Ir a la versión castellana
Vols veure les cites bíbliques
en el seu text hebreu i grec?
Si no les veus,
doble click...click2 (1K)
Internet Explorer no mostra bé el text grec.
Utilitzeu altres exploradors: Mozilla Firefox, GoogleChrome...
Només text
Explorador recomanat: Mozilla Firefox Consells de lectura I uns consells del segle XIV... Si és la teva primera visita...
IMPOSAR LA NOSTRA MENTALITAT DELS SEGLES XX-XXI
A ESCRITS DEL SEGLE I-II
I, FINS I TOT, A JESÚS DE NATZARET

Benvolgut Mauri:

Ja fa uns mesos vaig "dialogar" amb tu a partir del teu escrit publicat a Cuadernos de la Diáspora que portava com títol "Religión católica" o "cristianismo". En busca de una comprensión e interpretación actuales del misterio de Jesús de Nazaret. Per la meva part, jo vaig posar com títol a aquell primer diàleg "Els límits de la investigació històrica moderna". El teu escrit donava peu a fer d'altres reflexions i així ja t'avisava que seguirien altres "diàlegs", per exemple sobre "el sentit expiatori donat a la mort de Jesús". Recordem que les teves reflexions començaven en el Temple expiatori d'en Gaudí...

Construir un templo expiatorio en el siglo XX-XXI… ¿puede tener sentido cuando disponemos de unos conocimientos, sobre Jesús y los inicios del cristianismo, que orientan hacia una comprensión, sensibilidad y mentalidad ajenas a los templos y a la idea de Dios que implica la mentalidad expiatoria? (pàg. 176).

La veritat és que a mi m'hauria agradat més que aquesta pregunta hagués quedat, aprofitant paraules teves, d'aquesta manera:

Construir un templo expiatorio en el siglo XX-XXI… ¿puede tener sentido dado el universo mental moderno, tan diferente del antiguo (pàg.173), que orienta hacia una comprensión, sensibilidad y mentalidad ajenas a los templos y a la idea de Dios que implica la mentalidad expiatoria?

El voler suprimir la teva frase "cuando disponemos de unos conocimientos sobre Jesús" queda -em sembla a mi- suficientment explicat en el nostre anterior diàleg. Podríem dir que de Jesús en sabem molt i en sabem molt poc.

De Jesús en sabem molt: sabem totes (o moltes de) les imaginables possibilitats que, en el seu context històric, la vida i la praxis concretes de Jesús de Natzaret hagués pogut tenir. I en sabem molt poc, perquè no podem arribar a saber quina, de totes aquestes imaginables possibilitats, va ser la de Jesús.

És veritat que dels "inicios del cristianismo" anem disposant de nous coneixements, que deixen oberta la porta a que cada investigador digui la seva.

I aquests nous coneixements dels inicis del cristianisme ens posen davant d'una -per alguns desconcertant- pluralitat, varietat i diversitat de grups/sectes de seguidors de Jesús: Avui dia m'agrada afegir: i de grups que, sense tenir el seu origen en Jesús de Natzaret, van acabar integrant-se en la "gran església".

Em sembla que en el teu escrit no tens suficientment en compte aquesta "desconcertant pluralitat, varietat i diversitat" ja des dels inicis, que donarien bons arguments per mantenir la teva tesi, que -pel que toca al tema d'avui- m'atreveixo a enunciar-la, aprofitant frases teves, d'aquesta manera:

En el segle XX-XXI nosaltres podem trobar una nova comprensió i formulació del misteri de Jesús, a la cultura actual, que no passi per una interpretació sacrificial veterotestamentària que atribuiria a la mort de Jesús un valor de redempció i de sacrifici expiatori.

Amb aquesta tesi teva estic totalment d'acord. De mica en mica, per etapes que poguessin ser assumides pel grup, he anat suprimint del meu cànon (la gran pregària de tots plegats a l'eucaristia) totes les expressions que fan referència a un sacrifici, a una víctima immolada i a una mort expiatòria pels pecats per apaivagar un Déu aïrat. Per exemple:

Els números romans remeten a les quatre pregàries oficialitzades després del concili.

