Ir a la versión castellana
Vols veure les cites bíbliques
en el seu text hebreu i grec?
Si no les veus,
doble click...click2 (1K)
Internet Explorer no mostra bé el text grec.
Utilitzeu altres exploradors: Mozilla Firefox, GoogleChrome...
Només text
Consells de lectura I uns consells del segle XIV... Si és la teva primera visita...
Com salvar l'Església
del "Fora de l'Església no hi ha salvació"

L'intent d'en Bernard Sesboüe

Bernard SesboüeBenvolguda Lluïsa:

No sé si per culpa teva (per haver seguit els teus consells) he estat perdent el temps aquests darrers dies, dedicats -per algunes hores- a la lectura del llibre de Bernard Sesboüe, , Fuera de la Iglesia no hay salvación. Historia de una fórmula y problemas de su interpretación, editat a Espanya l'any 2006 per Mensajero (veig que els jesuïtes -sempre acomodaticis als temps que van sorgint- ja no s'atreveixen a afegir "del Corazón de Jesús"). A França, Desclée de Brouwer el publicà l'any 2004.

Ja vaig comentar-te, en una primera impressió després d'haver llegit només unes quantes pàgines, que em semblava trobar-me davant d'un altre cas dels que "repiensan" per acabar dient al final el mateix.

Ja he començat a llegir el llibre de Sesboüe, però sense massa entusiasme, ja que em sembla que és més fácil de dir que és una de tantes tonterias que han estat aprovades per majoria (en tantes assemblees).

Em temo que sigui una mica més de tants que "repiensan": moltes pàgines i molt repensar per acabar dient el mateix.

D'aquest grup dels que "repiensan" per acabar dient el mateix caldria excloure a John Shelby Spong: alguns dels seus llibres porten en el seu títol un "rethinks" (repensa), però no acaba dient el mateix. Una prova la tens en les seves "Dotze tesis".

En part en donaves una mica la raó ("y varios de esos "repensar" me parece también a mí que vuelven en definitiva a lo mismo"), però et posaves una mica més seriosa:

Hmmmnnn... Es más que una de tantas tonterías aprobadas por mayoría. Es una afirmación hoy "escandalosa", que sin embargo ha mantenido la Iglesia durante más de milenio y medio, con auténtica convicción oficial, solemnidad, consciencia... y además quemando herejes y enviando pueblos enteros al infierno. Creo que hoy es el error manifiesto más grande y más vergonzoso que podemos reconocer en la Iglesia Católica...

I volies arribar a una conclusió: que l'Església deixés ja de "pontificar":

Para mí, sobre todo, es el signo de que si durante milenio y medio hemos estado grave, solemne y trágicamente equivocados, no se puede pasar página y ya está, como hace la CDF, y la Comisión Teológica Internacional, sino que hay que sacar la conclusión: La Iglesia no puede ahora dictarnos la nueva versión de la "verdad dogmática de obligado acatamiento" en el tema ("inclusivismo en vez de exclusivismo, y no pluralismo")... La única conclusión coherente es que no haya más afirmaciones "dogmáticas" y dejemos de pontificar por otro milenio por lo menos.

T'enervava aquest "passar pàgina" de la Congregació per a la Doctrina de la Fe y de la Comissió Teològica Internacional, que evidenciava

...la falta de honestidad intelectual de la Comisión Teológica en ese párrafo en que se liquidan la justificación del abandono de la susodicha "Extra ecclesiam nulla salus".

El paràgraf en qüestió pertany al document "El Cristianisme i les religions" de l'any 1996, en el capítol dedicat a "La discussió sobre el valor salvífic de les religions"

L'eclesiocentrisme exclusivista, fruit d'un determinat sistema teològic, o d'una comprensió equivocada de la frase "extra Ecclesiam nulla salus", no és defensat ja pels teòlegs catòlics, després de les clares afirmacions de Pius XII i del Concili Vaticà II (cf. p. ej. LG 16; GS 22) sobre la possibilitat de salvació per a aquells que no pertanyen visiblement a l'Església (paràgraf nº 10)

I em semblaves un tant neguitosa de poder acabar la lectura del llibre per a saber si l'autor arribaria a la mateixa conclusió. En un correu posterior no m'animava a donar-te moltes esperances:

Vaig per la pàgina 100 de Sesboüe, però em flaira que no en traurà les mateixes conclusions que tu... Però no jutgem abans d'hora.

Ara, després d'haver llegit el llibre, tampoc no puc "jutjar" massa, perquè, encara que no he fet una lectura "en diagonal", tampoc ha estat una lectura suficientment lenta per anar prenent notes. Però algunes coses, no massa lligades, sí que en puc dir.

