Ir a la versión castellana
Vols veure les cites bíbliques
en el seu text hebreu i grec?
Si no les veus,
doble click...click2 (1K)
Internet Explorer no mostra bé el text grec.
Utilitzeu altres exploradors: Mozilla Firefox, GoogleChrome...
Només text
Consells de lectura I uns consells del segle XIV... Si és la teva primera visita...
<
¿VAN EXISTIR "CRISTIANISMES"

SENSE JESÚS DE NATZARET?

Els habituals lectors d'aquest web han fet ja un recorregut pedagògic abans d'enfrontar-se amb aquesta pregunta.

Opció recomanable:
Abans de seguir endavant, fer o repassar aquest "recorregut pedagògic"
Si t'atreveixes ja i vols saltar-te'l, fes un doble clik click2 (1K)

El recorregut pedagògic

Fa uns quants anys (seria l'any 2000), en diàleg amb Xavier Melloni (Trampes en el diàleg interreligiós?, que volia ser uns comentaris al seu article Els cecs i l'elefant. El diàleg interreligiós, publicat a Quaderns Cristianisme i Justícia, nº97), posava en qüestió una visió massa monolítica dels orígens del cristianisme.

El segon punt pretenia trencar una visió esquemàtica i monolítica dels "primers cristians". La predicació de Jesús i l'anomenada "experiència pasqual" van obrir moltes possibilitats: una d'elles (però no l'única) és la que -desenvolupada al pas dels segles i per raons que cal anar a cercar en el context sòcio-cultural-religiós-polític d'aquella societat mediterrània- ha arribat fins a nosaltres. Ni el mateix Pau nega l'"experiència pasqual" als seus adversaris, partidaris de seguir tendències molt més "judaïtzantes".

Aquestes eren algunes de les expressions emprades per en Xavier Melloni:

  • Els deixebles, a través de l'experiència pasqual, van anar descobrint que l'elecció d'uns pocs esdevenia una elecció per a tothom
  • Els primers cristians deien que Déu s'havia manifestat una vegada per sempre
  • L'Església primitiva va necessitar quatre segles per a anar elaborant la seva comprensió de Jesucrist a partir d'una reflexió orant
  • Pau i la primera comunitat cristiana es van haver de plantejar com transmetre el nucli de la fe sense haver de passar pel Judaisme
  • El Cristianisme primitiu va saber inculturar-se en la cultura hel·lènica

Xavier, ja sé que un fulletó de CiJ no té per què donar totes les explicacions de tot, i que pot donar moltes coses per sabudes. Però jo trobo a faltar en aquestes frases o, almenys, en algunes d'elles, algun adjectiu que evités donar una visió simplificadora i monolítica de tota aquella realitat sòcio-religiosa que podríem anomenar com "els moviments de Jesús després de la seva mort".

Utilitzo a plena consciència un plural ("els moviments de Jesús") i també conscientment prescindeixo de paraules com "primers cristians", "església primitiva", "comunitats apostòliques"...

Ni el teu Quadern ni la meva carta poden entrar en aquest apassionant debat sobre els orígens del cristianisme. Però sí que devem, per pedagogia, deixar clar que només fou una part d'aquesta "primitiva església" la que va arribar a postulats universalistes (i possiblement foren els que menys van conèixer cara a cara Jesús).

Ni la predicació de Jesús ni l'experiència pasqual (i això ho escric el diumenge de La Pentecosta) van obrir un pas directe a la universalitat. El camí cap a la universalitat ja estava iniciat en el judaisme abans de Jesús i diverses eren les solucions que des de dintre del judaisme es proposaven per tal d'arribar-hi (també cal superar una visió monolítica del judaisme). És possible, doncs, que jueus "universalistes" s'aprofitessin de la figura de Jesús per refermar-se i tirar endavant els seus criteris.

I tampoc, ni la predicació de Jesús ni l'experiència pasqual obrien un camí únic cap a les altes afirmacions cristològiques que, nascudes a l'escola joànica, tingueren una vida difícil fins ésser reconegudes en el cànon del NT, i més tard, desenvolupades per l'escola alexandrina (hereva de les concepcions teològiques faraòniques que ja unien en un U Déu i l'home), foren imposades a tota l'església en aquells concilis presidits per l'emperador.

Fins aquí podríem retenir:

  • El tema dels orígens del cristianisme obre pas a un "debat apassionant"
  • En aquest debat cal tenir present el context sòcio-cultural-religiós-polític d'aquella societat mediterrània
  • La diversitat de "moviments de Jesús" sorgits després de la seva mort
  • L'existència de "jueus universalistes"
*          *          *
Traducció pròpia a partir del text anglès    

Què pensar d'aquest text?

Una diversitat descontrolada

Els documents posen de manifest un panorama del primer cristianisme clapejat amb una desconcertant varietat de comunitats i sectes, rituals i creences sobre una entitat "Crist/Jesús", la majoria de les quals mostren poc terreny comú i cap autoritat central. També falta qualsevol idea de tradició apostòlica que remuntés a un home humà i al seu cercle de deixebles. Els investigadors dissenyen aquesta situació com una multiplicitat de respostes diferents al Jesús històric, però tal fenomen no és només increïble, sinó que enlloc està testificat amb evidencia. En comptes d'això, tota aquesta diversitat reflecteix expressions independents de les tendències religioses més àmplies del seu temps, basades sobre la expectativa del Regne del Déu, i sobre la creença en una força divina intermediària que proporciona el coneixement de Déu i un camí a la salvació. Només amb els evangelis, els quals van començar a aparèixer probablement cap al final del primer segle, molts d'aquests elements foren reunits per produir la figura composta de Jesús de Natzaret, posada en una història midràshica sobre una vida, ministeri i mort localitzada en el temps d'Herodes i Ponç Pilat.

