37a expedició del GECT
Serralada dels Alps (Itàlia)
Cims aconseguits: Gran Paradiso
4.061 m.
Felikhorn 4.174 m.
Castor 4.226 m.
Castor
NE 4.025 m.
Dates: 16 de juliol
al 4 d’agost de 2002
Participants
(10): Esther Bru, Meli Carrilero, Toni Coll, Lluís Díaz, Joan Gassol, Encarna
Hidalgo, Pili Inostroza, Enrique Molina, Angus Robles, Joan Sentís.
Cronològicament, la nostra aventura comença el 16 de juliol quan un
parell de companys surten abans del grup principal per tal de fer prèviament el
Gran Paradiso, de 4.061 metres, bonic
cim molt estimat pels italians i que es troba al bell mig del Parc
Nacional del mateix nom. Fent nit al refugi Vittorio Emmanuelle, la via
normal travessa llargs pendents de neu fins l’aresta final de roca i el cim. El
dia 20 ens trobem tots a la vall de Gressoney.
La vall de Gressoney està situada a
l’extrem est de la regió autònoma italiana de la vall d’Aosta, al cor dels Alps
centrals. La muralla de quatremils que forma el vessant sud del Castor i el
Lyskamm tanquen la seva capçalera. Gairebé un miler de quilòmetres separen el
Camp de Tarragona d’aquests indrets alpins. Situem el camp base al camping de
Gressoney-Saint Jean i quan comptem amb meteorologia propícia iniciem
l’aproximació.
Des del nucli
d’Staffal, al fons de la vall, un telecabina ens puja al replà de Santa Anna,
on prenem un curiós telecadira cobert que ens deixa als 2670 metres del coll
Bettaforca. És una zona on a l’hivern hi ha pistes d’esquí. Aquí comença el
llarg sender d’aproximació al refugi. Primer entre pedres i més tard damunt la
neu de les primeres congestes, arribem a una espectacular cresta de roca molt aèria que per sort està equipada.
El refugi
Quintino Sella està situat a 3.585 m d’alçada, on comencen les
neus perpètues. El temps és bo després de les pluges d’ahir. Passem la tarda
descansant i fent fotos. Més de 100 persones de diferents països ens apleguem a
l’hora de sopar i dormir. Abans de la sortida del sol ja som a la gelera, encordats
i resseguint l’ampli plató que porta a l’aresta. Piolets i grampons són
imprescindibles damunt aquesta neu endurida pel fred.
Quan ja hem vist sortir
el sol, el pendent guanya inclinació i arribem al Felikjoch (colle Felik), a
4000 m i s’aturem un moment. A la dreta tenim la traça que ens duria a les
dures pendents del Lyskamm. Nosaltres continuem per l’esquerra, seguint
íntegrament l’aresta sud-est del Castor que s’ondula en la distància. Primer
travessem el Felikhorn (Punta Felik),
de 4.174 metres, darrera del qual s’alça el cim del Castor, el nostre objectiu
d’avui.
Repartit el nostre grup en dues cordades, pugem, una darrera l’altra, per l’esmolada aresta sud-est del Castor, farcida de
perilloses cornises de neu que cal evitar. Per sort gaudim d’un paisatge de
primera en un matí esplèndid. Som al damunt de la línia fronterera entre Suïssa i Itàlia. Al nord
tenim el cantó suís del Valais amb tot el seu ventall de cims prestigiosos i al
sud les valls italianes.
Encara no són les deu del matí i ja som al cim
del Castor o Castore, de 4.226
metres. Per a un parell de companys és la primera vegada que arriben a aquesta
alçada i tots ens felicitem. Mentre descansem i mengem quelcom seguim admirant
l’entorn. Cap a l’est, la cresta continua pel Lyskamm i més enllà tot el massís
del Mont Rosa. Al nord-est, el Rimpfischhorn i l’Strahlhorn que vam fer l’any
passat des de la cabana Britannia.
No hi ha gaire
espai al cim per les nombroses cordades que arriben. Uns quants companys
decideixen seguir per l’aresta per tal de assolir el cim del Castor nord-est,
un cim secundari de 4.025 m que no es veu massa lluny. Cal anar i tornar però,
per una estreta i perillosa aresta de neu que no permet cap errada. El cim del Castor des de la punta nord-est
sembla prou diferent i podem guaitar la verticalitat de la via de la cara oest.
Tornem
al refugi gaudint dels cims famosos: el Cerví, el Weisshorn, el massís de
Mischabel i el Pollux, que tenim als peus. De tornada a la vall celebrem aquest
cim i decidim intentar l’ascensió del veí Pollux, però el mal temps frustra la temptativa. Pujant
del refugi de la Vall d’Ayas, hem de renunciar quan ja hem superat entre la
boira i el fred la gelera i el pas equipat amb
cadenes del gendarme de l’aresta sud-oest.
Ha estat una llàstima, però amb mal temps és millor no arriscar-se.
Prenem nota d’aquesta vall tan bonica que no coneixíem i que permet accedir a
uns quants cims encara atractius per a nosaltres. De baixada i ja en els
darrers dies de les vacances alpines d’enguany, ens traiem l’espina quan cinc
companys que ho tenien pendent,
intenten i aconsegueixen també el cim del Gran
Paradiso per la via normal, completant d’aquesta manera una bona
campanya als Alps italians.