  • ...que accepteu... aquestes ofrenes santes [que] us les oferim (I)
  • ...us oferim... aquest sacrifici de lloança (I)
  • Accepteu aquesta ofrena... salveu-nos de la condemnació eterna (I)
  • ...oferim a la vostra majestat... la víctima pura, santa, immaculada (I)
  • Digneu-vos mirar aquesta ofrena i accepteu-la com us dignàreu acceptar els presents d'Abel, el sacrifici d'Abraham, l'oblació pura que us oferí Melquisedec (I)
  • ...que feu portar la nostra ofrena a l'altar del cel, a la presència de la vostra majestat (I)
  • Ell, per complir la vostra voluntat... estengué els braços a la creu (II)
  • ...us oferim, Senyor, el pa de la vida i el calze de la salvació (II)
  • ...que santifiqueu... aquestes ofrenes que hem presentat (III)
  • Us oferim, en aquesta acció de gràcies, el sacrifici sant i vivent (III)
  • Mireu l'ofrena de la vostra Església: reconeixeu-hi la víctima que ens ha reconciliat amb vós (III)
  • Us preguem, Senyor, que aquesta víctima que ens fa novament amics vostres (III)
  • ...per complir els vostres designis ell mateix es va oferir a la mort (IV)
  • ...us oferim el seu cos i la seva sang, com a sacrifici digne de vós, l'únic que salva el món (IV)
  • Mireu, Senyor, l'ofrena que vós mateix heu preparat (IV)
  • ...siguin en Crist una víctima viva a lloança de la vostra glòria (IV)

Fóra bo que aquest llenguatge no tornés a ser recuperat. No és una invitació a apartar de la nostra visió la imatge d'un condemnat a mort, sinó a contemplar aquesta mort com el resultat d'una vida viscuda coherentment.

Aprofitava la varietat dels textos neo-testamentaris en les seves paraules atribuïdes a Jesús sobre el pa i la copa per a ometre les frases entregat per vosaltres i en remissió dels pecats, encara que mantenia un vessada per tots vosaltres. Més tard, ajustant-m'hi més a la versió de la Primera Carta als Corintis (11. 25), prescindia d'aquest afegitó de vessada per tots vosaltres i de la frase que tenia a l'epiclesi de vessada per l'alliberament de tots.

Ja veus que ja he fet els deures que més o menys ens demanes. No sé si vas llegir una carta meva a Andrés Torres Queiruga (tens en el teu escrit unes quantes citacions d'ell, de les quals no és ara el moment de parlar-ne), publicada a la meva web i al blog de Lamiarrita, a on expressava alguna reflexió sobre la nostra darrera eucaristia a Lamiarrita de l'estiu del 2011:

Ja veus que vaig fent neteja de mica a mica en el meu cànon. A l'eucaristia del darrer dia en què vas formar part de l'equip que "presidia", vas fer també, sobre la marxa, una tasca de neteja i vas anar canviant algunes de les frases del model que seguíem. Potser, per fer-ho sobre la marxa, no vas canviar algunes frases que, al meu parer, necessitaven una neteja molt més a fons. Esgarrifances em van agafar quan ens vas fer "oferir la sang del teu Fill"... ¿Volies presentar-nos un Déu assedegat de sang sacrificial? ¿O potser vas pensar que en aquells paratges, tan propers a les "bruixes de Zagarramurdi", "oferir sang" era quelcom comprensible i acceptable?

La culpa -ja ho sé- no és teva. La culpa és d'aquells que no em fan cas i segueixen portant a Lamiarrita aquests maleïts llibres de cançons i pregàries…

I ben bé pots suposar que comparteixo la teva "graciosa" crítica:

Durante un año, ¡cuántos encuentros, congresos, cursos y seminarios habrá que, curiosamente, primero traten sobre Jesús de Nazaret conforme al lenguaje y los conocimientos actuales y luego, en su clausura, incluyan la celebración de la eucaristía al modo convencional, donde aparece la entrega "por nuestros pecados" y se nombra "este sacrificio, mío y vuestro"! (pág. 184)

*      *      *

I dit tot això, passem a la part crítica.