The documentary record reveals an early Christian landscape dotted with a bewildering variety of communities and sects, rituals and beliefs about a Christ/Jesus entity, most of which show little common ground and no central authority. Also missing is any idea of apostolic tradition tracing back to a human man and his circle of disciples. Scholars like to style this situation as a multiplicity of different responses to the historical Jesus, but such a phenomenon is not only incredible, it is nowhere attested to in the evidence itself. Instead, all this diversity reflects independent expressions of the wider religious trends of the day, based on expectation of God's Kingdom, and on belief in an intermediary divine force which provided knowledge of God and a path to salvation. Only with the Gospels, which began to appear probably toward the end of the first century, were many of these elements brought together to produce the composite figure of Jesus of Nazareth, set in a midrashic story about a life, ministry and death located in the time of Herod and Pontius Pilate.

*          *          *

La meva Catequesi eucarística, que es va anar allargant durant uns quants mesos entre 2003 i 2004, posava de manifest l'existència de comunitats que, malgrat tenir una referència a Jesús, no feien menció a les seves "celebracions eucarístiques" ni d'un "sopar pasqual", ni d'una "última cena", ni hi trobàvem referència alguna a la "mort de Jesús".

Les conclusions que en John Dominic Crossan extreia de les dues versions que la Didaje o Doctrina dels dotze Apòstols ens oferia en els seus capítols IX i X, eren aquestes:

  • A finals del segle I hi havia alguns cristians de Siria (meridional?) que celebraven una eucaristia del pa i del vi sense el menor vestigi de banquet pasqual, de Darrer Sopar i sense cap simbolisme que -directament o indirecta- fes menció de la Passió
  • És molt difícil que aquest grup de cristians tinguessin coneixement de tots aquest elements i haguessin decidit ometre'ls
  • Cal, doncs, pensar que aquest elements no eren coneguts des d'un principi per tothom
  • i que no procedien, per tant, d'una institució solemne, formal i definitiva del mateix Jesús.

Si vols, però no perdis el fil...
L'EUCARISTÍA A LA DIDAJÉ

La Catequesi també parlava de les perilloses semblances que les celebracions eucarístiques que trobem en el Nou Testament tenien amb les celebracions rituals d'altres grups religiosos que compartien el mateix espai geogràfic del món mediterrani. Com exemple, els banquets dels seguidors de Mitra. Allà també afirmaven que "amb la teva sang ens has salvat"

Si vols, però no perdis el fil...
I ALTRES FEIEN COSES SEMBLANTS

Aquesta "perillositat" ja l'havia detectada Justí, qui deia que les celebracions de Mitra havien estat inventades pels dimonis.

Imitant-ho, els dimonis malvats ensenyaren a fer això mateix en els misteris de Mitra. Ja sabeu, o podeu esbrinar-ho, que en els ritus d'iniciació se serveix pa i una copa d'aigua amb certes invocacions.

O[per kai. evn toi/j tou/ Mi,qra musthri,ouij pare,dwkan gi,nesqai mimhsa,menoi oi` ponhroi. dai,monejÅ O[ti ga.r a;rtoj kai. poth,rion u[datoj ti,qetai evn tai/j tou/ muoume,nou teletai/j metVevpilo,gwn( h' evpi,staqe(h' maqei/n du,nasqe

Possiblement, Justí parla de "la copa d'aigua" per no fer més evident les semblances. La beguda dels ritus mitraics era el vi.

Retinguem d'aquest apartat aquests dos aspectes:

  • Existien comunitats "cristianes" que no tenien coneixement de fets que nosaltres considerem essencials de la vida de Jesús de Natzaret
  • Existien comunitats "cristianes" que tenien rituals (i, per tant, un substract teològic) molt semblants als d'altres grups religiosos de l'imperi
*          *          *

A principis de l'any passat vaig presentar l'hipotètic Document Q. Recordeu: pertanyen al Document Q tots aquells versets que trobem en els evangelis de Mateu i Lluc i que no hi són presents en l'evangeli de Marc. Els autors de Mateu i Lluc, a l'escriure els seus respectius evangelis, independentment l'un de l'altre, haurien tingut davant dels seus ulls, a més a més de l'evangeli de Marc, un text escrit en grec format quasi totalment de "sentències" atribuïdes a Jesús.

El Document Q era l'evangeli d'unes comunitats (originàries de Galilea?) que no consideraven la mort de Jesús com redemptora o sacrificial, com un esdeveniment diví, ni pensaven en Jesús com el Crist ressuscitat. Ni li retien un culte diví. Un evangeli que se centrava més en les paraules de Jesús que en els seus fets meravellosos.

Admetre l'evangeli Q significava admetre la diferència i la diversitat en els inicis del moviment de Jesús. (No hi ha opinions comunes que puguin ser considerades com característiques de tots els sectors del moviment de Jesús), plantejant qüestions teològiques importants sobre la diversitat i la diferència en els mateixos estadis fundacionals del moviment de Jesús. I tots nosaltres quedàvem avisats de les conseqüències imprevisibles pel que feia a la nostra manera de reconstruir la teologia, la pràctica i la ubicació social del primitiu moviment de Jesús.

