Ir a la versión castellana
Necessitaràs l'Acrobat Reader
Si no el tens encara... Per a obtenir el Acrobat Reader 
Només text
Explorador recomanat: Mozilla Firefox Consells de lectura I uns consells del segle XIV... Si és la teva primera visita...
EL DÉU ENCARNAT

UNA IL·LUSIÓ?

Resumeixo el capítol Genèse de l'illusion del llibre jesús dans la théorie chrétienne, el tercer volum de Questions d'homme, d'en Georges Morel, (1921-1989), publicat l'any 1977 per Éditions Aubier.

Sóc ben conscient que aquest resum, de forma esquemàtica, demana una major atenció per part del lector. Aquests possibles lectors veuran si els compensa el temps que hi dispensaran. A mi, personalment, m'ha demanat molt de temps i m'ha sobtat que un autor francès, que tenen fama de ser més clars que els alemanys, m'exigís aquest "molt de temps". Però crec que ha estat un temps ben "amortitzat".

És bo recordar algunes dates:

Podeu recordar
Les 14 tesis de John Hick

Facilitarà la comprensió d'aquest resum la lectura del text original que trobareu en format pdf aquí. Pel resum d'avui, podeu llegir les pàgines 111-118. Seguiré resumint el capítol: Jesús, fou un home tan diferent de nosaltres?

Un article de fa ja un cert temps "Jesús de Natzaret, pot ser l'únic redemptor universal?", publicat...

...l'acabava dient:

Ens cal examinar si el procés que ha conduit les comunitats cristianes primitives a l'afirmació de la divinitat de Jesús és legítim.

Ens bastarà interrogar-nos sobre el resultat d'aquest procés, és a dir sobre la tesi central del dogma cristià, el dogma de l'Encarnació.

Intentarem, doncs, fer una anàlisi crítica d'aquest dogma de l'encarnació...

És hora ja de posar-nos-hi, seguint el pensament de Georges Morel.

Recordar el que ja està dit

Com aquelles "primeres comunitats cristianes"
van arribar a l'afirmació de l'encarnació?

Recordeu les cauteles que cal adoptar al parlar
de "primeres comunitats cristianes"

Si les vols recordar...

I aquest text d'en Earl Doherty

A. Segons Oscar Cullmann: (pag. 59)

Hem vist que els primers cristians assoliren aquesta visió de Crist per un triple camí:

  1. acceptant el testimoniatge contingut a la vida de Jesús, amb els esdeveniments del divendres sant i del diumenge de pasqua,
  2. a través de la gran experiència litúrgica i personal de la presència del Kyrios, Senyor de l'Església, del món i de la vida de cada home, i sabent que ell és el mateix Jesús de la història,
  3. reflexionant, des de la fe en el Senyor present i en el Fill de l'home crucificat, sobre la relació entre Jesucrist i totes les altres revelacions de Déu.

Aquests són els orígens de la convicció cristológica del cristianisme primitiu.

Les premiers chrétiens sont parvenus à cette compréhension (que Jésus était Dieu même en tant que le Fils) par un triple cheminement:

  1. d'abord, en acceptant le témoignage contenu dans la vie de Jésus, avec les événements du Vendredi saint et de Pâques;
  2. ensuite, par la grande expérience liturgique et personnelle de la présence du Kyrios, Seigneur de l'Eglise, du monde et de la vie de chaque homme, ce Kyrios étant identique au Jésus de l'histoire;
  3. enfin, par la réflexion, poursuivie dans la foi au Seigneur présent et au Fils de l'homme crucifié, sur le rapport entre ce Jésus-Christ et toutes les autres révélations de dieu.

Telles sont les sources de la conviction christologique du christianisme primitif.

Oscar Cullmann
Christologie du Nouveau Testament
p. 287

B. Segons un esquema modern, explicat i criticat per Joseph Ratzinger (quan era un teòleg) (pag. 111):

  1. El Jesús històric hauria estat una espècie de doctor profètic, marcat per l'atmosfera d'exaltació escatològica del judaisme tardà.
  2. Aquest profeta hauria anunciat la proximitat del Regne de Déu, sota una forma estrictament temporal i amb un accent gairebé exclusiu sobre l'aquí i l'ara.

