Al bell mig de la nostra pregària eucarística és el moment del compromís personal, en el silenci "de la cambra més retirada, tancat amb pany i clau", com ens aconsella l'evangeli de Mateu (Mt 6, 6).
No és el moment de peticions infantívoles, dirigides a un Déu, que mai hem acabat de saber si ens acaba escoltant o no.
No és el moment de demanar al "Deus absconditus", al Déu amagat darrera un silenci impenetrable, que es preocupi dels pobres, dels malalts, dels refugiats... Un Déu amagat que, al llarg de la història, poca consolació ha pogut aportar als milions i milions de vençuts i explotats (Raimon Panikkar)
Al bell mig de la nostra pregària eucarística és el moment del compromís personal. Ja fa uns quants anys, a mitjans del segle passat, un cristià, el pastor protestant Dietrich Bonhoeffer, des d'una presó del règim nazi, ens animava, amb veu profètica, que ens calia viure "etsi Desus non daretur".
"Etsi Deus non daretur", viure com si Déu no existís, viure encara que Déu no existís, era la crida que un dels profetes del segle XX ens feia
I aquesta veu profètica, sorgida des d'una presó, ens urgia a tenir un llenguatge nou: pregar i fer justícia entre els homes, un llenguatge, qui sap si totalment irreligiós, però alliberador com el llenguatge de Jesús.