Ir a la versión castellana
Vols veure les cites bíbliques
en el seu text hebreu i grec?
Si no les veus,
doble click...click2 (1K)
Internet Explorer no mostra bé el text grec.
Utilitzeu altres exploradors: Mozilla Firefox, GoogleChrome...
Només text
Explorador recomanat: Mozilla Firefox Consells de lectura I uns consells del segle XIV... Si és la teva primera visita...
EL MISTERI DE JESÚS... EL MISTERI DE DÉU... EL MISTERI DE LA REALITAT...

En diàleg (el tercer) amb Josep Manuel Mauri

Si vols recordar els dos anteriors:
Els límits de la investigació històrica moderna
Imposar la nostra mentalitat... a Jesús de Natzaret


He vist que repetides vegades parles del "Misteri de Déu i del Misteri de Jesús". En principi jo podria acceptar l'expressió "Misteri de Déu", però de cap manera l'expressió "Misteri de Jesús", a no ser que el "misteri de Jesús" sigui molt semblant al "misteri de José Manuel Mauri" i molt semblant també al "misteri de Miquel Sunyol", o al del qualsevol home o dona d'aquest món nostre.

Sobre Jesús no hi ha cap misteri, sinó ignorància, desconeixement del que ell va fer i dir. Sobre Jesús no hi ha misteri, sinó existència de fórmules incomprensibles sobre ell, fórmules totes elles de pura creació humana que, en moments determinats de la història, van aconseguir un cert consens entre una gran part dels seus seguidors.

Posaré com exemple dos moments:

Recordem que els seguidors de Jesús representats pel Document Q no participen d'aquest consens

Recordem que el Concili d'Efès (431) fou qualificat pel papa Lleó I com "latrocinium" o que el meu professor de cristologia, José Ignacio González Faus, parlava de la "sucia historia de Efeso"

En John Hick (autor que surt en el teu escrit) ho va dir prou clar:

Més tard, el Concili de Calcedònia (451), merament va afirmar que Jesús era "veritablement Déu" (Qeo.n avlhqw/j) i "veritablement home" (kai. a;nqrwpon avlhqw/j)", sense tractar de dir com és possible semblant paradoxa.

I seguia dient:

La fórmula posa davant de nosaltres un "misteri", però no un misteri diví, sinó un misteri que ha estat creat per un grup d'éssers humans reunits a Calcedònia.

De Jesús no podem parlar de "misteri", només podem parlar d'aquest munt de "paradoxes" que els homes (i les dones) han anat penjant sobre ell al llarg dels segles.

*       *       *

I el "Misteri de Déu"?

Veig que també parles del "Misteri de la Realitat"

Muchos personajes públiocs, tal como se expresan en los medios de comunicación, ¿no será que rechazan el teísmo, un theos, más que la apertura al Misterio de la Realidad, al Misterio de Dios?

I en un altre moment dius:

Una cosa es estar abierto a la grandeza del misterio de la Realidad, y otra muy distinta creer tonterías, absurdos y chorradas teológicas.

Suposo que si et pregunto si el "Misteri de Déu" i el "Misteri de Jesús" és el mateix, la teva resposta serà negativa: em diràs que una cosa és el "Misteri de Déu" i una altra és el "Misteri de Jesús".

No sé quina serà la teva resposta al preguntar-te si el "Misteri de la Realitat" i el "Misteri de Déu" és el mateix o són dos misteris diferents.

Tot esperant la teva resposta, jo diria: l'anomenat "Misteri de Déu" no és tampoc un "misteri", sinó la resposta humana -d'una part de la humanitat- al "Misteri de la Realitat".

Resposta humana, sempre imperfecta, però sempre perfectible, a la pregunta mil·lenària -molt humana- formulada d'aquesta manera per Gottfried Wilhelm von Leibniz (1646 - 1716), que el nostre professor de Història de la Filosofia, el P. Eusebi Colomer, li agradava recordar:

¿Por qué existe algo más bien que la nada?

krauss (327K)

Why there is something
rather than nothing?

Una pregunta que encara, any 2013, fa "bestsellers"...

Em sembla, pel que he pogut anar llegint per internet (lectura sempre perillosa), que la resposta de Lawrence M. Krauss al "Misteri de la Realitat" no porta a cap "Misteri de Déu".

