Ir a la versión castellana
Vols veure les cites bíbliques
en el seu text hebreu i grec?
Si no les veus,
doble click...click2 (1K)
Internet Explorer no mostra bé el text grec.
Utilitzeu altres exploradors: Mozilla Firefox, GoogleChrome...
Només text
Explorador recomanat: Mozilla Firefox Consells de lectura I uns consells del segle XIV... Si és la teva primera visita...
Qui és en Georges Morel?


El que va publicar le monde a la mort de Georges Morel.


La crítica de Paul Valadier, jesuïta, redactor en cap de la revista Études (1981-1989) a Georges Morel a la seva obra jésus-christ ou dionysos, publicada el 1979.
DOS TEXTOS DE GEORGES MOREL
PER AFEGIR A LA MEVA CATEQUESI EUCARÍSTICA

I. LA TEOFÀGIA
(MENJAR LA DIVINITAT)
Els rituals sacrificials de Dionís

A afegir al capítol VIII (I d'altres feien coses semblants), a on ja parlava del banquet cultual de Mitra.

   

II. PERQUÈ SÓN
I SEGUEIXEN SENT PA I VI...

*      *      *
ELS RITUALS SACRIFICIALS DE DIONÍS

En contraposició a la figura anterior

trobem la figura en la qual ja no és el déu que devora l'home, sinó l'home que devora el déu.

Per descomptat, aquí de nou només pot ser una actitud imaginària, essent el veritable déu aquell que no es pot absorbir. De forma molt visible i concreta, les religions tradicionals han experimentat, per exemple, un fenomen de teofàgia (menjar la divinitat), propi d'aquesta actitud.

Aquesta teofàgia apareix especialment en algunes formes de la literatura dionisíaca. Però, per sobre de tot, és important identificar un diagrama, fins i tot si aquest esquema no es vivia sovint en forma pura o si es vulgaritzés en tots els sentits de la paraula.

Recordem, doncs, que durant les competicions ditiràmbiques del període grec clàssic, se sacrificaven un nombre considerable de bous i toros, segons els habituals ritus sacrificials. Aquest sacrifici era generalment seguit immediatament pel consum de la carn i de la sang dels animals desmembrats o tallats, consum que després es va dir omeofàgia (menjar aliments crus, no cuits).

Ara bé, la identificació de Dionís amb un bou, un toro o amb un cabrit era freqüent no només a Atenes o Lacedemònia, sinó també, entre altres llocs, a les illes del mar Egeu. Per tant, si l'objectiu de l'omofàgia era integrar l'essència de l'animal, ingerir i assimilar la seva força, la teofàgia es va donar més o menys conscientment el mateix objectiu quan aquest animal es va identificar amb el déu.

En el cas de la mística dionisíaca, la idea que devorant la carn i la sang de la bèstia, és el cos de Dionís que es menjava "podria néixer de la mateixa suggestió del ritu, en quant la víctima, toro o cabra, és una de les formes sota les quals s'encarna el déu".

No cal recórrer a més exemples que aquest, de fet històricament central, per a extreure la seva tendència essencial. El que cal ressaltar d'aquesta manducació sagrada no és la comunió recíproca del déu i de l'home, en la qual d'alguna manera es mantindrien els dos, sinó la incorporació de la força divina a la força humana, de manera que el déu conservat en si mateix és oblidat, i fins i tot destruït. Destruït provisionalment, almenys en el món de la tradició, perquè l'assimilació del déu per l'home no dura sinó per poc temps, ja que la seva desaparició definitiva seria intolerable.

D'aquí, amb les seves múltiples variacions, el tema de la passió de Dionís, ressuscitant i tornant a la llum del dia després del seu sacrifici. En aquest aspecte, en què sempre s'ha de reprendre la transferència, aquesta figura s'uneix, òbviament, a l'actitud veritablement màgica, que prenia Déu per l'instrument privilegiat del poder diví. Una assimilació absoluta del Diví amb l'ésser humà portaria a l'antropocentrisme sagrat o, si ho volgués, a la divinització -més o menys encoberta- de l'home, tal com apareixia en certs corrents posthegelians, a Feuerbach en particular, i tal com va denunciar Marx, l'ateisme del qual no pretenia que fos una transferència de religió (cosa que no vol dir que, fins a un segon grau, el llenguatge marxista, sobretot els Escrits de joventut, no preservés traces religioses profundes).

La traducció és meva:
si podeu ajudar a millorar-la:
sscu@tinet.cat

À l'opposé de la figure précédente se situe la figure selon laquelle ce n'est plus le dieu qui dévore l'homme, mais l'homme qui dévore le dieu. Bien entendu, là encore il ne peut s'agir que d'une attitude imaginaire, le dieu réel étant celui qui ne se laisse pas absorber. Sous forme très visible et concrète, les religions traditionnelles ont connu par exemple un phénomène de théophagie, typique de cette attitude.

Une telle théophagie apparaît en particulier dans certaines formes de la littérature dionysiaque. Il importe ici avant tout de dégager un schéma, même si ce shéma n'a pas été souvent vécu à l'état pur ou s'il a été vulgarisé dans tous les sens du terme.

