Ir a la versión castellana

Pàgina preparada per
a una resolució de 1024 x 768
ELS ESSENIS

segons Flavi Josep

Fragments que trobem a La Guerra dels Jueus i a Antiguitats judaiques d'en Flavi Josep. Afegeixo també la descripció que en fa Plini el Vell a la seva Història natural

La Guerra dels Jueus (Llibre II, 119-161)

Els jueus tenen tres tipus de filosofia: els seguidors de la primera són els fariseus, els de la segona són els saduceus, i els de la tercera, que tenen fama de conrear la santedat, es diuen essenis. Aquests últims són de raça jueva i estan units entre ells per un afecte major que el dels altres. Rebutgen els plaers com si fossin mals, i consideren com virtut el domini de si mateix i la no submissió a les passions. Ells no accepten el matrimoni, però adopten els fills d'uns altres, quan encara estan en una edat apropiada per a captar els seus ensenyaments i es comporten amb ells com si de fills seus es tractés i els adapten als seus propis costums. No desaproven el matrimoni ni la seva corresponent procreació, però no es fien del llibertinatge de les dones i estan segurs que cap d'elles és fidel a un sol home.

Menyspreen la riquesa i entre ells existeix una admirable comunitat de béns. No es pot trobar a ningú que sigui més ric que els altres, doncs tenen una llei segons la qual els qui entren a la secta lliuren les seves possessions a l'ordre, de manera que no existeix en cap d'ells ni la humiliació de la pobresa ni la vanitat de la riquesa, sinó que el patrimoni de cadascun forma part d'una comunitat de béns, com si tots fossin germans.

Consideren l'oli com una taca, i si un, sense adonar-se, es ungeix amb aquest producte, ha de netejar-se el cos, ja que ells donen molt valor a tenir la pell seca i vestir sempre de blanc. Els encarregats de l'administració dels assumptes de la comunitat són triats a mà alçada i tots ells, indistintament, són nomenats per a les diverses funcions.

No tenen una sola ciutat, sinó que a totes les ciutats hi ha grups nombrosos d'ells. Quan arriba un membre de la secta d'altre lloc, li ofereixen els seus béns perquè faci ús d'ells com si fossin propis, i s'allotja a la casa de persones que mai ha vist, com si de familiars es tractés. Per això, viatgen sense dur damunt absolutament res, només armes per a defensar-se dels bandits. A cada ciutat es nomena per elecció a una persona perquè s'ocupi de la roba i dels aliments dels hostes de la secta. En la forma de vestir i en el seu aspecte físic se semblen als nens educats amb una disciplina que provoca por. No es canvien de roba ni de calçat fins que no estan totalment trencats o desgastats per haver-los usat molt temps. Entre ells no venen ni compren res, sinó que cadascun dóna a l'altre i rep d'ell el que necessita. Per altra banda, sense que existeixi barata, també els està permès rebre béns de les persones que vulguin.

Mostren una pietat peculiar amb la divinitat. Abans de sortir el sol no diuen cap paraula profana, sinó que resen algunes oracions apreses dels seus avantpassats com si supliquessin a aquest astre perquè aparegui. A continuació cadascun és enviat pels encarregats a treballar en el que sap. Després d'haver fet la seva tasca diligentment fins a la cinquena hora, es reuneixen de nou en un mateix lloc, es cenyeixen un drap de lli i d'aquesta manera es renten el cos amb aigua freda. Després d'aquesta purificació acudeixen a una habitació privada, on no pot entrar ningú que no pertanyi a la secta. Ells mateixos, ja purificats, passen a l'interior del menjador com si d'un recinte sagrat es tractés. S'asseuen en silenci, el forner els serveix d'un en un el pa i el cuiner els dóna un sol plat amb un únic aliment. Abans de menjar el sacerdot resa una oració i no està permès provar mos fins que no conclogui la pregària. Acabat el menjar de nou pronuncia una altra oració, de manera que tant al principi com al final honoren Déu com dispensador de la vida. Després es lleven la faixa blanca, com si fos un ornament sagrat, i reprenen els seus treballs fins a la tarda. Al retorn de les seves feines sopen de la mateixa forma que han dinat, juntament amb els seus hostes, en el cas que es doni la circumstància que tinguin algun a la seva casa.

