19a expedició del GECT
Serralada dels Alps (Itàlia)
Cim aconseguit: Gran Paradiso ( 4.061 m) amb
esquís
Dates: 27 al 30 de
maig de 1993
Participants: Jesús Barberà, Pep Batista, Amelia Carrilero, Lluís Díaz, Joan Gassol, Encarna Hidalgo, Joan Porta, Lluís Punsola, Jacob Salvadó.
Primer dia. Sortim de Reus i Tarragona a les 6 de la tarda, en dos
vehicles, per l’autopista en direcció a la frontera de La Jonquera. Després de
6 hores de viatge ens aturem a dormir a una àrea de descans a l’alçada de
Valence.
Segon dia. Per arribar al refugi Vittorio Emanuele II seguim viatge de bon matí i a les 12 del migdia som a Chamonix, on dinem i tot seguit travessem el túnel del Mont Blanc.
Per la vall d’Aosta italiana baixem fins trobar a la dreta la Val
Savarenche i el poblet de Pont. Aquí deixem els cotxes i amb els esquís a
l’esquena iniciem la pujada. El camí és clar entre bosc. Toquem la neu i ens
calcem esquís i pells de foca. Dues hores i mitja ens costa arribar al refugi,
a 2.732 metres d’alçada.
Tercer dia. El despertador sona a les 4,30. La freda matinada ens saluda quan iniciem la pujada a les 5,30.
Comença a clarejar i no cal fer servir els frontals. La ruta planeja
segueix direcció nord i aviat puja fortament. Fan falta les ganivetes per
evitar la relliscada dels esquís en la neu dura. Mirem enrera i veiem que més
gent surt del refugi en la mateixa via.
La pujada es fa llarga mentre fem les
ziga-zagues una i altra vegada guanyant alçada pas a pas. La gelera està en bon
estat i no cal encordar-se. El sol ens toca i estova la neu. Ara progressar és
més fàcil.
Davant
la barrera de sèracs sota mateix del cim ens aturem a fer un mos. Bufa un ventet que poc a poc augmenta
mentre pugem. El dia és clar i diàfan. El darrer pendent fins el coll és dur i
fa falta decisió. El termòmetre marca –5ºC. Ens veiem obligats a tapar-nos amb
tota la roba què portem, caputxa inclosa. Cada company ha pujat al seu ritme
però al coll ens agrupem. La visió del cim
proper ens esperona.
Són 2/4 d’11 del matí. Hem trigat 5 hores des del refugi. Ara deixem
els esquís i ens posem els grampons. Amb el piolet a la mà pugem el tram de
cresta nevada amb precaució. Hi ha la traça feta i no tenim problemes. A dalt,
però, la neu deixa pas a la roca relliscosa que s’ha de grimpar. No és
complicat però l’abisme imposa. Posem una tirolina de 5 metres per tal
d’assegurar un pas estret que no admet cap
errada. És un pas molt curt, només dues passes, però és molt aeri i esgarrifa.
Un a un anem superant-lo, alguns amb més recança que d’altres i ens reunim al
peu de la imatge de la Madonna que els italians han col·locat al cim.
Mitja hora escassa ens costa fer la cresta arribar al cim. Són les 11 del matí i fa cinc hores i mitja que vam sortir del refugi. És el nostre primer quatremil fet amb esquís i estem feliços.
Tot
i el vent glaçat, no ens podem queixar del dia que ens ha sortit. El sol llueix
a tot arreu, no hi ha cap núvol al cel i tenim la seguretat del bon temps a la
baixada. El panorama és encisador i tota la immensitat del Parc
Nacional del Gran Paradiso és als nostres peus. La serralada dels Alps
s’estén fins l’horitzó i el superb Mont Blanc es dibuixa clarament en la llunyania. Són moments
de joia i companyonia.
A dalt del cim no hi cabem tots. Contant els nou del nostre grup, fins
un total de més de 30 persones faran el cim el mateix dia. Així que tornem a baixar ràpid, i després de
menjar quelcom, treiem les pells de foca i ajustem botes i esquís per a la
baixada. I quina baixada! Res a veure amb les
que estem acostumats als Pirineus. A dalt la neu està encara molt dura i cal
anar amb precaució.
Quan les condicions milloren xalem de valent amb la magnífica neu pols
alpina. Tres quarts d’hora ens costa baixar els 1300 metres de desnivell fins
el refugi, sense deixar de gaudir d’un escenari únic i una neu excepcional.
Descansem una bona estona i després baixem fins els cotxes. Hem fet 11 hores en
total. Creuem de nou el túnel i fem nit a Chamonix i a l’endemà tornem a casa
amb el nostre primer cim alpí fet amb esquís a la butxaca.