Què podem retenir d'aquest apartat?

  • Existien seguidors de Jesús que no eren "cristians": no consideraven a Jesús com el Messies-Crist redemptor i salvífic.
*          *          *

Ara ja podem intentar donar una resposta a la pregunta inicial

Van existir "cristianismes"
sense Jesús de Natzaret?

Posarem la nostra atenció sobre un grup conegut com els "apologetes".

Umberto Eco a
el pèndol de foucault
ens dóna
una descripció de la seva època
Si la vols veure...

A partir del segle II apareixen escrits d'autors cristians dirigits a un públic no cristià, amb el propòsit de desfer les calúmnies que es propalaven sobre el cristianisme i d'informar sobre la veritable naturalesa d'aquesta nova religió. Aquests autors se solen agrupar sota el nom de "apologetes", encara que no sempre la seva intenció es limitava a la simple apologètica o defensa del cristianisme; en molts d'aquests escrits hi ha a més una veritable intenció missionera i catequètica, amb el propòsit de guanyar adeptes per al cristianisme entre aquelles persones que s'interessaven per la peculiar manera de vida dels cristians.

Les apologies, un gènere nou de literatura cristiana, comencen a florir durant l'imperi d'Adrià (117-138) i prosperen en els temps d'Antoní Pius (138-161) i Marc Aureli (161-180). Escrites, en bona part, en llengua grega, hel·lenistes en la manera de pensar i d'expressar-se, no alienes als corrents de la retòrica, de la prosa d'art i de la diatriba, eren obra d'alguns intel·lectuals cristians, que s'esforçaven a demostrar la continuïtat entre hel·lenisme i cristianisme. Un capteniment, doncs, que podria qualificar-se també d'hel·lenisme cristià.

Josep Martí i Aixalà
Apologetes del segle II
Clàssics del Cristianisme (1993)

Són comptats en aquest grup d'intel·lectuals cristians, sense voler fer un llistat exhaustiu, Quadrat, Aristides (en temps d'Adrià); Aristó de Pel·la, Justí (en temps de Antoní Pius); Tacià, Apol·linar de Hieràpolis, Melitó de Sardes, Milcíades, Atenàgores d'Atenes (en temps de Marc Aureli), Teòfil d'Antioquia (en temps de Còmmode, 180-192). Tots aquest són de llengua grega. Caldria afegir-hi el Discurs a Diognet. Moltes de les seves obres estan perdudes i són conegudes només per les referències que ens donen altres autors, com Eusebi de Cesarea. Entre els apologetes llatins tindríem Minuci Fèlix i Tertul·lià, aquest darrer, nascut l'any 160, escriu el seu Apologètic el 197, en temps de Septimi Sever (193-211).

¿Com podem descriure, en trets generalitzats, la "religió" d'aquest col·lectiu?

Earl Doherty en fa aquesta descripció:

  • Tenia arrels en idees jueves.
  • Predicava l'adoració monoteista del Déu jueu (considerat com superior als déus dels pagans).
  • Per obtenir informació sobre aquest Déu mirava les escriptures hebrees.
  • Donava gran valor a un mode de vida fundat en l'ètica jueva (considerada també com superior a la filosofia ètica dels pagans).
  • Derivaba del Platonisme el concepte d'un Fill de Déu, un "segon Déu" o Logos·(Paraula), una força activa en el món i servint com un intermediari entre Déu i la humanitat.

Aquesta idea del Logos flotava en l'ambient de la majoria de les filosofies gregues i fins i tot del judaisme hel·lenístic.

There is no question that it had roots in Jewish ideas. It preached the monotheistic worship of the Jewish God, a God touted as superior to those of the pagans. For information about this God it looked to the Hebrew scriptures. It placed great value on a mode of life founded on Jewish ethics; again, something touted as superior to the ethical philosophy of the pagans. At the same time, it derived from Platonism the concept of a Son of God, a 'second God' or Logos (Word), a force active in the world and serving as an intermediary between God and humanity. This idea of the Logos was floating in the air of most Greek philosophies and even Hellenistic Judaism.

I fa aquesta afirmació:

Cap, amb l'excepció de Justí, dels cinc o sis grans apologistes fins l'any 180 (Teòfil d'Antioquia, Atenàgores d'Atenes, Discurs a Diognet, Tacià, Minuci Fèlix), introdueix un Jesús històric en les seves defenses del Cristianisme dirigides als pagans

Of the five or six major apologists up to year 180, none (with the exception of Justin) introduces an historical Jesus into their defences of Christianity to the pagans

Com veieu, és la mateixa llista del ja citat llibre Apologetes del segle II de la col·lecció Clàssics del Cristianisme. La mateixa, ben bé no, doncs falta precisament Arístides, i aquest sí que fa referència a fets evangèlics. Earl Doherty fa aquesta precisió:

De passada, esmentaré que potser la primera de les apologies que ha sobreviscut, la d'Aristides a l'emperador Antoní Pius, una obra breu i menor escrit en siríac al voltant de 140, és clarament depenent d'alguns fets de l'Evangeli. Es parla de Déu nascut d'una verge, dels dotze deixebles que tenia, crucificat, mort i enterrat, ressuscitat després de tres dies. Aquesta apologia prové d'un altre marc, situat a la zona de Palestina-Síria (on es van escriure els evangelis Sinòptics), raó per la qual no té res a dir sobre el Logos o altres conceptes filosòfics grecs.

