29a expedició del GECT
Serralada dels Andes (Argentina
– Xile)
Cims aconseguits : Aconcagua 6.964 metres
Dates: del 3 al 28 de gener de 1997
Participants: Juan Luís Benítez, Toni Coll, Lluís Díaz, Josep Fàbregas, Rosa Feliu, Joan Gassol, Encarna Hidalgo, Pere Lopez, Joan Marquès i Joan Porta.
Divendres
dia 3 – Després de més d’un any de preparació iniciem aquesta expedició
viatjant cap a Madrid, Rio de Janeiro i Santiago de Xile. Volem a una velocitat
d’uns mil km. per hora i a una alçada d’uns deu mil metres, quan de sobte, al
creuar la serralada mes llarga del mon distingim clarament el nostre objectiu, l’Aconcagua i l’emoció ens envaeix.
Dissabte dia 4 –Arribem a Santiago de Xile, en hostatgem a l’hotel Tupahué i turistegem pel centre de la capital. Visitem la plaça d’Armes que simultaneja el monument eqüestre de Pedro de Valdivia (Conqueridor) amb el que representa als indígenes, la Catedral Metropolitana, el Palau dels antics Governadors, el Palau de la Moneda (famós pel cop d’estat perpetrat contra Salvador Allende), etc..
Diumenge
dia 5 – A primera hora, amb tot l’equipatge (17 bidons, 4 grans bosses i
10 supermotxilles) ens encabim tots en
un gran furgó i emprenem viatge per
carretera cap a la frontera amb Argentina, creuem els Andes pel túnel del coll
de Cristo Redentor, passem la Duana i arribem a Puente del Inca, llogarret
ubicat a 2.700 m i d’on acostumen a sortir la majoria d’expedicions al sostre
d’Amèrica. Ens hostatgem a l’alberg.
Dilluns dia 6 – La temperatura és ideal,
uns 25 graus. Una vegada efectuades les tasques logístiques, de reclassificació
del material per tal de tindre sempre el necessari al lloc adient, doncs a
partir d’ara fins els quatre 
mil dos-cents metres de Plaza de Mulas el transport dels bidons,
bosses, caixes de gas, etc. el
realitzarem mitjançant aquests
animals tant treballadors i útils per l’home. Aproximadament a les 9h iniciem
la caminada d’aproximació i a quarts de quatre de la tarda, a les rodalies de
Confluència (aiguabarreig dels Barrancs Horcones Superior i Inferior) plantem
el primer campament a 3.400m., que anomenem camp zero.
Dimarts dia 7 – Pugem pel la Vall d’Horcones Inferior fins a Plaza de França, situada a uns 4.300 m, ens hi quedem una hora per anar-nos aclimatant a l’alçada i tornem a baixar a Confluència.
Dimecres
dia 8 – Pleguem el campament i continuem l’ascens cap a Plaza de Mulas, anem
seguint la vall d’Horcones Superior, passant per Playa Ancha, Piedra Grande,
Playa Chica, runes del Refugi Columbia, Subida Brava, Plaza de Mulas Inferior i
Refugi, on ja ens espera el nostre amic i guarda Eduardo Ibarra.
Dies 9, 10 i 11 – Els dediquem al descans, petites passejades per les rodalies, hidratació a tope per afavorir al màxim l’adaptació de l’organisme a l’alçada. El divendres dia 10 participem en els actes commemoratius del centenari de la conquesta de l’Aconcagua, com a representants oficials de la FECC. El dia 14 de gener de 1897, per la tarda, Matthias Zürbriggen, conegut en aquestes terres per “el privilegiado”, desprès de varis intents i dos mesos d’expedició, va aconseguir coronar en solitari el sostre d’Amèrica.
Diumenge día 12 – Efectuem un porteig a Nido de Cóndores, passem pel
Campament de Plaza de Mulas Superior, El Semàfor, Roques Conway, Cambio de
Pendiente i Nido 5.300 m., ens hi quedem mes d’una hora, hi deixem material,
tendes, etc. i amb una hora i quart retornem al Refugi.
Dies 13 i 14 – Altre cop descans, passejades a Penitentes i preparatius per continuar la progressió ascendent.
