Ir a la versión castellana
Vols veure les cites bíbliques
en el seu text hebreu i grec?
Si no les veus,
doble click...click2 (1K)
Internet Explorer no mostra bé el text grec.
Utilitzeu altres exploradors: Mozilla Firefox, GoogleChrome...
Només text
Explorador recomanat: Mozilla Firefox Consells de lectura I uns consells del segle XIV... Si és la teva primera visita...
Qui és en Georges Morel?


El que va publicar le monde a la mort de Georges Morel.


La crítica de Paul Valadier, jesuïta, redactor en cap de la revista Études (1981-1989) a Georges Morel per la seva obra jésus-christ ou dionysos, publicada el 1979.
UN TEXT DE 1977
D'OBLIGADA LECTURA
PER A TOTS AQUELLS I AQUELLES
QUE SEGUEIXEN PARLANT
DE "SOMIAR AMB UNA NOVA ESGLÉSIA"
O DE "UNA NOVA ESGLÉSIA ÉS POSSIBLE"

Georges Morel a Jésus dans la théorie chrétienne

Però avui dia, a mesura que cada cop són més els cristians conscients de la contradicció interna de l'Església i declaren que volen comprometre's en aquesta temàtica, hem de preguntar-nos si mai aconseguiran trencar l'antic cercle. I a aquesta pregunta, la resposta és molt probable que sigui negativa.

La traducció és meva:
si podeu ajudar a millorar-la:
sscu@tinet.cat

Mais de nos jours où des chrétiens de plus en plus nombreux deviennent davantage conscients de la contradiction intérieure à l'Eglise et déclarent vouloir engager la lutte sur ce terrain, on doit se demander s'ils réussiront jamais à briser le vieux cercle. Et à cette question la réponse est très vraisemblablent négative.

Quina és la contradicció interna de l'església?
Quin és l'antic cercle que cal trencar?

No veiem com l'Església, que continua sent una de les darreres grans societats tradicionals, acceptaria, no només que es rebutgi, sinó que s'examini amb serietat els seus pressupostos.

On ne voit pas en effet comment l'Eglise, qui reste l'une des dernières grandes sociétés traditionnelles, accepterait, non seulement qu'on rejette, mais qu'on examine avec sérieux, ses présupposés.

Quins són els pressupostos de l'església?

No és estrany, doncs, que els defectes, reconeguts o no, de la institució eclesiàstica es deguin no només a la debilitat dels seus membres, sinó també a la naturalesa dels seus principis (els conceptes cristians d'encarnació i redempció, dels quals hem mostrat ja la seva invalidesa). És el sistema que, des del principi, va ser parcialment viciat, és ell qui va engendrar en el si de l'Església aquests símptomes (per exemple, el dogmatisme o l'autoritarisme doctrinal) la raó dels quals molts, encara avui, no perceben.

On ne s'étonnera donc pas si les défauts, avués ou non de l'institution ecclésisdtique tiennent non seulement à la faiblesse de ses fidèles mais aussi à la nature de ses principes (les concepts chrétiens d'incarnation et de rédemption, dont on a montré déjà leur invalidité). C'est le système qui, dès l'origine, fut partiellement vicié, c'est lui qui a engendré au sein de l'Eglise ces symptômes dont beaucoup, aujourd'hui encore, n'aperçoivent pas la raison.

Alguns teòlegs "clàssics, però oberts", diuen que hem de tractar de desarrelar tot el dogmatisme de l'Església. Dient això, tot seguit s'enfronten contra les posicions dels dirigents eclesiàstics que sempre s'autootorgen a si mateixos algun privilegi en l'àmbit de la veritat, la llibertat i l'amor. Perquè, malgrat algunes declaracions contràries, l'Església és, abans tot, la seva jerarquia.

Certains théologiens classiques, mais "ouverts", disent qu'il faut enfin tenter de déraciner tout dogmatisme dans l'Eglise. Ce disant, ils se heurtent immédiatement à la positions des dirigeants qui s'arrogent toujours quelque privilège dans le domaine de la vérité, de la liberté et de l'amour. Car, malgré certaines déclarations contraires, l'Eglise, c'est d'abord sa hiérarchie.