In passing, I will mention that perhaps the earliest surviving apology, that of Aristides to the emperor Antoninus Pius, a short and minor work written in Syriac around 140, is clearly dependent on some Gospel account. It speaks of God born of a virgin, having twelve disciples, pierced died and buried, then rising after three days. This apology comes from a different milieu, one located in the Palestine-Syria area (where the Synoptic Gospels were written), for it has nothing to say about the Logos or Greek philosophical concepts.

Els apologetes segons Adolf Harnack a l'essència del cristianisme (1900)
Els apologetes segons Alfredo Fierro a después de cristo (2012)

*          *          *

Ja sabeu qui és en Earl Doherty? És un canadenc nascut l'any 1941, defensor de la tesi de la no existència històrica de Jesús de Natzaret, tesi a la qual jo no m'hi apunto (que quedin clares les coses). La presentació que ell mateix es fa és aquesta:

La meva pròpia recerca en aquest camp es remunta gairebé 20 anys, quan per primera vegada vaig trobar una presentació seriosa de la teoria del Professor Wells. Encara que la meva formació universitària no estava en els estudis del Nou Testament, tinc una llicenciatura en història antiga i llengües clàssiques, donant-me un coneixement pràctic de grec i llatí, que vaig complementar amb els fonaments de l'hebreu i el siríac. A més a més del Nou Testament, juntament amb moltes parts de l'Antic, he investigat a fons tots els documents cristians no-canònics , els apologistes del segon i tercer segle, tots el Pseudoepígrafs jueus rellevants de l'època, juntament amb els documents del Mar Mort; a més, gran part del gnosticisme cristià i no-cristià. A tot això he afegit un estudi de Filó d'Alexandria, del Platonisme Mitjà i altres filosofies, els historiadors antics rellevants, els misteris cultics hel·lenístics i el pensament religiós general de l'època.

My own research in this field goes back almost 20 years, when I first encountered a serious presentation of the theory in Professor Wells. Although my university training was not in New Testament studies, I have a degree in Ancient History and Classical Languages, giving me a working knowledge of Greek and Latin, which I have supplemented with the basics of Hebrew and Syriac. In addition to the New Testament, along with many parts of the Old, I have thoroughly investigated all the non-canonical Christian documents, the 2nd and 3rd century Apologists, all the relevant Jewish Pseudepigrapha of the era together with the Dead Sea scrolls, plus much of Christian and non-Christian Gnosticism. To this I have added a study of Philo of Alexandria, Middle Platonism and other philosophies, relevant ancient historians, Hellenistic mystery cults and the general religious thought of the era.

*          *          *

Itinerari recomanat: Recordar o llegir
Dues excepcions
Justí i Aristides

Podem seguir avançant: anem a veure l'Octavius, una apologia escrita en llatí per Minuci Fèlix. ¿És anterior o posterior a l'Apologeticus, escrit també en llatí, de Tertul·lià? És una qüestió "disputata inter auctores"

Earl Doherty:

Una clara relació literària existeix amb l'apologia molt més llarga de Tertul·lià, escrita al voltant de l'any 200. Però qui copia a qui? Una bona regla general diu que l'escriptor posterior tendeix a ampliar el què l'escriptor anterior va escriure, no a tallar dràsticament. En aquest cas significaria que Minuci Fèlix havia tallat molts importants dogmes cristians i tota referència al Jesús de l'Evangeli i això, ben entrat el segle III, quan ja ningú tenia inconvenient de parlar d'aquestes coses. Aquest i altres arguments fa que una datació anterior entre 150 i 160 és molt preferible.

A clear literary relationship exists with Tertullian's much longer Apology, written around the year 200. But who borrowed from whom? A good general rule says that the later writer tends to expand on what the earlier writer wrote, not chop drastically, especially since in this case it would mean that Minucius Felix had cut out many important Christian dogmas and every single reference to the Gospel Jesus-and this, well into the third century, when no one else had any qualms about speaking of such things. This and other arguments considered, the earlier dating between 150 and 160 is much preferable.

Josep Martí i Aixalà a la presentació d'Apologetes del segle II:

Un altre element per a la datació són les interdependències entre l'obra de Minuci i l'Apologètic de Tertul·lià. Abadonada la teoria d'una font comuna per a tots dos i l'opinió d'A. Ebert, que posava en dubte l'anterioritat de Tertul·lià, sembla prou prudent i raonable continuar sostenint la posició tradicional que l'Octavi depèn de l'Apologètic i també, encara que menys, de l'Ad Nationes de Tertul·lià.

Marc Minuci Fèlix, seguint models clàssics (el De natura deorum de Ciceró), presenta un debat entre un pagà (Cecili) i un cristià (Octavi), moderat per ell mateix. Tot passejant els tres amics un dia de vacances per la platja, Cecili fa un gest reverent envers la imatge de Serapis

...adonant-se d'una imatge de Serapis, portà la mà a la boca, com sol fer el populatxo supersticiós, i marcà un bes amb els llavis. (II, 4)

Octavi reprèn a Marc (l'autor) de deixar al seu amic en "una ceguesa de vulgar ignorància". El debat es presenta en forma de dos discursos seguits, primer el de Cecili i després la resposta d'Octavi. A continuació presento, contraposant-los, els fragments que fan més relació a la nostra pregunta: ¿Un "cristianisme" sense Jesús de Natzaret?