  3. Per raons bastant fosques, Jesús hauria estat arrestat, condemnat i executat, després d'un fracàs total.
  4. Després, per un procés no menys fosc, hauria nascut la fe en la seva resurrecció, amb la idea que aquest home singular seguia mantenint per als altres una significació històrica.

    Al cap de cert temps, es va arribar a creure que ell tornaria un dia com a Fill de l'home o com Messies

  5. En una altra etapa s'hauria posat en boca del Jesús històric el contingut d'aquesta fe, com si ell s'hi hagués realment proclamat a si mateix com Messies i Fill de l'home.
  6. Finalment, molt ràpidament, aquesta interpretació s'hauria traslladat del món semític al món hel·lenístic, amb conseqüències òbviament molt importants.

    Al món semita, Jesús havia estat interpretat segons les categories jueves de Fill de l'home i Messies; aquestes categories, no tenint cap significat al món hel·lenístic, s'haurien adaptat als conceptes hel·lenístics. Els esquemes semítics de Fill de l'home i de Messies, serien substituïts per la categoria hel·lenística de l'home diví o l'home-déu per fer intel·ligible la figura de Jesús.

La crítica de Joseph Ratzinger
Des de l'únic punt de vista de l'historiador, aquesta exposició forma una imatge tan absurda que, en qualsevol cas, hom hauria d'estar "més disposat i més fàcilment inclinat a creure que Déu s'ha convertit en un home que a creure en la veritat d'un tal conglomerat de hipòtesis"

C. Segons Joseph Ratzinger, quan encara escrivia llibres de teologia (Foi chrétienne hier et aujourd'hui, 1969). (pag. 112)

  1. Al principi opera una completa separació cultural entre el concepte d'home diví i el de fill de Déu, dos conceptes que històricament són del tot independents i que no tenen relació alguna entre ells, ni lingüística ni real

Aquí Ratzinger especifica que aquest títol té emperò un paral·lel, lingüístic i real, en el món hel·lenístic romà: la designació de l'emperador August com a fill de Déu, Divi filius

  1. És només recorrent a l'única tradició bíblica com es pot comprendre com Jesús va poder ser designat com el Fill de Déu
  2. Ratzinger clarament distingeix (com els altres teòlegs actuals) el títol de Fill de Déu i el de Fill, que tenen un origen i significat diferent.

I és només aquí que s'esdevé plenament clar que aquell que es posa totalment al Servei dels altres, que es compromet en total desinteressament i despossessió, aquest és l'home veritable, l'home del futur, on Déu i l'home es troben

C'est ici seulement que devient pleinement clair que celui qui se met entièrement au service des autres, qui s'engage dans le desintéressement total et la dépossession, celui-là est l'hmme véritable, l'homme de l'avenir, où Dieu et l'homme se rejoignent

  1. Immediatament estableix una connexió curiosa entre la seva afirmació precedent (en Crist s'estableix un veritable contacte entre Déu i l'home) i les afirmacions dogmàtiques, sense implicar que aquest Crist sigui Déu mateix, que Déu mateix -el Fill de Déu- s'hagi encarnat.
  2. I, a continuació, justifica així la seva certesa que, de fet, l'home Jesús és Déu mateix: és l'esdeveniment de la passió el que manifesta al màxim durant la vida terrenal de Jesús la identitat en ell de l'ésser i de l'obrar. El lloc de l'origen de la fe en Jesús com Crist (el lloc d'origen de la fe cristiana) va ser la creu.

A partir de la creu, la fe s'adona que aquest Jesús no va fer ni va dir alguna cosa, sinó que en ell el missatge i la paraula són idèntics, que ell és allò que ell diu: llavors aquest Jesús és la "Paraula"

À partir de la croix, la foi réalise que ce Jesús n'a pas fait ou dit quelque chose, mais qu'en lui message et parole sont identiques, qu'il est ce qu'il dit. Jean n'avait qu'à tirer l'ultime conséquence: s'il en est ainsi alors ce Jesús est "Parole"

  1. Podem resumir el procés de la fe cristiana en la divinitat de l'home anomenat Jesús: en Jesús hi ha identitat de l'acció, la paraula i el ser / tal identitat solament pot existir en Déu / Així que Jesús és Déu. (Curiosa argumentació)

Per aquesta fe, en Jesús hi ha identitat de l'obrar, de la paraula i de l'ésser; i una tal identitat no pot existir que en Déu; doncs Jesús és Déu.