Qui pot ser un d'aquests teòlegs
"clàssics, però oberts"?

Recentment, la Congregació de la Fe ho ha recordat a un d'aquests teòlegs que semblen oblidar que "la missió d'interpretar autènticament la paraula de Déu escrita o transmesa està confiada a l'únic magisteri viu de l'Església".

Récemment, la Congrégation de la Foi, l'a rappelé à l'un de ces théologiens qui semblent oublier que "la mission d'interpréter authentiquement la parole de Dieu décrite ou transmise est confiée à l'unique magistère vivant de l'Eglise".

El document de la Congregació de la Fe de febrer 1975
sobre dues obres de Hans Kung

Entenguem-ho: el que aquí debatem no és només un problema pedagògic, sinó la mateixa recerca de la "veritat". Quan el text precedent parla d'interpretació, és evident que aquesta "interpretació" no és més que una traducció formal d'un contingut donat per endavant i intocable (aquest significat debilitat d'interpretació és d'altra banda el significat comú de les hermenèutiques religioses, incloses les protestants).

Entendons-nous: ce dont nous débattons ici, ce n'est pas seulement un problème pédagogique, mais la recherche même de la "vérité". Quand le texte précédent parle d'interprétation, il le prend évidemment dans le sens affaibli de la traduction formelle d'un contenu donné d'avance et intouchable (ce sens affaibli est d'ailleurs le sens courant des herméneutiques religieuses, y compris protestantes).

Quin valor pot tenir, doncs, una investigació anomenada teològica, si allò que suposadament els teòlegs recerquen ja és proporcionat incondicionalment pels dirigents eclesiàstics de la part superior de la piràmide?

Quelle valeur peut alors avoir une recherche dite théologique, puisque ce que les théologiens sont censés chercher est déjà inconditionnellement fourni par des clercs situés au somment de la pyramide?

El teòleg aquí amonestat recau en les xarxes que li han parat: afirma, efectivament, "poder arribar després d'estudis exhaustius, a harmonitzar les seves pròpies opinions amb la doctrina autèntica de l'Església". Utilitza el mateix terme màgic d'autenticitat emprat per la Congregació de la Fe. Si aquest teòleg sap prèviament quina és la doctrina autèntica, per què afirma dedicar-se a estudis "exhaustius"? O per quin joc abdica de la seva llibertat afirmant el que no sap?

Le théologien ici admonesté tombe d'ailleurs dans les filets qu'on lui a tendus: il affirme, en effet, "pouvoir parvenir après des études approfondies, à harmoniser ses propres opinions avec la doctrine authentique de l'Eglise". Ainsi se sert-il du même terme magique d'authenticité utilisé par la Congrégation de la Foi. Car enfin, si ce théologien sait d'avance quelle est la doctrine authentique, pourquoi prétend-il se livrer à des études "approfondies"? Ou par quel jeu abdique-t-il sa liberté en affirmant ce qu'il ne sait pas?

Sens dubte respondrà -ja que es considera un teòleg "obert però clàssic"- que cal establir una distinció majúscula entre dogma i dogmatisme i que el seu error va ser, tal com se li va remarcar, "qüestionar el dogma de fe en la infal·libilitat de l'Església o reduir-lo a una certa indefectibilitat fonamental".

Sans doute répondra-t-il, parce qu'il se veut un théologien "ouvert" mais classique, qu'il faut établir une distinction capitale entre dogme et dogmatisme et que son erreur a été, comme on lui en a fait la remarque, de "mettre en doute le dogme de foi dans l'infaillibilité de l'Eglise ou de la réduire à une certaine indéfectibilité fondamentale".

Què és infal·libilitat del papa?
Què és la indefectibilitat de l'església?

La Congregació de la Fe especifica aquí que aquest comportament "contradiu el Vaticà I, confirmat pel Vaticà II".