Segueixo la traducció i numeració de Clàssics del Cristianisme

Sento a dir que veneren el cap de la bèstia més llorda, de l'ase, consagrat per no sé quina folla superstició: religió digna i filla de costums semblants! (IX, 3)

D'aquí ve el que has sentit dir de nosaltres: que adorem un cap d'ase com a cosa divina. Qui és tan estult d'adorar això? Qui és encara més estult de creure que n'hi ha que ho adoren? Tret de vosaltres, és clar, que consagreu tots els ases en els estables amb la vostra Epona i religiosament us empasseu amb Isis tots aquests ases i immoleu i venereu igualment els caps de bou i de moltó i dediqueu déus que són barreja de boc i home, i déus amb fesomia de lleó i gos. (XXVIIIl, 7)

D'altres conten que reten culte als genitals del mateix capdavanter i sacerdot, i que adoren la natura del diguem-ne llur pare: no sé si és falsa la sospita que són adeptes a misteris ocults i nocturns! (IX, 4a)

També aquell que, acusant-nos, no sé pas què s'empatolla dels genitals del sacerdot adorats, prova de carregar contra nosaltres el que ell fa. Puix aquestes cerimònies de desvergonyiment tal vegada són les d'aquells que aprofiten el sexe per a fer parada de tots els seus membres; entre ells el desvergonyiment s'anomena polidesa, envegen el llibertinatge de les bagasses, llepen els semimascles i s'arrapen amb boca luxuriosa a l'engonal: homes males llengües, encara que callessin, els qual més aviat s'enutgen de llur disbauxa que no pas se n'avergonyeixen. Oh delicte! En ells mateixos admeten aquella mala obra que l'edat més tendra no pot comportar, ni l'esclavitud més dura constrènyer-hi. (XXVIII, 10)

I els qui s'han inventat el culte a un home castigat per malifetes amb el darrer suplici i penjat al patíbul de la creu, també erigeixen altars escaients als perduts i criminals, a fi que venerin el que mereixen. (IX, 4b)

Per què defensar-nos d'aquestes i semblants deshonestetats? No és una turpitud el seguir defensant-nos d'elles?

Si adscrivíssiu a la vostra religió un malfactor i la seva creu i us penséssiu que ho meresqué per malfactor o que fou tingut per Déu tot i ser terrenal, erraríeu lluny de la veritat. Com és de plànyer aquell que recolza tota l'esperança en l'home moridor, puix tot el seu auxili s'ha acabat després de morir-se l'home! Els egipcis bé es trien l'home a adorar, el propicien, li consulten totes les coses, li maten víctimes. I ell,que per als altres és déu, per a ell mateix és indubtablement home, vulgui o no, puix si enganya la consciència d'altri, no burla la seva. (XXIX, 2-4)

Nosaltres tampoc no adorem ni desitgem les creus. Vosaltres, pla bé: si consagreu déus de fusta, tal vegada adoreu les creus de fusta, com a part dels vostres déus. (XXIX, 6)

El que es diu sobre la iniciació dels nous adeptes és tan detestable com conegut. Posen davant de qui és alliçonat en els misteris un infant cobert de farina, per tal d'enganyar els incauts. L'iniciat, mig provocat per cops inofensius davant la superfície de la farina, mata l'infant amb cegues i amagades nafres. I, crim horrible, llepen assedegadament la seva sang, destrossen, qui més, els seus membres, s'alien amb aquesta víctima, s'engatgen a silenci mutu amb aquest coneixement del crim entre ells. Aquests cerimònies són més llòbregues que tots els sacrilegis! (IX, 5)

Voldria ja trobar-me amb aquell qui diu, o creu, que som iniciats amb la mort i sang d'un infant. Creus possible que un cos tan tendre, tan petitó, pugui dominar el destí amb les ferides? Creus algú capaç de colpir, escampar, esgotar aquella fresca sang de novell i a penes d'home? Ningú no ho pot creure, sinó qui pot atrevir-s'hi. Car jo us veig exposar a les feres i als ocells els vostres fills engendrats, o bé estrangular-los, esclafar-los amb aquesta mena de mort tan trista; dones hi ha que amb drogues i beuratges extingeixen en llurs mateixes entranyes l'origen d'un futur home i cometen homicidi. I aquestes coses bé vénen dels ensenyaments dels vostres déus! (XXX, 1-3)

També llurs àpats són cosa sabuda; tothom en parla; també ho testifica el discurs del nostre cirtenc. S'apleguen als banquets el dia solemne amb tots els fills, germanes i mares, persones de tot sexe i tota edat. Allà, després de moltes viandes, quan l'àpat s'ha escalfat i s'abranda en els embriacs l'ardor de luxúria incestuosa, provoquen un gos, lligat al canelobre, llançant-li un bocí perquè envesteixi i salti més enllà de la ratlla. Així, bolcat i apagat el llum confident, a l'atzar de la sort cobreixen de tenebres desvergonyides les abraçades d'horrible cobejança; si bé no tots són incestuosos d'obra, ho són en consciència, perquè el desig de tots deleja tot el que pot passar en l'acte de cadascú. (IX, 6)