Cap crit ni agitació enterboleix la seva llar; es cedeixen la paraula per torn entre ells. El silenci que es respira dintre fa pensar a la gent de fora que celebren un terrible misteri. Tanmateix, la causa d'això és la seva constant sobrietat i el fet que només mengen i beuen per a sadollar-se. En els altres assumptes no fan res que no sigui ordenat pel seu encarregat. No obstant això, hi ha dos aspectes que depenen només d'ells mateixos: l'ajuda als altres i la compassió. Se'ls permet prestar auxili a les persones que ells considerin oportunes, quan aquestes l'hi demanin, i lliurar aliments als necessitats. En canvi, no els és possible donar gens als seus familiars sense l'autorització dels seus superiors. Moderen molt bé la seva ira, controlen els seus impulsos, guarden fidelitat i col·laboren amb la pau. Totes les seves paraules tenen més valor que un jurament, però tracten de no jurar, doncs creuen que això és pitjor que el perjuri. Ells diuen que ja està condemnada tota persona que no pugui ser creguda sense invocar Déu amb un jurament. Estudien amb gran interès els escrits dels autors antics, sobretot aquells que convenen a l'ànima i al cos. En ells busquen les propietats medicinals de les arrels i de les pedres per a guarir les malalties.

Als que desitgen ingressar a la secta no se'ls permet fer-lo immediatament, sinó que romanen fora durant un any i se'ls imposa el mateix règim de vida de l'ordre: els donen una petita destral, el drap de lli abans esmentat i un vestit blanc. Després d'haver donat durant aquest temps proves de la seva fortalesa, avancen encara més en la seva forma de vida i participen de les aigües sagrades per a les seves purificacions, però encara no són rebuts en la vida comunitària. Després de demostrar la seva constància, posen a prova el seu caràcter durant altres dos anys i d'aquesta forma, si són considerats dignes d'això, són admesos en la comunitat. Abans de començar el menjar col·lectiu, pronuncien terribles juraments davant els altres germans de la secta: en primer lloc juren venerar la divinitat, després practicar la justícia amb els homes, no fer mal a ningú, ni per desig propi ni per ordre d'un altre, abominar sempre a les persones injustes i col·laborar amb les justes, ser fidel sempre a tots, sobretot a les autoritats, doncs ningú té el poder sense que Déu l'hi concedeixi.

Si arriben a ocupar un càrrec, juren que mai es comportaran en ell de forma insolent ni intentaran sobresortir davant els seus subordinats per la seva forma de vestir o per alguna altra marca de superioritat. Fan el jurament que sempre van a estimar la veritat i a avorrir els mentiders; que mantindran les seves mans netes del robatori i la seva ànima lliure de guanys il·lícits; que no ocultaran res als membres de la comunitat ni revelaran res a les persones alienes a ella, encara que els torturin fins a la mort. A més, juren que transmetran les normes de la secta de la mateixa forma que ells les han rebut, que s'abstindran de participar en el bandolerisme i que igualment conservaran els llibres de la comunitat i els noms dels àngels. Amb aquests juraments obtenen garanties de les persones que ingressen en la secta.

Expulsen de la comunitat els que agafen en un delicte greu. Moltes vegades l'individu expulsat acaba amb una mort miserable, doncs a causa dels seus juraments i dels seus costums no pot ni tan sols rebre menjar de la gent aliena a la secta. Així, alimentat d'herbes, mor amb el seu cos consumit per la fam. Per això, es van compadir de molts d'ells i van tornar a acollir-los quan anaven a expirar, ja que creien que la tortura d'haver estat a punt de morir era suficient càstig pels seus pecats.

En els assumptes judicials són molt rigorosos i imparcials. Per a celebrar un judici es reuneixen no menys de cent, i la seva decisió és inamovible. Després de Déu honren amb una gran veneració el nom del seu legislador, i si algú blasfema contra ell, és condemnat a mort.