Fue posteriormente, cuando se dejaron de lado las causas históricas de la muerte de Jesús, así como el interés por su vida, cuando el cristianismo volvió a la interpretación sacrificial veterotestamentaria… (pág. 178)

Yo diría que aquesta "interpretación sacrificial veterotestamentaria" la trobem ja en els escrits (no tots) del Nou Testament. Però aquesta frase teva, una miqueta arreglada, podria tenir tota la raó:

Fou posteriorment, uns vint anys després de la mort de Jesús, quan un jueu de la diàspora, a qui poc l'importaven les causes històriques de la mort de Jesús i que no va demostrar cap interès per la seva vida, introduí una interpretació sacrificial veterotestamentària.

Aquest "jueu de la diàspora" és Pau de Tars, l'autor dels escrits més antics conservats.

Rm 8, 32 Ell, que no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el va entregar per tots nosaltres, com no ens ho donarà tot juntament amb ell?
o[j ge tou/ ivdi,ou ui`ou/ ouvk evfei,sato avlla. u`pe.r h`mw/n pa,ntwn pare,dwken auvto,n( pw/j ouvci. kai. su.n auvtw/| ta. pa,nta h`mi/n cari,setaiÈ
Gal 1, 4 Ell (Jesucrist, el Senyor), per voluntat de Déu, el nostre Pare, es va entregar per causa dels nostres pecats i així ens alliberà del poder maligne d'aquest món.
kai. kuri,ou VIhsou/ Cristou/ tou/ do,ntoj e`auto.n u`pe.r tw/n a`martiw/n h`mw/n( o[pwj evxe,lhtai h`ma/j evk tou/ aivw/noj tou/ evnestw/toj ponhrou/ kata. to. qe,lhma tou/ qeou/ kai. patro.j h`mw/n(
Gal 2, 20 La meva vida terrenal, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi.
o] de. nu/n zw/ evn sarki,( evn pi,stei zw/ th/| tou/ ui`ou/ tou/ qeou/ tou/ avgaph,santo,j me kai. parado,ntoj e`auto.n u`pe.r evmou/Å
Rm 4, 24s ...nosaltres, que creiem en aquell qui va ressuscitar d'entre els morts Jesús, Senyor nostre, entregat a la mort per perdonar-nos els pecats i ressuscitat per fer-nos justos.
ÅÅÅtoi/j pisteu,ousin evpi. to.n evgei,ranta VIhsou/n to.n ku,rion h`mw/n evk nekrw/n( o]j paredo,qh dia. ta. paraptw,mata h`mw/n kai. hvge,rqh dia. th.n dikai,wsin h`mw/nÅ
1Cor 11, 23 Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat, prengué el pa, digué l'acció de gràcies, el partí i digué: "Això és el meu cos, [entregat] per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial."
o[ti o` ku,rioj VIhsou/j evn th/| nukti. h-| paredi,deto e;laben a;rton kai. euvcaristh,saj e;klasen kai. ei=pen( Tou/to, mou, evstin to. sw/ma to. u`pe.r u`mw/n\ tou/to poiei/te eivj th.n evmh.n avna,mnhsin

Ja fa temps que vaig posar a la web:

Us atreviu a fer una pregunta a sant Pau?
Escolteu, mestre, quan vós, a la Primera Carta als Corintis escriviu "que havia de ser entregat", per qui havia de ser entregat? Per Judes?
Pau arrufaria el nas, tot preguntant i donant la resposta:
I aquest Judes, qui és?
Aquí ens dediquem a la teologia i no a les historietes. Qui entrega Jesús? Qui és l'autor de la nostra redempció? El Pare...

Per ampliar aquest tema
Qui va entregar Jesús?

No tenim aquí una interpretació sacrificial, expiatòria, vicària?

I veterotestamentària? També, però potser no únicament. En el món greco-romà, en el què vivia Pau, hi havia grups religiosos que mantenien interpretacions semblants. A l'actual església romana de Santa Prisca trobem aquesta inscripció:

Et nos servasti aeternali sanguine fuso

I tu ens has salvat vessant la sang eterna

Però aquesta inscripció prové dels propietaris anteriors: l'església de Santa Prisca fou construida en el segle IV o V sobre un "mitreum", lloc de reunió dels fidels seguidors de Mitra.

