ASCENSIÓ HIVERNAL AL TURBÓN

 

 

Cim aconseguit:        Turbón          2.492 metres

 

Data: 17 i 18 de febrer de 20001

Hores totals: 3

Participants (19): David Arias, Eduardo Baudín, Ramon Bosch, Amelia Carrilero, Toni Coll, Lluís Díaz, Joan Gassol, Encarna Hidalgo, Pili Inostroza, Pere López, Jordi Mariné, Josep Mariné, Joan Marquès, Joan Víctor Marquès, Montse Meroño, Maria Cinta Prats, Toni Saura, Anna Sentís, Joan Sentís.

 

El Turbón és una muntanya característica del pre-pirineu aragonès. A l’hivern, la seva silueta aïllada es veu de lluny coronada amb les neus que fan atractiva la seva ascensió. Des del poble de Campo deixem la carretera de Benasc i girem a la dreta, passant pels bonics poblets d’Egea i Serrate, agafant la pista senyalitzada que puja fent giragonses pel vessant sud-oest del massís. Fa un dia esplèndid d’hivern, amb cel clar, sol i bona temperatura.

 

 

Un parell de quilòmetres abans del final, la neu ens talla el pas. Hem de carregar les motxilles i el material i fer a peu un tram de pista nevada fins que arribem a una gran replà on hi ha el Refugi del Turbón, a 200 metres d’alçada, sota el pendent oest de la muntanya. És una cabana de pedra arranjada que ofereix aixopluc en bones condicions. El fet de no tenir guarda fa que es trobi bruta i desendreçada. Passem la tarda netejant-la una mica i instal·lant-nos.

 

 

Els companys van arribant a poc a poc. Hem tingut la precaució de porta llenya seca i així podem encendre la llar de foc quan es fa fosc i alegrar una mica aquesta llarga tarda d’hivern. Sopem en bona companyia i veiem com al vespre el temps canvia i s’aixeca una forta ventada. El refugi és petit i senzill, amb un menjador a baix i un altell de fusta amb matalassos, al qual es puja per un parell d’escales. Com que ni hi cabem tots, alguns han de dormir al terra. 

 

 

Diumenge dia 18. Ens llevem a 2/4 de 7 i després d’esmorzar com podem, sortim a poc a poc. L’ascensió no és massa llarga, són 500 metres de desnivell per un pendent nevat davant mateix del refugi. El cim es dibuixa darrera unes antenes entre les llums blaves de la matinada. La neu està bastant dura i requereix calçar-se els grampons. La temperatura és de – 5ºC. El vent ha parat per sort però el cel es va tapant amb núvols cada vegada més espessos.

 

 

La pujada es fa per un pendent en línia recta  que poc a poc va agafant inclinació fins arribar a una estreta aresta nevada. Cal parar atenció amb el piolet. Alguns companys prefereixen atacar una canal a la dreta, més estreta i vertical, que surt directament al cim. Com que el grup és nombrós i la distància no és llarga i la ruta és evident, cadascú puja al ritme que millor li convé. El temps s’ha tapat definitivament i un vent glaçat ens acompanya tota la pujada. 

 

 

Cent metres d’aresta ens porten al vèrtex geodèsic del cim del Turbón, a 2.492 metres d’alçada, dues hores després de sortir del refugi. La temperatura és de –10ºC. Tot el Pirineu nevat s’estén al nord, davant nostre. Després de les fotos ni s’hi estem gaire i comencem la baixada. Una vegada al refugi fem una menjada. Ha estat una ascensió curta però amb tots els ingredients de bellesa i dificultat que les llargues hivernals als tresmils del Pirineu.

 

 

A migdia recollim les coses i baixem als cotxes. El temps es va aclarint a poc a poc i el sol comença a lluir de nou. El fort vent s’ha emportat els núvols del front i el Cotiella, un altre cim magnífic del pre-Pirineu s’alça grandiós a l’oest. Per acabar la sortida, fem una visita al conegut balneari de las Vilas del Turbón i més tard tornem per la vall d’Isàbena, La seva capital, Roda d’Isàbena, és una agradable sorpresa cultural que visitem. Un altre dia tornarem amb més calma. 

 


Tornar

 

Pàgina principal