35a. expedició del GECT
Del
Pacífic als Andes – Serralada dels Andes (Xile)
Cim aconseguit :
Volcà Chillan 3.157m.
Dades : del 25 de novembre al 30 de desembre de
1999
Participants : Pili Inostroza i Toni Coll
Xile, està situat a l’hemisferi septentrional del globus terraqüi, i
ocupa la franja occidental d’Amèrica del Sud. Tant geogràficament com social és
un país de diversitats i contrastos. El seu territori estret i allargat
s’encasta entre l’oceà Pacífic i la serralada Andina. Administrativament està
dividit en tretze regions, la metropolitana situada al votant de la capital
Santiago i una dotzena de regions que es superposen de Nord a Sud al llarg de
4.330 Km. i si afegim els territoris de l’Antàrtida s’incrementa fins a 8.000
km.; cosa que configura un ventall climàtic molt gran, que genera una varietat
total de paisatges, que van des de la zona desèrtica al Nord fins les zones
polars al Sud.
Cap el Nord la serralada
Andina corresponent a Xile arriba a alçades que s’acosten a les màximes del
continent, com els 6.864 m. de els Ojos del Salado, molt propers al 6.964 de
l’Aconcagua, la cota màxima, que es troba situada al veí país de l’Argentina. A
mesura que els Andes, s’allarguen cap al Sud van perden alçada, però mantenen
l’atractiu i l’encís de ascendir als seus cims.
A principis de l’últim
estiu del segle passat i alhora primer del present segle XXI, un viatge per
terres xilenes ens va permetre conèixer una mica mes aquest país que de moment
serva la frescor dels grans territoris poc malmesos, disfruta dels avantatges
d’una pressió humana equilibrada producte d’una baixa densitat de població i
alhora gaudeix d’una xarxa de serveis bàsics que permeten recorre i
experimentar en l’ampli sentit de la paraula un tipus de vida racional i
sostenible amb el medi. Per suposat aquesta forma de viure no te res a veure
amb la nostra societat avançada, benestant, capitalista i sobre tot “feliç”.
Donar solament una volta
per Santiago, per Valparaíso i per Viña, tot i admetent que és molt
interessant i possiblement necessari, seria fer el tipus de turisme típic que
freqüentment es practica, però la imatge del país que es formaria i romandria
en la ment seria molt incompleta i poc representativa.
L’essència és mes fàcil
de captar a l’oceà Pacífic i a la Serralada Andina. Durant dies recorrem
platges i costes. Isla Negra amb la seva màgia especial descoberta ja per Pablo
Neruda. Les platges de Buchupureo, on els humils pescadors tenen la seva
peculiar forma de fer entrar i sortir les embarcacions de la llacuna que els hi
serveix de port protector. La infinita platja de Cobquecura amb la
reserva-santuari de la Piedra de la Loberia i la singular roca coneguda com la
Iglesia de Piedra. Etc.
Per altra banda anem recorrent i coneixent
alguns bocins dels massissos, muntanyes i volcans que conformen la serralada
més llarga del mon. El volcà Chillan de 3.157m. és el cim més alt de la vuitena
regió i la seva silueta nevada és visible en dies clars des de la mateixa vora
del mar.
El dia 14 de desembre
ens llevem a les tres del matí recorrem els prop de cent quilòmetres que
separen les costes de l’oceà Pacífic del Andes i a les 7,30 h. iniciem
l’ascensió des de la zona del Balneari de les Termes de Chillan. L’indret per
on ascendim es ple d’afloraments fumejants d’aigües termals, prop nostre hi han
també les instal·lacions d’una estació d’esquí. La pujada es forta i anem
flanquejant llargues congestes de neu.
Deixem enrera la
instal·lació de l’esquí i anem penetrant en camps de pedres volcàniques.La
inclinació cada cop es mes acusada, donem dues passes endavant i una enrera.
Arribem al cràter, el vent bufa fort i el fred es viu i anem carenejant entre
fines emanacions de gasos que constantment s’alliberen del interior del volcà.
A les 14,30 h. del migdia arribem al cim i deixem testimoni del nostre pas en
un llibret segellat pel Grup Excursionista Chillan i conservat dins una caixeta
metàl·lica.