Pour cette foi, en Jesús il y a identité de l'agir, de la parole et de l'être; et une telle identité ne peut exister qu'en Dieu; donc Jesús est Dieu.

  1. I acabem amb aquest altre text d'en Ratzinger:

Jesús és vist des de la creu que parla més fort que totes les paraules: ell és el Crist, això és suficient. El Jo crucificat del Senyor és una realitat tan plena que tota la resta passa a un segon pla.

En una segona etapa, a partir de la intel·ligència adquirida sobre Jesús, es va començar a reflexionar sobre les seves paraules. A la seva sorpresa, la comunitat revivint els seus records ha d'adonar-se ara que en la paraula de Jesús hi ha aquesta mateixa manera de centrar-ho tot en el seu Jo. El seu missatge, llegit retrospectivament, es presenta de tal manera que sempre condueix a aquest Jo, a la identitat de la paraula i de la persona i que sempre ens recondueix a aquesta identitat.

En una última etapa, Joan va poder relligar finalment els dos moviments. El seu evangeli és, per dir-ho així, la lectura de les paraules de Jesús a partir de la persona i de la persona a partir de les seves paraules. El fet que Joan presenti la seva cristologia, el seu testimoni de fe en el Crist, com el missatge de la història de Jesús, i que ell fes d'aquesta història una cristologia, demostra que la unitat de Crist s'hi ha acomplert, una unitat que es manté com constitutiva per a tota història posterior de la fe.

Jesús est vu à partir de la croix qui parle plus fort que toutes les paroles: il est le Christ, cela suffit. Le Moi crucifié du Seigneur est une réalité si pleine que tout le reste passe à l'arrière-plan.

Dans une deuxième étape, en partant de l'intelligence ainsi acquise sur Jesús, on se mit à réfléxir sur ses paroles. À son grand étonnement, la communauté revivant ses souvenirs devait s'apercevoir maintenant que dans la parole de Jésus il y a cette même façon de tout centrer sur son Moi; son message, lu rétrospectivement, se présente de telle façon qu'il débouche toujours sur ce Moi, sur l'identité de la parole et de la personne et qu'il nous ramène toujours à cette identité.

Dans une dernière étape, Jean pouvait relier en fin les deux mouvements. Son évangile est pour ainsi dire la lecture des paroles de Jesús à partir de la personne, et de la personne à partir de ses paroles. Le fair que Jean présente sa christologie, son témoignage de foi au Christ, comme le message de l'histoire de Jesús, qu'il fasse de cette histoire une christologie, montre que l'unité de Christ et de Jesús est accomplie, unité qui demeure constitutive pour toute l'histoire ultérieure de la foi.

La crítica de Georges Morel (pag. 116)

És cert que si hi hagués en Jesús una identitat absoluta entre la seva paraula, la seva acció i la seva existència, ell seria una mica més que un home, alguna cosa diferent d'un ésser finit, un déu en conseqüència.

No hi ha dubte que Jesús va emfatitzar el seu Jo i la unitat d'aquest Jo amb les seves accions i llenguatge

Jesús té una aguda consciència del doble fet que ell no té cap sentit sense aquesta relació amb la seva obra i la seva obra en relació amb Déu, però no es pot afirmar que aquesta relació sigui absoluta.

Sempre intenten fer el mateix camí: primer, subratllar que Jesús és diferent de tots els altres homes; després, voler convèncer que aquesta diferència és absoluta; i, finalment, concloure que aquesta és la diferència existent entre Déu i els homes.

De fet, és fals pretendre que Crist es distingeix de manera fonamental de nosaltres pel fet de comprometre's amb la seva paraula: no és específic de Crist el fer-se a si mateix i el lliurar-se a si mateix en el seu obrar.

I la idea que Jesús -com home- és absolutament identic a la seva obra traeix l'evangeli: els sinòptics no només no afirmen la divinitat de Jesús, sinó que no dibuixant d'ell el retrat d'un home perfecte: descriuen més aviat un home limitat

I, per contra, és específic d'una certa mentalitat magnificar la figura de Crist a costa d'una depreciació dels altres humans.