Per ampliar aquest tema
El banquet cultual de Mitra

Aquests dies he començat a llegir (a estones) un llibre d'en Alfredo Fierro (Después de Cristo). Hi ha moments en què penso que m'està copiant. Mira el que diu de sant Pau:

Las epístolas de Pablo no ofrecen más referencia biográfica sobre Jesús que la última cena con sus amigos y la muerte en cruz, esta en relación estrecha con la resurrección.

Pablo no conoció a Jesús y no nos lo da a conocer. Decir que no lo conoció se queda corto, pues ni le conoció, ni pareció importarle no haberle conocido. No le importa como haya sido y vivido Jesús, ni tampoco lo que haya enseñado.

Y como le traen sin cuidado los detalles -minucias para él- de la vida y doctrina del exaltado a Cristo, por Pablo no sabemos absolutamente nada de Jesús: qué hizo, qué dijo, qué enseñó. Hay una sola excepción a esto, el recuerdo de lo que hizo Jesús "la noche en que iba a ser entregado": la cena última con la copa de vino y la partición del pan (1Cor 11, 23-27). Esta información coincide con los evangelios, y puede darse por cierta.

Fuera de este rito y de la crucifixión, el lector de las cartas paulinas no saca nada en limpio acerca de Jesús… Pablo no necesita que su Cristo haya existido y, mucho menos, que haya vivido y predicado en Galilea en tal momento concreto… Lo único que necesita para su fabulación teológica es que haya debido morir por designio de Dios: sea en cuerpo terrestre o en fantasía mítica…

A Pablo nada más le interesa que su fetiche elegido y adorado ha muerto para salvar a la humanidad. Y lo que añade, esto sí decisivo, siendo, además, el primero que lo dice -entre los autores de escritos llegados hasta nosotros-, es que Cristo está vivo y que ha sido visto por numerosos leales. Este es el único Jesucristo que le concierne, el que nace o renace con la "resurrección".

Si vols llegir tot el fragment

*      *      *

La diversitat i varietat de cristologies (respostes a la pregunta sobre la identitat de Jesús i sobre la seva relació amb Déu i amb els altres éssers humans) i de soteriologies (respostes a la pregunta sobre què va fer Jesús i sobre com el que va fer por repercutir en nosaltres) que trobem en els escrits del Nou Testament no esgota, ni molt menys, la "desconcertant" varietat que podem trobar en els escrits dels segles I i II dels diversos grups que més tard arribarien a configurar el "cristianisme" o en serien exclosos.

No és ara el moment de fer un repàs de totes elles ni de les que són presents en el Nou Testament.

Però sí que vull posar de manifest que, en l'evangeli de Marc, del qual tu dius molt bé que "es el primero en estructurar su evangelio en la vida de Jesús" (pág. 178) (potser partint d'un relat ja preexistent de la passió), trobem ja aquesta interpretació:

Mc 10, 45 ...com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.
ÅÅÅkai. ga.r o` ui`o.j tou/ avnqrw,pou ouvk h=lqen diakonhqh/nai avlla. diakonh/sai kai. dou/nai th.n yuch.n auvtou/ lu,tron avnti. pollw/nÅ

Aquesta interpretació serà seguida, al peu de la lletra, per Mateu (20, 28), però no per Lluc (cfr. 22, 24-30). No és aquesta una interpretació sacrificial i veterotestamentària?

Fàcilment, les diverses edicions bíbliques ens remeten, en les seves notes sobre aquest verset, a Is 53, 10-11, a la figura del Servent de Jahvé:

Is 53, 10s El Senyor s'ha complagut en el qui ell havia triturat i afligit. Quan haurà ofert la vida en sacrifici per expiar les culpes, veurà una descendència, viurà llargament: per ell el designi del Senyor arribarà a bon terme.

El meu servent, després del que ha sofert la seva ànima, veurà la llum i se'n saciarà; ell, que és just, farà justos tots els altres, perquè ha pres damunt seu les culpes d'ells.
kai. ku,rioj bou,letai kaqari,sai auvto.n th/j plhgh/j eva.n dw/te peri. a`marti,aj h` yuch. u`mw/n o;yetai spe,rma makro,bion kai. bou,letai ku,rioj avfelei/n