La conspiració dels dèmons ha dit falsament contra nosaltres el gros conte de l'àpat incestuós, per macular la glòria del pudor tot escampant aquesta infàmia oprobiosa i, així, allunyar de nosaltres amb el terror d'una opinió execrable, abans d'indagar la veritat. Així també el teu Frontó no donà testimoni d'això com a garant, sinó com a orador escampà l'insult, puix aquestes coses més aviat han nascut dels vostres pobles. (XXXI, 1-2)

Però nosaltres excel·lim per la modèstia, no d'aparença, sinó de pensament: ens unim de grat amb el lligam d'un sol matrimoni, coneixem la cobejança de procrear única o cap. Celebrem àpats no sols honestos, sinó també sobris, car no ens donem a les menges, ni acompanyen l'àpat amb vi, ans temperem l'alegria amb la gravetat; molts amb paraula casta i amb cos més cast, inviolats, frueixen més que no es glorien de la perpètua virginitat corporal; per acabar, la cobejança incestuosa està tant lluny de nosaltres, que alguns s'enrogeixen de l'honesta unió i tot. (XXXI, 5)

*          *          *

"La més fascinant de totes les apologies", ens diu Earl Doherty

  • En aquest debat el nom de Crist o el nom de Jesús mai surten, encara que la paraula "cristià" aparegui sovint
  • In this debate, the names of Christ and Jesus are never used, though the word "Christian" appears throughout

  • No hi ha cap al·lusió al Fill o Logos
  • Nor is there any allusion to the Son or Logos

  • Al defensar la resurrecció del cos i el futur premi o càstig, no es fa cap referència a la pròpia resurrecció de Jesús
  • ...the resurrection of the body and its future reward or punishment, no appeals is made to Jesus'own resurrection as proof of God'ability and intention to resurrect the dead.

  • L'autor (un cristià) inclou la figura i elements centrals de la fe cristiana (la persona i la crucifixió de Jesús) dintre d'una lletania de ridícules calumnies, sense cap indicació -ja sigui pel llenguatge o pel to- que aquesta referència a un home crucificat ha de ser mirada d'una manera diversa a les altres acusacions
  • ...has included the central element and figure of the Christian faith (the persona and crucifixion of Jesus) within a litany of ridiculous and unspeakable calumnies, with no indication (by his language or tone) that this reference to a crucified man is to be regarded as in any way different fron the rest of the items.

  • L'autor considera l'acusació d'adorar un home crucificat com una més de "aquestes i altres deshonestetats" que anirà refutant
  • The writer regards this accusation as being in the same vein as the other "indecencias" he is at pains to refute

  • La seva resposta a aquesta acusació és un total menyspreu sobre tots aquells que poguessin arribar a creure que un criminal crucificat, un mortal, pogués ser considerat com déu
  • It is to heap scorn on those who would believe that in fact this crucified criminal, a mortal, should be thought of as a god.

  • No hi ha cap indici de que la creu tingui per a Minuci Fèlix un significat sagrat o necessiti una defensa en un context cristià
  • There is not a hint that for Minucius the cross bears any sacred significance or requires defending in a Christian context.

  • Un apologista fa afirmacions que contradiuen rotundament i fins i tot calumnize idees que estarien en el cor de les seves pròpies creences i devoció personal.
  • An apologist makes statements which flatly contradict and even calumnize ideas which should be at the very heart of his own beliefs and personal devotion.

  • Reprèn els grecs per lamentar-se i adorar déus que són assassinats i arriba a ridiculitzar la idea dels déus procreant-se a si mateixos, que inclouria la idea d'un déu engendrant un fill. En un altre lloc, tracta amb menyspreu els que són prou crèdul per creure en miracles realitzats pels déus.
  • ...he is castigating the Greeks for lamenting and worshiping a god who is slain. He then goes on to ridicule the whole idea of gods procreating themselves, which would include the idea of a god begetting a son. Elsewhere he scorns those who are credulous enough to believe in miracles performed by gods.

*          *          *

Quina explicació podem donar?

  • Els inicis del cristianisme són d'una desconcertant diversitat i varietat
  • Els documents [anteriors als evangelis] posen de manifest un panorama del primer cristianisme clapejat amb una desconcertant varietat de comunitats i sectes, rituals i creences sobre una entitat "Crist/Jesús", la majoria de les quals mostren poc terreny comú entre elles i cap autoritat central. També falta qualsevol idea de tradició apostòlica que remuntés a un home humà i al seu cercle de deixebles. Tota aquesta diversitat reflecteix expressions independents de les tendències religioses més àmplies del seu temps, basades sobre la expectativa del Regne del Déu, i sobre la creença en una força divina intermediària que proporciona el coneixement de Déu i un camí a la salvació.

    The documentary record reveals an early Christian landscape dotted with a bewildering variety of communities and sects, rituals and beliefs about a Christ/Jesus entity, most of which show little common ground and no central authority. Also missing is any idea of apostolic tradition tracing back to a human man and his circle of disciples. All this diversity reflects independent expressions of the wider religious trends of the day, based on expectation of God's Kingdom, and on belief in an intermediary divine force which provided knowledge of God and a path to salvation.

  • Alguns d'aquests grups sorgeixen a partir d'una barreja d'idees jueves i gregues...
  • Va ser un mosaic d'expressions descoordinades, un organisme bigarrat que va arrelar i florir a través de l'Imperi, una barreja àmpliament divergent de trets jueus i grecs.

    Was a mosaic of uncoordinated expressions. It was a variegated organism which took root and flowered across the landscape of the empire, a widely divergent mix of Jewish and Greek features.

