Ir a la versión castellana
Vols veure les cites bíbliques
en el seu text hebreu i grec?
Si no les veus,
doble click...click2 (1K)
Internet Explorer no mostra bé el text grec.
Utilitzeu altres exploradors: Mozilla Firefox, GoogleChrome...
Només text
Explorador recomanat: Mozilla Firefox Consells de lectura I uns consells del segle XIV... Si és la teva primera visita...
JUSTÍ

L'excepció a la regla

Itinerarti recomanat: Recordar o llegir
Van existir "cristianismes"
sense Jesús de Natzaret?

Justino (8K) Abans la seva festa es celebrava el 14 d'abril, i el santoral de l'església romana l'anunciava així ja el dia anterior:

En Roma, en la persecución de Marco Antonino Vero y Lucío Aurelio Cómmodo, San Justino, Filósofo y Màrtir; el cual, habiendo presentado a los dichos emperadores un segundo lubro en defensa de nuestra Religión, y defendiéndola allíen valerosa disputa, acusado de cristiano por astucia de Crescente el Cínico, cuya vida y costumbres nefandas había reprendido, recibió, en pago de tan sincera confesión, el premio del martirio. Su fiesta se celebra el día siguiente.

Ara, amb els canvis introduïts en el "martirologi romà" la seva festa ha passat al 1er de juny, i es recordat d'aquesta manera:

Memoria de san Justino, mártir, que, como filósofo que era, siguió íntegramente la auténtica sabiduría conocida en la verdad de Cristo, la cual confirmó con sus costumbres, enseñando lo que afirmaba y defendiéndola con sus escritos. Al presentar al emperador Marco Aurelio, en Roma, su Apología en favor de la religión cristiana, fue conducido ante el prefecto Rústico y, por confesar que era cristiano, fue condenado a la pena capital (c. 165)

En principi no hauríem de parlar de Justí ja que és -com ja he dit- l'excepció a la regla: ell sí que parla de Jesús de Natzaret, però la seva trajectòria espiritual de recerca del coneixement de Déu ens pot ser molt instructiva per intentar fer una "foto-robot" d'aquests apologetes.

Cal tenir en compte dues coses:

  • Podem parlar del grup dels apologetes, però això no vol dir que tots ells portin un mateix vestit
  • No sabem quin valor podem donar al relat autobiogràfic que Justí ens dona del seu recorregut espiritual

Nascut, a principis del segle II, a Palestina, a l'actual Nablus, l'antiga ciutat bíblica de Siquem (Samaria), en aquell temps colònia romana, en el sí d'una família pagana. Va viure i treballà com "filòsof", vestint el "pallium" (l'uniforme dels filòsofs) i va obrir una escola a Roma. Va morir a Roma l'any 163, màrtir amb sis dels seus deixebles, possiblement acusat per un col·lega, un filòsof cínic, a qui havia vençut en una controvèrsia pública.

És un pagà a la recerca de Déu en un món cultural en què la pluralitat de divinitats i deïtats grecorromanes estava ja de "capa-caiguda".

"Pagans a la recerca de Déu", d'un Déu monoteístic, els trobem als Fets dels Apòstols, sovintejant les sinagogues de les ciutats grecorromanes. Són els "temerosos de Déu" (oi` fobou,menoi to.n qeo,n) i els "adoradors de Déu" (oi, sebo,menoi).

Les expressions "temerosos de Déu" (10 2.22.35; 13, 16.26) i "adoradors de Déu" (13, 43.50; 16, 14; 17 4.17; 18,7) són tècniques: designen aquells que simpatitzant amb el judaïsme i freqüentant les sinagogues i la pràctica ritual de la Llei, no arriben a integrar-se en el poble jueu per la circomcisió.

Els "prosélips" (Ac 2, 11) són aquells que, no jueus de naixement, han abraçat la religió jueva i han aceptat la circoncisió , esdevenint així membres del poble elegit. (Bible de Jérusalem).

Veure els textos

Justí ens explica el seu itinerari filosòfic-espiritual en una obra escrita entre 155 i 161 (mitjans del segle II), considerada per alguns com el més antic testimoni de polèmica antijueva, que porta per títol zspan class="titol">Diàleg amb el jueu Trifó, el qual un dia al veure'l en un dels passeigs d'Efès, portant l'uniforme del filòsof, el pallium, se li va atansar per fer petar la xerradeta: "Salut, filòsof".