avpo. tou/ po,nou th/j yuch/j auvtou/ dei/xai auvtw/| fw/j kai. pla,sai th/| sune,sei dikaiw/sai di,kaion eu= douleu,onta polloi/j kai. ta.j a`marti,aj auvtw/n auvto.j avnoi,sei
La nota a Mt 20, 28 de la Bíblia Interconfessional Catalana diu:
En Jesús es realitza el que Isaïes havia anunciat sobre el servent del Senyor que dóna la vida per salvar els pecadors (Is 53, 10-11). Vegeu 1Tm 2, 5-6; 1Pe 2, 21-25. Jesús, amb aquest gest que manifesta el seu amor universal, fa realitat el designi salvador de Déu.
Més llarga és la nota de la Bible de Jérusalem que, un cop traduïda, diu:
Els pecats dels homes comporten un deute davant la justícia divina, la pena de mort exigida per la Llei (cf. 1Cor 15, 5; 6, 2; Cor 3, 7.9; Gal 3, 13; Rm 8, 3-4). Per alliberar-los d'aquest esclavatge del pecat i de la mort (Rm 3, 24), Jesús pagarà el rescat [la rançon] i saldarà [acquittera] el deute lliurant el preu de la seva sang (cfr. 1Cor 6, 20; 7, 23; Gal 3, 13; 4, 5), és a dir, morint en lloc dels culpables, com estava anunciat del "Servent de Yahvé".

No cal recordar que els tres evangelis sinòptics ens transmeten aquella tradició que Pau deia que "havia rebut del Senyor" (potser una manera humil de dir que ell mateix l'havia inventat) sobre aquell darrer sopar de la colla. Dintre de les seves variants trobaríem aquestes expressions:

Lc 22, 19 Això és el meu cos, entregat per vosaltres
Tou/to, evstin to. sw/ma, mou to. u`pe.r u`mw/n dido,menon
1Co 11, 24 Això és el meu cos, [entregat] per vosaltres
Tou/to, mou, evstin to. sw/ma to. u`pe.r u`mw/n
Mc 14, 24 Això és la meva sang, la sang de l'aliança, vessada per molts.
Tou/to, evstin to. ai-ma, mou th/j diaqh,khj to. evkcunno,menon u`pe.r pollw/
Mt 26, 28 Això és la meva sang, la sang de l'aliança, vessada per molts en remissió dels pecats
to. ai-ma, mou th/j diaqh,khj to. peri. pollw/n evkcunno,menon eivj a;fesin a`martiw/n
Lc 22, 20 Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang, vessada per vosaltres
Tou/to to. poth,rion h` kainh. diaqh,kh evn tw/| ai[mati, mou to. u`pe.r u`mw/n evkcunno,menon
1Co 11, 25 Aquesta copa és la nova aliança segellada amb la meva sang
tou/to to. poth,rion h` kainh. diaqh,kh evsti.n evn tw/| evmw/| ai[mati

Fa uns quants anys (el 2007) vaig anant publicant a la web una catequesi eucarística. Al capitol dedicat a aquests textos sinòptics i de Pau, feia aquests comentaris:

La mort de Jesús a la creu -una de tantes en un país ocupat-, executada sota l'acusació de "El Rei dels jueus" (~O basileu.j tw/n VIoudai,wn) (Mc 15, 26), passa a tenir un valor sacrificial: per vosaltres (to. u`pe.r u`mw/n\) (1Cor), entregat... vessada per vosaltres (dido,menonÅÅÅ to. evkcunno,menon u`pe.r u`mw/n) (Lc). I d'abast universal: per molts (u`pe.r pollw/n) (Mc)

  • La primera aliança, la del Sinaí, va quedar segellada unint en una mateixa sang, la dels vedells immolats, Déu (amb l'altra meitat aspergí l'altar) i el poble (Moisès va recollir la meitat de la sang en cossis... i va aspergir el poble amb la sang). No deixeu de llegir Èxode 24, 1-11.
  • Pel tema de la "nova aliança", cal llegir el profeta Jeremies (31, 31-34), text que l'autor de la Carta als Hebreus citarà totalment (la citació més llarga que hi ha en el Nou Testament d'un text de l'Antic Testament)
  • Marc parla, tot escaridament, d'aliança. Però, ¿és possible fer aquesta lectura: Aquesta és la sang de la meva aliança?