Dimecres dia 15 – Carreguem la resta de material que necessitarem més amunt i a les 11 h. del matí tornem a pujar, el pes es fa notar, sobretot al creuar l’indret anomenat Cambio de Pendiente, on les emanacions sulfuroses de les roques accentuen l’efecte de manca o disminució d’oxigen. Arribem a Nido a les 17,20 h., retrobem el dipòsit de material que havíem deixat anteriorment i plantem el nostre Camp 1, que es composa bàsicament de tres tendes, dos Nord Face i una Wild Country.
Dijous dia 16 – Ens anem adaptant a l’alçada, a fondre neu tot el dia
per disposar de líquid suficient per ingerir sis o set litres diaris per
persona, ens acostumem també als menjars liofilitzats i a les baixes
temperatures. Pels vols de quarts de dues realitzem un porteig a Berlin, que en
un futur esdevindrà el nostre Camp 2, situat a quasi sis mil metres d’alçada,
hi deixem una tenda amb material. I a quarts de cinc retornem a Nido amb mitja
hora. (aquests horaris ens confirmen que l’adaptació es ja molt bona).
Divendres dia 17- El temps empitjora, primer núvols, la pressió atmosfèrica baixa en picat, se’ns apropa un front d’inestabilitat. De totes maneres decidim efectuar un segon porteig a Berlín, el realitzen dos companys amb la intenció de quedar-se a passar-hi la nit. A Nido el termòmetre continua baixant, a les sis de la tarda ja ultrapassa els 10 graus sota zero. Fora les tendes la neu blanqueja tot l’esguard.
Dissabte dia 18 – Pel matí el
cel es va aclarint, però el vent continua huracanat. A mig matí els dos
companys que han passat la nit a Berlin arriben a Nido bastant esgotats, diuen
que han passat la nit del “lloru”, els fem descansar perquè es recuperin ràpid.
A mesura que les hores passen el temps millora i a les sis hores de la tarda
ens comuniquen per l’emissora des del camp base, que s’apropa una franja de 42
hores de bon temps i ens aconsellen que podria ser la millor oportunitat
d’assolir el cim.
Diumenge dia 19 – La previsió del temps s’acompleix i pels vols de l’una del migdia els sis companys que restem a Nido tirem amunt, amb la segona tenda Wild Country i la resta de material necessari per sobreviure en alçada. Arribem a quarts de quatre, acampem, tornar a fondre neu, sopetes i demés i a descansar. Demà pot ser el gran dia.
Dilluns dia 20 – Ens despertem a dos quarts de cinc del matí, però el
fred a fora de les tendes ens espanta una mica, el termòmetre ha baixat més
avall del 22 graus sota zero, tot i ser una decisió arriscada decidim demorar
la sortida. A les vuit del matí ja estem en marxa, la temperatura a remès fins
els 15 graus sota zero, i el vent va afluixant i solament ens fueteja a
ràfegues. Anem progressant lentament,
“Refugi Independència” (fet instal·lar pel General Perón i que l’enorgullia
per ser el més alt del mon), Portón de los Vientos, Gran Acarreo, Peñón
Martínez, Canaleta, Cresta del Guanaco i ¡Cim!, sí, a la fi els sis membres del
GECT havíem petjat el sostre d’Amèrica. Restem mitja hora fent fotos i admirant
l’immensitat de l’horitzó i a quarts de set de la tarda iniciem el descens, A
les deu de la nit entrem a les tendes de Berlin.
Dimarts dia 21 – Ens despertem a les vuit del matí, fem totes les
tasques, pleguem el Camp 2 i a les 11 hores carregats com a rucs tirem avall. A
Nido ens espera un setè company amb tot el material recollit i tots plegats
continuem descendint fins el Refugi de Plaza de Mulas. Ens retrobem amb el
vuitè company d’expedició i els amics del refugi. Iniciem les celebracions.
Dimecres dia 22 – Descendim fins a Puente del Inca, a l’alberg ens retrobem els deu membres de l’expedició i tots plegats celebrem l’èxit d’aquesta aventura.
Els últims dies els dediquem a fer turisme, uns van a Buenos Aires, a la Patagònia i a Tierra del Fuego i la resta a Mendoza (Alberg Campo Base) i Santiago (Hotel Majestic) on agafarem l’avió de tornada.