La Congrégation de la Foi précise ici que ce comportement "contredit Vatican I, confirmé par Vatican II".

El text del Vaticà I
El text del Vaticà II
Sobre la del papa     -     Sobre la dels bisbes

Ara bé, suposant que l'Església sigui efectivament infal·lible, és a dir que els seus líders, sobre els punts essencials de la veritat, no poden equivocar-se, ja hem de rebutjar la seva actitud envers els fidels dels quals els teòlegs en formen part. Imposar aquesta infal·libilitat, rebutjar que algú en pugui dubtar, és enfonsar-se en la violència i, per tant, suprimir la hipotètica distinció entre dogma i dogmatisme.

Or, à supposer que l'Eglise soit en effet infaillible, c'est-à-dire que ses dirigeants, sur les points essentiels de la vérité, ne puissent pas se tromper, il faut déjà récuser son attitude à l'égard des fidèles, dont les théologiens font partie. Car imposer cette infaillibilité, refuser que quelqu'un puisse en douter, c'est aussitôt s'enfoncer dans la violence, et donc supprimer l'hypothétique distinction entre dogme et dogmatisme.

El que és tràgic o tràgic-còmic en aquesta història és que, en aquest aspecte essencial, l'estructura eclesiàstica no té res a veure amb el que podem entreveure d'un Déu l'essència del qual és precisament que mai es dóna per endavant i que es pot buscar en l'agnosticisme, l'imprevisible o el problemàtic: l'Església continua retransmetent la increïble imatge del déu autoritari. Una imatge que no té res a veure amb el millor de l'ensenyament i la pràctica de Jesús, del qual l'Església -sorprenent contradicció- es diu la continuadora.

Ce qui est tragique, ou tragico-comique, dans cette histoire, c'est que, sous cet aspect essentiel, la structure ecclésiastique n'a rien a voir avec ce qu'on peut entrevoir d'un Dieu dont l'essence est précisément qu'il n'est jamais donné d'avance et qu'on puisse le chercher dans l'agnosticisme, l'imprévisible ou le problématique: ainsi l'Eglise continue-t-elle de relayer l'image incroyable du dieu autoritariste. Image qui n'a non plus rien à voir avec le meilleur de l'enseignement et de la practique de Jésus, dont pourtant -étonnante contradiction- l'Eglise se dit la continuatrice.

Gràcies per la visita
Miquel Sunyol

sscu@tinet.cat
26 octubre 2019
Per dir la teva Pàgina principal de la web

Altres temes

Temes teològics          Temes bíblics        Temes eclesials          Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000)      Catequesi eucarística (2006)    Catequesi sobre el Parenostre (2012)       Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2016)
Fragments de n'Alfredo Fierro       Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014)      Sants i santes segons Miquel Sunyol
Spong, el bisbe episcopalià (2000)     Teología Indígena (2001)      Fernando Hoyos (2000-2016)     Amb el pretext d'una enquesta (1998)

Concili Vaticà I, sessió 4ª, Constitució dogmàtica Pastor aeternus,
promulgada pel papa Pius IX el 18 de juliol de 1870

Així, doncs, Nos, seguint la tradició recollida fidelment des del principi de la fe cristiana, a glòria de Déu Salvador nostre, per exaltació de la fe catòlica i salvació dels pobles cristians, amb aprovació del sagrat Concili, ensenyem i definim ser dogma divinament revelat: que el Romà Pontífex, quan parla ex càtedra, és a dir, quan complint el seu càrrec de pastor i doctor de tots els cristians, defineix per la seva suprema autoritat apostòlica que una doctrina sobre la fe i costums ha de ser sostinguda per l'Església universal , gaudeix, per l'assistència divina que li va ser promesa en la persona del benaurat Pere, d'aquella infal·libilitat que el Redemptor diví va voler que estigués proveïda la seva Església en la definició de la doctrina sobre la fe i els costums; i, per tant, que les definicions del Romà Pontífex, per si mateixes, no pel consentiment de l'Església, són irreformables.