Si vols veure aquesta possibilitat
Una explicació d'en Pepe Godoy

  • Marc afegeix, ignorant potser que són dues coses diferents, al sacrifici de l'aliança (Ex 24, 1-11) el sacrifici d'expiació (vessada per molts) (Lev 16).

"Juxtaposició brutal" la va anomenar Hans Colzemann. Si el traductor de l'edició francesa va fer bé el seu treball, els dos atributs de "sang" (com sacrifici de l'aliança i com sacrifici expiatori) topen de nassos (la millor traducció per "les deux attributs se heurtent")

  • Mateu, cansat potser d'anar sempre "a roda" de Marc, s'atreveix a afegir pel seu compte: "en remissió dels pecats"

S'estan posant els fonaments d'una teologia que molts haguéssim desitjat que mai hagués existit: la d'un Déu aïrat que exigeix la mort del seu fill

Aquell mateix any des d'un dels despatxos del Vaticà va sorgir una polèmica. Jo hi vaig ficar cullerada:

Per molts... Per tots...

A mig camí d'aquesta catequesi eucarística m'assabento per EL PREGÓ i per ATRIO que el Vaticà vol introduir un petit canvi a la missa: ja no podrem dir "per tots", haurem de dir "per molts". Aquesta manca d'esperit universalista per part de les altes instàncies vaticanes ha ferit els sentiments de molts cristians "sense fronteres".

S'han produït, doncs, reaccions crítiques...

Jo m'hi podria sumar... El Vaticà envaeix competències de les comunitats locals. ¿No tenen aquestes el dret d'expressar a les seves reunions eucarístiques -si així ho senten- la seva fe en una salvació universal?

La raó donada pel Vaticà (ésser més fidels al text llatí de les edicions típiques: "pro multis") no la trobo massa encertada; altra cosa seria si hagués demanat fidelitat al text grec de les paraules que el Nou Testament posa en boca de Jesús: u`pe.r u`mw/n (per vosaltres), u`pe.r pollw/n (per molts).

Però amb algunes de les reaccions crítiques esmentades no hi estic massa d'acord. Algunes d'elles semblen tenir por a introduir canvis... I jo sóc dels que penso que són necessaris molts canvis.

Filològicament, no sóc ningú per a opinar "si el pro multis llatí té un valor semàntic reductiu amb relació al oi` polloi, grec", però possiblement -segons un article de Justin Taylor-, en alguns escrits dels primers temps cristians, l'expressió grega oi` polloi, pot referir-se a un conjunt numèricament indeterminat, però ben definit com grup.

Jo animaria a Casimir Martí a convocar a la seva parròquia aquesta catequesi indicada en el document vaticà, per a explicar que Jesús no va morir ni per molts, ni per tots; pura i simplement va morir ajusticiat. Més tard, algun grup cristià, no tots, van voler donar a aquesta mort una significació sacrificial.

*      *      *

Malgrat tota aquesta part crítica, la teva tesi

En el segle XX-XXI nosaltres podem trobar una nova comprensió i formulació del misteri de Jesús, a la cultura actual, que no passi per una interpretació sacrificial veterotestamentària que atribuiria a la mort de Jesús un valor de redempció i de sacrifici expiatori.

que jo, com ja t'he dit, comparteixo es pot mantenir en peu. I, com ja he insinuat, recolzant-nos en la "desconcertant" varietat i diversitat d'escrits d'aquells primers anys. Recordar dos d'ells serà suficient, tots dos els tens -i els tenies- al teu abast.

El primer, cronològicament, seria l'anomenat Document Q, o Evangeli Q (¡ja saps que és un text hipotètic!), el qual fou copiat per Mateu i Lluc i aquesta "integració" fou la millor manera -potser- de fer desaparèixer un evangeli incòmode.

La cosa notable sobre la gent de Q és que no eren cristians. No pensaven en Jesús com el messies o el Crist. No consideraven els seus ensenyaments com una acusació al judaisme. No consideraven la seva mort com un esdeveniment diví, salvífic. I no s'imaginaven veure'l alçat dels morts per governar un món transformat. En canvi, pensaven en ell com un mestre els ensenyaments del qual feien possible viure amb entusiasme en aquells difícils temps. Així no es reunien per venerar el seu nom, honrar-lo com a déu, o conrear la seva memòria amb himnes, oracions, i rituals. No tenien un culte de Crist com aquell que emergia entre les comunitats cristianes familiars als lectors de les cartes de Pau. La gent de Q era gent de Jesús, no cristians.