La impressió que dóna és que Sesboüe vol salvar el "magisteri" (per salvar, al seu torn, la indefectibilitat de l'Església i la seva infal·libilitat1) i per a aconseguir-lo pot utilitzar diversos camins. Un d'ells és entrar a discutir si aquesta formulació del Concili de Florència, que es troba a la butlla Cantate Domino del 4 de febrer de 1442, ha de ser considerada com una "definició conciliar". Un cop que els grecs abandonaren la reunió ja no caldria parlar de "concili". Però, tanmateix, tenim el "Sacrosancta Romana Ecclesia... firmiter credit, profitetur et praedicat..." (creu, professa i predica).

...nuestra bula Cántate Domino, que contiene ese pasaje tan severo sobre la incapacidad de salvación en que se encuentran todos los que no pertenecen de una manera visible a la Iglesia católica, es un acto del concilio de Florencia, pero no constituye una definición de fe. La repetición de las expresiones solemnes la sacrosanta Iglesia Romana, fundada por la palabra del Señor y Salvador nuestro, firmemente cree, profesa y predica, tan impresionante a primera vista para el lector, no debe ser interpretada, por tanto, como la intención de definir puntos sometidos a controversia; pertenece más bien a la fraseología tradicional de las confesiones de fe. Nuestra fórmula no es la de una promulgación formalmente infalible. Eso no significa tampoco que no se refiera a una afirmación que pertenece a la fe. (pag. 109)

Un altre camí és relativitzar i minimitzar el contingut de l'afirmació, ja des dels seus principis (Orígenes, Cebrià) en el segle III: només es parlava dels que abandonaven l'Església. Lluny de mi posar-me a discutir amb un germà meu jesuïta.

Malgrat la clara advertència d'Orígenes...

Que ningú es fabriqui il·lusions, que ningú s'enganyi a si mateix. Fora d'aquesta casa, és a dir, fora de l'Església, ningú no se salva. (Homilías sobre Josué 3, 5)

...Sesboüe ens dirà que la reflexió d'Orígenes

...se encuentra situada y formulada concretamente en función de dos casos bien definidos: los que se niegan a entrar en la casa de la salvación (los judíos) y los que se salen de ella. En ambos casos es la responsabilidad personal lo que se encuentra en cuestión inmediatamente. (pág. 55)

I la "ferotge" fórmula de Cebrià de Cartago només s'entén bé, segons Sesboüe, si no es pretén anar més enllà d'afirmar que

...no hay salvación para ningún cristiano que rehúse la penitencia propuesta por la Iglesia o la abandone de una manera pecadora. (pág. 57)

Però potser tots tenien molt clar i no era tema de possible discussió l'afirmació neotestamentària de que "Déu no ha donat als homes cap altre nom que pugui salvar-nos" (Ac 4,12). I aquest nom era propietat exclusiva de l'Església... Orígenes i Cebrià vindrien a dir: "Encara que estigueu batejats, us passarà el mateix que als altres"

En el seu recorregut històric he trobat a faltar alguns sermons. Per exemple, el del jesuïta portuguès António Vieira. El vaig trobar per primera vegada quan em vaig dedicar a veure què deia la Teologia Índia de Abya Yala sobre Jesús de Natzaret. Paulo Suess, en una ponència en el V Encuentro de Teología Indígena Latinoamericana (Mèxic 1990), Mediaciones metodológicas de la teología cristiana como presupuestos para la práctica misionera, el citava. És el primer sermó que Vieira, encara no ordenat, fa a Bahia (Brasil). El mateix any (1633) que Galileu es obligat a retractar-se .

Oh, si la gente negra arrancada de los enredos de Etiopía, y pasada al Brasil, conociera bien cuánto le debe a Dios, y a su Santísima Madre por éste que puede parecer un destierro, cautiverio, y desgracia, y no es sino un milagro, y ¡grande milagro! Decidme: vuestros padres, que nacieron en las tinieblas de la gentilidad y en ella viven y acaban la vida sin la luz de la fe, ni el conocimiento de Dios ¿a dónde van después de la muerte? Todos (…) van al infierno, y allá están ardiendo y arderán por toda la eternidad.

Vieira, Antonio, Sermao décimo quarto [1633]. En Sermoes. Vol.4, tomo II, n. 6. Ed. Lello&Irmao, Porto, 1959, pag 301

Record de les devocions infantils és "Mirad cómo se llenan de ellas los infiernos...". El Google, fantàstic, [oración "Francisco Javier" mirad] ha vingut ràpidament al meu ajut:

Mirad, Señor, como en oprobio vuestro se llenan de ellas [de las almas de los infieles] los infiernos. Acordaos, Padre celestial, de vuestro Hijo Jesucristo, que derramando tan liberalmente su sangre, padeció por ellas. No permitáis que sea vuestro Hijo por más tiempo menospreciado de los infieles.