[Cànon.] I si algun tingués la gosadia, el que Déu no permeti, de contradir aquesta nostra definició, sigui anatema.

Denzinger
1839-1840

Itaque Nos
      traditioni a fidei christianae exordio perceptae fideliter inhaerendo
            ad Dei Salvatoris nostri gloriam,
            religionis catholicae exaltationem
            et christianorum populorum salutem
      sacro approbante Concilio
docemus et divinitus revelatum dogma esse definimus:
      Romanun Pontificem
            cum ex cathedra loquitur
            id est, cum
                 omnium Christanorum pastoris et doctoris munere fungens
                 pro suprema sua Apostolica auctoritate
            doctrinam de fide vel moribus ab universa Ecclesia tenendam definit,
                 per assistentiam divina, ipsi in beato PETRO promissam
      ea infallibilitate pollere
            qua divinus Redemptor Ecclesiam suam
                 in definienda doctrina de fide vel moribus
            instructam esse voluit.


Ideoque eiusmodi Romani Pontificis definitiones
            ex sese, non autem ex consensu Ecclesiae,
irreformabiles esse.


Si quis autem huic Nostrae definitoni contradicere, quod Deus avertat, praesumpserit:
anathema sit.

Seguiràs llegint el text

Concili Vaticà II, Constitució Lumen Gentium,
promulgada en la sessió pública del 21 de novembre de 1964

18    Aquest Sant Concili, seguint les petjades del Concili Vaticà I, també ensenya i declara que Jesucrist, l'etern Pastor, va edificar la santa Església i va enviar els apòstols tal com Ell mateix havia estat enviat pel Pare (cf. Jn 20,21); i volgué que els successors d'aquests, això és, els bisbes, fossin fins a la fi del món els pastors dins l'Església. I perquè l'Episcopat mateix fos un i indivís, va posar sant Pere al davant dels altres apòstols i va encarnar en ell el principi perpetu i el fonament visible de la unitat de fe i de comunió.

El Sant Concili torna a proposar aquesta doctrina de la institució, perpetuïtat, força i raó de ser de la sagrada Primacia del Romà Pontífex i del seu Magisteri infal·lible, com a objecte ferm de fe a tots els creients, i, continuant en la mateixa línia, decideix professar i declarar davant de tothom la doctrina sobre els bisbes, successors dels apòstols, que junt amb el successor de Pere, Vicari del Crist i Cap visible de tota l'Església, regeixen la casa del Déu vivent.

Haec Sacrosancta Synodus
      Concilii Vaticani primi vestigia premens,
cum eo docet et declarat
      Iesum Christum Pastorem Aeternum sanctam aedificasse Ecclesiam
            missis apostolis sicut Ipse missus erat a Patre (cf. Jn 20, 21)
            quorum successores, videlicet Episcopos,
                 in Ecclesia sua usque ad consummationem saeculi
            pastores esse voluit.
      Ut vero Episcopatus ipse unus et indivisus esset,
      beatum Petrum ceteris Apostolis praeposuit
      in ipsoque instituit perpetuum ac visibile unitatis fidei et communionis principium et fundamentum.
Quam doctrinam
      de institutione, perpetuitate, vi ac ratione sacri Primatus Romani Pontificis
      deque eius infallibili Magisterio,
Sacra Synodus
      cunctis fidelibus firmiter credendam
rursus proponit et
      in eodem incepto pergens,
doctrinam de Episcopis
      successoribus Apostolorum
      qui
            cum successore Petri, Christi Vicario ac totius Ecclesiae visibili Capite,
      domum Dei viventis regunt,
coram omnibus profiteri et declarare constituit.

Seguiràs llegint el text

25    Encara que cada bisbe no posseeixi la prerrogativa de la infal·libilitat, quan (fins i tot en cas de ser dispersos pel món, però mantenint el vincle de comunió entre ells i amb el successor de Pere), ensenyant de manera autèntica coses de fe i de costums, coincideixen a proposar com a autèntica i definitiva una sentència, ensenyen infal·liblement la doctrina del Crist.