Rappelons donc qu'à l'occasion des concours dithyrambiques de l'époque grecque classique on mettatit à mort, conformément aux rites sacificiels courants, un nombre parfois considérable, de boeufs et de taureaux. Ce sacrifice était en général suivi immédiatement de la consommation de la chair et du sang des animaux démembrés ou dépecés, consommatiion qui portait alors le nom d'ômophagie (manducation du corps non cuit).

Or l'identification de Dionysos à un taureau, à un boeuf ou encore à un chevreau, était fréquente non seulement à Athènes ou Lacédémone mais aussi, entre autres, dans les îles de la mer Egée. Par conséquent,si l'ômophagie avait pour but d'intégrer l'essence de l'animal, d'ingérer et d'assimiler sa force, la théophagie se donnait plus ou noins conscientment le même but quand cet animal était identifié au dieu. Dans le cas de la mystique dionisiaque, l'idée qu'en dévorant le chair et le sang de la bête, c'est le corps de Dionysos même qu'on mangeait "a pu naître de la suggestion même du rite, et d'autant que la victime, taureau ou chevreau, est l'une des formes sous lesquelles s'incarne le dieu".

D'où, avec ses nombreuses variantes, le thème de la passion de Dionysos, ressuscitant et revenant à la lumièr du jour après son sacrifice.

Georges Morel
Questions d'homme: l'Autre
P. 255-256
Ed. Aubier 1977

PERQUÈ SÓN
I SEGUEIXEN SENT PA I VI…

Trencar amb el sistema cristià dels seus signes no és necessàriament trencar amb algunes qüestions plantejades en aquest sistema. Per contra, és solidaritzar-se amb l'experiència de Jesús, en allò que aquesta té per nosaltres de permanent.

Per exemple, a propòsit del pa i del vi "eucarístics".

És perquè són i segueixen sent pa i vi que a través d'ells l'Altre ens pot assenyalar i que nosaltres, per la nostra part, podem dirigir-nos vers ell.

De fet, homes i dones encara poden retrobar-se avui en memòria d'aquest home la vida i la mort del qual segueixen sent molt significatives. La vida i la mort d'un príncep i d'un pobre a la recerca de l'amor de l'Altre i de l'amor dels altres.

Al voltant d'una taula, al final d'un àpat, poden refer els gestos que va fer: prendre pa, trencar-lo, compartir-lo, beure a la mateixa copa i, per aquests gestos, donar gràcies a l'Amor.

No és un acte de representació retrospectiva, sinó un acte de presència, un estar junts, un aquí i un ara que implica la decisió renovada de buscar, sense paraules buides, estimar una mica menys mal a l'Altre i als altres, en la mort al jo egocèntric -i qui sap? - en el do de la vida física.

Perquè són i segueixen sent el pa i el vi materials, ens recorden tot seguit que la fraternitat no és més que una mentida, si no lluita diàriament per un món on les nocions de llibertat i igualtat deixin una mica de ser ideologies pures, és a dir, subterfugis.

La traducció és meva:
si podeu ajudar a millorar-la:
sscu@tinet.cat

Rompre avec le système chrétien des signes, ce n'est pas nécessairement rompre avec certaines questions posées sous ce système. C'est au contraire se montrer solidaire de l'expérience de Jésus en ce qu'elle a pour nous de permanent.

Ainsi à propos du pain et du vin "eucharistiques".

C'est parce qu'ils sont et resten du pain et du vin que par eux l'Autre peut nous faire signe et que de notre côté nous pouvons nous tourner vers lui.

Des hommes en effet peuvent aujourd'hui encore se réunir dans la mémoire de cet homme dont la vie et la mort demeuren hautement significatives. La vie et la mort d'un prince et d'un pauvre à la recherche extrême de l'amour de l'Autre et de l'amour d'autrui.

Autour d'une table, à l'issue d'un repas, ils peuvent refaire les gestes qu'il a fait: prendre du pain, le rompre, le partager, boire à la même coupe, et par ces gestes rendre grâces à l'Amour.

Ce n'est pas un acte de représentation rétrospective, mais un acte de présence-ensemble, un ici et maintenant qui im plique la décision renouvelée de chercher, sans se payer de mots, à aimer un peu moins mal l'Autre et autrui dans la mort au moi égocentrique -et qui sait?- dans le don de la vie physique.

Parce qu'ils sont et resten du pain et du vin matériels, ils nous rappellent immédiatement que la fraternité n'est que mensonge, si elle ne combat quotidiennement pour un monde où les notions de liberté et d'égalitté cessent un peu d'être de pures idéologies, d'est-à-dire des alibis.

Georges Morel
Questions d'homme:
Jésus dans la théorie chrétienne

P. 216
Ed. Aubier (1977)

I si has arribat fins aquí,
també podria interessar-te,
a més a més dels onze capítols de
La meva catequesi eucarística,
aquests altres temes ja publicats:

¿UNA EUCARISTIA SACRIFICIAL?

Si no tens una teologia sacrificial
¿per què ens fas una eucaristia sacrificial?

UNA EUCARISTIA SENSE SANG
NI RITUALS DE ANTROPOFÀGIA

Recuperant pregàries eucarístiques de la didajé o docrina dels dotze apòstols

Escrits i publicats
abans de llegir a Georges Morel.