Veure un comentario sobre aquest llibre d'en Carlos Beorlegui

L'anomenat "Misteri de Déu" és la resposta teista que una part de la humanitat, però no tota, ha donat al "Misteri de la Realitat".

Al llarg dels segles hi ha hagut altres respostes, respostes que eren no teistes. No sé si el budisme es considera a sí mateix com una resposta religiosa no teista. I el hinduisme?

Sense haver acabat de llegit tot el teu escrit, em sembla que vols fugir del paradigma teista, com qui abandona la nau ja a punt d'enfonsar-se...

No sé fins a quin punt n'Andrés Torres Queiruga t'ajudarà a abandonar el teisme: em sembla que els seus "repensar" és per tornar a dir el mateix que ja dèiem. La seva insistència en que Déu no intervé a la història és per acabar afirmant -com expresses a la pàg. 32- que "Dios nos crea por amor". I això no és intervenir a la història humana?

En els primers mesos de la meva web ja em plantejava la qüestió de si Déu intervenia a la nostra història i responia amb paraules de Raimon Panikkar de l'any 1995:

Este Dios de los pobres, que tan tarde parece haberse despertado, viene intentando restablecer la justicia desde hace mucho; pero, dicho sin sarcasmo, para los millones de vencidos y explotados en estos últimos miles de años no les ha aportado mucha consolación.

També recordava que era una qüestió tan vella, que ja estava plantejada a la bíblia, i que no tots els autors bíblics donaven la mateixa resposta. Aquí m'aprofitava d'en Gerhard von Rad, que l'any 1960 havia escrit un llibre sobre "Teología del Antiguo Testamento", publicat a Espanya per Ediciones Sígueme l'any 1969.

El primer volum està traduït per Victorino Martín Sánchez, bon company i bon amic des de fa molts anys, un franciscà que va acabar la seva vida laboral com peó de la construcció.

La manera d'entendre la història dels autors apocalíptics és inconciliable amb la manera com la van entendre els llibres històrico-profètics: sembla insalvable l'abisme que hi ha entre la concepció profètica (de tipus intervencionista) i la concepció dels apocalíptics (de tipus determinista).

Si ho vols recordar:
Déu intervé a la història?
Dues visions bíbliques
Un text d'en Gerhard von Rad

A la pàgina 35 del teu escrit es podrien fer uns quants comentaris. Escrius:

Es a partir de la tercera generación... es a partir de esta generación que... empiezan a reflexionar y a iniciar una interpretación especulativa... Dicha especulacion inicia la introducción de los conceptos teístas...

Vols dir que els seguidors de Jesús de les dues primeres generacions i el mateix Jesús no eren teistes?

Jesús i els seus, homes del seu temps i de la seva cultura eren teistes. Fins i tot, podríem dir "teistes teocràtics".

A la pàgina 41, seguint i citant a John Shelby Spong, de qui ja fa anys (el 2000) vaig publicar les seves 12 tesis extretes de why christianity must change or die (Per què el cristianisme ha de canviar o morir?), escrius:

Dios entendido de forma teísta por consiguiente, es claramente una construcción humana.

Com pots suposar estic totalment d'acord, però el meu acord seria encara més gran si canviessis el "de forma teísta" per "de cualquier forma que sea". O és que hi ha alguna concepció de Déu que no sigui "una construcción humana"?

Em sorprèn el que escrius a la pàgina 44:

En primer lugar hay que decir "que ni Jesús, ni los evangelios hablan del pecado individual, sino del pecado como injusticia social y, hoy diríamos, estructural" (J. Rius Camps). El pecado individual es una obsesión de la teología posterior.

No em posaré a discutir si Jesús va parlar o no del pecat individual, ja que no sabem el que va dir o fer Jesús. Però ¿es pot afirmar que els evangelis no parlen del pecat individual?

Lc 5, 20 kai. ivdw.n th.n pi,stin auvtw/n ei=pen(
:Anqrwpe( avfe,wntai, soi ai` a`marti,ai souÅ
Jesús, en veure la fe d'aquella gent, va dir:
"Home! Els teus pecats et són perdonats."
Lc 5, 20 ei=pen de. auvth/|(
VAfe,wntai, sou ai` a`marti,aiÅ
Després digué a la dona: «Els teus pecats et són perdonats.»
Jn 9, 2 kai. hvrw,thsan auvto.n oi` maqhtai. auvtou/ le,gontej(
~Rabbi,( ti,j h[marten( ou-toj h' oi` gonei/j auvtou/(
i[na tuflo.j gennhqh/|È
Els seus deixebles li van preguntar:
«Rabí, qui va pecar: ell o els seus pares?,
perquè nasqués cec.