Això encara es veu més clarament quan, reunits en Concili Ecumènic, són per a tota l'Església els mestres i jutges en la fe i la moral, i cal adherir-se amb submissió a les seves definicions de fe.

Aquesta infal·libilitat de què el Diví Redemptor ha volgut que fos revestida la seva Església en definir doctrines de fe o de conducta s'estén, ni més ni menys, fins allà on arriba el dipòsit de la Revelació divina, confiat perquè sigui guardat santament i exposat fidelment.

Per raó del seu ofici, gaudeix d'aquesta infal·libilitat el Romà Pontífex, Cap del Col·legi Episcopal, sempre que proclama com a definitiva una doctrina de fe o de moral, en qualitat de pastor i mestre suprem de tots els cristians, els seus germans, els quals ha de confirmar en la seva fe (cf. Lc 22,32). Això fa que es pugui dir amb tota raó que les seves definicions són irreformables per si mateixes i no pas a causa del consentiment de l'Església, ja que han estat publicades sota l'assistència de l'Esperit Sant promesa a ell en la persona de sant Pere, i per tant no necessiten de cap aprovació d'altri ni admeten cap apel·lació a un altre tribunal.

En aquest cas, el Romà Pontífex no formula una sentència com a persona privada, sinó que, en qualitat de doctor suprem de l'Església universal sobre el qual reposa d'una manera singular el carisma de la infal·libilitat de la mateixa Església, exposa i defensa la doctrina de la fe catòlica.

La infal·libilitat promesa a l'Església resideix també en el Cos episcopal quan exerceix el suprem magisteri juntament amb el successor de Pere. I no pot faltar mai, a aquestes definicions, l'assentiment de l'Església, a causa de l'acció del mateix Esperit Sant per la qual tot el ramat de Crist es manté i progressa en la unitat de la fe.

Licet singuli praesules infallibilitatis prerrogativa non polleant,
      quando tamen,
            etiam per orbem dispersi,
            sed communionis nexum inter se et cum Successore Petri servantes,
            authentice res fidei et morum docentes
      in unam sententiam tamquam definitive tenendam conveniunt,
doctrinam Christi infallibiliter enuntiant.


Quod adhuc manifestius habetur
      quando,
            in Concilio Oecumenico coadunati,
      pro Ecclesia fidei et morum doctores et iudices sunt,
      quorum definitionibus fidei obsequio est adhaerendum.


Haec autem infallibilitas,
      qua Divinus Redemptor Ecclesiam suam
            in definienda doctrina de fide vel moribus
      instructam esse voluit,
tantum patet quantum divinae Revelationis patet depositum,
      sancte custodiendum et fideliter exponendum.


Qua quidem infallibilitate Romanus Pontifex, Collegi Episcoporum Caput,
vi muneris sui gaudet, quando,
      ut supremus omnium christifidelium pastor et doctor,
      qui fratres suos in fide confirmat (Lc 22, 32),
doctrinam de fide vel moribus definitivo actu proclamat.


Quare definitiones eius
      ex sese, et non ex consensu Ecclesiae
irreformabiles merito dicuntur, quippe quae
      sub assistentia Spiritus Sancti, ipsi in beato Petro promissa,
prolatae sint,
ideoque nulla indigeant aliorum approbatione,
nec ullum ad aliud iudicium appellationem patiantur.


Tunc enim Romanus Pontifex
      non ut persona privata sententiam profert,
      sed ut universalis Ecclesiae magister supremus,
      in quo charisma infallibilitatis ipsius Ecclesiae singulariter inest,
doctrinam fidei catholicae exponit vel tuetur.


Infallibilitas Ecclesiae promissa in corpore Episcoporum quoque inest,
      quando supremum magisterium cum Petri Successore exercet.
Istis autem definitionibus assensus Ecclesiae nunquam deesse potest
      propter actionem eiusdem Spiritus Sancti,
      qua universus Christi grex in unitate fidei servatur et proficit.

Seguiràs llegint el text