  • ...sense una referència a l'home historic Jesús de Natzaret
  • [Aquesta actitud dels apologistes] només era possible si la religió del Logos, a la qual s'havien afiliat, mancava, especialment en el moment de la seva conversió, de la figura de Jesús de Natzaret. Només si podien veure la història de l'Evangeli i el seu personatge central com un empelt recent, un conte de ficció com els dels grecs, era possible per a ells rebutjar-la, i presentar així la fe cristiana legítimament. Només si ells podien preveure que els pagans possiblement acceptarien la història de Jesús com un mite semblant als seus propis mites religiosos, podien els apologistes presentar als pagans un cristianisme que ignorés o rebutgés la figura de Jesús.

    This is possible only if the Logos religion the apologists subscribed to, especially at the time of their conversion, was lacking the figure of Jesus of Nazareth. Only if they could view the Gospel story and its central character as a recent graft, a fictional tale like those of the Greeks, was it possible for them to reject it, to feet hat they could be presenting the Christian faith legitimately. Only if they felt it were possible for pagans to accept the store of Jesus as a myth like their own religious myths, was it acceptable for the apologists to present to them a Christianity which ignored or rejected the figure of Jesus.

  • I això malgrat que tinguessin coneixement dels evangelis i de l'existencia d'altres grups que es referien a Jesús de Natzaret
  • Podem suposar que aquests filòsofs-apologistes estaven familiaritzats amb les narracions dels evangelis i amb la figura de Jesús de Natzaret, però -amb l'excepció de Justí- decidiren no integrar aquests elements a la seva pròpia fe, ni identificar aquest suposat mestre-fundador amb el seu Logos diví i fill de Déu, ni considerar-lo com la font dels ensenyaments cristians

    We can assume that the philosopher-apologists were familiar with the Gospel store and its figure of Jesus of Nazareth, but -with the exception of Justin- they have chosen not to integrate these elements into their own faith, not to identify this reputed historical founder-teacher whit their divine Logos and Son of God, not to regard him as the source of Christian teachings.

  • Tal com ens ho demostra aquest cristià, potser nascut a l'Àfrica, de nom Marc Minuci Fèlix, a qui Lactnci considera com un dels tres més grans defensors, amb Tertul·lià i Cebrià, de la fe cristiana.
  • Minuci Fèlix és un cristià que no voldrà saber res amb aquells que, en altres cercles de la seva religió, professen adorar a un Jesús, que va ser crucificat a Judea sota la governació de Ponç Pilat, rumors que, havent arribat a oides dels pagans, havien provocat molt menyspreu i condemna.

    Minucius Felis is one Christian who will have no truck with those, in other circles of his religion, who profess worship of a Jesus who was crucified in Judea under the governorship of Pontius Pilate, rumors of which have reached pagan ears and elicited much scorn and condemnation.

*          *          *

Una defensa de la fe cristiana que ens pot deixar una mica bocabadats.

Aquesta presentació de Minuci Fèlix difícilment hauria estat possible en el context d'un moviment que realment hagués començat amb un Jesús històric.

Such a denial as Minucius Felix voices would hardly have been possible within the context of a movement which had actually begun with an historical Jesus.

*          *          *

¿Qui es va recordar de Jesús de Nazaret...

  • ...quan es produí una dissensió i una disputa no pas petita entre uns que havien baixat de la Judea (falsos germans intrusos) i Pau i Bernabé a Antioquia? (Ac 15, 1-2)
  • ...quan es prengueren decisions a l' assemblea posterior de Jerusalem? (Ac 15, 6ss; Gal 2, 1-10)
  • ...quan va sorgir un incident entre Pau i Pere a Antioquia? (Gal 2, 11-21).

Citar els Actes dels Apòstols no suposa aquí cap valoració sobre el valor històric d'aquesta obra.

Al presentar aquest text de l'Octavius la meva intenció és molt semblant a la que expressava en Josep Vives al final de la introducció del seu llibre de l'any 1971:

Mi mejor esperanza es que... pueda servir de cebo e incitación a leer las obras originales en su integridad

...afegint-hi l'exigència que ens demana Earl Doherty:

...deixar que els documents històrics diguin el que òbviament sembla ells que diuen

...of letting historical documents say what they obviously seem to be saying

Sóc deutor, per a algunes puntualitzacions, de la introducció d'en Josep Martí i Aixelà i, com ja ha estat dit, per la traducció a Xavier d'Olot , una i altra d'Apologetes del segle II, de la col·lecció Clàssics del cristianisme (Edicions Proa, 1993). A ells el meu agraïment.