Eusebi de Cesarea, a la seva Historia Ecclesiastica (IV, 18, 6-7), ens diu:

Composà també un Diàleg contra els jueus, a on ell explica la discussió mantinguda a Efès amb Trifò, un dels més cèlebres hebreus d'aquell temps. Explica de quina manera la gràcia divina el va empènyer vers la doctrina de la fe, amb quin zel s'havia adonat des de feia temps a l'estudi de la filosofia i quin entusiasme havia dedicat a la recerca de la veritat. En aquesta mateixa obra diu dels jueus que ells foren els que prepararen una conspiració contra la doctrina de Crist i es dirigeix a Trifó amb aquestes paraules:

No només no esteu penedits dels mals que heu fet en temps anteriors, sinó que ara heu escollit uns homes ben preparats i els heu enviat des de Jerusalem a tota la terra dient que havia aparegut una heretgia atea, la dels cristians, enumerant les mateixes calumnies que tots els que no ens coneixen van repetint contra nosaltres. Així, doncs, us heu fet culpables no només de la vostra pròpia injusticia, sinó, tot simplement, de la de tots els altres homes.

No cal menysprear la paraula "filòsof". Potser no hi estareu d'acord, però "els més grans dels mortals són els qui es dediquen a la filosofia", la qual "ens condueix a Déu", ja que "no té altre fi que el coneixement de Déu".

El jueu pregunta al filòsof: "Quina idea tens sobre Déu? I quina és la teva filosofia?"

Justí es posa a explicar la seva recerca filosòfica, espiritual, que va començar ja de jove, a la seva ciutat natal:

  • Em vaig atansar a un estoic en primer lloc, però en veure que, havent passat una llarga estada amb ell, no havia après cap cosa sobre Déu del que ja sabia (ell mateix no en sabia res i deia que aquest coneixement no era necessari), me'n vaig anar.
  • I em vaig dirigir a un altre, dels anomenats peripatètics, molt intel·ligent, almenys això és el que ell creia. I aquest home, després d'haver-me entretingut durant els primers dies, em va demanar de determinar els honoraris, per tal de que la nostra relació fos útil a tots dos. A ell també, per aquesta causa, el vaig abandonar, pensant que de cap manera era un filòsof.
  • Però com jo volia, sobretot, saber el que fa a la substància i l'essència de la filosofia,em vaig anar a un pitagòric, home de gran reputació, i que ell mateix tenia una alta opinió de la seva saviesa. Li vaig expresar el meu desig de ser admès entre els seus oients i gaudir de la seva intimitat. "Amb molt de gust -va dir-, però saps de música, d'astronomia, de geometria? Penses comprende la ciència que condueix a la felicitat sense tenir coneixement previàment del que allibera l'ànima dels objectes sensibles, i la preparen per captar les coses intel·lectuals, a fi de poder contemplar la bellesa i la veritat en la seva essència? Ell em va fer els majors elogis d'aquests diversos coneixements i em va dir que eren indispensables, però al dir-li que no tenia ni idea, em va acomiadar. Jo estava, com pots pensar, molt dolgut al veure'm tan decebut en les meves esperances, sobretot perquè em semblava que tenia algun coneixement, però considerant tot el temps que aquests estudis m'exigirien, jo no podia suportar la idea de veure'm rebutjat tan lluny de la meva meta.
  • Jo no sabia què resoldre, quan vaig pensar en els platònics, la fama dels quals era gran. Un dels més famosos acabava d'arribar a Nablus, i amb ell vaig passar moltes hores, guanyant molt amb les seves converses i progressant cada dia. La percepció de les coses immaterials s'apoderà de mi, i la contemplació de les idees donaven ales al meu pensament. Jo creia haver esdevingut savi en un curt temps, i tal era la meva bogeria que em vaig imaginar que aviat contemplaria Déu mateix, perquè aquesta és la fi que es proposa la filosofia de Plató.

Un dia, desitjant pensar i repensar, es retira a una platja solitària. Allà es troba amb un ancià d'aspecte venerable i, superada la primera estranyesa, es posen a parlar de filosofia: sobre el coneixement de Déu i de la seva possibilitat, sobre la naturalesa immortal o no de l'ànima, a quin "mestre" recórrer, si els grans filòsofs (Plató, Pitàgores) han ignorat aquestes veritats? (VII)

Aleshores l'ancià li diu:

En una època molt allunyada de la nostra, abans que tots aquests tinguts per filòsofs, van viure uns homes benaventurats, justos, estimats de Déu, que parlant per l'esperit diví van pronunciar oracles sobre els esdeveniments a venir, els que ara s'han produït. Aquests homes són els profetes.

Aquests són els únics que han conegut i han fet conèixer la veritat als homes, sense témer ni adular a ningú, sense afanys de glòria, sinó que plens de l'esperit sant van dir només aquelles coses que havien escoltat i vist.

Els seus escrits encara avui dia es conserven i són molt profitosos a tots aquells que els llegeixen i posen fe en ells pel coneixement de les qüestions dels principis i fi de les coses, allò que un filòsof cal que conegui.

No feien els seus discursos discutint amb demostracions, ja que sent testimonis fidedignes de la veritat estaven sobre tota demostració, i els esdeveniments passats i els que estan passant ens obliguen a adherir-nos a les paraules d'ells.