Burton L. Mack
L'evangeli perdut

Plantejar com hipòtesi una font de dites que se centrava més en les paraules de Jesús que en els seus fets meravellosos, que mencionava l'adveniment del Fill de l'home i guardava silenci sobre la seva mort vicària i la seva resurrecció, i que semblava dibuixar i enaltir una forma de marginalitat social, tenia conseqüències imprevisibles pel que feia a la nostra manera de reconstruir la teologia, la pràctica i la ubicació social del primitiu moviment de Jesús.

Admetre Q significava admetre "la diferència" en els inicis del moviment de Jesús. L'evangeli Q de dites és un excel·lent finestral a través del qual fer la descoberta de la diversitat i la diferència en el cristianisme primitiu (no hi ha opinions comunes que puguin ser considerades com característiques de tots els sectors del moviment de Jesús).

L'existència de Q planteja qüestions teològiques importants sobre la diversitat i la diferència en els mateixos estadis fundacionals del moviment de Jesús.

John S. Kloppenborg
Q. El evangelio desconocido

Per ampliar aquest tema
El Document Q

El següent text que haguessis pogut recordar és la Didach [Didakhé] o Doctrina dels Dotze Apòstols, l'existència del qual només ens era coneguda per referències d'autors antics. Fou trobat, però, en un manuscrit grec de Constantinoble i publicat l'any 1883. Sembla que es tracta d'una compilació d'elements molt antics, la major part dels quals podrien datar-se en el segle I.

El conjunt està format per diverses instruccions de caràcter moral, litúrgic i disciplinar, potser per a l'ús dels predicadors itinerants. El seu particular interès consisteix en donar-nos a conèixer les formes més primitives de la catequesi moral, amb forta influència jueva, i els elements més antics de la litúrgia baptismal i eucarística, com també l'organització eclesiàstica en el moment en què, junt als predicadors ambulants, comença a sorgir una jerarquia estable i una organització a les esglésies locals. A la Didakhé trobem -en els capítols IX i X- dues celebracions eucarístiques distintes, a les quals es pot reconèixer una mateixa estructura dividida en quatre parts, compartint temes i frases comuns a ambdues.

Si ho vols veure...

Les conclusions a les què arriba John Dominic Crossan en el seu llibre Jesús: Vida de un campesino judío (pág. 417-421) són aquestes:

  • A finals del segle I hi havia alguns cristians [millor: seguidors de Jesús] de Síria (meridional?) que celebraven una eucaristia del pa i del vi sense el menor vestigi de banquet pasqual, de Darrer Sopar i sense cap simbolisme que -directament o indirecta- fes menció de la Passió.
  • És molt difícil que aquest grup de cristians tinguessin coneixement de tots aquest elements i haguessin decidit ometre'ls.
  • Cal, doncs, pensar que aquests elements no eren coneguts des d'un principi per tothom
  • i que no procedien, per tant, d'una institució solemne, formal i definitiva del mateix Jesús.
*      *      *

Mauri, tu ets un d'aquests cristians que, sensibles al "universo mental moderno" i a la "actual sensibilidad democràtica", recerquen una "interpretación, en términos de nuestro tiempo, de lo que fue y significó la vida de Jesús, su experiencia y su trayectoria" i voldrien, doncs, que aquesta "interpretación sacrificial veterotestamentaria" no hagués existit mai.

Però no podem negar l'existència, en els textos fundacionals i normatius del cristianisme, d'aquesta interpretació (no l'única) de la vida i mort de Jesús de Natzaret. El teu escrit i d'altres, amb èxit de vendes a les llibreries religioses, poden tenir el perill de voler imposar la nostra mentalitat dels segles XX-XXI a uns escrits de finals del segle I i del segle II.

Alguns d'aquests escrits d'avui, ben exposats als aparadors de les llibreries, fins i tot la volen imposar a Jesús de Natzaret, hagi estat aquest -en expressió de John Dominic Crossan- un "camperol jueu" (a mediterranean Jewish Peasant), o -segons John P. Meier- un "jueu marginal" (A marginal Jew), o, tot simplement, -com ens diria Geza Vermes- un "jueu" (Jesus the Jew).