Per a ells és un fet noble obeir als ancians i a la majoria, de tal manera que quan estan reunides deu persones hom no parlarà, si nou no estan d'acord. Eviten escopir enmig de la gent i a la dreta, i treballar el dia setè de la setmana amb un rigor major que el dels altres jueus. Ells no només preparen el menjar el dia anterior al dissabte, per a no encendre el foc en aquest dia, sinó que ni tan sols s'atreveixen a moure algun objecte de lloc ni a anar a fer les seves necessitats. Per a aquest últim acte la resta dels dies caven un clot d'un peu de profund amb una aixada, doncs aquesta és la forma de la petita destral que donen als neòfits. Es cobreixen totalment amb el seu mantell per a no molestar als llamps de Déu i es col·loquen sobre el clot. Després l'emplenen amb la terra que han tret abans. Per a això trien els llocs més solitaris. I encara que aquesta evacuació dels excrements sigui quelcom natural, no obstant això tenen el costum de rentar-se després de fer-lo, com si estiguessin bruts.

Segons el temps que portin a la pràctica ascètica es divideixen en quatre classes. Els més recents són considerats d'una categoria inferior als més veterans, de tal manera que si aquests últims toquen a alguns d'aquells, es renten com si haguessin estat amb un estranger.

Viuen també molts anys, la majoria d'ells superen els cent anys, i crec que això es deu a la simplicitat de la seva forma de vida i a la seva disciplina. Menyspreen el perill, acaben amb el dolor per mitjà de la ment, i creuen que la mort, si ve acompanyada de glòria, és millor que la immortalitat. La guerra contra els romans ha demostrat el valor de la seva ànima en tots els aspectes. En ella han estat torturats, retorçats, cremats, han sofert trencaments en el seu cos i han estat sotmesos a tot tipus de turments perquè pronunciessin alguna blasfèmia contra el seu legislador o mengessin algun dels aliments que tenen prohibits. Però ells no van cedir en cap de les dues coses, ni tampoc van tractar mai d'atreure's el favor dels seus botxins mitjançant súpliques ni van plorar davant ells. Amb somriures enmig dels turments i amb bromes cap als seves executors lliuren alegres la seva ànima, com si l'anessin a rebre de nou.

En efecte, entre ells és molt important la creença de que el cos és corruptible i que la seva matèria és perible, mentre que l'ànima roman sempre immortal. Aquesta procedeix del més subtil èter i atreta per un encanteri natural s'uneix amb el cos i queda tancada en ell igual que si d'una presó es tractés. Quan les ànimes s'alliberen de les cadenes de la carn, com si sortissin d'una llarga esclavitud, ascendeixen contentes a les altures. Creuen, igual que els fills dels grecs, que les ànimes bones aniran a un lloc més enllà de l'Oceà, on no hi ha pluja, ni neu ni calor, sinó que sempre li refresca un suau ventijol que bufa des de l'Oceà. En canvi, per a les ànimes dolentes estableixen un antre fosc i fred, ple d'eterns turments. Em sembla que els grecs, segons aquesta mateixa idea, van assignar les Illes dels Benaurats als seus homes valents, que anomenen herois i semideus, mentre que per a les ànimes dels éssers dolents els tenen reservat el lloc dels impius a l'Hades, on la mitologia conta que alguns personatges, com Sísif, Tàntal, Ixión o Tici, reben el seu càstig. D'aquesta forma estableixen, en primer lloc, la creença que l'ànima és immortal i, en segon lloc, exhorten a buscar la virtut i a allunyar-se del mal. En efecte, els homes bons es fan millors al llarg de la seva vida per l'esperança de l'honor que van a adquirir després de la mort, i els dolents refrenen les seves passions de por de sofrir un càstig etern quan morin, encara que en aquesta vida puguin passar desapercebuts. Aquesta és la concepció teològica dels essenis sobre l'ànima i això és el que constitueix un esquer irresistible per a les persones que han provat, encara que sigui una sola vegada, la seva saviesa.

Entre ells també hi ha alguns que asseguren predir el futur, doncs des de nens s'han instruït amb els llibres sagrats, amb diversos tipus de purificacions i amb els ensenyaments dels profetes. És rar que s'equivoquin en les seves prediccions, ja que això no ha ocorregut mai.