També pels miracles que van acomplir són acreditats que eren justos, ja que glorificaven el Creador de totes les coses, Déu i Pare i anunciaven el que d'ell procedeix, el Crist fill seu.

En canvi, els falsos profetes plens de l'esperit enganyós i impur, ni els van fer ni els fan, sinó que s'atreveixen a realitzar alguns prodigis per espantar els homes i glorificar els esperits de l'error i els dimonis.

Però, per sobre totes les coses, prega que s'obrin per a tu les portes de la llum, doncs aquestes coses no són per a tots fàcils de veure i de comprendre, a no ser que Déu i el seu Crist no les doni a comprendre.

Justí li diu a Trifó (VIII):

Aquestes i moltes altres coses em va dir, que ara no és el moment de repetir-les, i va desaparèixer, no sense recomanar-me que les anés meditant. No l'he tornat a veure. I tot seguit, un foc s'encengué en la meva ànima i s'apoderà de mi l'amor pels profetes i d'aquells homes que eren els amics de Crist.

A l'anar rumiant en el meu esperit les seves paraules vaig trobar que aquesta sola filosofia era segura i profitosa

Així, doncs, i per aquests motius jo sóc filòsof. I voldria que tots, posant un entusiasme semblant al meu, no s'apartessin de les paraules del Salvador. Tenen un no sé què de poder terrible i són ben capaces d'inspirar temor als que s'aparten del camí recte, mentre que un dolç descans és donat a aquells que mediten aquestes paraules.

Aleshores, si et preocupes una mica per tu mateix, si desitges la salvació i tens fe en Déu (com no aliè a tot aquest assumpte), una vida feliç et serà possible reconeixent el Crist de Déu i un cop iniciat.

El venerable ancià no ha anomenat ni una sola vegada Jesús de Natzaret ni ha parlat de cap encarnació del "Crist de Déu", i per la nostra salvació no parlarà de "la mort del Salvador", sinó de "les paraules del Salvador".

Prescindint del valor autobiogràfic que pugui tenir aquest relat, ens pot servir d'exemple de com uns intel·lectuals pagans, no podent ja donar crèdit a les històries de les divinitats i deïtats grecoromanes:

Quedi ben lluny d'una ànima assenyada un tal concepte dels déus que accepti que el mateix Zeus, capdavanter i pare de tots els altres, fos segons ells, un assassí del seu pare i fill d'un pare així mateix parricida, i que, vençut per l'amor d'uns plaers grollers i ignominiosos, se n'anés rere Ganímedes i rere una multitud de dones adúlteres, i admetre que els seus fills fessin actes semblants. (I Apol. XXI)

Recercant el Déu únic el trobaven, no a través de les paraules i dels fets de Jesús, sinó a través de les paraules i dels miracles dels profetes, a través dels escrits jueus.

De Justí podríem dir moltes coses, però l'única cosa que avui hem de dir és que ell sí que parla de Jesús de Natzaret, sense allunyar-se de la presentació que d'ell fan els evangelis, tant els sinòptics com el de Joan (el tema del Logos, de la Paraula de Déu), tenint present el que diu Fernández Ubiña:

Resulta curioso que Justino no diga prácticamente nada sobre el valor que concede a los Evangelios cristianos en relación con el Antiguo Testamento. Para avalar sus ideas cita copiosamente las Escrituras judías, a las que ya hemos visto que da siempre un sentido alegórico y tipológico, pero también alude con frecuencia a lo que él llama Memorias o Recuerdos de los apóstoles. De esta manera va a contribuir decisivamente a eliminar las tensiones entre ambos Testamentos y, muy en contra de lo que propugnaba por esas fechas Marción, apuntalará la idea de que la revelación puede encontrarse en las Escrituras hebreas e incluso en algunos textos de grandes filósofos paganos. En la Roma de su tiempo ya se conocía un corpus del Nuevo Testamento que incluía aproximadamente dos tercios de lo que será el NT definitivo, pero Justino no menciona ninguna obra en particular.
De los Recuerdos de los apóstoles extrae principios y sentencias próximas a los evangelios de Lucas y Mateo y asegura que en esos Recuerdos ha aprendido múltiples cosas de Cristo, pero otras veces aporta ideas cuya procedencia ignoramos, lo cual nos hace pensar que también utilizaba libros que luego no serían incorporados al canon neotestamentario


JUSTINO Y TRIFÓN. DIÁLOGO E INTOLERANCIA
ENTRE JUDÍOS Y CRISTIANOS A MEDIADOS DEL SIGLO II
www.ugr.es/~estsemi/miscelanea/meah53/UBINA.pdf


*        *        *

El cas d'Aristides

En el santoral de l'església romana es recordat el 31 d'agost. En la versió preconciliar, el darrer de tots els sant del dia, amb aquestes paraules:

En Atenas, San Arístides, muy esclarecido en fe y en doctrina, quien presentó al emperador Adriano un egregio volumen acerca de la religión cristiana, en la cual daba razón de nuestros dogmas y defendió en un discurso elocuentísimo delante del mismo emperador, que Cristo Jesús es solo y verdadero Dios".

