaurant NO ha complert amb les
condicions estipulades i sempre ha volgut fer mes del que tenia autoritzat, no
es per aquest motiu que la sentencia el vol fer tancar.
No podem confondre una “Zona
Verda”, que son arbres, bancs i passejos, amb els “Edificis que estan dins una
Zona Verda” ja que tots sabem que, pel mateix motiu argumental, caldria
enderrocar els edificis que estan dins de la Muntanya de Montjuïc, o la Quinta
de St. Rafael o de Central Park. Un restaurant pot estar perfectament dins una
zona verda i pot estar dins un edifici històric. El mateix Ramon ens en dóna
bons i propers exemples al seu escrit.
Sembla evident, dons, que
l’activitat de restaurant havia estat autoritzada (amb limitacions) per tots
els organismes competents en fer-ho (Ajuntament i Generalitat) i la
interpretació dels fets que en dona la sentència no es acceptable per cap
persona que sàpiga com es redacten els Plans d’urbanisme, com s’interpreten ni,
com hem pogut veure, per la sensibilitat de la ciutadania de Tarragona.
La sentencia condemna el Fortí
“per estar en una zona verda” i no per “passar-se de la ratlla” que és el seu
únic delicte. Això ve a ser el mateix (però a l’inrevés) del que va passar al
seu dia amb Al Capone: Havia matat centenars de persones però va anar a la
presó per un delicte fiscal.
No sembla que la demanda hagi
volgut en cap moment defensar la legalitat, sinó que solament ha provat de fer
mal a la ciutat (pels motius i ressentiments que siguin) i, per fer-ho, ha
utilitzat un tecnicisme en base al que – incomprensiblement - els tribunals
l’hi han acabat donant la raó.
Però, diguin el que diguin totes
les sentències, el Fortí es “un edifici dins una zona verda” i no es “una
zona verda” i no s’ha construït a una zona verda, sinó que s’ha
construït dins un edifici que es dins una zona verda. Podem fotre canya al
restaurant per haver-se “passat de la ratlla” però no per estar al lloc on és.
Es molt freqüent que algunes
sentències i decisions judicials no siguin correctes, ni sempre son enteses
pels ciutadans i tots en tenim exemples al cap: Si féssim cas d’alguns jutges,
ara mateix el Sr. Joaquin José Martínez hauria estat executat als USA i no
sempre es troben “uns altres jutges” que siguin a temps de corregir els errors
dels primers.
No: Les decisions judicials no
son veritats absolutes, ni la demandant es Santa Teresa de Calcuta. Hem
d’acatar les sentències perquè tenir un sistema judicial imperfecte es molt
millor que no tenir-ne cap.
Però això no vol dir que - algunes vegades - ens agradi gens ni
mica.
Joan Batet
Arquitecte