24a expedició del GECT
Serralada dels Alps
Cim aconseguit: Cerví/Matterhorn 4.478 metres
Dates: 28 de juliol
al 5 d’agost de 1994
Participants:
Toni Coll i Lluís Díaz.
El Cerví o
Matterhorn és, segons diuen, la muntanya més bonica dels Alps. Alça la seva
solitària i agosarada silueta a la frontera de Suïssa i Itàlia, al cor dels
Alps del Valais.
El divendres 29 de juliol arribem en cotxe a Täsch i sense perdre temps pugem amb el tren a Zermatt i amb el telefèric a Schwarzsee, des d’on una caminada de poc més de 2 hores ens mena al refugi Hörnli, a 3.260 m.
La visió que tenim des de la base de l’aresta
Hörnli és aclaparadora. Mil dos-cents metres d’escalada en roca ens
separen del cim. El dissabte 30 fem un intent, però quan portem 2 hores amb el
cel tapat, comença a nevar i hem de girar cua. La nevada és intensa. Baixem a
Täsch i esperem el bon temps fent turisme durant 2 dies. El dimarts dia 2 d’agost pugem una altra
vegada al refugi ple de gom a gom. Pocs
dies l’any es pot intentar aquest pic.
Són les 4 de la matinada del
dimecres 3 d’agost quan ens llevem i esmorzem a corre-cuita. Una veritable
gernació es llança paret amunt en plena nit només amb la llum dels frontals. La
via és molt perdedora en aquest primers trams. L’escalada és fàcil i no cal
encordar-se. Quan la llum del nou dia guanya terreny i portem 3 hores, som a sota mateix del refugi Solvay, una cabana
d’emergència. La Moseley-Platte és el primer pas difícil.
A partir d’ara cal treure la corda. Hem de fer cua per arribar al
refugi, on descansem i mengem quelcom. Després, la via
segueix gairebé el fil mateix de l’aresta Hörnli. Cal anar fent sense
presses, assegurant cada pas. La neu caiguda és una dificultat afegida, que fa
la pedra molt relliscosa. Per sort el dia és clar i sense núvols. El mal temps
convertiria aquest terreny en un veritable parany. El paisatge que ens envolta és
immillorable.
Les hores passen i
la gent es va dispersant, cadascú atent a la seva escalada. Arribem al lloc
anomenat l’Espatlla, un replà carregat de neu on
la ruta passa a la cara nord, que sempre conserva verglas sota la neu. Aquí comença el tram més vertical i difícil
de l’ascensió, amb passos de quart grau equipats amb unes cordes gruixudes que
faciliten la progressió. Cal extremar les precaucions, però hi ha cua a cada reunió.
Massa gent per un lloc així. Com seria de bonic això sense tanta gent,
tot i que moltes cordades abandonen en aquest punt. El nostre ritme s’alenteix
però preferim deixar passar la gentada i enfrontar-nos a les dificultats amb la
tranquil·litat necessària. La presència de neu i gel fa imprescindibles els
grampons, però hi ha zones de roca nua on molesten. És
un compromís que hem de resoldre pas per pas. Ens sentim forts i no
tenim pressa.
En aquesta zona hi
ha cada any molts accidents i un helicòpter sobrevola la paret a estones. Quan
s’acaben les cordes fixes, entrem al tram final de l’ascensió, anomenat la Teulada,
un relliscós pendent de neu i glaç on cal treure el piolet i assegurar. La
petita estàtua de Sant Bernat clavada en una roca ens anuncia que som sota
mateix del cim. Aquí no hi ha gaire gent, potser perquè el grup principal ja ha
baixat.
Són les dues de la tarda quan fem les darreres passes per l’aresta somital del Cerví, a 4.478 metres sobre el
nivell del mar. Hem arribat al cim per la mateixa via que la cordada pionera
comandada per Whimper, el que avui és
la via normal.. És la quarta vegada que membres del nostre Grup fan aquest cim.
Del Mont Rosa al Breithorn a l’est i
sud-est; del Weisshorn a la Dent Blanche al nord; el massís de Mischabel al
nord-est i del llunyà Mont-Blach, tot el paisatge ens pertany.
Restem mitja hora
al cim fent fotos, menjant i bevent, intentant recuperar forces. Només una
cordada de dues persones ens acompanya. Som conscients que és tard, però
l’alegria de culminar una muntanya cobejada durant molts anys venç qualsevol
recança. Són moments molt emotius. Darrera nostre, la
creu de ferro que marca el cim italià es veu temptadorament a prop, però
la gran cornisa de neu ens aconsella no anar-hi. Cal baixar.
Com la muntanya ens ha ensenyat, l’objectiu d’una ascensió no és el
cim, sinó tornar al refugi sans i estalvis. Per això ens prenem totes les precaucions
per baixar. Afortunadament, tot l’equipament de la muntanya permet anar fent ràpel rera ràpel i assegurar la desgrimpada. Anem
baixant tranquil·lament i quan el sol
s’amaga fem nit al Solvay. A primera hora del matí tornem a ser al refugi Hörnli
sense problemes.