A l'edició postconciliar passa a la segona posició:

2. En Atenas, san Aristídes, filósofo, notabilísimo por su fe y por su ciencia, que dedicó algunos de sus libros sobre la religión cristiana al emperador Adriano (c. 150).

Un escriptor modest, un pensador discret. D'ell ens diu Eusebi, bisbe de Cesarea, a la seva Historia Ecclesiastica (IV, 3, 3):

També Aristides, un dels homes fidels de la nostra religió, de manera semblant a Quadrat, ha deixat una apologia de la fe, dedicat a Adrià. Aquest escrit s'ha conservat fins ara entre molts.

Suposo que cap de vosaltres l'ha llegida, doncs ja diria que la pregunta de si existiren "cristianismes sense Jesús de Natzaret" no tenia massa sentit i calia donar una resposta negativa. Ell també parla del Senyor Jesucrist segons el retrat que d'ell tenim en els evangelis.

¿És, doncs, una segona excepció que ja no confirmaria la regla?

Tot en aquest món té una explicació. Ens la dona el senyor canadenc, Earl Doherty, un any més jove que jo (1941), que és qui m'ha fet plantejar la pregunta. Una cosa és que ens posem la mateixa pregunta i una altra és que donem la mateixa resposta final, ja que la seva resposta final és que no va existir la figura històrica de Jesús de Natzaret.

L'explicació que dona d'Aristides és aquesta:

De passada, vaig a esmentar que potser la primera apología que ha sobreviscut, la d'Aristides a l'emperador Antoní Pius, un treball curt i de menor importancia escrita en siríac als voltants de l'any 140, depèn clarament d'un relat de l'Evangeli. Parla de Déu nascut d'una verge que té dotze deixebles, perforats, mort i sepultat, i ressuscitant després de tres dies. Aquesta apología ve d'un mitjà diferent, situat a la zona de Palestina i Síria (on els Evangelis sinòptics van ser escrits), ja que no té res a dir sobre el Logos o conceptes filosòfics grecs.

In passing, I will mention that perhaps the earliest surviving apology, that of Aristides to the emperor Antoninus Pius, a short and minor work written in Syriac around 140, is clearly dependent on some Gospel account. It speaks of God born of a virgin, having twelve disciples, pierced died and buried, then rising after three days. This apology comes from a different milieu, one located in the Palestine-Syria area (where the Synoptic Gospels were written), for it has nothing to say about the Logos or Greek philosophical concepts.

www.jesuspuzzle.humanists.net/century2.htm

De fet, l'afirmació que fa aquest senyor canadenc és aquesta:

Dels cinc o sis principals apologistes fins a l'any 180, cap d'ells (a excepció de Justí) presenta un Jesús històric en les seves apologies del cristianisme dirigides als pagans.

Of the five or six major apologists up to year 180, none (with the exception of Justin) introduces an historical Jesus into their defences of Christianity to the pagans

Doherty no considera a Aristides dintre del còmput dels "cinc o sis principals apologetes": ha clasificat la seva apologia de "obra curta i de menor importància". La introducció de Josep Martí i Aixalà en Apologetes del segle II ens fa la següent presentació d'Aristides:

L'Apologia és clara i simple en les seves línies generals i en la disposició de la matèria. L'art de l'escriptor, però, no traspassa els límits de la correcció i algunes vegades no hi arriba. Les repeticions, la falta d'elegància i varietat en els períodes, i de refinaments aticitzants en la llengua, tal com es pot entreveure en l'estat actual del text, fan d'Aristides un escriptor modest, igual com el discurs especulatiu de l'Apologia revela també un pensador discret.

L'afirmació d'en Earl doherty és la que ara ens cal examinar.

Seguir itinerari recomanat:
Per què no volien parlar
de Jesús de Natzaret?

Gràcies per la visita
Miquel Sunyol

sscu@tinet.cat
9 desembre 2014
Per dir la teva Pàgina principal de la web

Altres temes

Temes teològics          Temes bíblics        Temes eclesials          Coses de jesuïtes
Catequesi nadalenca (2000)      Catequesi eucarística (2006)    Catequesi sobre el Parenostre (2012)
Catequesi sobre l'error del Déu encarnat (2014-2015)      Els amics de Jesús ¿pobres o rics? (2014)
Spong, el bisbe episcopalià (2000)     Teología Indígena (2001)     Amb el pretext d'una enquesta (1998)