El "tibi soli peccavi" (contra tu sol jo he pecat) del salm 50, hagi estat dit pel rei David o no, ¿és una obsesión de la teología posterior? No entenc com un J. Rius Camps pot dir que el tema del pecat individual, personal, no pertany a l'àmbit del judeo-cristianisme.

Dit això, jo també afirmo que el tema del pecat ha esdevingut una obsessió eclesial. Ja fa molts anys que prescindeixo del "Preparem-nos a celebrar els sants misteris, reconeixent els nostres pecat". Certament molt abans d'escoltar els Castillo i els Arregi; no sé si fins i tot abans de llegir -ja fa molts anys- en Jacques Pohier. M'atreveixo a dir que la lectura d'en Jacques Pohier em va comfirmar la meva pràctica litúrgica, que, d'altra banda, estaria copiada de companys anteriors.

Si ho vols recordar:
El pecat, és tan important com això?
Un text d'en Jacques Pohier

Karl Rahner, en l'homenatge que l'Acadèmia Catòlica de Fribourg li reté el 12 de febrer de 1984 en ocasió del seu 80 aniversari, evocava quatre experiències d'un teòleg catòlic. Va ser com el seu "testament", doncs poques setmanes després, el 30 de març, moria. A la segona deia:

No queda prohibit a un teòleg cristià considerar el tema del pecat de l'home i el del perdó de la falta per pura gràcia com una mica secundari en relació al tema més central de la comunicació radical que Déu fa d'ell mateix a la creatura, d'aquest inesperat prodigi d'un Déu que es dóna a fons perdut, convertint l'aventura d'aquest amor en la seva pròpia història.

Deixeu-me tornar-lo a dir: jo crec que podem tranquil·lament tractar la comunicació que Déu fa d'ell mateix a la creatura com un tema més central que el del pecat i de la remissió dels pecats.

Ja sé que aquest enunciat és dels més problemàtics, sobre tot a la llum de l'Escriptura: per ella som pecadors que, en el nostre egoisme, ens tanquem sempre de nou en nosaltres mateixos; tenim necessitat de la gràcia i del perdó de Déu; la comunicació de Déu es realitza sempre, de fet, sota la forma del perdó; l'experiència radical de la nostra condició humanament irremeiable de pecadors és sempre la situació concreta a partir de la qual l'home es posa efectivament a allargar els braços envers Déu.

Tenim el perill de prendre, per orgull, massa seriosament el pecat i d'oblidar que allò que més ens esgarrifa, al considerar tots els horrors de la història de la humanitat, és potser, malgrat tot, més el resultat de la nostra condició de creatures, en la nostra estultícia, debilitats i passions no culpables, que no del pecat pròpiament dit, el que ens faria responsables davant del tribunal de Déu.

És, doncs, en nom d'una visió perfectament cristiana i no d'un humanisme presumptuós que podem donar a la fe en la comunicació de Déu en la llibertat de la seva gràcia alguna certa preeminència sobre la confessió del pecat de l'home.

En aquest moment, quan el què ens importa no es donar una descripció de tota la realitat cristiana, sinó intentar dir alguna cosa de l'experiència, evidentment subjectiva, que hom ha anat fet, tot al llarg de la seva vida, d'aquesta realitat, reconec amb cert temor que a la meva teologia -necessàriament subjectiva- el tema del pecat i del perdó resta una mica a l'ombra per darrera del tema de l'autocomunicació.

Si ho vols recordar:
L'autocomunicació de Déu a la creatura
Un text d'en Karl Rahner

Per avui, ho podem deixar aquí. Ja seguiré fent-te comentaris...

Gràcies per la visita
Miquel Sunyol

sscu@tinet.cat
5 octubre 2014
Per dir la teva Pàgina principal de la web

Altres temes

Teologia Indígena           Catequesi nadalenca          Catequesi eucarística          Coses de jesuïtes
Amb el pretext d'una enquesta           Spong el bisbe episcopalià           Altres temes