Ja t'he dit que a vegades tinc la impressió que en Alfredo Fierro m'està copiant:

En el Cristo, más que en cualquier otro personaje, la leyenda y la ficción, más poderosas que la historia, han devorado a la realidad.

No deja de sorprender, por eso, que en propósito loable de movilizar la fe cristiana a favor de la libertad y de la justicia, se enarbolen como tesis inconcusas meras conjeturas con nula fiabilidad histórica y con exiguo respaldo en los propios evangelios. Se asegura, por ejemplo, que la causa de la muerte de Jesús fue "un combate por la justicia" y que "él derribó los símbolos opresivos: enfermedad, posesión depreciación social, exclusión, pecado" (Ch. Duquoc y otros). El texto de los evangelios no autoriza, en absoluto, a asegurarlo. El único símbolo opresivo con el que, según ellos, Jesús tropieza y que quiere derribar, es el legalismo sostenido por la aristocracia sacerdotal en una aplicación rígida de la ley de Moisés. Pero, además, la escasa fiabilidad de los evangelistas torna irrisoria cualquier tesis de este corte. La vida y la doctrina de Jesús no derriban nada; si acaso, son las leyendas acerca de él las que derriban, y ni siquiera las leyendas primigenias, sino algunas lecturas muy posteriores de las mismas. En efecto, otras lecturas, las dominantes durante siglos, no han contribuido a derribar símbolos opresivos, sino consolidarlos. Lo que, de modo paradójico, permite adjudicar a Jesús los más audaces gestos frente al poder no es la presencia de indicios de ello, sino su ausencia: es carecer de historia. El difuso espectro del Jesús del Nuevo Testamento constituye arcilla entre las manos para poderlo modelar, cada cual, según las preferencias de su corazón.

Alfredo Fierro
Después de Cristo
Pág 34
Ed. Trotta

Deixem, doncs, que els escrits del primer segle siguin escrits del primer segle; deixem que Pau i tots aquells autors que s'amaguen sota els noms de Marc, Mateu, Lluc... siguin homes del seu temps, deixem que Jesús de Natzaret sigui "jueu" i un jueu del primer terç del segle I que vivia a una Palestina dominada per l'Imperi.

Nosaltres, per considerar-nos -i que puguem ser reconeguts- com membres de la tradició judeo-cristiana, no estem obligats a "centrarnos con más verdad y más fidelidad en la persona de Jesucristo". Ja vaig dir que era quelcom impossible...

Si ho vols veure...
La impossible "autocorrecció" d'en Pagola

Ja fa temps (l'any 1991) m'expressava així davant d'un grup de companys jesuïtes:

Davant de Jesús també ens hem de preguntar: què he vist en ell? Quins són els valors seus que agafo? Quines són les seves actituds que no comparteixo. També ell, com tot testimoni humà, és un punt de referència limitat: limitat per tot un conglomerat de valors, de criteris, de costums, de visions, de tendències… que vénen de molt lluny, que vénen del seu "temps". I limitat, també, per opcions personals que ell va fer que no necessàriament han de ser assumides per tothom.

I en un sermó de Primera Comunió del 94 deia:

Recordar no es copiar; hacer memoria de alguien no es imitarlo, no es repetir. Recordar no es querer revivir una situación ya pasada. Sería tan fácil, si nos fuera posible, seguir repitiendo las palabras de Jesús, ir copiando sus gestos y sus acciones, hablar de Dios como Jesús lo hizo, seguir manteniendo sus esperanzas y sus planteamientos políticos… Sería tan fácil, si ello fuera posible, vivir los mismos radicalismos de Jesús: ni pan, ni bolsa, ni dinero.

Ara, darrerament, ja m'atreveixo a dir a la web i en public: "el Déu de Jesús ja no pot ser el nostre Déu".

Gràcies per la visita
Miquel Sunyol

sscu@tinet.cat
14 febrer 2013
Per dir la teva Pàgina principal de la web

Altres temes

Teologia Indígena           Catequesi nadalenca          Catequesi eucarística          Coses de jesuïtes
Amb el pretext d'una enquesta           Spong el bisbe episcopalià           Altres temes