Hi ha altra ordre de essenis que té un tipus de vida, uns costums i unes normes legals iguals a les dels altres, però difereixen en la seva concepció del matrimoni. Creuen que els que no es casen perden la part més important de la vida, és a dir, la procreació; i, més encara, si tots tinguessin la mateixa idea, la raça humana desapareixeria de seguida. D'acord amb aquesta creença, sotmeten a les dones a una prova durant tres anys i es casen amb elles, quan després de tres períodes de purificació demostren que poden parir. Mentre estan embarassades, els homes no tenen relacions amb elles, el que demostra que es casen per la necessitat de tenir fills i no per plaer. Les dones es banyen vestides i els homes ho fan amb les seves parts cobertes. Aquests són els costums dels essenis.

Antiguitats judaiques (Llibre XVIII, 11-25)

Des d'una època molt remota, els jueus tenien tres (escoles) filosòfiques en el que pertoca a les seves tradicions ancestrals: la dels essenis, la dels saduceus, i la tercera que professaven els anomenats fariseus. Encara que ja vaig parlar concretament d'elles en el Segon Llibre de la Guerra Jueva, les recordaré aquí breument:

[...]

Els essenis es complauen a ensenyar que cal lliurar-se a Déu en totes les coses. Declaren també que les ànimes són immortals i opinen que cal lluitar per obtenir la recompensa de la justícia.

Envien ofrenes al temple, però no fan allí sacrificis, ja que són diferents les purificacions que solen practicar; per això s'abstenen d'entrar en el recinte comú i realitzen els seus sacrificis entre ells.

D'altra banda, són excel·lents persones, lliurats per complet a les tasques del camp. Si se'ls compara amb els altres adeptes a la virtut, cal admirar en ells una pràctica de la justícia que no es troba en cap altre grec ni bàrbar, ni tan sols per poc temps, però que apareix en ells des d'època molt remota sense que hagi constituït mai un problema: posen els seus béns en comú i el ric no gaudeix de la seva fortuna per sobre d'aquell que no té absolutament res.

I són més de quatre mil homes els quals així es porten. A més, no prenen esposes ni adquireixen esclaus; en efecte, opinen que això constituiria una injustícia i seria font de discòrdies. Així, doncs, viuen en comunitat i compleixen els uns amb els altres els oficis de serf.

Per a recollir les rendes i els diversos productes de la terra trien persones virtuoses; els sacerdots són els que preparen el pa i els aliments...

ELS ESSENIS

segons Plini el Vell

En l'any 79 dC. va morir, a causa de l'erupció del Vesubi, un escriptor rodamón, Plini el Vell, l'interès del qual s'estenia a un ampli espectre de temes. A principis de l'any 70 dC. havia participat com oficial d'alt rang, sota el comandament del que després seria l'emperador Titus, en el setge de Jerusalem i havia conegut moltes coses sobre el país i la seva gent, que després va consignar en la seva àmplia obra principal Història Natural, conclosa en el 77. En el capítol 17 del llibre V, després de descriure la ribera oriental del mar Mort, Plini descriu també la ribera occidental, procedint de nord a sud. Abans de nomenar la ciutat de Enguedi, destruïda per les tropes romanes en l'estiu del 68, i, al sud d'ella, Massada, esmenta en el cap. 4, com únics habitants de la zona els "essenis". Els descriu com...

Historia natural (Llibre V, cap 17)

Un grup sense igual, extravagant i solitari, que viu bastant allunyat dels vapors perjudicials de la zona riberenca, que viu sense dones, sense relació alguna amb el sexe femení i sense diners, només en companyia de palmeres.

El seu nombre es renova constantment per obra dels nouvinguts; perquè allí acudeixen molts que estan fastiguejats de la vida i arrossegats pels vaivens del destí se senten impulsats a acceptar els seus costums (dels essenis).

D'aquesta manera, des de fa milers de segles, subsisteix un grup en el qual -alguna cosa que sembla decididament increïble- no neix ningú. Així de fecund és per a ells (els essenis) el tedi vital dels altres!