Il est vrai que, s'il y avait en Jésus une identité absolue entre sa parole, son action et son existence, il serait autre chose qu'un homme, autre chose qu'un être fini: un dieu par conséquent

Jésus a [certes] une conscience aiguë du double fait qu'il n'a de sens que par rapport à son oeuvre et son oeuvre par rapport à Dieu: mais rien ne justifie la transition de cette proposition à celle d'après laquelle ce rapport serait absolu, de telle sorte qu'aux premiers temps du christianisme on aurait eu finalement raison de proclamer la divinité de Jésus.

Le procédé est toujours le même: il s'agit d'abord de souligner que Jésus est différent du reste des hommes, puis de convaincre que cette différence est absolue, de façon à conclure qu'elle est finalement la diférence qui existe entre Dieu et l'homme

C'est le propre de tout homme digne de ce nom de ne pas séparer abstraitement sa personne de ses actes et de ses paroles, de s'y engager aussi intégralement que possible (ainsi que le notait Platon avant des milliers d'autres)

Il n'est pas spécifique du Christ de se faire et de se donner dans une oeuvre: que le Christ se soit engagé dans ses actes et ses paroles plus profondément que la plupart d'entre nous ne signifie pas qu'il soit d'une essence différente

Par contre, il est spécifique d'une certaine mentalité de chercher à magnifier le Christ par une dépréciation des autres hommes

L'une des illusions entretenues par la théologie est de donner à croire qu'elle ne fait qu'exprimer le contenu des récits évangéliques: les synoptiques, non seulement n'affirment jamais leur foi en la divinité de Jésus, mais ne tracent de leur héros un portrait d'homme parfait.

Per a continuar :
És Jesús un home tan diferent?

Gràcies per la visita
Miquel Sunyol

sscu@tinet.cat
2 desembre 2018
Última actualització: octubre 2029
Per dir la teva Pàgina principal de la web

Altres temes

Recordeu aquest fragment d'en Earl Doherty que possiblement ja teniu llegit:

Els documents posen de manifest un panorama del primer cristianisme clapejat amb una desconcertant varietat de comunitats i sectes, rituals i creences sobre una entitat "Crist/Jesús", la majoria de les quals mostren poc terreny comú i cap autoritat central. També falta qualsevol idea de tradició apostòlica que remuntés a un home humà i al seu cercle de dei-xebles. Els investigadors dissenyen aquesta situació com una multiplici-tat de respostes diferents al Jesús històric, però tal fenomen no és no-més increïble, sinó que enlloc està testificat amb evidencia. En comptes d'això, tota aquesta diversitat reflecteix expressions independents de les tendències religioses més àmplies del seu temps, basades sobre la ex-pectativa del Regne del Déu, i sobre la creença en una força divina in-termediària que proporciona el coneixement de Déu i un camí a la salva-ció. Només amb els evangelis, els quals van començar a aparèixer pro-bablement cap al final del primer segle, molts d'aquests elements foren reunits per produir la figura composta de Jesús de Natzaret, posada en una història midràshica sobre una vida, ministeri i mort localitzada en el temps d'Herodes i Ponç Pilat.

Earl Doherty
The Jesus Puzzle in a Nutshell

The documentary record reveals an early Christian landscape dotted with a bewildering variety of communities and sects, rituals and beliefs about a Christ/Jesus entity, most of which show little common ground and no central authority. Also missing is any idea of apostolic tradition tracing back to a human man and his circle of disciples. Scholars like to style this situation as a multiplicity of different responses to the historical Jesus, but such a phenomenon is not only incredible, it is nowhere attested to in the evidence itself. Instead, all this diversity reflects independent expressions of the wider religious trends of the day, based on expectation of God's Kingdom, and on belief in an intermediary divine force which provided knowledge of God and a path to salvation. Only with the Gospels, which began to appear probably toward the end of the first century, were many of these elements brought together to produce the composite figure of Jesus of Nazareth, set in a midrashic story about a life, ministry and death located in the time of Herod and Pontius Pilate.