Com mai no he renegat de les "meves devocions infantils" i potser durant el noviciat en els dies de la Novena de la Gràcia ("de grande y comprobada eficacia en las necesidades de la vida presente", segons. Pius X), resaríem aquesta oració ("que compuso y decía el santo"), tinc per casa una versió més moderna d'aquesta pregària. Curiós: falta la primera frase. Si ho vols veure...

Els jesuïtes no s'atreveixen a canviar el famós llibre dels Exercicis del seu sant fundador i així encara podem llegir a la contemplació de l'encarnació:

...considerar las tres personas divinas… cómo miran toda la haz y redondez de la tierra y todas las gentes en tanta ceguedad y cómo mueren y descienden al infierno [106]

La lectura de Sesboüe ha satisfet parcialment una de les meves mancances. Fa anys, comentant aquesta contemplació, deia:

Ja m'agradaria tenir prou coneixements històrics per a saber si la frase "todas las gentes… mueren y descienden al infierno" podia ser una afirmació generalitzada a la universitat de Paris.

Aquest descens massiu als inferns no era una visió exclusiva dels jesuïtes. Entre aquelles lectures sobre Teologia Indígena vaig trobar, per primera vegada a la meva vida, als 60 anys!, el famós Diàleg dels Dotze, els dotze frares franciscans que van arribar a Mèxic cridats per Hernán Cortés. No deixa de ser sorprenent que, entre els missioners cristians i els "tlamitinime" (sacerdots, ancians, teòlegs indígenes) s'hagués donat quelcom semblant a un "diàleg", encara que no és gens sorprenent el final d'aquest "diàleg":

Este universal Dios y Señor, redentor y criador Jesucristo tiene un reyno acá en el mundo, que se llama reyno de los cielos, y por otro nombre yglesia cathólica y llámase reyno de los cielos, porque ninguno yrá al cielo a reynar si no se subjetare a este reyno acá en el mundo.

Aquí hi ha un petit tall temporal i geogràfic. Ara estic a Albarracín, en el poble, impossibilitat d'endinsar-me a la "sierra" per la neu. Als meus anys vaig aprenent a ser una mica prudent.

La pretensió de Sesboüe supera el marc de la frase en qüestió. Vol demostrar que, malgrat l'escàndol d'aquesta frase, que l'Església ja ha abandonat com un exèrcit en retirada va abandonant la intendència, la indefectibilitat de l'Església es pot seguir afirmant.

Sólo a este precio se puede dar una respuesta verdadera a la cuestión de la indefectibilidad de la Iglesia, e incluso a la cuestión de su infalibilidad, cuando se trata de una fórmula que ha figurado durante siglos en su tradición viva y ha sido recogida al unísono por numerosos documentos magisteriales como un punto de apoyo indiscutible de su doctrina. (p. 338).

Salvar la indefectibilitat de l'Església recorrent a "la corrección paciente y consciente de la perspectiva de la fórmula", a "un largo camino de constante recuperación", a un "ir clarificando progresivamente el elemento de verdad infalible incluido en la màxima". Sense ruboritzar-se (com els sacerdots acostumen parlar de Déu2), afirma que

...la fe eclesial ha caminado en la verdad, aunque esta verdad haya sido considerada durante mucho tiempo de manera torpe, incompleta, y hasta con un cierto contingente de datos que el análisis histórico más tardío discierne como errores y actitudes insuficientemente evangélicos. Su formulación ha permanecido durante mucho tiempo defectuosa respecto a su intención. Su verdad se sitúa más allá de la materialidad de lo que el adagio afirma. (pág. 355)

Sesboüe acabarà afirmant que "sólo en la tradición viva de la Iglesia puedo alcanzar esta verdad", però en aquesta "tradición viva de la Iglesia" no entren aquells elements que tu consideraves dignes de ser mencionats: "quemando herejes y enviando pueblos enteros al infierno". Aquests "pequeños detalles" no entren en la tradició viva de l'Església. Ja fóra hora de que te n'assabentessis.