ELS ESSENIS

segons Filó d'Alexandria

Poc sabem sobre Fi,lwn o` VAlexandreu,j, també anomenat Filó el Jueu, un dels filòsofs més importants del judaisme hel·lènic. Les dades biogràfiques procedeixen, en la seva major part, de les seves pròpies obres, especialment del seu llibre autobiogràfic Legatio ad Caium. Flavi Josep també ens parla d'ell (Les Antiguitats judaiques (XVIII. 8, § 1; comp. ib. XIX. 5, § 1; XX. 5, § 2). L'única data precisa és la seva intervencio a l'ambaixada que els jueus d'Alexandria van enviar a l'emperador Calígula per sol·licitar la seva protecció contra els atacs dels grecs de la ciutat i per demanar-li que no exigís ser honorat com déu per part dels jueus. Aquesta ambaixada va tenir lloc l'any 40. No coneixem les dates del naixement (15/10 aC) ni de la mort (45/50 dC)

Quod Omnis Probus Liber Sit (XII, 75-85)

(75) XII. Tampoco es estéril en altas cualidades morales la Siria Palestina . En ella habita una no pequeña parte de la populosísima nación de los judíos, entre los cuales se mencionan algunos llamados esenios, cuyo número asciende a más de cuatro mil . Su nombre, que en mi opinión, aunque la forma griega no es la exacta , es una variante de hosiótes, les viene de que también resultan ser servidores de Dios, como los que más; no porque ofrezcan sacrificios de animales, sino porque entienden que es su deber preparar sus propias inteligencias para la santidad.

(76) En primer lugar, estos habitan en aldeas, por cuanto se apartan de las ciudades a causa de las iniquidades que constituyen la norma de vida de los residentes en ellas, pues no se les escapa que, al igual que una enfermedad producida por una atmósfera pestilente, de la compañía de estos resulta una contaminación irremediable para las almas. Algunos de ellos cultivan la tierra, en tanto que otros se dedican a todos aquellos oficios que contribuyen a la paz, y así se benefician a si mismos y benefician a sus vecinos. No acumulan tesoros en plata y oro, ni adquieren grandes parcelas de tierra movidos por deseos de ganancias, pero procuran todo cuanto satisface las inevitables exigencias de la vida.

(77) Siendo, en efecto, casi los únicos entre todos los hombres que habiendo llegado a un estado de total carencia de dinero y tierras por habérselo propuesto más bien que por serles adversa la fortuna, son considerados riquísimos, puesto que juzgan que la frugalidad y la conformidad equivalen a la abundancia, lo cual es cierto.

(78) Entre ellos no es posible hallar a nadie que sea fabricante de dardos o jabalinas, o dagas, o un yelmo, o una coraza, o un escudo, ni en suma quien se ocupe de armas o de maquinas de guerra o de cualquier trabajo vinculado con la guerra. Pero tampoco se aplican a cosa alguna de las que, aunque conciernen a la paz fácilmente se deslizan hacia el vicio, pues ni en sueños conocen lo que es el comercio al por mayor o al por menor ni el fletar naves, y apartan de sí como execrable cuanto impulsa a la codicia.

(79) Entre ellos no se encuentra esclavo alguno, siendo todos libres y prestándose recíprocos servicios unos a otros; y censuran a los propietarios de esclavos teniéndolos no solo por injustos que menoscaban las leyes de la igualdad, sino también por impíos que anulan las normas de la naturaleza, la que, a la manera de una madre, ha engendrado y nutrido a todos por igual haciéndolos hijos legítimos, que lo son no de nombre meramente sino de verdad; aunque al prevalecer la insidiosa codicia, esta trastornó tal parentesco, produciendo en lugar de afinidad el distanciamiento, y en lugar de la amistad la hostilidad.

(80) En lo que hace a la filosofía , han abandonado la parte lógica a los cazadores de palabras por considerar que no es necesaria para la adquisición de la virtud; y la parte física a los que hablan de cosas abstrusas por considerar que se halla fuera del alcance de la humana condición, excepto toda aquella reflexión filosófica que versa sobre la existencia de Dios y la creación del universo. Pero la parte ética cultívanla con todo empeño empleando como maestras las leyes de sus mayores, leyes que no hubiera sido posible que concibiera el alma humana sin la Divina inspiración.

