39a. expedició del GECT
Del Bio Bio a
l’Araucanía – Serralada dels Andes (Xile)
Cim aconseguit :
Volcà Villarrica 2.847m.
Dades : del 8 al 29 de febrer de 2004
Participants : Pili Inostroza i Toni Coll
Les regions del Bio Bio i
l’Araucanía ocupen la part central de Xile i estan travessades d’est a oest per
tres grans rius: l’Itata al nord, el Bio Bio al mig i el Toltén al sud. I per
altra part, com la majoria de regions xilenes, tenen els Andes a l’est i el
Pacífic a l’oest. A l’estiu els colors més vius de la terra, dels camps, de les
muntanyes, del cel i del mar són projectats per una llum diàfana que impregna
la retina i penetra fins el pensament.
Amb l’esguard amatent
les imatges plenes d’energia i vitalitat es succeeixen ininterrompudament:
Pastures de vedells entre molsosos aiguamolls. Cavalls a les eres trillen blat
daurat airejat per les forques. Pels carrers parelles de bous casats pel jou
arrossegant feixucs carros de palla, o a les platges arrancant les barcasses del
mar junt amb trossos de cochayuyo (algues). A les badies pescadors amb caixes
de congres i corbines d’escames platejades i amb xarxes plenes de apancores,
piures i locos de contxa lluent (marisc). Horts curulls de flors multicolors i
aromàtiques papayes. Boscos de raulís, eucaliptus i araucàries. Grans llacs
envoltats de muntanyes i volcans nevats vius i fumejant... .
Prop de les principals
ciutats com Chillán, Concepción, Los Angeles o Temuco on la modernitat ha
engolit la puresa natural, sortosament encara es pot gaudir d’amplis espais que
serven els elements primigenis. Aquestes àrees han estat protegides per l’Estat
amb l’objectiu general de preservar les espècies autòctones de la flora i de la
fauna conjuntament amb la resta d’ecosistemes propis. Segons l’extensió s’han
classificat com a Parcs o Reserves Nacionals i com a Monuments o Santuaris
Naturals.
Com a síntesi recorrerem
de nord a sud aquestes dues regions i visitarem alguns d’aquestos trossets de
paradís. En front les platges de Cobquecura veiem uns illots que el mar remulla
rítmicament i que estan superpoblats de llops marins, és el Santuari de la Roca
de la Lobería. Més al sud i prop de la serralada Andina a la Reserva dels
Nevados de Chillán vora el naixement del riu homònim hi ha les termes i el
volcà Chillan de 3.157m.
Seguint l’eix
vertebrador del país que és la carretera panamericana anem cap el sud i aviat
albirem a l’est l’espectacular Salt del riu Laja en el que s’estimben les
aigües provinents del Parc de la Laguna de Laja situada entre el volcà Antuco
de 2.985m. i la Serra Velluda.
Continuant cap el sud,
ens desviem al oest cap a la ciutat d’Angol i desprès de trenta km. de camí de
terra arribem al Parc Nacional Nahuelbuta que aplega una de les poblacions més
importants d’araucàries, arbre autòcton de la regió i més emblemàtic de Xile.
Al sota-bosc abunden diferents espècies d’orquídies i el copihue vermell que és
la flor nacional.
Retornant a la panamericana
passem per Temuco, capital de la Araucanía. A l’est seguim fins la capçalera
del riu Cautin trobem el Parc Nacional Conguillio amb el llac envoltat pel
massís de Sierra Nevada i el Volcà Llaima de 3.125m.
Continuem viatge i ens
apropem a les poblacions de Villarrica i Pucón, que en certa manera recorden
els centres alpins de Chamonix i Zermat, vora aquests nuclis hi ha el Parc
Nacional Villarrica amb l’immens llac homònim rodejat de muntanyes i presidit
per l’esvelt volcà Villarrica de 2.847m.
Al tractar-se d’un Parc
Nacional per efectuar l’ascensió al Villarrica és necessari obtindre prèviament
l’autorització per part del Servei de Conservació del Parc, si aquest tràmit
s’efectua particularment és una mica complicat i representa una pèrdua de temps
bastant significativa. És més pràctic i ràpid concertar els serveis dels Guies
de Pucón que a la vegada inclouen les assegurances, les autoritzacions i els
permisos corresponents.
Després dels necessaris
preparatius, el dijous dia 19 sembla que farà un temps adient per intentar coronar el cim. Efectuem
l’aproximació amb furgoneta, fins la base dels telecadires. El vent bufa
intensament i cada cop ens dificulta mes la progressió. Arribem a les restes
d’un antic espigó del telecadira que te forma de capella i es conegut com “la
capilla”, ens hi refugiem una bona estona i valorem les possibilitats que tenim
de continuar, doncs el vent ha pres proporcions d’huracà i al intentar ascendir
ens tira literalment per terra.
Mes d’una hora d’espera,
sembla que el vent afluixa una mica, continuem per terreny inestable de fort
pendent fins guanyar una aresta rocosa i desprès amb els crampons progressem
amb més seguretat per inclinats platós de neu dura.
Pujant fins
l’espectacular cràter d’aquest punxegut volcà, entre emanacions constants de
gasos despresos del magma intern, podem distingir infinites perspectives que
poc a poc se’ns desvetllen entre les cortines de fum que es desprenen de la
seva gola incandescent. Veiem a primer terme el grandiós llac Villarrica i a la
llunyania la successió de volcans que havíem visitat anteriorment, tots ells
vius i ubicats sobre l’anomenat cinturó de foc del Pacífic. Cada certs anys es
repeteixen les erupcions que transformen la morfologia del paisatge.