És veritat que Sesboüe parla de "las huellas dolorosas que el adagio haya podido dejar en las conciencias". (p. 405)

Però hauríem d'alegrar-nos d'aquest llibre d'en Sesboüe, doncs obre camins. El que ell, pacientment, amb seriositat i amb coneixements diversos (bíblics, patrístics, històrics), ha realitzat amb aquesta fórmula del concili de Florència, d'altres ho podem fer amb altres "adagios" d'altres concilis que aconseguiren també les qualificacions de "dogmes" o de "veritats de fe". Si ell ha intentat situar en les seves coordenades una fórmula conciliar del segle XV, d'altres poden (o podem), amb més raó, intentar situar en les seves veritables coordenades fórmules conciliars de segles anteriors, per exemple algunes sorgides dels concilis, celebrats no sense tensions, dels segles IV i V, i demanar que l'Església les passi al grup de

...ciertas fórmulas [que] han envejecido irremediablemente y [que] han dejado de gozar de la transparencia necesaria al mensaje que están encargadas de transmitir. No es que se hayan vuelto falsas, sino opacas. (p. 392) [Cursives de l'autor]

Ja saps que m'estic referint al "Déu veritable de Déu veritable" (Qeo.n avlhqino.n evk Qeou/ avlhqinou) i "d'una mateixa substància que el Pare" (o`moou,sion tw/| Patri) de Nicea (coses de l'any 325 amb les despeses carregades a l'erari públic), i al "veritable Déu i veritable home" (Qeo.n avlhqw/j( kai. a;nqrwpon avlhqw/j) de Calcedònia (any 451), amb aquelles quatre famoses negacions, sense confusió, sense canvi, sense divisió, sense separació (avsugcu,twj, avtre,ptwj, avdiaire,twj, avcwri,stwj), que pocs seran els que sàpiguen què volen dir en positiu. Els Pares conciliars d'aquells concilis ja ho donaven per suposat, doncs no deixen de repetir que són coses "de manera inefable i incomprensible" (avfra,stwj te kai. avperinoh,twj), "inexplicable i inefable" (avfra,stou kai. avporrh,tou) (Efes, any 431).

No crec que Bernard Sesboüe desitgi ser un de tants creients que treballen per a aconseguir un nou "consens" que substitueixi el trobat (sota mirades imperials) en els concilis de Nicea (325) i Calcedònia (451). Em sembla que no vol renunciar a

...la única mediación llevada a cabo por Cristo entre Dios y los seres humanos con su encarnación y su misterio pascual. (p. 339)

Ja és hora d'anar acabant aquesta carta. Ja veus que Sesboüe no vol participar de les tesis ni de Paul Knitter ("veritablement, però no únicament"), ni de Roger Haight ("l'error del Déu encarnat"), ni de John Hick ("la metàfora del Déu encarnat").

Ni acceptaria que més que parlar de "misteri" caldria parlar d'explicacions humanes un tant confuses i no del tot reeixides.

La fórmula pone ante nosotros un "misterio", pero no un misterio divino, sino un misterio que ha sido creado por un grupo de seres humanos reunidos en Calcedonia. (John Hick)

Gràcies per la visita
Miquel Sunyol

sscu@tinet.cat
28 octubre 2008
Ültima modificació: 25 gener 2012
Per dir la teva Pàgina principal de la web

Altres temes

Teologia Indígena           Catequesi nadalenca          Catequesi eucarística          Coses de jesuïtes
Amb el pretext d'una enquesta           Spong el bisbe episcopalià           Altres temes

1  No et creguis que siguin fàcils aquestes dues parauletes, però les deixarem per a una altra ocasió.  Volver al texto

2  Aquest incís és fruit d'una de les meves darreres lectures: "En Diana no había ni un ápice de hipocresía. Pero la habían criado con una dieta mental de heroísmo, imperio, decencia y superioridad emocional femenina, de modo que podía hablar sobre esas cosas sin ruborizarse, tal como los curas hablan de Dios". La novel·la és El quinto en discordia de Robertson Davies. Recomenable.  Volver al texto

novena_gracia (838K)

La oración auténtica, tal como nos la ofrece el Devocionario Católico es la siguiente:

Eterno Dios, Criador de todas las cosas, acordaos que Vos criasteis las almas de los infieles haciéndolas a vuestra imagen y semejanza.

Mirad, Señor, como en oprobio vuestro se llenan de ellas los infiernos. Acordaos, Padre celestial, de vuestro Hijo Jesucristo, que derramando tan liberalmente su sangre, padeció por ellas. No permitáis que sea vuestro Hijo por más tiempo menospreciado de los infieles, antes aplacado con los ruegos y oraciones de vuestros escogidos los Santos y de la Iglesia, Esposa benditísima de vuestro mismo Hijo, acordaos de vuestra misericordia, y olvidando su idolatría e infidelidad, haced que ellos conozcan también al que enviasteis, Jesucristo, Hijo vuestro, que es salud, vida y resurrección nuestra, por el cual somos libres y nos salvamos; a quien sea dada la gloria por infinitos siglos de los siglos. Amén.

Volver al texto