Gràcies per la visita
Miquel Sunyol

sscu@tinet.cat
19 març 2010
Per dir la teva Pàgina principal de la web

Altres temes

Teologia Indígena           Catequesi nadalenca          Catequesi eucarística          Coses de jesuïtes
Amb el pretext d'una enquesta           Spong el bisbe episcopalià           Altres temes

Forces divines intermediàries

La posibilidad de la idea de la preexistencia de Cristo se generó a través del uso de simbolismos judíos o especulaciones acerca de los agentes divinos que operan en el mundo (pág. 185)

Cada vez queda más claro que el desarrollo de la cristología no tuvo lugar por vía de inferencias o deducciones a partir de la doctrina y los dichos de Jesús... Tampoco hay una evolución gradual desde una cristología de bajo contenido a otra cristología elevada posterior. El desarrollo de la cristología es desigual, diferente en las diversas comunidades y contextos. El progreso de la cristología no es un desarrollo lógico del mensaje de Jesús o del mensaje sobre Jesús resucitado. El mejor contexto para situar la evolución de la cristología es la comunidad de culto... Larry Hurtado ha ofrecido una explicación de este desarrollo a la luz del trasfondo de un intento de conservar el monoteísmo judío por medio de agentes divinos. Con esta expresión se indican las figuras celestiales que ocupan una posición secundaria respecto a Dios y actúan en nombre de éste en el mundo. Es ésta una categoría análoga y general, puesto que hay muchas clases diferentes de agentes y operaciones: ángeles, patriarcas elevados al cielo, etc. A la luz de la experiencia de la exaltación de Jesús, la comunidad cristiana se relaciona con él como ser divino. Pero no lo consideran Dios con un culto propio. La devoción a Jesús no implicó que se le confundiera con Dios o que se hiciera un segundo Dios. Más bien se le veía como un agente de Dios según la tradición. (pág. 195-196)

Con todo se ha argumentado…que para Pablo, Jesús era un ser preexistente que Dios envió al mundo -una idea que podría estar ligada a concepciones judaicas de entidades intermedias (Sabiduría, Palabra, ángeles...)

El "Fill" intermediari

El "Fill" cristià és també una expressió del concepte religiós primordial de l'època hel·lenística, que el Déu suprem és transcendent i no pot tenir cap contacte directe amb el món de la matèria. Ell ha de revelar-se a si mateix i tractar amb la humanitat a través d'una força intermediària, com el "Logos" de la filosofia grega platònica o la figura de "la Saviesa personificada " del pensament jueu; com la trobem en documents com Proverbis, Baruch i la Saviesa de Salomó. Aquesta força és vista com una emanació de Déu, la seva imatge exterior, un agent que l'hi havia ajudat a crear i sostenir l'univers i ara servia com a canal de coneixement i comunió entre Déu i el món. Totes aquestes característiques formen part del llenguatge utilitzat pels primers escriptors cristians sobre el seu espiritual "Crist Jesús", una figura celestial que era una sectària versió jueva d'aquells mites imperants i patrons del pensament.

THE INTERMEDIARY SON

The Christian "Son" is also an expression of the overriding religious concept of the Hellenistic age, that the ultimate God is transcendent and can have no direct contact with the world of matter. He must reveal himself and deal with humanity through an intermediary force, such as the "Logos" of Platonic (Greek) philosophy or the figure of "personified Wisdom" of Jewish thinking; the latter is found in documents like Proverbs, Baruch and the Wisdom of Solomon. This force was viewed as an emanation of God, his outward image, an agency which had helped create and sustain the universe and now served as a channel of knowledge and communion between God and the world. All these features are part of the language used by early Christian writers about their spiritual "Christ Jesus", a heavenly figure who was a Jewish sectarian version of these prevailing myths and thought patterns.

Earl Doherty
The Jesus Puzzle in a Nutshell

volver2 (1K)

L'època dels apologetes

¿S'adona de com va ser de gran l'època entre el segon i el tercer segle després de Crist? No pels fastos de l'imperi, que ja declinava, sin´ó per allò que mentrestant floria a la conca de la Mediterrània.

A Roma els pretorians assassinaven els seus emperadors, i a la Mediterrània floria l'època d'Apuleu, dels misteris d'Isis, d'aquell gran rebroll d'espiritualitat que van ser el neoplatonisme, la gnosi... Temps feliços quan els cristians encara no havien pres el poder ni condemnat a mort els herètics.

Època esplèndida, habitada pel Nous, resplendent d'èxtasiss, poblada de presències, d'emanacions, dimonis i cohorts angèliques. És un saber difús, inconnex, tan antic com el món, que prové de més lluny que Pitàgores, que els bramans de l'Índia, que els hebreus, que els mags, que els gimnosofistes, que els bàrbars de l'extrem nord, que els druides de les Gàl·lies i de les illes britàniques.

Els grecs consideraven que els bàrbars ho eren perquè no sabien expressar-se, amb aquells llenguatges que a llurs orelles sonaven com lladrucs. I en canvi s'ha anat demostrant que en aquella època els bàrbars en sabien molt més que els hel·lens, i precisament perquè el seu llenguatge era impenetrable.

L'època dels Antonins... El món era ple de meravelloses correspondències, de semblances subtils, calia penetrar-hi, deixar-se penetrar, a través del somni, de l'oracle, de la màgia, que permet d'actuar sobre la natura i sobre les forces fent moure el que s'assembla amb el que s'assembla. La sapiència es fugissera, volàtil, no hi ha cap criteri per mesurar-la. Ve't ací per què el déu vencedor ha estat Hermes, inventor de totes les astúcies, déu dels encreuament i dels lladres, també artífex de l'escriptura, art de l'evasiva i de la diferència, de la navegació que porta fins a la fi de tot confí, on tot es confon en l'horitzó, de les grues per aixecar les pedres de terra, i de les armes, que canvien la vida en mort, i de les bombes d'aigua, que fan levitar la matèria pesada, de la filosofia, que crea il·lusions i enganys...

El missatger dels déus, mediador, comerciant, ignorant de la diferència entre el bé i el mal.

Umberto Eco
El pèndol de Foucault
Pàg. 250

torna2 (1K)