(81) En ellas son instruidos en todo tiempo, pero particularmente en los días séptimos, pues el día séptimo está considerado día sacro, y durante él se abstienen de los demás trabajos y acuden a los sagrados lugares, llamados sinagogas, donde toman asiento en filas por orden de edad, los jóvenes más abajo que los mayores, manteniéndose con los oídos atentos y guardando el decoro conveniente.

(82) Luego uno cualquiera de ellos toma los libros y lee, y otro, de los que poseen gran experiencia, se adelanta y explica los pasajes que no resultan claros. En la mayor parte de los casos, en efecto, sus reflexiones filosóficas recurren a alegorías con un ardor propio de las antiguas costumbres.

(83) Además son instruidos en la piedad, en la santidad, en la justicia, en las normas de la vida doméstica y las de la vida de ciudadano, en el conocimiento de los verdaderos bienes, de los males y de las cosas indiferentes, en cómo escoger las cosas que corresponde escoger y cómo evitar las contrarias, ajustándose para distinguirlas a estas tres normas: el amor a Dios, el amor a la virtud y el amor a los hombres.

(84) Son innumerables los testimonios que ofrecen: de su amor hacia Dios, la pureza constante e ininterrumpida durante toda vida, el abstenerse de todo juramento y de toda mentira, su convicción de que la Divinidad es la causa de todos los bienes, y de ningún mal; de su amor a la virtud, su falta de apego al dinero, a la fama o al placer, la templanza y su moderación, así como su frugalidad, sencillez, contentamiento, humildad, respeto a las leyes, firmeza, y todas las demás cualidades semejantes a estas; y de su amor a sus semejantes, su benevolencia, su sentido de la equidad, su espíritu comunitario, superior a cuanto de él se puede decir, aunque no estará fuera de lugar referirnos a él brevemente.

(85) En primer lugar, la casa de ninguno de ellos le pertenece en el sentido de que no resulte ser propiedad común de todos; pues además del hecho de que la habitan en común agrupados en cofradías, se halla abierta para los procedentes de otras partes que comparten sus ideales.

(86) En segundo lugar a todos pertenece la reserva de dinero, que es una sola; y los gastos son comunes, como también los vestidos y los alimentos, pues tienen establecidas las comidas en común. Imposible seria hallar otra gente entre la que se hallen más firmemente establecida la práctica de compartir el mismo techo, el mismo sistema de vida y la misma mesa. Y no sabría esperar otra cosa, puesto que todo cuanto con su labor de cada día reciben como paga no lo guardan como bien propio sino lo ponen a disposición de todos contribuyendo así al beneficio que ese depósito común procura a los que desean hacer uso de él.

(87) Los enfermos, no porque no puedan contribuir son dejados sin cuidados; antes bien cuentan con los recursos previsibles para el tratamiento de las enfermedades, recursos que el fondo común pone a su disposición, de modo que con toda libertad echan mano a medios suficientemente abundantes para los gastos. Los hombres de edad son tratados con el respeto y cuidado con que son tratados los progenitores por sus hijos reales , y muchísimas manos e inteligencias se encargan de proporcionarles una generosa y total asistencia durante la ancianidad.

(88) XIII. Estos son los atletas de la virtud que produce una filosofía ajena al pedante verbalismo de los griegos, filosofía que propone como prácticas las acciones dignas de aprobación, gracias a las cuales adquiere firmeza esa libertad que no puede ser convertida en esclavitud.

OBRAS COMPLETAS DE
FILÓN DE ALEJANDRÍA (V)
Traducción directa del griego, introducción y notas de
JOSÉ MARÍA TRIVIÑO
Catedrático de la Universidad Nacional de La Plata
Buenos Aires 1976

Gràcies per la visita
Miquel Sunyol

sscu@tinet.cat
2 febrer 2003
Ültima modificació: febrer 2016
Per dir la teva Pàgina principal de la web

Altres temes

Teologia Indígena           Catequesi nadalenca          Catequesi eucarística          Coses de jesuïtes
Amb el pretext d'una enquesta           Spong el bisbe episcopalià           Diàleg interreligiós